Ídols de NY

Doncs sí, és així, ja se sap: cap ciutat del món ha generat tanta literatura com Nova York. Quan un viu a NY, té ganes d’explicar-ho. Quan un passa una temporada a NY, té ganes d’explicar-ho. Fins i tot si un visita NY i va als llocs més obvis –l’estàtua de la Llibertat, l’Empire State, la Cinquena avinguda–, té ganes d’explicar-ho perquè viu en un miratge: gràcies al cine, els còmics i la televisió –gràcies a la mitologia popular–, creu que coneix aquesta ciutat de tota la vida.

Això passa perquè la història de Nova York està feta de gent que va arribar de tot arreu del món i s’hi va quedar. Després va explicar la seva peripècia i algun cronista la va convertir en literatura. Aquesta tradició és un puzle de veus i èpoques molt diferents –d’ E.B. White a Gay Talese, de Joseph Mitchell a Fran Lebowitz– i ara podem afegir-hi una de les peces més rares. L’editorial Libros del KO acaba de traduir al castellà Mata a tus ídolos (Kill all your darlings), del periodista Luc Sante. Es tracta d’una col·lecció d’articles que retraten la ciutat durant els anys 80 i 90, dues dècades brutes, en què la violència i els contrastos socials definien la vida quotidiana. Anys en què Manhattan sobrevivia entre els yuppies cocaïnòmans i les bandes del crac marcaven el seu toc de queda al capvespre.

Luc Sante no és cap sant. La seva mirada periodística ho capta tot amb avidesa i ho transmet amb un estil directe i sense artificis. Així comença, per exemple, un article dedicat a la celebració de l’Any Nou a NY: «Si Nadal treu el nen que portem a dins, l’Any Nou treu l’idiota». La seva prosa et posa la mà a l’espatlla i t’entabana per arrossegar-te fins a aquella època. Luc Sante parla de la gent que viu a la seva ciutat, dels seus veïns, de l’escena punk i dels seus gustos musicals, de les festes interminables i de la literatura que li agrada. Mentrestant, de fons, entenem com ha anat canviant la idea de Nova York al llarg d’aquests anys. Passem les pàgines i passegem amb por per Tompkins Square, ens prenem una copa al CBGB i demanem foc a Joey Ramone. Sí, som en aquella Nova York i ens ho creiem.

Jordi Puntí, El Periódico, 18 de febrer del 2012.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma