Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: març, 2012

Ziggy Stardust en fa 40

Imatge
Passen els anys i cada vegada estic més convençut que la gran estrella de la història del rock és David Bowie. O com a mínim qui ho porta més bé als 65 anys. La majoria de les seves cançons no envelleixen i mantenen intacte l’esperit innovador. Vegem, si no, quines són les alternatives. ¿Mick Jagger? Ja no té edat per saltar per l’escenari amb leotards fluorescents. ¿Paul McCartney? S’ha convertit en un simpàtic professional, però les seves noves cançons…, no sé què prefereixo: que s’assemblin a les antigues o que no s’hi assemblin. ¿Lou Reed? ¡Grmmf, brrrr, què mires! És cert, podríem recordar altres noms que saben envellir amb una certa dignitat musical  –Marianne Faithfull, Bob Dylan, Iggy Pop, Patti Smith, Bryan Ferry– , però és com si tots ells compartissin alguna qualitat del duc blanc, ja sigui la discreció, el carisma o el glamur.

Aquesta setmana Bowie va tornar a demostrar el seu perfil reservat. A Londres es va descobrir una placa que commemora els 40 anys del seu extraordina…

Saltar-se la publicitat

Hi ha un munt de professionals de la comunicació que cada nit tenen malsons protagonitzats per estols de ratolins de tota mena, amb cua de cable i també escuats per culpa de Harald Bluetooth. Són gent que dissenya campanyes publicitàries de tota mena. Des de fa anys utilitza armes de persuassió massiva d’índole molt diversa, però ara observa amb desesperació que algunes fan llufa. Són els efectes col·laterals d’una transició imposada per l’era digital. Una transició internacional, perquè afecta totes les nacions, i també internocional, perquè actua sobre la mateixa noció de publicitat. Als diaris de paper i emissores de tele la publicitat és una part del paisatge que contemplem els transeünts (lectors i espectadors) que decidim recórrer aquell trajecte. Als diaris digitals i televisions a la carta la publicitat és una incidència que els transeünts (espectadors tots) que recorrem el trajecte provem d’esquivar. Segons com, un anunci a la xarxa pot ser un accident que de vegades provoca …

Sufix General d'Autors

Benvolgut Antón Reixa... (digressió: quins grans moments vaig passar als vuitanta botant amb les cançons d'Os Resentidos!, què se n'ha fet d'aquella esplèndida Galicia Caníbal en la qual, malgrat Fraga,fai un sol de carallo?). Tornem-hi: Benvolgut Antón Reixa i altres membres de la candidatura AUNIR a les eleccions de la SGAE,

Us escric avui, que falta un mes just per als comicis del 26 d'abril, per dir-vos que estic considerant la possibilitat de donar-vos suport. Que us votaré, vaja, tot i que amb una condició. Abans, però, he de confessar-vos que a l'hora de posar condicions em sento tan fort com el Govern del meu país quan vol negociar el Pacte Fiscal. És a dir, que la meva força com a votant a les eleccions de la SGAE és més aviat minsa. Figuro al Col·legi Electoral d'Obres de Petit Dret, i no pas al d'Obres de Gran Dret ni al d'Obres Audiovisuals ni al d'Editors. No tinc cap vot permanent (i això ja m'agrada, perquè a la vida som de pas), e…

És molt trist haver de demanar

Imatge
Mai més no corregir ningú, és aquest un bon propòsit lingüístic que em vaig fer una nit de cap d’any o potser per la Mare de Déu d’agost, ara no me’n recordo gaire. Avorrit que en català estigués tan arrelat el costum de corregir tothom sense pausa i amb desenfrè orgiàstic els errors i els castellanismes (mai els anglicismes, igualment barbàrics), interrompent la conversa amb una desconsideració total, vaig decidir que partir d’aquell dia em mantindria impàvid davant els atemptats més espantosos a la llengua catalana comesos en presència meva. Tot i que la carn és dèbil i l’hemisferi esquerre del cervell encara més, callo discret. Si no ho resisteixo, crido horroritzat i fingeixo que m’he atrapat els dits amb una porta.

Després de llegir Lección pasada de moda de Javier Marías (Galaxia Gutenberg), a mi, que sóc marianista declarat (el considero un dels millors articulistes actuals), els articles sobre el políticament correcte m’han arribat a cansar. Correm el risc que ens eternitzem an…

Mas, Mas, sa, chu, setts!

El núvol de paraules enlairades pels oradors del congrés de CDC mereix ser analitzat pels meteoròlegs de la política. Els termes més cridaners pivoten al voltant de la independència, un hexasíl·lab que es coreja sempre després de prendre una embranzida trisil·làbica (in, indè), com si calgués vèncer el vertigen inherent a un mot tan llarg com l'anhel que descriu. La gran novetat del congrés ha estat el terme Estat, esclar. Perquè a CDC sempre se li havia retret l'ambigüitat verbal i aquesta vegada val a dir que han parlat clar. Han pronunciat sense ambages les quatre síl·labes d'es-tat-pro-pi i, acte seguit, el president Mas ha agafat embranzida amb el seu cognom i l'ha completat amb tres síl·labes més: sa-chu-setts. I no és pas que Massachusetts sigui un estat impropi, però és evident que no té seient a l'ONU ni en sent cap necessitat. Els referents del sobiranisme català han estat molt variats: Israel, Lituània, Irlanda, Escòcia, Quebec... Durant el segle XX el c…

Un taxista a la via Yuri Gagarin

Imatge
Aquesta setmana vaig tornar a Bolonya, gairebé 20 anys després de la primera vegada. La ciutat em va tornar a captivar: el sol lluïa amb ganes i feia la rateta sota les porxades dels carrers, la gent anava amunt i avall atrafegada, les llibreries estaven plenes, les mortadel·les s’oferien sensuals als aparadors de les botigues de queviures. Era el primer cop que tornava a Itàlia d’ençà que Berlusconi va haver de dimitir i, de sobte, em va semblar que una cosa anava amb l’altra. Bolonya la roja, ciutat de tradició comunista, amb un passat terrible d’atemptats feixistes, exultava de nou.

Els meus amfitrions, que m’havien convidat a la universitat, em van rebaixar l’eufòria: aquests dies se celebrava la Fira anual del Llibre Infantil i Juvenil, que és la més important del sector, i per això hi havia tanta gent i els hotels i restaurants estaven plens. Tot i això, la recessió per culpa de la política de Berlusconi també ha arribat amb força a Bolonya.

Anàvem amb taxi cap al centre de la ciu…

Una mort anunciada

Imatge
S’acosta Sant Jordi i a les llibreries ja no hi caben més novetats. Els llibres lluiten per un espai visible a les taules i aparadors i, de sobte, els títols gairebé nous passen a la reserva. És com si algú posés el comptador a zero per força. Pensava en aquesta fugacitat l’altre dia, després de llegir un llibre fascinant del qual, diria, s’ha parlat poc: Només per a gegants, de Gabi Martínez (Ara llibres). Editat a finals del 2011, fa una eternitat, aquest reportatge periodístic en forma de novel·la mereixeria més lectors perquè és un llibre intens i original, que es guanya el lector pàgina a pàgina.

Només per a gegants indaga en la vida insòlita i la mort anunciada de Jordi Magraner , un jove francès d’origen valencià que el 1987 va viatjar fins al Hindu Kush, la regió fronterera entre el Pakistan i l’Afganistan, i hi va viure durant 15 anys, amb alguna temporada a França. La seva principal missió era buscar el ieti (sí, el monstre de les neus o barmanu, com en diuen ells), però a po…

Beate, Alois, Baixar

Beate. Com se sap, l'alternativa d'esquerres al president alemany acabat d'elegir, Joachim Gauck, ha estat Beate Klarsfeld, l'excaçadora de nazis famosa per haver localitzat, a Bolívia, el fugitiu Klaus Barbie (el cap de la Gestapo a Lió que, el 1944, va organitzar, entre altres coses, la deportació de més de 40 nens jueus d'un orfenat proper –els més petits tenien 3 anys– a Auschwitz, on els van gasejar el mateix dia de l'arribada). Menys conegut, potser, és el fet que, més endavant, la Klarsfeld també va aconseguir localitzar un nazi encara més buscat que Barbie. Alois. Durant la Segona Guerra Mundial, Alois Brunner va ser el braç dret d'Adolf Eichmann: en ordenar aquest les múltiples deportacions als camps d'extermini, Brunner era qui assegurava, en persona i in situ, que aquestes ordres es complissin ben complertes. Així mateix, el 1941 va organitzar la deportació de 47.000 jueus austríacs a Sobibor; el 1943 va aconseguir que l'antiquíssima comu…

Misòleg?

