Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: setembre, 2012

La tècnica del rostit

Imatge
¿Sabem riure’ns de nosaltres mateixos? Vivim temps de transcendència i les coses, dites amb un gest seriós, sembla que pesin més. Al final del carrer, però, els que en sortiran reforçats seran els que es sàpiguen posar-se al lloc de l’altre i fer autocrítica. La distància irònica sempre és útil: qui no té sentit de l’humor, en primer lloc per riure’s de si mateix, tampoc no té sentit del ridícul, per això és més fàcil que quedi en evidència.

Hi pensava l’altre dia, després de quedar enganxat unes quantes hores a YouTube, mentre descobria un gènere humorístic que potser hauríem d’importar: el roast, o rostit en català. El rostit és un espectacle en què el protagonista —sovint un actor, un cantant, un humorista— rep un homenatge enverinat dels seus amics i coneguts, que es dediquen a riure’s d’ell, parodiant-lo i ridiculitzant-lo. El lema de l’espectacle és “només rostim als que estimem” i, com més extrems són els acudits, millor. Al centre de l’escenari, el qui és rostit escolta impertè…

La mort del llibre digital

Imatge
Digueu-me analògic, però passa el temps i no aconsegueixo sentir cap simpatia pel llibre electrònic. Comprenc molt bé que els aparells com l’iPad o el Kindle són el futur immediat. En tinc un i a vegades el faig servir, per això m’adono que poden ser útils per llegir diaris que es publiquen a l’altra punta del món, o per consultar enciclopèdies i llibres especialitzats que mai no podria tenir a casa. També m’adono que per als professionals del llibre —editors, agents literaris, periodistes culturals— és una eina pràctica, que els estalvia temps i visites a l’osteòpata. Tot i això, em resisteixo a descarregar i llegir ficció en format electrònic. Que consti que no és per alguna mena de romanticisme llibresc, del tipus “és que es perd l’olor que fan els llibres” —un dels arguments que se solen donar, tot i que en realitat els llibres no en fan gaire, d’olor.

De fet, les meves reticències tenen més a veure amb els llibres que ja he llegit que no amb els que encara voldria llegir. Me’n va…

Pedalalalalaaaa

Els Txarango són, sens dubte, el gran fenomen de la temporada. El seu esclat s’ha forjat en el trimestre primaveral que separa Sant Jordi de Sant Joan. La penetració ha estat intensa i extensa. Un cas que vaig viure de prop ho demostra: el comiat de la promoció de 4rt d’ESO a l’escola Guinardó de Barcelona. Acomiadar-se d’una escola després de tretze anys d’estudiar-hi comporta una densitat emocional notable, de manera que els professors solen triar alguna música prou intensa i coneguda perquè les ànimes d’adolescents, professors i pares es fonguin en uns instants de comunió. Normalment tiren de pop internacional, tot i que Els Pets també han sonat alguna vegada. El passat juny, els professors de tota l’escola van obsequiar amb una versió del “Vola” dels Txarango amb alguns versos especialment reescrits per a l’ocasió. Van posar l’equip de música a un volum raonable i van cantar-hi al damunt. Tot el claustre en pes arrossegant eufòricament les os i as de “Vooolaaa”. La rèplica de l’al…

La vida en un Jeep

Imatge
Els camions que descarreguen gràcies a una plataforma mòbil s'anomenen bolquets (del verb bolcar, esclar), però molts parlants de catañol en diuen volquetes (del mateix verb en castellà: volcar). Un bolquet és el carretó d'una sola roda i dos mànecs amb què els paletes transporten els materials. I d'aquí va passar als camions que porten aquesta caixa giratòria. Però en català també se'n pot dir trabuc (del verb trabucar), de manera que aquestes vagonetes serien carros de trabuc i els volquetescamions de trabuc. Al DIECi al DGLC encara hi consta l'anglicisme dúmper (del verb to dump: descarregar, buidar), definit com “Traginadora de trabuc de poca cabuda, fàcilment maniobrable”. Ahir a La Pobla de Lillet vaig descobrir que en aquesta zona del Berguedà del dúmper en diuen Mutrac. Vaig buscar a tots els diccionaris a l'abast mutrac, motrac o grafies similars. I res. Fins que se'm va acudir abandonar la lexicografia comú i ampliar la cerca al vast oceà de la xa…

El campanar laic d'Horta

Imatge
Mai no m'havia fixat en els campanars fins que l'Espartac Peran m'hi va començar a fer pujar. Aquesta és la quarta temporada que participo en el programa de tarda de TV3 Divendres amb una secció sobre usos lingüístics anomenada “Paraules en ruta”. Cada dilluns em desplaço allà on passa la setmana l'equip d'exteriors del programa i, quan el Xavi Coral ens dóna pas des de plató, amb l'Espartac mirem de divulgar expressions pròpies d'aquell indret, normalment a la plaça de la vila. Però tres quarts abans ja fem una connexió per saludar i avançar algun contingut. No sé pas què en diria un psicoanalista, però moltes vegades fem aquesta connexió de tres minuts escassos des de dalt d'un campanar. És com una fixació. Tots tenen unes vistes magnífiques, esclar, però primer cal pujar-hi per escales tan impossibles que semblen dibuixades per Escher, topar amb ous (o cadàvers) d'ocells, atacar trams amb diversos estrats de pols acumulada, jugar-se els timpans …

La música de l'atzar

Del 7 al 10 de setembre, just abans d'aquest eufòric 11S que sembla destinat a figurar als llibres d'història, es va celebrar l'Eufònic. És a dir, la Mostra d'Art Sonor i Visual de les Terres de l'Ebre. Durant quatre dies, 37 artistes molt diversos van explorar les possibilitats artístiques del territori en una línia que remet a treballs recents de creadors com Perejaume o Albert Gusi. Durant la Mostra, per exemple, es va poder escoltar una Hidrofonia Subaquàtica del Delta en el marc dels arrossars o una Orquestra Ramadera Estocàstica amb música produïda per les esquelles d'un ramat d'ovelles que pasturaven pels camps d'Ulldecona. Aquesta darrera proposta m'encurioseix i me n'informo. La signa Martí Ruids, un nom artístic quasi druídic. Ruids ha ideat un mètode que permet afinar les esquelles de qualsevol ramat o bé substituir-les per esquelles noves. Afinades en Re menor, Fa major, Sol... Amb aquesta afinació el pasturar de les ovelles genera c…

Poetes a la brasa

Imatge
Peix menja peix és una dita que explica que els iguals es devoren entre ells. Només cal veure com es detesten els caps de departament, els cantants melòdics i les cunyades. A partir d’aquesta dita, el gran Francesc Pujols en va fer una altra: “Poeta menja poeta”. Entre poetes és costum malparlar els uns dels altres amb un sarcasme, un desdeny i una crueltat tan exquisits que si l’aboquessin a la seva obra poètica hi sortirien guanyant.

Sovint el menyspreu no és franc i generós (això és, sense estalviar-se cap humiliació), sinó que s’amaga sota un rostre de comprensió i calidesa civilitzades. En molts elogis de Salvador Espriu a l’obra d’altres poetes hi batega una angúnia encoberta, un mareig lleuger, una nàusea. No pas degut a la seva condició malaltissa i a la inhalació continuada de l’aire enrarit del passeig de Gràcia, sinó a aquest fenomen denominat pels estudiosos de l’escola poètica de Silèsia com repugnància interpoètica. Al seu moment, uns quants metges de Leipzig van coincidi…

Tempesta, Sang, Comiat

Imatge
Tempesta. Fa un any i tres mesos –en aquest mateix espai– vaig fer un article sobre Bob Dylan amb motiu del seu setantè aniversari, en part perquè creia que a partir de Together through Life (2009) ja no tornaria a fer cap més àlbum excepcional. El seu proper treball –Christmas in the Heart– semblava confirmar-ho (quan un cantautor es posa a cantar nadales, deu ser perquè es troba tan buit d'idees com aquells novel·listes que comencen a escriure des del punt de vista dels seus animals domèstics). Però vet aquí que el nou àlbum de Dylan,Tempest– llançat un dia abans de la Diada–, fa posar els pèls de punta, de tan estranyament bo que és (no pot ser casualitat que a Anglaterra, ara, Dylan sigui considerat un dels candidats favorits per al premi Nobel de Literatura). Sang. Segons alguns crítics, Tempest no és res més que la barreja habitual dels estils musicals sobre els quals Dylan –tal com va confessar a The Los Angeles Times, el 2004– ha basat gairebé tota la seva obra: himnes pro…

¿On eres aleshores?

