Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: gener, 2012

Llevar-se?

Encara que sembli mentida, només fa un trimestre que Josep Guardiola va pronunciar la frase que comença “si ens aixequem ben d’hora ben d’hora ben d’hora...” i acaba amb un encoratjador “som un país imparable”. Val a dir que ja sembla una parèmia de les de tota la vida, transmesa d’avis a néts, però no va ser fins al 8 de setembre de 2011 que l’entrenador del Barça la va dir en rebre la medalla d’or del Parlament. Després tothom l’ha repetida, se n’han fet variadíssimes caricatures i, ara per ara, no sembla que ens hagi d’abandonar. Doncs bé, l’exitosa ocurrència de Guardiola ha tingut un dany col·lateral des d’un punt de vista lingüístic. El verb aixecar-se hi està ben aplicat, però té un sentit més ampli del necessari per indicar el que Guardiola va voler dir. Ens aixequem del llit, sí, però també de les cadires, dels sofàs i del terra. En canvi, hi ha un verb genuí que només s’aplica a aixecar-se del llit: llevar-se. Guardiola podia haver dit “si ens llevem ben d’hora...” però va o…

El comerç del circ

Trobo abominable l'ús pejoratiu que han pres algunes de les paraules del món del circ. El terme pallasso, per exemple, transformat en arma llencívola per desqualificar algú. Malament rai si et diuen pallasso al carrer. O el mateix circ. Quantes vegades no sentim a parlar del circ de la política? Hi ha més de quatre-centes mil entrades a Google, sumant la frase en català i en castellà, que responen a aquestes cinc paraules: “el circ de la política”. També és pejoratiu parlar del circ del futbol o el circ de la tele. Tot allò que abans es menystenia comparant-ho a una casa de barrets ara és titllat de circ. Tant de bo algun d'aquests circs espuris fos tan interessant com els circs clàssics! A mi m'agrada el Circ Cric de Tortell Poltrona perquè és capaç d'explicar històries sense renunciar a mostrar les habilitats més prodigioses. No m'agraden els circs amb ferum de pixats, com els que visitava de nen, plens de tigres fatxendes, cavalls de sínia i elefants cirròtics, …

El guionista i l'endeví

A la novel·la del futbol destaquen dos personatges: el guionista i l'endeví. No són herois, perquè en comptes de viure les aventures les preveuen. Vam conèixer el guionista el primer any de Guardiola, quan el Barça començava a meravellar. El seu gir més brillant va ser el gol d'Iniesta a Stamford Bridge, predecessor del que donaria el Mundial de Sudàfrica a la selecció espanyola. Se'n va arribar a parlar molt, del guionista. De primer com una figura hipotètica: “ni el més esbojarrat dels guionistes ho hauria gosat imaginar”. Aviat, vam començar a familiaritzar-nos amb els seus cops amagats. Del magí del presumpte guionista va sortir la repetició de la connexió Xavi-Puyol (2-6 del Bernabéu i semifinal de Sudàfrica) o l'insòlit rècord golejador que va fer créixer Pedrito. De mica en mica el guionista va quedar relegat a un segon terme, eclipsat per les formidables actuacions dels esportistes, igual com els passa als seus homònims de Hollywood, valorats només pels cinèfil…

Un abans i un després

Una de les expressions més absurdes per qualificar un fet és assegurar que significarà un abans i un després. Com si no fos sempre així! La mateixa lectura d'aquest article us suposarà un abans i un després (avisats quedeu), sobretot si decidiu acabar-lo. En canvi, els lectors que no filin prim en la manera de dir les coses ara mateix ja deuen estar remugant entre dents que sóc un perepunyetes perquè amb aquesta expressió només es pretén reforçar la importància del fet en qüestió, tot remarcant que s'inscriurà en la història com una fita. És a dir, que serà un referent per separar tot el que va passar abans i tot el que succeirà després, sobretot si és radicalment diferent. La fotografia digital, per exemple, seria un cas clar d'aquelles qüestions que comporten un abans i un després. En d'altres terrenys potser no resultaria tan fàcil posar tothom d'acord, però en el cas de la fotografia la unanimitat sembla absoluta. Per això no em va estranyar gens que ahir una a…

Salmond, Cameron, Fraga

Salmond. El meu amic Max –que, tot i tenir un pare escocès i uns germans ídem, mai no ha estat especialment interessat en la independència d'Escòcia (potser perquè va néixer a l'Índia i viu a Londres)– em va ben sorprendre fa quatre dies en qualificar Alex Salmond, el primer ministre independentista d'Escòcia, de “polític refotudament brillant”.
Cameron. La raó de tant entusiasme raïa en la reacció recent de Salmond quan el seu homòleg anglès, David Cameron, fa una setmana, si fa no fa, va intentar imposar tota mena de condicions al referèndum escocès per la independència que tindrà lloc el 2014. En unes declaracions a la ràdio nacional irlandesa, a Dublín, Salmond va ser prou contundent: “De tant en tant, els líders dels països poderosos no poden resistir-se a la temptació d'intimidar els països petits, com els irlandesos deveu recordar bé.” Quan, poc després, Salmond va visitar Irlanda del Nord, Martin McGuiness –en representació del govern local– el va acollir amb e…

Seny i sensibleria, com de costum

Si algú m’hagués dit que en algun moment de la meva vida celebraria una operació de l’FBI, l’hauria pres per dement senil o dement juvenil, que de tot hi ha a la vinya del Senyor. El tancament de Megauploud ha despertat una onada d’indignació entre els denominats defensors de la llibertat, partidaris ferotges de la cultura de barra lliure, que és com el paradís a la terra, on la gasela dormirà amb el lleó i quan es despertin miraran Brigadoon de franc.

A totes les ràdios, els tertulians contraris al pirateig cultural s’erigeixen en defensors dels autors i els seus drets, com si els autors fossin aquella mistaire d’Andersen que va descalça pels carrers la nit de Nadal. Recorda molt a apadrinar un nen de l’Índia: ens commou l’autor desvalgut, incomprès, que lluita per compartir amb tothom el seu talent immens. Aquell músic que toca en un garatge atrotinat. Aquell escriptor que escriu en la penúria. Aquell director que dirigeix una pel·lícula en què ningú de l’equip no cobra (molt millor,…

Publicitat de ficció

Mira que m'agrada el ciclisme, però no m'he preocupat mai de revisar Ben-Hur</CF> per mirar de congelar la imatge just quan apareix una bicicleta en plena cursa entre Charlton Heston i Stephen Boyd (Mesala). Quan, anys enrere, van començar a digitalitzar imatges, es va posar de moda revisar les pel·lícules antigues a la recerca d'anacronismes. De fet, entre cinèfils s'ha desenvolupat l'afany col·leccionista del bunyol. Recordo que Gladiator va generar un gran enrenou per petits detalls de vestuari. Per exemple, un cadàver romà amb texans, unes marques de tractor claríssimes en un camp o una dona amb ulleres de sol entre la gernació que aplaudia les heroïcitats de Russell Crowe al Coliseu. Els rellotges de polsera també fan el seu paper. En recordo algun a Braveheart, talment un recordatori involuntari de la projecció de futur que té el nacionalisme escocès. D'altres anacronismes no són tan cridaners. L'aspecte de l'Estàtua de la Llibertat que il·l…

Il giorno più bello

Coberta i contracoberta d'Il Gazzettino
Un dels efectes secundaris de treballar el pensament lateral és que ho relaciones tot. Et fixes, per exemple, en les persones que exerceixen un ofici relacionat amb el seu cognom. Dir-se Gratacòs i exercir de dermatòleg, ser el responsable de la pitjor gespa del Camp Nou i dir-se Campreciós de cognom o exercir de governador civil a Girona durant el franquisme amb el bulliciós nom d'Armando Murga. El vilanoví Jordi Minella té una de les millors col·leccions de ludogenealogia que conec. La seva última troballa és una perla: el magistrat encarregat de la querella presentada per les càrregues policials a la plaça Catalunya es diu Porres, Josep Maria Miquel Porres! La ludogenealogia és una ciència inútil deliciosa. Si els cognoms ens predestinessinen comptes d'escriure aquest rum-rum estaria tallant fusta o treballant de guarda forestal, però no em diguin que l'atzar no és una divinitat capritxosa.

També existeix la ludomaquetació: la r…

La paraula que comença per C

Imatge
Hi ha una paraula que comença a ser maleïda entre la població, i aquesta paraula és crisi. Me’n vaig adonar l’altre dia. Mirava les notícies del canal 3/24 i feien un reportatge sobre la ruta del xató (sí, ja ho sé, ara fan rutes per a tot). Una especialista explicava l’origen d’aquesta salsa que es menja al Garraf i el Baix Penedès, i després ponderava els avantatges econòmics d’establir una ruta que atregui el turisme interior. També és una bona mesura, deia, contra la…, i aleshores va somriure i va fer: «No vull dir la paraula». A l’instant tots vam entendre que la paraula que no volia dir era crisi, i que si no la deia era perquè ja la sentim massa sovint, perquè sembla que porti malastrugança i perquè ens empeny a això que els economistes en diuen «pessimisme social».