La forma prefixada del mot grec miseîn (odiar) encapçala algunes aversions prou conegudes de la condició humana, entre les quals destaquen la misantropia (aversió al tracte de les persones) i la misogínia (a les dones). D’altres aversions són menys populars (i potser menys practicades) però completen la llista de fòbies humanes: la misàndria (als homes, al sexe masculí), la misopèdia (als infants) i la misogàmia (al matrimoni). El català contemporani recull, també, el nom savi d’una aversió molt habitual entre els tradicionalistes de mena i els tecnòfobs d’última generació: el misoneisme (aversió a les novetats, a les innovacions). Però més enllà dels misoneistes cridaners (que bramen contra els avenços humans des d’un angoixat on-anirem-a-parar), cal fixar l’atenció en uns éssers molt més perillosos: els misòlegs. El DIEC deineix la misologia com “l’aversió al raonament a la manera escolàstica, a la discussió”. Un misòleg és, per tant, algú mancat d’esperit crític i incapaç de posar …

La dignitat i l'infinit

Avui fa vint-i-dos dies que el mallorquí Jaume Bonet va iniciar una vaga de fam. Bonet, docent jubilat de 64 anys, ha explicat d'una manera serena i entenedora que ho fa “en defensa de la llengua pròpia”, una llengua que compartim gairebé deu milions de ciutadans europeus. El detonant que l'ha portat a prendre una decisió tan radical, en el sentit etimològic d'anar a l'arrel, és molt clar: el canvi de política del Govern balear que presideix Bauzà en relació amb el català. La modificació de la Llei de Funció Pública que ha suscitat Bauzà redueix la importància de la llengua de Ramon Llull a la mateixa pàtria lul·liana. De ser un requisit per accedir a una ocupació pública, com ho és el castellà, passa a ser només un mèrit, de manera que conèixer el català no és condició necessària, mentre que el monolingüisme castellà passa a ser condició suficient per viure i treballar a les Balears. Bonet, membre de l'associació Jubilats per Mallorca, no fa servir la demagògia qu…

"To fill or not to fill"

Aquest cap de setmana els addictes nord-americans dels mots encreuats s'han tornat a trobar al Brooklyn Marriott, en un dels campionats periòdics que dirigeix Will Shortz, el factòtum del crucigramisme als Estats Units. Shortz és l'editor de la secció de mots encreuats del New York Times, i quan dic editor vull dir que no es dedica a fer-ne un cada dia, com fem aquí a La Vanguardia un servidor en català i el company Fortuny en castellà, sinó que encarrega graelles a un estol de crucigramistes, els en discuteix la qualitat i després tria quina edita cada dia. De tant en tant el senyor Shortz també en signa algun, però és més editor que no pas creador, posseeix la biblioteca més important del món sobre joc verbal en totes les llengües i organitza campionats, com si fos el Bernie Ecclestone del crucigramisme. En aquests últims anys, una de les grans atraccions d'aquestes conteses és la presència d'un robot que competeix contra els humans, tot i que fora de concurs. Es tra…

Vísceres il·lustres

Imatge
El fill del president Tarradellas va desgranar el periple del cor de Macià a La tribu de Catalunya Ràdio: com el van extreure de l’honorable cadàver i el van dipositar en una urna; com el 1939 la seva mare se’l va endur a França i com el van enterrar en un bosc durant la II Guerra Mundial; com després el van ingressar (si se'n pot dir així) en un banc de Tours; com l’urna es devia tombar i el cofre del banc va aparèixer tot enllardufat del formol que mantenia la víscera amb el bon aspecte, sempre moderat, que pot tenir un cor que no batega; com llavors el van guardar a casa en una galleda de plàstic (em disculparan, imaginar-me el cor de Macià dins d’una galleda m’excita una mica); com anys després, ja a la Catalunya espanyola, Tarradellas va donar el cor a la família Macià, que el van enterrar amb el cos corresponent (no se sap si encaixat o a un cantó).

Davant d’una història tan sensacional, la conductora de La tribu i columnista sabatina d’aquest diari, Tatiana Sisquella, insist…

La comunitat invisible

El 23 de març de 1992 es va emetre per primera vegada a TV3 un programa de tele tan discret com innovador que ja no ha faltat mai més a la seva cita. Aquesta setmana, doncs, fa vint anys en antena. Dues dècades d'emissions ininterrompudes no deu representar el rècord mundial de pervivència televisiva, però comença a ser un fet molt remarcable. El programa en qüestió és de reportatges i porta un títol que en descriu l'àmbit d'interessos: El medi ambient. El dirigeix el periodista especialitzat en ciència Xavier Duran. És un programa modest en les formes i ambiciós en els continguts, que ha desplegat en els 4.700 reportatgeslligams, ponts i viaductes amb el món universitari, els centres de recerca, els grups naturalistes o les entitats ecologistes. I ho ha fet d'una manera natural, sense escarafalls, tenint en compte que s'adreça a un públic generalista interessat en el coneixement. El medi ambient no és l'únic exemple de programa televisiu relacionat amb la cièn…

Maricaquer?

