Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2012

La paraula de l’any

Imatge
¿Quina és la paraula de l’any? Avui a mitjanit, quan els catalans es felicitin l’any nouper terra, mòbil i Twitter, n’hi haurà molts que s’ho faran venir bé per incloure independència en els seus bons desitjos. Es produirà aleshores un fet curiós: independència deu ser una de les paraules que més s’ha dit, cridat i escrit durant el 2012 —amb esperança, amb por o ni fu ni fa—, i en canvi no l’hem sentit ni un cop en públic per boca del president Mas. En realitat, com que aquest any ha sigut tan nefast, les paraules i expressions que el defineixen millor són les més incòmodes de dir per part dels que manen. Agafeu pilota de goma, per exemple, un altre sintagma nominal que aquest any ha sortit als titulars: cada vegada que el conseller Felip Puig el feia servir, era per negar-ne l’existència, tot i que la realitat filmada el desmentia. És el mateix cas que Rajoy i la paraula rescat: quan finalment es va atrevir a dir-la, va ser per rebutjar-lo.

A vegades sembla que els nostres governants …

Per què no escolto els tertulians espanyols

Imatge
Si no és en virtut dels deures contrets amb aquest diari, per escriure aquestes columnes apaïsades he escoltat emissores de ràdio que vostè no tocaria amb un pal. També, sempre que els tertulians espanyols en qüestió no m’il·lustrin sobre la vida de Ramiro de Maeztu, la conquesta de Granada i el Teatro Chino de Manolita Chen.

Com que m’he extraviat una mica, val més tornar a començar, i espero que sabran disculpar-me. Per què no escolto els tertulians espanyols quan tracten els assumptes de Catalunya. Just això és el que intentava expressar, sense prou encert. Quan s’hi posen, desconnecto l’audiòfon. Si aguanto una mica, tard o d’hora m’acaben els quartos i llenço l’audiòfon a la peixera. Com l’altre dia a La noche, un informatiu del canal 24 horas de TVE: la presentadora, Ana Ibáñez, va entrevistar el diputat del Congrés Pere Macias i tot seguit va obrir el torn de preguntes que li havien de fer quatre analistes polítics presents al plató. Abans de res, tots es van afanyar a advertir …

Els meus miserables

Imatge
¿Quina obra és millor, la Lolita de Nabokov o la Lolita de Kubrick? La resposta és òbvia, però per si de cas: en l’absurd debat entre el llibre i la pel·lícula, jo gairebé sempre estic a favor del llibre. Per descomptat que hi ha films que saben fer més atractiva una novel·la, que potser l’acoloreixen amb la tria d’un actor o la recreació d’un ambient, però la novel·la tindrà sempre l’avantatge de ser un camp lliure per a la imaginació del lector. De fet, una adaptació cinematogràfica és abans que res una lectura de la novel·la. Un guionista ha triat per tu el que li sembla més important del llibre; un director ha decidit quina era la millor manera d’explicar-ho. A vegades el resultat és feliç com a obra d’art, però la pel·lícula interpreta l’estil i el contingut del llibre seguint uns criteris que no sempre són els de l’espectador, què hi farem.

Un exemple de novel·la que atreu al cinema és Els miserables, el monument de Victor Hugo que enguany celebra els 150 anys de la primera edici…

El mussol i el mossèn

Imatge
Dimecres al vespre caminava pel passeig de Sant Joan i, quan era a l’altura de la Diagonal, el mussol de Rètols Roura em va picar l’ullet. L’ull esquerre de color groc es va tancar dos cops, tic, tic, i després va continuar observant la ciutat amb aquella fixació seva. Era evident que em volia dir alguna cosa, de manera que em vaig aturar al davant de Can Soteras –els cambrers ja preparaven les taules per sopar–, vaig donar un cop d’ull a la rotonda i aleshores em vaig adonar de la novetat: el rostre enlluernat de Verdaguer! Es veu que fa uns mesos l’ajuntament va canviar la il·luminació del conjunt escultòric i ara la seva figura està més enfocada, com si estigués penjat en l’aire.

Com que ens coneixem de fa anys, mossèn Cinto em va explicar que n’està ben tip. Abans l’envoltaven les ombres i li donaven un aire misteriós. Els pocs veïns del barri que s’hi fixaven li deien “el corb”. Ara, en canvi, els focus li ressalten la sotana i el rostre d’home patidor. “Semblo Simeó Estilita enfi…

L'¡Hola! de la cultura catalana

Imatge
Un any més a l’empresa estan a punt de perpetrar l’amic invisible i, com és natural, vostès estan desorientats, neguitosos, es demanen com se’n sortiran i sospesen que tornar a regalar un consolador procedent del basar El Chino Feliz fa una mica d’angúnia, sobretot perquè el Giménez fa cara de fer-lo servir sovint.
En els últims anys Julià Guillamon munta uns llibres que són ideals per regalar, ho comento perquè pels volts de Nadal sempre va bé que et donin idees. L’últim és La Revolta Poètica 1964-1982 (Galàxia Gutenberg), abans tenim El compromís pop. Els primers anys d’edicions 62 i també L’estil Quaderns Crema. Trenta anys d’edició independent, 1979-2009. Com que sóc dels que troba a faltar una revista del cor en català (funció que fa una mica El convidat d’Albert Om, i aquesta és la seva gràcia), els llibres de Guillamon es converteixen en l’¡Hola! de la cultura catalana.