Al principi, crisi era una paraula empestada només per a les esferes del poder. Zapatero va trigar una eternitat a reconèixer que Espanya estava en crisi. Rajoy la feia servir sovint als mítings de campanya, com una …

Mirandès?

Aquests dies, per raons esportives, circula molt el gentilici mirandès. De fet, el Club Deportivo Mirandés que s’enfronta a l’Espanyol a la Copa és un club castellano-lleonés ubicat a Miranda de Ebro, província de Burgos. Els lleonesos són ben capaços de relacionar esport i cultura, tal i com ho demostra el nom del club de futbol de Lleó: la Cultural Leonesa. Però el mirandès és, també, una llengua romànica tan desconeguda com fàcil d’entendre. Llegim-ne un text autoal·lusiu escrit en mirandès tal i com el reprodueix la Viquipèdia: “L mirandés ye ua lhéngua falada ne l stremo nordeste de Pertual, na frunteira cun Spanha, nua region que ten al redor de 450 (quatro cientos i cinquenta) km2, formada por quaije to l cunceilho de Miranda de l Douro , i por alguas aldés de l cunceilho de Bomioso , ne l çtrito de Bregança, region de Trás-ls-Montes. Stima-se que haba acerca 15.000”.És a dir, que la Miranda del mirandès no és pas d’Ebre sinó del Duero (Miranda do Ouro, en portuguès) i que els …

Psoes?

Ja ho saben, Carme Chacón opta a liderar el PSOE. Dissabte ho va proclamar oficialment des d’Almeria, i concretament des de la vila natal de son pare Baltasar: Olula del Río. Sentint els seus visques a Olula vaig veure la llum sobre l’origen etimològic d’un dels galimaties més emblemàtics de la història del rock: el mític Be-Bop-A-Lula de Gene Vincent and His Blue Caps. Després, en ple arravatament etimologista, vaig obrir el diccionari per la P i hi vaig trobar la paraula psoes. Acabat en s, com si fos un PSOE plural: psoes. El DIEC en diu: “Múscul parió situat en part a l’abdomen i en part a la cuixa”. Fa pensar en la pugna entre Rubalcaba i Chacón, i no pas per la contraposició entre abdomen i cuixa, que tots dos candidats en tenen, sinó per la qüestió muscular. El terme prové del mot grec psóa, que designa el múscul lumbar o, més col·loquialment, el llom. El DGLC també en recull dues variants: el psoes ilíac i el psoes menor (“múscul molt prim, situat davant el psoes ilíac”). No e…

Economia marítima

El capità del Costa Concordia, Francesco Schettino, té molts números per passar a la posteritat amb nom i cognom per culpa de la seva nefasta actuació en el naufragi del creuer. Com més coses en sabem, pitjor. Poca gent recorda els noms dels capitans d'altres vaixells naufragats. Ni en el cas del del Titanic. Quanta gent hi associaríem Edward John Smith? Doncs en va ser el primer (i únic) capità i hi va morir aquella nit fatídica de la qual el proper 15 d'abril farà cent anys. El nom que sol passar a la història és el de la nau sinistrada. Mon oncle Francisco tenia al seu enyorat Museu de Curiositats Marineres Roig Toqués de Vilanova i la Geltrú un plafó enorme amb un mapamundi acupunturat. Cada agulla era un naufragi cèlebre. Des del Titanic (1912) al Prestige (2002), passant pel Lusitània (1915), el Baleares (1937), el Bismarck (1941), l'Andrea Doria (1956), el General Belgrano (1982), el Rainbow Warrior (1985) o el Kursk (2000), entre molts d'altres. La passió d'…

Protesto, però... com?