Imatge
Durant aquests últims quinze dies, d’ençà de la manifestació de la Diada, la societat s’ha anat polititzant com no es veia des de fa dècades. La senyora a la perruqueria: “Hola, maques, vinc a fer-me el cap, no fos que la independència m’agafi despentinada”. El cambrer italià: “Aquí té la seva lasanya, senyor, però digui’m, ¿va anar a la manifestació?”. “L’uròleg mentre et revisa la pròstata: “L’excés d’alcohol causa alcoholisme, i l’excés de nació causa nacionalisme”. A Facebook i a Twitter aquesta tendència encara es nota més. Hi ha gent que abans només penjava vídeos d’animals, fotos dels boscos de Canadà o versos de Neruda, i que ara ho aprofita per fer un míting cada cinc minuts, a favor o en contra.

Una altra de les formes d’expressar-se és fent el ventríloc, és a dir, enllaçant articles dels diaris, tertúlies de ràdio, entrevistes a la tele... A més dels analistes habituals, no hi falten els pedants amb pretensions d’intel·lectual que creuen que ja és hora d’il·luminar el poble …

Tothom de cara a la paret

Imatge
Queixar-se millora el reg sanguini, sobretot si et rebolques per terra i espeternegues amb força. Després et quedes molt descansat. Si la perspectiva no et convenç perquè no et vols embrutar el polo d’Antonio Miró, també pots anar pel carrer vestit amb una túnica de sac cenyida amb un cordill i anunciar a crits els últims dies de la civilització occidental, l’aigua potable i, no falla mai, l’idioma català.

T’ho miris com t’ho miris, el català sempre està agonitzant, desmaiat, vomitant en un portal o prenent Pharmaton Complex per sobreviure en un món hostil. Pau Vidal, amb qui hem compartit mariscades inoblidables a Torredembarra coronades sempre amb un pijama amb xantillí, ha publicat El catanyol es cura sobre les interferències del castellà en el català (catanyol és el català infestat de castellanismes). Com se sol dir en aquests casos, El catanyol es cura és altament recomanable. També per discrepar-ne, especialment quan Vidal s’engresca per bulerías, ja que al meu entendre no tot el…

Centenars, Milers, Milions

Centenars. Durant els 28 anys que he viscut aquí, no ha passat ni una sola setmana que la llengua, la cultura, la suposada avarícia, les aspiracions esportives o senzillament la població en general de Catalunya no hagin estat criticades fins a uns extrems obsessius de l'Espanya monolingüe estant, fos per grups d'extrema dreta, per diaris suposadament seriosos, per polítics (d'ambdós colors) o bé per individus malinformats que, sense pensar-s'ho dues vegades, xalaven tot enviant piulades xopes de fòbia. Milers. Al llarg de 28 anys, he sentit desenes d'històries personals de catalans a qui els ha tocat el rebre mentre viatjaven per l'Espanya monolingüe: insults, imprecacions, amenaces... El resultat, potser, del fet que el sistema escolar, la classe política i els mitjans de comunicació unionistes –tot negant-se a donar informació fiable sobre Catalunya d'una banda, i donant-ne de ben falsa, de l'altra– hagin convençut sectors de la població espanyola que…