Ja vam veure que el rècord català de variabilitat verbal el té la rosella, amb tretze maneres de dir-ne. Però la natura passa de la flor a la fruita, i avui toca plegar fruita de primavera: nesples, la dolça fruita del nespler. Les nesples provenen del llatí mespillum i aquest del grec mespilos. Però en català aviat es va començar a deformar per interferència d’una altra fruita molt comuna, la pera, de manera que aviat també en vam dir nespres (i nesprer) i, segons on, nispros (i nisprer). A Badalona, però, aquests arbres fruiters es coneixen amb el nom de micaquers i del fruit en diuen micaco, que és paraula d’origen japonès. L’influx badaloní es nota a la rodalia, perquè en moltes zones del Maresme parlen de micacos i en algunes viles aquesta denominació nipona ha evolucionat tot generant variants ben curioses. A Teià, per exemple, del fruit en diuen melicaco i de l’arbre melicaquer, potser per interferència d’un terme tan dolç com la mel, tal com passa amb els melicotons mallorquin…

De títols no nobiliaris

L’octubre de 2009, coincidint amb l’estrena de la pel·li de Ventura Pons A la deriva, vaig publicar un rum-rum sobre un curiós fenòmen paraverbal que recorre la seva filmografia. En adonar-me que la pel·li anual de Pons figurava en primera posició a la cartellera per mèrits alfabètics, em vaig dedicar a buscar quants dels seus títols començaven per la lletra A. Va resultar que A la deriva era la tercera adaptació d’una obra de Baulenas i que les altres dues complien la premissa: Amor idiota (2004), sobre la novel·la homònima i Anita no perd el tren (2001), que adaptava el relat Bones obres. Enjogassat, vaig recórrer la filmografia ponsiana al complet i hi vaig trobar quatre A-pel·lis més: Aquesta nit o mai (1992), Actrius (1997), Amic/Amat (1999) i Animals ferits (2005). En total, un terç de la seva producció (7 de 20) portava títols que comencen per A. Vaig pensar que potser era una pràctica habitual entre cineastes. I no. Almodóvar, que també ha fet una vintena de pel·lis, només en …

El vigilant del rebut de la llum

Imatge
Ha nascut una estrella mediàtica. Apunteu aquest nom: Jordi Dolader. Dijous al matí escoltava la ràdio mentre conduïa. Al programa El món a RAC-1, de Jordi Basté, feien la típica tertúlia matinal i parlaven de la pujada del rebut de la llum, que a partir de l’abril ens collarà una mica més. Llavors van entrevistar el senyor Jordi Dolader, president de la Comissió d’Energia del Col·legi d’Enginyers Industrials, i de sobte el món era meravellós.

Durant l’entrevista, en Dolader va demostrar que domina la paraula i té habilitat per portar l’aigua del discurs cap al seu molí —per dir-ho amb una metàfora ecològica i sostenible—. Va defensar la pujada dels preus amb tanta convicció que vaig estar a punt de trucar a Endesa i demanar-los que em cobrin el doble, sense manies, perquè s’ho mereixen.

Quan en Basté va recordar a en Dolader que Espanya és el tercer país d’Europa que més paga per la factura de la llum, només per darrere de Xipre i de Malta —que són illes petites i amb pocs recursos nat…

Por, Publicació, Porno

Por. Ahir mateix, la BBC2 va estrenar un documental sobre l'autor anglès William Golding que va demostrar fins a quin punt aquest guanyador dels premis Booker i Nobel vivia en la por perpètua de ser rebutjat per les editorials (i els crítics). Potser perquè la seva opera primaEl senyor de les mosques, va ser rebutjada per moltíssimes editorials fins que els de Faber la van acceptar, malgrat la crítica gens favorable d'una lectora professional de la casa (que va qualificar aquest clàssic del segle XX de “porqueria avorrida, sense sentit”). Pel que es veu, la por al rebuig el va convertir, amb el pas dels anys, en un home depressiu i mig alcoholitzat. Publicació. I això que Golding vivia en l'època daurada de la indústria editorial britànica –els anys cinquanta i seixanta–, quan els editors solien publicar força més escriptors novells que no pas ara. Aquest any, per exemple, un bon nombre d'editorials d'allà reduiran el nombre de títols publicats (Fourth Estate, pe…

Cavalls i aristòcrates

Imatge
Dues males notícies han sotragat aquesta setmana el panorama esplendorós de les telesèries. Una: la cancel·lació de Luck, que protagonitza Dustin Hoffmann i que va de cavalls i apostes. Dues: la renovació per a la tercera temporada de Downton Abbey, que va d’una família de classe alta i els seus criats xafarders en un castell de l’Anglaterra rural.

Es veu que la cadena HBO ha suspès Luck perquè ja han mort tres cavalls durant el rodatge. Les imatges de les curses a l’hipòdrom estaven filmades de manera espectacular, però el risc era massa alt i les protectores d’animals van fer molta pressió. És cert, també, que es tractava d’un món poc conegut i amb un vocabulari molt propi –el de l’hípica–, i no sempre era fàcil de seguir. Potser per això les audiències eren discretes i HBO no ha tingut gaires manies a l’hora de cancel·lar-lo.

La confirmació de la tercera temporada de Downton Abbey s’explica precisament per motius contraris a Luck: les audiències l’acompanyen, els cavalls mai no …

País difuminat

Imatge
Com si tingués aigua a l’orella, em rebota contra el timpà una idea de Bru de Sala dita a El matí de Catalunya Ràdio: que Bajo escucha (avís als enrotllats: és The Wire) tracta la realitat dels Estats Units, la corrupció política i policial, mentre que “La Riera no parla de res”. Que no ens il·lustra sobre la corrupció catalana (en el cas molt improbable que n’hi hagués). Ja Sant Climent, on se situa La Riera, és una vila costanera inventada per no aixecar suspicàcies i polèmiques (també s’haurien pogut inventar el nom del mar, per evitar que els pescadors s’ofenguessin). És cert, la ficció televisiva catalana tendeix a la inconcreció.

En una sèrie de TV3, els guionistes no podem fer referència a ningú viu, a res que hagi dit o fet, perquè podria morir tot d’una, quedar-se incapacitat, enfollir, ofendre un polític, un bisbe o la presidenta de l’Institut de la Dona, cremar una bandera o declarar en públic que mai més no tornarà a posar els peus a Igualada, amb gran disgust per part del…

La resta és silenci

Avui, dimarts tretze, és un bon moment per conjurar la mala astrugància. Parlem de la mort, doncs, el gran tabú. La setmana passada vaig rebre diversos missatges (tres correus, dos sms, un whatsapp i un tuit en poca estona) per alertar-me d'una confusió insòlita que, en teoria, es produïa a les pàgines d'esqueles. Em passa sovint. Amb els anys he desenvolupat un perfil públic de Diògenes de les rareses verbals, de manera que desperto una mena de solidaritat morbosa en les ments més atentes al llenguatge i la seva generositat fa la resta. Gràcies, doncs, als amics, coneguts i saludats que m'envieu tota mena de fenòmens paranormals del món verbal (ara que hi penso, potser una bona manera d'anomenar-los seria “fenòmens paraverbals”). La qüestió és que acabava de morir la poeta, pintora i traductora Felícia Fuster, filla de la Barceloneta, que vivia a París des dels anys cinquanta però mantenia una relació fluïda amb els cercles literaris catalans. Dels sis missatges que v…

Mirall negre

Imatge
Tots tenim un mirall negre que ens reflecteix i satisfà la nostra vanitat. És un mirall que sempre havia estat al saló, davant del sofà, però ens agrada tant que des de fa uns anys el portem a sobre. S’il·lumina per dins, perquè puguem veure-ho tot més clar, encara que per dissimular en diem pantalla. La pantalla negra del televisor, del mòbil, de l’ordinador… L’autor d’aquest joc amb aires de Ballard, obvi però eficaç, és Charlie Brooker, articulista de The Guardian, crític de televisió i un dels guionistes més curiosos de l’actualitat. Ho va demostrar fa un parell d’anys amb Dead set, aquella sèrie que barrejava els zombis amb els habitants de la casa de Big Brother, i ho ha tornat a fer amb Black mirror, una sèrie emesa per Channel 4 i que ja es troba en DVD en el mercat britànic.