Els afectats pel naufragi del Costa Concordia s'organtizen per reclamar danys i perjudicis. Les primeres impressions condueixen a un mot terrible, d'onze lletres: negligència. A les Etimologías, Isidor de Sevilla la fa venir de nec-legens (el que no llegeix), tot i que Coromines associa legere a escollir (i negligir a desatendre). Caldrà veure si el capità va o no va llegir la carta de navegació, però sembla clar que va desatendre el passatge. Els afectats reforçaran la protesta amb valuosos documents audiovisuals, capturats per les minicàmeres dels mòbils. Triaran la via judicial. 
Anem ara a la cosa més important de totes les coses que no ho són: el futbol. Les protestes en formen part. Un jutge (amb xiulet i calça curta) pren decisions que beneficien els uns i perjudiquen els altres. D'aquí les protestes. Esclar que hi ha moltes maneres de fer-ho. Guardiola no és un filòsof sinó un artista a l'hora de mossegar-se la llengua. I no ho fa pas per laconisme innat, sinó p…

Te Deum Laudamus

La setmana passada van tornar les rebaixes. Per una vegada les corredisses habituals als vestíbuls dels grans magatzems es van veure eclipsades per una altra mena de cues, en aquest cas virtuals. La notícia va córrer com la pólvora: la pàgina web Promobilletes.com oferia targetes T-10 amb descomptes diversos, del 10 al 50%. Targetes autèntiques comprades legalment a les taquilles de TMB i ofertes després a preu reduït amb la col·laboració interessada d'un patrocinador. Després de la notable pujada d'aquest principi d'any, la T-10 costa 9,25 euros. Doncs bé, l'usuari les podia comprar a 8,30, 7,40, 6,50 o fins i tot a meitat de preu, a 4,60. Molts mitjans de comunicació es van fer ressò d'aquesta innovadora iniciativa de Daniel Martínez i Guillem Mateos, dos espavilats enginyers de la Universitat Politècnica de Catalunya que es van adonar els primers que la T-10 seria el símbol més potent de l'explosiu cóctel d'aquest 2012: augment de preus (i d'impostos…

Sang de la teva sang

M'agrada el fuet. I el pernil. I la botifarra blanca o negra o dolça, i el bull, i el bisbe, l'espetec, la somaia, el xoriço, les baldanes, la secallona i la majoria d'embotits que surten del porc. Ara mateix, mentre escric aquestes ratlles de títol sanguinolent m'estic cruspint una llonganissa espectacular de Can Cosp (la casa d’embotits de Planoles) que em van regalar aquest dilluns a Ribes de Freser. Però també podria clavar-me entre cap i coll la secallona de can Caus (de Puig-Reig que sovint faig sortir als mots encreuats) o tantes d'altres. Fa fred i torna a ser època de matança, una activitat que la Llei de Protecció dels Animals de Catalunya prohibeix expressament de fer en públic. Potser molta gent de ciutat s'esparveraria només ensumar la sangada que hi corre, però després serien pocs els que refusarien tastar la deliciosa llonganissa que ara mateix, slurf, no em deixaria llegir aquestes paraules en veu alta sense semblar papissot. De nen, mon àvia em…

Els inèdits de Salinger

Imatge
Divendres vinent, 27 de gener, farà dos anys de la mort de l’escriptor J.D. Salinger, i encara no hi ha novetats. Com els seus lectors recordaran, va deixar de publicar el 1965, es va aïllar del món i va iniciar-se la llegenda. Mentre els adolescents de mig món llegien El vigilant en el camp de sègol i se sentien com Holden Caulfield, Salinger es feia ric, eliminava la seva foto dels llibres i es convertia en un misteri literari. Amb els anys i el silenci, gran part d’aquest misteri que l’envoltava es va perpetuar en una intriga: ¿continuava escrivint? La llegenda deia que sí, esclar, per descomptat. El problema era que caldria esperar fins a la seva mort per poder llegir, amb sort, l’obra inèdita.

En aquests dos anys, tanmateix, no ha passat res. Cap moviment per part dels seus marmessors, cap detall de les seves últimes voluntats. Per una carta feta pública, se sap que el 1992 un incendi va destruir part de casa seva, però no el despatx on guardava els manuscrits. Com a mínim, doncs,…

L’ànima dels objectes

Imatge
El tòpic diu que uns segons abans de morir desfilarà davant dels nostres ulls un repàs de tot el que hem viscut, com una pel·lícula de records que ens ha de confortar davant el viatge final. Que se sàpiga, ningú ha tornat de l’altra banda per explicar si això passa de veritat, i sembla més plausible la idea que els moments finals es redueixen a una desintegració del món que ens envolta, un enrunament que acabarà en el no-res. L’inici poderós de Llauners, de Paul Harding (EUA, 1967) sembla que anunciï una aproximació semblant: «George Washington Crosby va començar a patir al·lucinacions vuit dies abans de morir». A continuació llegim la descripció de l’ensulsiada de tot el que envolta el protagonista: «Es va imaginar què veuria, com si l’ensorrament hagués succeït de debò: el sostre de la sala, ara dos pisos més amunt, un embut irregular de taulons esberlats, tubs de coure blegats i cables elèctrics que recorrerien les parets i que com venes tallades apuntarien cap a ell, al centre de …

