Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: abril, 2012

La inestimable col·laboració del xivato

Imatge
Se sol dir que els alumnes reprodueixen a classe tots els caràcters d’una societat. Al llarg del curs es van perfilant el que és espavilat i el mandrós, la que vol manar i el que no sap prendre decisions, la que és intel·ligent i la simpàtica que s’ho fa perdonar tot, el negociant i el milhomes, la que vol passar desapercebuda i el que és xivato...

Això de xivato no sembla gaire català, però no es pot dir d’una altra manera. Algun diccionari proposa espieta, que no és ben bé el mateix, i també delator, que té una càrrega més adulta. Qui sap si el nen que de petit va ser un xivato, acostant-se al professor per denunciar un company de classe, de gran tindrà menys problemes morals per ser delator. Ara es pot posar a prova, perquè l’últim invent del conseller d’Interior, Felip Puig, és una pàgina web en què ens demana que siguem delators. Ell s’estima més dir-ne “col·laboració ciutadana contra la violència urbana”: es tracta de mirar fixament les fotos dels individus que van participar en…

A reveure, Pep!

Imatge
És migdia i em truquen del diari per explicar-me el que ens temíem des de fa uns quants dies, encara que tots dissimulàvem. N’hi ha prou amb dues paraules –«Se’n va»– i de sobte s’amunteguen els records, un àlbum d’imatges, ídols i sensacions en què es barregen aquests quatre anys gloriosos de color blaugrana. Encara falta una estona per a la conferència de premsa de Pep Guardiola, però agafo un quadern i començo a apuntar el que em ve al cap, sense gaire ordre, i el que apunto és això...

Primer, la sensació de privilegi, l’agraïment. ¡Quantes vegades,davant les jugades de tiralínies, els gols estratosfèrics i la paciència amb la pilota hem sentit que estàvem contemplant un espectacle únic i irrepetible! Tot el que hem viscut al llarg d’aquestes quatre temporades, més enllà del balanç impressionant de títols i de rècords, és una revolució futbolística. Guardiola ens ha fet sentir privilegiats perquè ha estat pendent de la història del Barça, ha defensat la seva tradició de joc i al m…

Txarango llur

Txarango és un grup fascinant. La seva sonada irrupció al nostre panorama musical en certifica la biodiversitat. Més enllà del traç que marca la parella àuria (per llurs discos d’or) formada pels Manel i Els Amics de les Arts, les traces d’altres camins particulars transformen la via en un camp a través. Ho avalen portentosos centres emissors com Quimi Portet o Pau Riba i trajectòries com les dels Antònia Font, Mishima o Love of Lesbian. Però també hi entren en joc els cercles concèntrics del ventilador rumbaire, capaços d’enllaçar les veus de Peret o el Gato Pérez amb un núvol de noms que desemboquen (via Dusminguet) en La Troba Kung Fu i després en propostes com les del Muchachito Bombo Infierno o La Pegatina, grups nascuts a Santa Coloma de Gramenet o Montcada i Reixac que han trencat l’absurd monopoli de Barcelona en les músiques dites, ai, de fusió. La tribu (de 8) dels Txarango prové del Ripollès, Osona i la Garrotxa. En aquest seu disc de presentació, “Benvinguts al llarg viatg…

Andorrà?

Dijous passat recollia un curiós terme per designar algú que no para mai per casa: banderot. La definició de l’Alcover-Moll és clara:“Persona ociosa que va d’una banda a l’altra xerrant inútilment” (Camp de Tarragona). Però resulta que aquest ús no vexil·lològic de les banderes no és privatiu d’aquesta zona. L’alcoià Eugeni S. Reig també el recull al seu sucosíssim llibre Valencià en perill d’extinció. Reig defineix així la paraula bandera: “Persona que sempre va d’ací cap allà sense fer res de profit, que es meneja molt, cap a un lloc i cap a un altre, com es meneja una bandera quan fa vent”. Ho associa a sinònims com ara dardaire o vaiver i hi aporta una cançoneta popular alcoiana que conté el diminutiu: “Ma mare em diu bandereta, /jo li dic que té raó,/ que totes les banderetes/ ixen a la processó”. El llibre de Reig inclou també l’equivalent castellà de cada terme, i a aquesta accepció de bandera li adjudica “andorrero”, un mot que els diccionaris castellans defineixen amb el verb…