El pH de la publicitat

Sóc client d'Unnim. Ho vaig començar a ser fa dècades a l'oficina que Caixa de Terrassa tenia a Matadepera. En sóc un client modest i poc fidel, perquè sempre he treballat també amb altres entitats, però he anat seguint el seu periple amb interès fins a l'actual reubicació de l'entitat sota el paraigua del BBVA. No em costa d'imaginar els laboriosos directius egarencs cantant les corrandes dels Manel al Centre Cultural de Terrassa: “Ens ha costat déu i ajuda, arribar fins aquí”. Valoro l'esforç d'entesa que els va acostar a les Caixes de Sabadell i Manlleu per formar Unnim l'estiu de 2010. No sé com valorar la subhasta del passat mes de març que va acabar amb el BBVA adjudicant-se Unnim pel preu simbòlic d'un euro, però em crida l'atenció un detall en l'estratègia de comunicació que estan seguint des de fa poques setmanes. Els anuncis proclamen “Unnim i BBVA s'han unit per formar un dels millors bancs de Catalunya i del món”. Lògicament,…

El Klic-Klic i Photenhauer

Dijous, la presència de Carles Padrisa de la Fura dels Baus a la roda de premsa d'un joguet eròtic el va catapultar a les seccions de cultura dels noticiaris. La Fura n'ha incorporat el concepte en l'òpera que estrena a Munic i Padrisa va assegurar que en un futur miraran d'integrar-lo més explícitament en algun treball. Si els audímetres poguessin valorar el grau d'excitació de l'audiència, el minut d'or (no líquid sinó libido) de la setmana passada podria ser el moment en què Ramon Pellicer va donar pas a la notícia en ple TN Vespre del mateix dijous. El reportatge mostrava el Klic-Klic, un estimulador eròtic a distància. El dissenyador banyolí Andreu Carulla hi presentava les dues versions enfundades del dispositiu que titllà de “contacte íntim”, les desenfundava i en descrivia el funcionament amb un llenguatge tècnic tan acurat que semblava de la NASA. El que té una forma inequívocament fàl·lica (“en principi per a dona”, digué Carulla sense tancar-se a…

Robinsonades

Imatge
Ara fa uns quants anys, en una conferència sobre literatura, Francisco Rico jugava a plantejar una hipotètica pregunta d’examen: “Descriu la influència de Jorge Luis Borges en la poesia de Quevedo”, deia. Més enllà de la boutade, l’enunciat volia posar de relleu que la tradició literària és un corrent viu, canviant, i que cada obra que s’hi afegeix, per petita que sigui, n’altera la comprensió del conjunt. Així, els laberints poètics de Borges viatgen tres segles enrere i donen nous sentits als versos de Quevedo. Rico es recolzava en les idees de T.S. Eliot sobre la tradició i el talent individual i les arrodonia amb unes paraules del mateix Borges: “Cada escriptor crea els seus precursors. La seva tasca modifica la nostra concepció del passat, igual que ha de modificar la del futur”.

Tot això ve a tomb perquè darrerament he enllaçat unes quantes lectures que es beneficien d’aquesta existència simultània dins la literatura. D’ençà que Daniel Defoe va publicar Robinson Crusoe, el 1719, …

Una conversa de barberia

Imatge
Si Catalunya fos independent, ¿què passaria amb el futbol? ¿Contra qui jugaria el Barça? L’interrogant, impacient com un nen malcriat, va aparèixer la mateixa nit de la Diada al Telenotícies de TV-3. Els manifestants tornaven cap a casa, els polítics tot just estudiaven com reaccionar davant les xifres astronòmiques, i els simpàtics periodistes d’esports ja volien una solució per als seus neguits. ¿No havíem quedat que el Barça era el braç armat de Catalunya?

Després, al llarg de la setmana, mentre els diaris de dretes de Madrid provaven de posar  la por al cos dels barcelonistes, des de Catalunya van sortir diverses propostes més o menys imaginatives. Per Sandro Rosell, el Barça hauria de continuar jugant a la lliga espanyola, igual que el Mònaco juga a la francesa (tot i que, de fer, aquest cas s’assembla més al que passa a Andorra). La proposta de Joan Laporta, que tot això ho té força estudiat, és crear una lliga ibèrica de futbol, amb equips d’Espanya, Portugal i Catalunya. També …