Darrere d’aquest Mirall negre es reuneixen tres episodis independents que tracten de la influència del món digital en la nostra vida quotidiana. Són històries amb un element de sorpresa i fabulació propi d…

Papa, jo vull ser àrbitre

Imatge
No m’agraden els toros. Dic mentida: no m’agraden els toreros. Els toros, pobres, no en tenen cap culpa. En lloc de fer-me pensar en l’honor, el coratge i tot això, veig els toreros a la plaça, clavant les banderilles, i els trobo uns éssers fatxendes i antiquats, uns milhomes professionals. He de reconèixer, tanmateix, que aquesta setmana m’ha impressionat la reaparició de Juan José Padilla, aquell torero que l’octubre de l’any passat va rebre una cornada terrible: tots ens vam esgarrifar veient la banya del toro que li entrava pel pòmul i li sortia per l’ull esquerre.

Ara, només cinc mesos després, Padilla ha saltat novament al ruedo i porta un pegat de pirata que li tapa l’ull. En el seu retorn va matar dos toros. Un el va dedicar als metges que l’han tractat. Les cròniques –que són aquells articles que els antitaurins sempre troben, malgrat tot, tan entretinguts– expliquen que Padilla es va agradar, que al final va sortir a espatlles i entre els crits (redundants) de “¡torero, tore…

Qui va al volant?

La resolució del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya diverses lectures. L'única certesa és que som davant la baula d'una cadena més llarga que es prolongarà en altres instàncies judicials. O sigui, que és un punt i seguit. Els demandants, acomboiats per Convivencia Cívica Catalana (doublespeak en estat pur), transformen la llengua en una arma llancívola amb forma de bumerang i volen fer valdre que aquell bastó doblegat els és una amenaça. La discussió de fons, que enfaristola els espanyols monolingües, és sobre qui porta les regnes i qui va a remolc. D'això discutim, de la llengua vehicular consensuada per al nostre model educatiu. De vehicle només n'hi ha un. Hi cap tothom, però el vehicle té un sol volant. L'única possibilitat d'avançar cap a la riquesa i la diversitat de la societat catalana és que el català sigui la llengua vehicular. Compartir volant amb el castellà menaria a una societat culturalment empobrida en la qual cada cop més estudiants sor…

Paparota?

Cada cop em sembla més evident que el rècord català de variabilitat verbal és patrimoni de la rosella (Papaver rhoeas), la flor de la qual té propietats al·lucinògenes i, potser per això, incita a anomenar-la de maneres molt variades. L’última que he descobert és paparota. Així en diuen a Olesa de Montserrat, molt a prop de la denominació terrassenca de paparola. De fet, paparota només surt a l’Alcover-Moll com a variant de paparola però sense definir-ne l’abast geogràfic. Les paparotes d’Olesa són la tretzena forma d’anomenar la rosella que documento. Per ordre alfabètic: ababols (a la Franja de Ponent), badabadocs (Sabadell), gallarets i/o gallgallarets (Besalú i en general a les comarques gironines, però també a Súria, al Bages), paparoles (Terrassa), peperepeps (al Pallars), pipiripips (Manresa), puputs i/o pupuruputs (Agramunt i altres indrets de Ponent), quequerequecs (El Vendrell), quicaracocs (Calella de Palafrugell) i quiquiriquics (Girona ciutat). Com que, des que he comença…

Necrològica il·lògica

Jo no sé si la caplletra sembla gaire una pipa, però he volgut començar amb una jota majúscula per invocar la pipa de Magritte i el “Ceci n'est pas une pipe”. Això no és pas una necrològica, tot i que va d'un mort. Com potser ja sabran la matinada de dilluns va finar Joaquim Muntañola, dibuixant, comediògraf i gentilhome. Tenia 97 anys. Havia nascut el 14 i ha mort el 12, a un mes de fer-ne 98. Quan jo vaig començar a treballar el senyor Muntañola ja estava jubilat, després de tota una vida col·laborant en premsa. Abans de la guerra, en català a Xut!, El Be Negre, Papitu, TBO o En Patufet. Després, en castellà, amb dues etapes remarcables a El Correo Catalán (des de 1944) i aquí a La Vanguardia, on va publicar una vinyeta diària des del 1962 fins a 1984. Quan ho deixà tenia setanta anys, una edat que als prejubilats d'ara els deu semblar molt llunyana. Jo el vaig tractar a finals dels noranta, quan Xavier Graset el va rescatar de l'oblit per al programa de Catalunya Rà…