Intrigues del Pulitzer

Imatge
El món literari dels Estats Units està trasbalsat —és un dir— perquè aquest any el premi Pulitzer de ficció ha quedat desert. La cosa funciona així: primer un jurat especial nomena tres finalistes per a cada disciplina i després el comitè del Pulitzer, una vintena de persones del món de la premsa, tria els guanyadors de drama, periodisme, assaig, etcètera. Tot i que no és el primer cop que passa, feia 35 anys que el comitè no deixava la ficció sense premi, i per això han rebut crítiques per totes bandes. A més, els tres finalistes oferien garanties: El rey pálido, David Foster Wallace; Train dreams, de Denis Johnson, y Swamplandia!, de Karen Russell.

Sempre és un llàstima que un premi honorífic es quedi sense atorgar, i més si té el prestigi i el valor comercial del Pulitzer, per això aquests dies algunes llibreries independents han nomenat els seus guanyadors alternatius. Les llistes són eclèctiques i sobretot serveixen per enviar un missatge al jurat: s’ha de ser molt esnob o molt pe…

Quousque tandem Froilà?

Imatge
Què volen, no em convenç gens aquesta monarquia de classe mitjana que tant desitgen alguns. Si el rei no pot caçar elefants ni tenir princeses alemanyes com a amants (i, si calgués, impulsar un cisma dins l’Església Catòlica), ni és rei ni és res. Com a testes coronades, els meus models són Jaume I, Carlemany, Enric VIII d’Anglaterra, Lluís II de Baviera i Norton I, emperador dels Estats Units (aquest va imposar una multa de 25 dòlars a tothom que pronunciés malament el nom de la ciutat de San Francisco). Si el rei s’ha d’assemblar a un directiu de caixa d’estalvis, prudent i assenyat, proper a l’Opus Dei i amb segona residència a la Cerdanya, m’estimo més un president de la República. Per a un rei d’Espanya, caçar elefants és el mínim (també estaria bé que l’arquebisbe de Barcelona cacés senglars pels boscos del Montseny, com en altres segles).

A L’Ombudsman, una secció de Quim Monzó a El món a RAC1 ben recomanable, Monzó responia a un oient que es queixava que traduïssin al català el…

Pirandello al poder

A mitjan febrer el crític Julià Guillamon va encunyar el concepte “novel·la Julio Iglesias” per qualificar al Cultura/s la segona obra que Xavier Bosch ha dedicat al detectiu Dani Santana (Homes d’honor). La idea era que alguns èxits d’Iglesias jugaven a confondre la ficció de la lletra amb alguns aspectes de la vida del cantant, igual com fa Bosch amb la seva vida pública de periodista. Me’n guardaré prou d’aplicar-lo a d’altres autors, tot i que no costaria gaire confondre una col·laboradora amb Empar Moliner, un vampir amb Sebastià Alzamora, una dona veloç amb Imma Monsó, un anarquista hedonista amb Lluís Llach o una fantasiosa sexual amb Roser Amills. En canvi, el que cap crític podia vaticinar és que aquest seria el Sant Jordi de Luigi Pirandello, amb la novetat que aquí els seus famosos personatges van a la recerca no pas d’autor sinó de lector. A l’entrada del Regina esquivo un capgròs abillat d’Elvis Riboldi per promocionar uns llibres infantils. Dins, m’aborda l’autèntic Sher…

Doctor Mata, Ministra Mato

Quan van nomenar Ana Mato ministra de Sanitat (Serveis Socials i Igualtat) de seguida vaig pensar en el doctor Mata. El reusenc Pere Mata i Fontanet, conegut dos segles després del seu naixement per un institut homònim especialitzat en malalties mentals, va ser metge, però també polític i lletraferit. A mitjan segle XIX Mata va ser immortalitzat per uns versos satírics del seu veí Bretón de los Herreros, un escriptor que arribaria a dirigir la Biblioteca Nacional. Bretón menava una agitada vida nocturna que destarotava el seu veí, fins al punt que sovint els amics de la gresca s'equivocaven de porta a altes hores de la matinada i despertaven el doctor. Mata, enfurismat, va penjar un rètol a la seva porta que jugava amb el cognom del seu veí: “No vive en esta mansión/ ningún poeta bretón”. La idea era dissuadir els noctàmbuls, però va aconseguir una resposta jocunda que ja ha travessat dos tombants de segle per arribar fins a aquest rum-rum. Bretón va escampar un pasquí deliciós pe…

Llistes obertes

Com a votant minifundista del sector de Petit Dret rebo la publicitat dels candidats a les eleccions d’aquest dijous a la SGAE. He de votar 8 compositors d’obres musicals (d’entre 58), 2 d’obres simfòniques (de 8) i 6 lletristes (de 38). La campanya resulta fascinant. Dóna la mesura del que podrien ser les eleccions polítiques amb llistes obertes. Cada candidat prova de guanyar-se el seient sense intermediaris. Òbviament, hi ha candidatures organitzades. Per exemple AUNIR (Autors Units per a la Refundació) d’Antón Reixa, DOM (De Otra Manera) amb Natxo Tarrés, AUPEC (Autores para el Cambio) o Autores Más que Nunca de Jaume Sisa, que no deuen haver aconseguit enfilar cap sigla. Són els que tenen més possibilitats de guanyar i també els que presenten programes més estructurats. Com en totes les eleccions, hi ha propostes amb flaire extraparlamentari, però entre els candidats més coneguts també impera una retòrica molt allunyada de les altres campanyes. Miguel Ríos, per exemple, sota l’es…

Transpaperats

Sant Jordi està traspaperat, ¿qui el destraspaperarà? El destraspaperador que el destraspaperi bon destraspaperador serà. El llop del conte popular es diu eBook. Després d'anys de falses alarmes, ara arriba camuflat entre altres llops amb ullals de tisora. Enmig de la crisi general, el món editorial està trasbalsat per la possibilitat de perdre els papers. Per això, alguns editors intenten la transsubstanciació del text i exploren noves vies de fer-lo arribar al lector. Cadascú segons el seu estil. Ediciones B, per exemple, anuncia aquest Sant Jordi la publicació de sis eBooks inèdits del que anomenen “nous autors bestseller nascuts en la revolució del llibre electrònic”. Són textos que, ens diuen, ja han obtingut milers de descàrregues amb les seves anteriors novel·les, tot i que, encuriosit com visc per tot el que es cou en el món editorial, reconec que fins ara ni els havia sentit anomenar: Castelló, Corrales, Iturgaiz, Miosi, Navarro o Querol. Connais pas. L'aposta digital…

Banderot?

El mot mutant d’avui no té res a veure amb l’estanquera gegantina que presideix la madrilenya plaça de Colón. Me’l vaig sentir dir a Cubelles la setmana passada, quan hi vaig anar amb el programa “Divendres” a la recerca de paraules en ruta. Pels cubellencs, un banderot és algú que sempre tomba pertot. He de reconèixer que hi encaixo. El terme no el recullen els diccionaris generals, però l’Alcover-Moll el situa a l’àrea d’influència del Camp de Tarragona i en diu: “Persona ociosa que va d’una banda a l’altra xerrant inútilment”. Una definició prou descriptiva que posaria al meu escut d’armes si fos possible esborrar-ne l’adjectiu i l’adverbi. El vers de Guimerà que la il·lustra, però, contradiu qualsevol lectura positiva: “Ja no viuries banderot y mal feyner”. Quan a Cubelles et diuen que ets un banderot ho fan en un to que l’acosta a bandarrot, entès com a derivat de bandarra (brètol, prostitut), però el cert és que deriva de bandera. Banderins, banderons i banderetes es mouen molt …