El gran pla per a la Rambla

Comença a haver-hi la sospita que els actuals responsables convergents i unionistes del govern municipal de Barcelona encara faran bons els precedents. Déu no ho volgués. A El món a RAC1, la regidora de Ciutat Vella Mercè Homs ens va explicar el Pla Cor (“un pla que batega”) sobre la Rambla barcelonina (encara que Pla Bufeta hauria estat un nom més d’acord amb l’esperit del passeig i els carrers dels voltants).

Una de les idees principals és la col·locació de les estàtutes humanes a la Rambla de Santa Mònica, que es convertirà en la rambla de les estàtues (quedarà com la madrilenya plaça d’Oriente, on hi ha les estàtutes de tots els reis gots, encara que nosaltres exhibirem un àlien, Eduard Mansestisores i Scarlett O’Hara). Apostaran per la qualitat de les estàtutes, vull creure que potenciant-ne el caràcter avantguardista i europeu, connectant les estàtues d’aquí amb les de París, Amsterdam i Berlín. I crearan un jurat per seleccionar-les, competència que jo cediria al CoNCA ara matei…

Mans. Boques, Sexes

Mans. Mans quietes és una obra de teatre tan còmica com desconcertant sobre el masclisme i el feminisme, escrita pel guionista i dramaturg Piti Español. Es va estrenar amb èxit arreu del País Valencià el 2009 (en la variant corresponent del català) i a Miami l'any passat (en castellà) i acabo de fer-ne la traducció anglesa, reclamada ja als Estats Units. (Inexplicablement, aquesta obra encara no s'ha estrenat –tot i estar escrita originalment en català principatí– a Catalunya.) Boques. Tot buscant equivalents per a les ficades de pota masclistes del personatge principal, em van venir al cap els acudits descaradament insultants per a les dones explicats a la televisió anglesa als anys setanta pels comediants de l'època, com ara el malaguanyat Bernard Manning –va morir el 2007, envoltat de polèmica–, una de les endevinalles més notòries del qual feia: “Quina és la diferència entre una esposa i una nevera? La nevera no es tira un pet quan en treus la carn.” Això sí, a tall de …

L’hivern dels descontents

Imatge
Hi ha temporades en què els elements es confabulen per convertir la realitat en una pel·lícula dels Monty Python i, de sobte, sembla que n’hi hagi més a fora que a dins (de la presó o del manicomi, trieu). És el que ens ve al cap aquests dies, quan llegim que el sàtrapa Ahmadinejad fa gira per Amèrica del Sud i es petoneja amb Chávez, Ortega i Castro. O quan Rita Barberá, l’alcaldessa de València, explica que això de rebre una bossa de Vuitton com a regal (i acceptar-la) és la cosa més normal del món, vaja, no sé de què se sorprenen, ¡si tothom ho fa! O quan, en les gravacions telefòniques del judici pel cas Gürtel, sentim la veu untuosa de Ricardo Costa que demana al Bigotes –pobre diable, camell del club del gourmet– que li aconsegueixi cent grams de caviar, cent gramets per a la nit de Nadal...

Dins aquesta mateixa atmosfera, els radars de la NASA han detectat recentment que els tertulians radiofònics comencen a referir-se a «la cultura de la vaga». Pànic, ansietat. La cultura de la…

Torna Eugenides

Imatge
Aquests dies he llegit The marriage plot, l’última novel·la de Jeffrey Eugenides, que podria traduir-se com La trama del matrimoni, L’argument del matrimoni o alguna cosa per l’estil. En tot cas, hauria de ser un títol amb aires de tesi universitària, perquè aquest és un dels sentits que li dóna el llibre. La protagonista és una estudiant de literatura que vol fer una tesi sobre el matrimoni com a motor de la novel·la realista del XIX, centrant-se en George Eliot, Henry James o la inevitable Jane Austen. La gràcia del títol és que, més enllà de la tesi, defineix també la situació sentimental de la noia. ¿Què llegim, doncs? ¿Una novel·la sobre els dubtes amorosos, un assaig sobre l’amor i les convencions, o les dues coses alhora?