Idil·li a la fira

Imatge
El trasllat de la Setmana del Llibre en Català a la plaça de la Catedral s’ha de considerar tot un èxit. S’hi veu gent que tria i remena a totes hores, els turistes despistats també fan gruix, i un llibreter em deia l’altre dia —a mitja setmana— que les vendes seran molt millors que l’any passat a la Ciutadella. Tot amb tot, diríeu que la intenció inicial de la Setmana, que era rescatar el llibre de fons, ha quedat en segon terme. Els llibres que s’hi venen són sobretot novetats més o menys recents, i no perles de catàleg, però en el fons té una lògica: des de fa ben bé una dècada, les grans editorials ha privilegiat les traduccions de nous títols d’autors vius i d’èxit —ja siguin literaris o només comercials—, i en canvi l’edició de clàssics antics i moderns s’ha anat desinflant. Els editors les veuen un risc econòmic, i més si tenim en compte que sovint ja es troben traduïts al castellà, tot i que a vegades això pot ser un punt a favor: pensem, per exemple, en l’èxit recent de Stone…

Esquenafreds?

A totes els països hi ha una gran varietat d’apel·latius sardònics que reben els ciutadans d’una capital quan estiuegen en els territoris més o menys propers. Potser el més universal és anomenar-los urbanites, pel seu desconeixement de la vida campestre, però cada cas desenvolupa les seves particularitats. En el cas del Principat, Barcelona té molt de pes demogràfic i ens toca el rebre als barcelonins. Potser el més conegut sigui el de pixapins, clarament deutor de l’excursionisme motoritzat que va començar a arrelar a la segona meitat del segle passat. També ens diuen camacos, per allò d’exclamar “que maco!” amb accent xava just en baixar del cotxe a la recerca del pi sobre el qual miccionar. Abans de l’estiu, però, en passar per Aiguafreda a la recerca d’expressions autòctones, em va sorprendre descobrir-ne un que no havia sentit mai abans: esquenafreds. Resulta que els locals anomenen així els estiuejants barcelonins perquè de nit, quan refresca una mica en aquest paratge deilciós,…

Cridar, cantar, potser desafinar

Els fills del baby boom dels seixanta vam créixer, als vuitanta, en plena bonança econòmica, allunyats de la retòrica reivindicativa i malfiant-nos de l'èpica antifranquista que s'adjudicaven els nostres germans grans, encantats i desencantats a gran velocitat durant els setanta, però ràpidament col·locats en llocs estratègics de la nova administració democràtica. Els pocs que van continuar exercint l'esperit crític sense l'inestimable concurs del diner públic ens acusaven de semenfotistes. I alguns bé que ho érem. Perquè les manifestacions es van sectorialitzar, els sindicalistes es van professionalitzar, el pujolisme va voler desactivar la Diada extirpant-ne la vessant reivindicativa i la rutina es va apoderar de la vida política catalana. Fins que el primer tripartit va sacsejar-la en un trajecte de Dragon Khan que mai no haurien imaginat que acabaria allargant Barcelona (World) fins al Camp de Tarragona o situant l'independentisme a la centralitat política gràc…

Hal David i el futur

Imatge
Aquesta setmana va morir Hal David. Tenia 91 anys i era un des lletristes amb més èxits a les llistes de la música popular. Passa sovint que els escriptors de cançons queden a l’ombra dels autors de la música i els intèrprets que les fan conèixer. En el cas de Hal David, tot i que va escriure per a molts compositors, aquest reconeixement atenuat li venia sobretot d’haver treballat amb el gran Burt Bacharach. Junts van escriure al voltant de 150 cançons —una tercera part, més o menys, perquè les interpretés Dionne Warwick—, amb títols que tots hem cantat alguna vegada, com ara Walk on by,I say a little prayer o Raindrops keep fallin’ on my head, que va guanyar l’Oscar a la millor cançó per aquella pel·lícula amb Robert Redford i Paul Newman que es deia Butch Cassidy and the Sundance Kid.