“Per al Jordi, del seu amic Tom Sawyer”

Imatge
Avui és el dia de les llibreries pletòriques, de les parades atapeïdes, del bé de déu de novetats. Amb pluja o sol, a peu o amb patinet, avui els catalans surten a carregar el dipòsit de l’autoestima cultural. Sembla que els passin llista. Per tenir-ho tot a punt, fa setmanes que els llibreters obren caixes i més caixes de gènero i preparen les taules de novetats i aparadors com qui juga al tetris: posarem la novel·la del músic més amunt, els narrador estilista va al costat del científic xarlatà, la coberta blau turquesa fa joc amb aquesta altra de la foto en blanc i negre...

Mentrestant, nerviosos com una mala cosa, els editors han desenvolupat un tic: cada cinc minuts consulten el seu iPhone per saber les previsions meteorològiques. ¿I els autors? Doncs els autors repassen els horaris i els llocs on signaran exemplars. Perquè avui és el Dia del Llibre, sí, però també és el Dia dels Autògrafs.

Amb els anys els rituals de Sant Jordi han anat canviant. Segur que l’Espinàs, que fa mig seg…

Vaga, Final, Fam

Vaga. El 1980, el diputat gal·lès Gwynfor Evans, del partit independentista Plaid Cymru, va declarar una vaga de fam a l'edat de 68 anys. El seu objectiu era aconseguir que el govern central –aleshores regit per la Margaret Thatcher amb una tossuderia que, francament, faltava poc per ser patològica– complís la seva promesa de crear una televisió pública exclusivament en llengua gal·lesa. Un any després –quan la senyora Thatcher va permetre que Bobby Sands, també diputat, morís a la presó d'inanició– va quedar clar que a ella aquesta mena de protesta no la impressionava gens, però en el cas d'Evans, curiosament, va llençar la tovallola: el 1982, el canal S4C va començar a emetre en l'idioma dels Super Furry Animals (i encara s'hi emet). Final. A finals del 2011, amb l'alliberament dels documents governamentals que tractaven l'afer Evans, per fi s'ha descobert per què la Thatcher es va rendir a aquest vellet gal·lès: es veu que ella i els seus ministres, …

Els compradors implacables

Imatge
El que més m’agrada del dia de Sant Jordi és que és una festa comercial. Mentre uns quants la volen convertir en una celebració o xerinola de la lectura i la literatura, és un dia en què, sobretot, es compren i es venen llibres. És aquesta la seva grandesa, l’esperit comercial. Com la Fira de Sant Ponç del carrer Hospital de Barcelona, que s’hi compra arrop. Només faltaria que ens haguéssim de posar lírics amb aquest almívar de most sense fermentar, tan ric en sucres. Una campanya de difusió de l’arrop, “L’arrop ens fa més lliures”, seria insuportable.

Cal combatre la idea pueril i aviciada de la cultura gratuïta, que és la cultura de festa major, espavilada, esteveta i mingosa (de mingo, algú que és un pobre de mi). Com va dir Ferran Mascarell a Els matins de TV3, “cal llegir més i alhora comprar més llibres”. O Mercedes Milà a Sálvame de luxe en demanar als espectadors que compressin llibres.

Quan algú em parla d’un llibre, el primer que li pregunto és: “Que l’has comprat?” (crítics i…

A Cal Fuster hi ha novetat

Paul Fuster ha tornat. Amb les seves guitarres úniques, l’aire de músic de carrer i les cançons que acaronen amb suavitat fins que d’entre els plomalls apareix un fibló. La novetat de cal Fuster, per dir-ho a la manera foixiana musicada temps enrere pels Dijous Paella, es diu Repte, deu cançons magnífiques que demanen a crits escoltar-les en mode repeat, com en un bucle. El seu repte es fonamenta en el canvi de llengua, perquè Fuster (nascut a Minnesota i crescut novaiorquès) aboca en la llengua dels pares (fills de Cardona) la seva creativitat. El resultat és un disc meravellós de cadència hipnòtica i troballes perdurables, com aquesta figura impagable de “La Santa Collons” que tanca el treball. Fuster explica que els tempteigs musicals amb la seva llengua materna han estat fonètics, i que ha buscat ajut per poder transcriure les lletres en un català ortogràficament viable. Aquest camí és el que molts catalanoparlants més grans que ell hem viscut sense moure’ns del país. La descobert…

En il·legítima defensa

E]l diari noruec Dagbladet ha recollit les declaracions de l'advocat d'Anders Behring Breivik sobre l'estratègia de defensa que pensa seguir l'assassí de 77 persones a Oslo i a l'illa d'Utoya en la sagnant jornada del 22 de juliol de 2011. El lletrat, Geir Lippestad, es mostra escèptic sobre la idoneïtat d'aital defensa jurídica però es declara obligat a presentar els arguments del seu client. L'assassí confés invocarà la legítima defensa. Segons el seu malaltís punt de vista, les víctimes eren traïdors a la cultura europea i formaven part d'un complot favorable a la immigració que, al capdavall, pretendria islamitzar Noruega. La seva matança, doncs, seria una acció de guerra destinada a salvar la cultura europea. El seu mateix advocat, en un gest poc habitual en la retòrica jurídica, admet que al·legar “legítima defensa” en aquest cas no té cap possibilitat d'èxit. Per més diverses que siguin les nostres postures davant els efectes de la immigr…

Paraules de quatre lletres

Aquests últims dies, el coit reiterat (qualificat per la majoria de mitjans d'aparellament) entre dos dragons de Komodo ha monopolitzat la quota animalista dels noticiaris. Seria massa fàcil apel·lar a la base reptiliana dels nostres cervells per explicar la fascinació que ens provoca tot allò que fa referència al sexe. La qüestió és que aquesta dosi massiva de sexualitat entre llangardaixos ha coincidit amb una altra gran història animalista, protagonitzada per babuïns que distingeixen paraules escrites en anglès. Si els dragons de Komodo  instal·lats en la seva lluna de mel fossin famosos d'aquests que surten als programes del cor, els babuïns serien els protagonistes del programa de llibres. Segons publiquen a la revista Science, uns investigadors de la Universitat de Marsella encapçalats per Jonathan Grainger han fet un experiment amb babuïns. Unes pantalles tàctils els oferien paraules de quatre lletres i els micos havien d'endevinar si significaven res en anglès o no…

La posteritat polifacètica

La figura de Pere Calders, que enguany hauria arribat als cent anys com Tísner, Joan Sales i el Titanic, és un exemple interessant del que podríem anomenar un rebenta-fronteres. Calders va ser un notable narrador que, en tornar de l'exili mexicà, va connectar amb un ampli públic lector després que els Dagoll Dagom portessin els seus contes al teatre, amb aquella Antaviana fundacional. Les tribus que associem a la narrativa i al teatre fan anar llenguatges prou divergents. N'hi ha prou amb fer-los definir la paraula paper per adonar-se'n. Quan un novel·lista escriu teatre o un dramaturg fa novel·la ens podem témer el pitjor. Calders mai no va escriure ni una ratlla pensant en l'escena, però el seu univers de ficció no només va aguantar el trasllat a la tercera dimensió oralitzada, sinó que sembla que hi tendeix de manera natural. Dècades després, Víctor Álvaro torna a portar a escena dotze contes de Calders amb la funció Invasió subtil i altres contes que es pot veure a…