Eugenides va publicar anteriorment dues grans novel·les: The virgin suicides, el 1993, incomprensiblement no traduïda al català, i Middlesex, el 2002. S’entén que amb aquesta mitjana d’un llibre per dècada, The marriage plot sigui una novel·la molt esperada, pe…

La fraternitat universal

Durant la meva joventut, els amics tornaven de Londres enlluernats amb el colorisme de les ètnies que hi vivien, mentre a mi no em calia tanta diversitat per passar l’estona. Londres s’erigia en el non plus ultra del cosmopolitisme i de les últimes tendències en art, música i tonteria. Eren els anys en què els intel·lectuals catalans més distingits i preclars s’omplien la boca i la columna periodística amb el mestissatge, una ceba que se’ls va passar un bon dia en un dir Jacques Derrida (l’únic que defensaven era la preeminència de l’espanyol a Catalunya i en veure que podien dormir pla es va acabar la història).

A El matí de Catalunya Ràdio, vaig escoltar els portaveus de les comunitats senegalesa i gitana de la Mina, després de l’assassinat d’un negre a trets per un gitano. Fuentes demanava: “Però conviuen?”. És la pregunta habitual en casos així. Va quedar clar que no i això es veu que s’ha de resoldre ràpid. Al meu entendre n’hi hauria ben bé prou si les dues comunitats no es mates…

Mal cinema britànic

Les pantalles dels nostres cinemes acullen dues icones de l'imaginari britànic en estat alterat: un Sherlock Holmes amfetamínic i una Margaret Thatcher alcoholitzada. El primer s'afegeix a la tirallonga de seqüeles que ha suscitat el detectiu de Baker Street. Per segona vegada en poc temps, el Holmes que encarna Robert Downey jr i el doctor Watson de Jude Law formen una parella detonant que aproxima les aventures de Sherlock Holmes al territori de Rocambole. (Nota etimològica: l'adjectiu rocambolesc prové del personatge francès Rocambole, protagonista d'una sèrie de novel·les de Pierre Alexis Ponson du Terrail, publicades en fulletons del 1859 al 1870 i caracteritzades per unes aventures trepidants, enrevessades i francament increïbles). Pel que fa a la Dama de Ferro, la directora Phyllida Lloyd basa la seva aposta en el talent actoral de Meryl Streep, a qui ja va dirigir a Mamma Mia, i li concedeix molts minuts d'octogenària al·lucinada en constant diàleg amb el s…

Bon Passat-festes!

Avui comença un període de durada indeterminada però que ja comença a tenir nom: passat festes. Fins i tot ho podríem lexicalitzar: desitjar-nos un “Bon Passat-festes”, queixar-nos amb un “Quin Passat-festes més atrafegat que veig a venir!”, fer dentetes els amics amb un insofrible “Doncs jo m'agafo les vacances per Passat-festes i me'n vaig a la Patagònia, que allà és estiu”... Avui ens començaran a ploure tota mena de compromisos ajornats que vam programar per passat festes, sense adonar-nos gaire de l'embolic en el qual ens ficàvem. Compromisos variats que, en alguns casos, s'acumularan a la llarga llista de bons propòsits més o menys explícits que ens ronden pel cap cada Cap d'any. Confesso que enguany no en tinc cap, de bon propòsit. Cap ni un. Deu ser que l'any dotze m'ha vacunat contra aquesta modalitat d'adotzenament moral del qual viuen gimnasos, dietistes, acadèmies d'idiomes i organitzadors de cursets. Res. No em penso proposar res de con…

Propòsit, Comiat, Refugi

Propòsit. Atès que un dels propòsits nobles que molta gent fa per a l'any nou és llegir més (o fins i tot llegir a seques) vet aquí una recomanació d'un llibre poc conegut que ha sortit aquest any acabat d'acabar i que parla, entre d'altres coses, del pas del temps, que tots, pel que sembla, tenim tan present per aquestes dates. Comiat. Es tracta d'Adéu, Alexandria, d'André Aciman, editat per 3i4 en una excel·lent traducció feta pel novel·lista Jordi Cussà. Aciman hi narra la seva infància a Egipte, on va néixer en el si d'una família jueva. El que ha convertit aquest llibre –l'original anglès va sortir el 1995– en un clàssic modern és, potser, el contrast entre les descripcions entranyablement precises de l'Alexandria dels anys 50, que Aciman estimava, i els retrats brutalment sincers que fa dels jueus que l'envoltaven –alguns dels quals, per exemple, eren racistes envers els seus veïns àrabs– alhora que descriu les trampes que la família d'…