Quan escoltes a Bacharach i David, t’adones que estaven fets l’un per l’altre. L’evolució de la música de Bacharach, sorgint de la tradició dels grans standards dels Gershwin, Jerome Kern o Cole Porter …

Tres, Dos, U

Tres. L'últim dia d'agost, Vicent Partal, al final d'un editorial a Vilaweb sobre les possibilitats actuals de la secessió del Principat de l'Estat espanyol, va escriure: “Comence a tenir la sensació que tot s'està accelerant a una velocitat enorme.” Certament, per a qualsevol persona que hagi passat unes setmanes prenent la fresca ben mandrosament fora del país, la impressió, un cop tornada a Catalunya, és que els temps estan canviant a un ritme tan accelerat que hauria deixat el Dylan inqüestionablement dinàmic dels anys seixanta sense alè. Dos. Per començar, hi ha hagut les declaracions de José Manuel Barroso, president de la Comissió Europea, dient que si la Generalitat declarés la independència, aquesta s'hauria de negociar seguint les normes internacionals. Cosa que significa, sempre segons Partal, que una declaració unilateral no només seria legalment acceptable sinó que amb tota probabilitat Catalunya romandria dins la UE. Pocs dies després, el fet que …

Optimisme a granel

Imatge
Ara, a més a més, cal que siguem optimistes. Algú ha decidit que s’ha de combatre el desànim, la irritació i el coragre que patim en aquests temps tan crítics i neguitosos. S’han de difondre l’esperança, la il·lusió i l’alegria de viure, com quan esperàvem els Reis Mags o la paga doble de Nadal, els dits crispats que obrien la nòmina, gairebé l’estripaven exultants. A molts de nosaltres, la paga doble de Nadal ens havia reconciliat amb la humanitat. Fins i tot amb alguns escriptors alemanys.

L’altre dia Àngel Llàcer, un dels presentadors del nou concurs Els optimistes de Catalunya Ràdio, va dir que un dels serveis de la ràdio pública és difondre optimisme entre la població. Em va sobtar aquesta distinció entre ràdio pública i privada, com si la pública hagués de fer de barret de cascavells mentre la privada es pot dedicar a retransmetre autòpsies des de l’Hospital Clínic. Al cap de poc Toni Clapés, de Versió RAC1, em va treure de l’error: en el seu programa, va comentar que a ells, una…

Repetiu amb mi: Barcelona World!

Imatge
Tothom que hagi provat de comprar un bitllet per volar amb Ryanair —la companyia que aquesta setmana, i deu ser un rècord, ha tingut tres aterratges forçosos i una invasió de xinxes en un vol— sap que a la seva pàgina web canvia els noms dels aeroports de Girona i Reus i els converteix en Barcelona-Girona i Barcelona-Reus. La Generalitat els ha demanat repetidament que tornin als noms originals, però la companyia irlandesa no els fa cas. Deuen considerar que l’equívoc va inclòs en la subvenció d’uns quants milions d’euros que el govern català els dóna cada any perquè mantinguin l’activitat aèria.

Així, els turistes mal informats arriben a Girona o a Reus pensant-se que ja són a tocar de Barcelona, i mentre esperen veure a l’horitzó les torres de la Sagrada Família, les dues hores d’autocar se’ls fan eternes. En el fons, és probable que al govern ja li estigui bé aquesta visió del territori català com una extensa zona metropolitana de Barcelona capital, perquè ara, quan es tracta de don…

Si en vols, símbols

Imatge
Aquest divendres Josep Mas publicava a El 9 Nou la curiosa història d'una placa de carrer. L'any 1976 el granollerí Ramon Grivé va veure que enderrocaven una casa vella al final de l'actual carrer Major de Caldes de Montbui, allà on comença el Passeig del Remei. A la façana de la casa encara hi senyorejava una placa de carrer que deia “Calle de Jose Antonio”. Grivé va aprofitar que els operaris se n'anaven a dinar per arrambar-hi la furgoneta i despenjar-la. Res que fes tuf a franquisme li plaïa. Quan va arribar a casa es va adonar que era una placa reaprofitada dels temps de la República. Al dors, més treballat, s'hi llegia: “Avinguda d'en Santiago Rossinyol”. Mas explica que aquesta placa és la que el govern republicà va instal·lar a primers dels ans 30 al que ara és el carrer de Santa Teresa, continuació del carrer Homs. Durant anys, l'home ha guardat la placa bifront al magatzem del seu restaurant La Taverna d'en Grivé i només alguns clients íntims l…