Una ciutat amb totes les lletres

Imatge
Feia mesos que no passejava pel barri de Gràcia, a Barcelona, i l’altre dia quan hi vaig tornar vaig tenir una sorpresa desagradable: els rètols preciosos de dues botigues antigues, d’aquelles de tota la vida, havien desaparegut. De fet havia desaparegut tota la botiga, però jo me’n vaig adonar perquè de sobte a la façana ja no hi havia aquelles tipografies tan especials.

Sovint quan camino per Barcelona sense cap finalitat, només pel gust de passejar, m’empesco una mena d’itinerari per llocs i coses que m’agraden. El fotomaton de la Granada del Penedès. Les cases i els arbres del passatge de Sant Felip. Les fotos taurines de Català-Roca als balcons de la Gran Via, tocant a la Monumental. Els dos rètols formaven part d’aquesta gimcana particular. A més, les dues botigues estaven molt a prop de la plaça del Rellotge. Una era l’antiga seu de l’editorial Salvatella, al carrer de Sant Domènec. A la façana hi havia unes lletres de color d’aram i traç adornat amb el nom: Miguel A. Salvatella…

Al·lucinant, Extraordinari, Fenomenal

Al·lucinant. El 2006, els de l'equip de la segona sèrie del programa documental Passatgers (que s'emetia per TV3) vam decidir anar a Montserrat un dissabte a la nit per parlar amb els grups d'optimistes que esperaven veure-hi algun ovni. En aquella època jo hi creia força, en l'existència d'aquests objectes: no només n'havia vist un (a l'edat de 12 anys), sinó que amb el pas dels anys havia llegit alguns llibres sobre el tema que no semblaven del tot inventats. Sobretot, Above Top Secret, de l'anglès Timothy Good: una compilació, publicada el 1987, de tot de visions d'ovnis fetes per persones ostensiblement fiables, com ara policies i militars (a en Good, massa bonista, no li devia passar pel cap que un uniforme no és pas cap garantia d'honestedat). Extraordinari. Tot parlant del tema, el tècnic de so em va passar un llibre escrit pel francès Michel Desmarquet, titulat Profecia de Thiaoouba (que acabo de llegir per raons de feina). Desmarquet hi…

Conduir tota la nit

Imatge
Hi ha una música per quan vas en cotxe per l’autopista, de nit, i hi ha una altra música —molt diferent!— per quan recorres la ciutat de nit, enllaçant semàfors verds, els neons, buscant les avingudes llargues, sense pressa, sense anar enlloc. Jo no dubto que ara mateix la música ideal per escoltar al cotxe, de nit, a la ciutat, és la banda sonora de la pel·lícula Drive. És probable, a més, que sigui un d’aquells rars fenòmens compartits: darrerament amb diversos amics de gustos contradictoris hem coincidit a lloar les virtuts d’aquest disc.

De fet, la pel·lícula de Nicolas Winding Refn —sobretot els primers 20 minuts hipnòtics— és com un manual per aprendre a circular de nit per la ciutat. Ryan Gosling condueix per Los Angeles amb una actitud que ja no pot ser més cool, sense dir res, amb un llumí als llavis (el foc contingut), amb la caçadora daurada i el dibuix de l’escorpí protector. Canvia de marxes, busca les ombres, accelera, i els seus moviments ens semblen harmoniosos perquè e…

Rascanyós?

L’esperit crític no és gaire practicat ni apreciat en una societat atemorida pels desastres econòmics que ens envolten. Naturalment, per exercir l’esperit crític cal conrear abans un cert criteri. És a dir, cal tenir el màxim d’informació sobre les coses i després exercitar-se per tenir capacitat de discerniment entre el que és important i el que és accessori. Ser crític, doncs, no vol dir (només) contradir o anar contra-corrent. En aquestes pàgines del Suplement de Cultura escriuen uns quants col·legues que exerceixen la crítica. És a dir, que expressen la seva opinió raonada sobre una obra jutjant-ne el valor, les qualitats i els defectes. Sovint, però, a les tertúlies d’alguns mitjans de comunicació fan una fusió interessada entre dos aparells: l’audímetre (destinat a mesurar l’audiència dels programes) i l’audiòmetre (destinat a calibrar la sensibilitat auditiva). Entre els que més criden (per obtenir l’atenció de més públic), predominen els rascanyosos. Un ésser rascanyós és algú…

La narrativa estàtica

Quan el Prestige agonitzava a la costa corunyesa i l'actual president espanyol, llavorsministre, parlava de filets de plastilina, vaig sentir en un noticiari: “En aquests moments, l'autoritat portuària corunyesa ha decidit remolcar el Prestige lluny del port en un esforç titànic per evitar-ne el naufragi”. Un esforç titànic per evitar un naufragi? Ara fa cent anys justos que un iceberg inoportú va reunir en l'imaginari universal les paraules titànic i naufragi. Per als antics grecs, els titans eren els sis fills mascles d'Urà i Gea (Oceà, Ceos, Crios, Hiperió, Jàpet i Cronos); a la primeria del segle XX el setè va prendre la forma d'un vaixell colossal que naufragaria en la seva primera travessia. Ni aquesta monumental obvietat nàutica va aconseguir neutralitzar el clixé verbal que arrossega tants cronistes pel pedregar de qualificar qualsevol esforç de titànic. El redactor de la notícia no va ser capaç de qüestionar-se l'automatisme adjectivador (jornada dante…

Simpatia pel dèbil

Espero que la col·lega Lucía Etxebarria no deixarà d'escriure columnes perquè li pirategi (en règim de manlleu transitori) el títol de la seva secció al Magazine. Dimecres passat, en plena pacificació del trànsit per les vacances de Setmana Santa, el conseller Felip Puig va visitar els estudis de Catalunya Ràdio. De l'entrevista que li va fer Marc Garriga n'ha trascendit, sobretot, una acusació. El conseller va afirmar que alguns intel·lectuals, universitaris i mitjans de comunicació senten una certa simpatia pels violents. No va dir noms però va parlar d'un excés de comprensió pels motius que comporten aquesta ràbia que trenca vidres, crema contenidors i atonyina policies. Durant la mitja hora llarga que va durar l'entrevista el finestral de l'estudi que dóna a la Diagonal va estar ocupat per quatre Mossos d'Esquadra parapetats rere una pancarta plastificada on es llegia “Mossos en lluita”. Anaven armats amb xiulets, botzines i taps reglamentaris a les ore…

Violents a la papillota

Imatge
No, no creguin que mastego pa d’ahir (això és, que comento fets passats sense rellevància actual). Al revés, m’avanço a la notícia, perquè els dits violents tornaran a actuar per Sant Jordi, el dia de vaga mundial del 15 de maig, l’Onze de Setembre, la Mercè i Tots Sants, aquest dia incendiant parades de castanyeres còmplices amb el capitalisme més salvatge (s’han comès molts abusos amb el preu dels moniatos). Curiosament, els violents ens converteixen a tots els altres en pacífics (o mansos, o mansuets), que és com una periodista de RAC1 va anomenar els 200.000 manifestants que no vam incendiar un Starbucks (tampoc el cafè no em sembla tan dolent).

L’endemà de la vaga, El món a RAC1 ens va comunicar que des del ministeri de l’Interior havien demanat que els esvalotadors no ocupessin el centre d’atenció informatiu i el portaveu del Govern, Francesc Homs, tral·là-tral·lera: “No els donem el protagonisme que no es mereixen”. Jordi Basté va saltar indignat criticant que Homs pretengués fe…