Quines xolles, el Parcerisas dels anys 70. Com ens hem de veure, la Marçal envoltada de feministes exaltades a…

Oficial, Informal, Demencial

Imatge
Oficial. L'endemà del dissabte passat aquest diari va fer-se ressò del comunicat de la Sonia Gumpert, candidata a degana del Col·legi d'Advocats de Madrid –les eleccions tindran lloc el dimarts–, en què afirma que (malgrat el seu cognom de ressonàncies llemosines) no és pas catalana. Cal aclarir això, diu, perquè certs “cercles del poder” han fet córrer rumors que vinculen la seva candidatura “amb Catalunya”. Per si de cas, afegeix, i no cal que ho tradueixi perquè la versió original és immillorable: “...esta candidatura...ni por vecindad de los candidatos, ni por el objetivo de sus finalidades transparentemente proclamadas, ni por sus íntimos sentimientos nacionales, tiene nada que ver con catalanidad alguna.” Informal. Com a mínim des de l'època de Pi i Margall, tothom –menys la Carme Chacón– sap que cap català mai no podrà ser president d'Espanya; però ens ha calgut el comunicat de la senyora Gumpert perquè quedi clar que les professions liberals també són vetades a…

Pasta, Llet, Femta

Imatge
Pasta. Fa 40 i escaig anys que –per aquestes dates– sento la queixa estacional “Nadal s'ha tornat més consumista que mai” (o paraules semblants) en boca de gairebé tothom. La gent ho deia cada any a Londres i quan vaig venir a viure aquí vaig descobrir que la gent també ho diu cada any a Barcelona. I ara que la crisi ha assegurat que els comerços catalans romandran oberts al llarg de la temporada nadalenca sencera, és de suposar que es tornarà a sentir, potser amb més freqüència i tot. . Llet. Ara bé, segons quines persones –al món anglòfon, si més no– han decidit celebrar els dies anteriors a Nadal d'una manera gens comercial i més aviat excèntrica. Per exemple, al Regne Unit, a principis d'aquest mes, alguns estudiants van començar a vessar litres de llet per damunt dels propis caps en llocs públics i penjar-ne fotos i vídeos a la xarxa: una pràctica anomenada 'milking', que ara mateix s'està estenent –Déu sabrà per què– arreu del país. Femta. Encara més estra…

Montoro i les llistes

Imatge
Divendres passat, el ministre Cristóbal Montoro va anunciar que potser publicarà una llista amb els noms dels que no paguen la Seguretat Social o defrauden a Hisenda. La mesura arriba perquè la famosa amnistia fiscal, aquella que havia de recuperar milers de milions d’euros submergits, ha sigut un fracàs: calculaven que en reflotarien 2.500 i s’han quedat a la meitat, i encara gràcies. El govern es pensava que, perdonant-los la condemna, els milionaris espanyols farien cua a Hisenda per confessar els diners negres, però per confessar-se i obtenir el perdó ja van a missa cada diumenge. A més, com sabem després de la detenció de Díaz Ferrán, els lingots d’or s’han de guardar a casa: van molt bé per falcar les portes quan hi ha corrent d’aire.

Tampoc no ens pensem que Montoro s’hagi convertit d’un dia per l’altre en un Julian Assange. De moment les seves amenaces entren en la categoria de catxa en una timba de pòquer. Es veu que hi ha una Llei Tributària que —oh casualitat—no li permet re…

On dormen les limusines

Imatge
Comença la pel·lícula. Un home ben vestit i poderós entra en una limusina. A partir d’aleshores inicia un viatge que el porta per una gran ciutat —París, Nova York, demaneu—, es va reunint amb diverses persones i ja no s’atura fins que arriba al fons de la nit, moment en què abandona el cotxe i descobrim on van a dormir les limusines. S’acaba la pel·lícula. Aquest és, simplificant molt, l’escenari principal de dues de les històries que surten a totes les llistes del millor cinema del 2012: Cosmópolis, de David Cronenberg, i Holy Motors, de Leos Carax. ¿Per què aquesta coincidència en la limusina? Cronenberg adapta una novel·la crepuscular de Don Delillo i Carax escriu una història original i excèntrica, però en tots dos casos hi ha un joc entre el que és privat i el que és públic. L’interior d’una limusina se separa del món amb uns vidres foscos i és tan ampli com una habitació d’hotel, una oficina, un camerino o un armari per guardar trastos.

Més enllà del cotxàs de luxe, la idea que …

Bon dia tinguin, sóc la reina d'Anglaterra

Imatge
Es suïcida una infermera i tothom, a l’acte, denuncia allò que es coneix com broma de telèfon i que sovint comporta suplantació de personalitat, que és el que succeeix quan algú imita la veu d’Otto von Bismarck. No hi fa res que Bismarck morís el 1898, el teu interlocutor no té perquè saber-ho (a l’escola potser va triar expressió corporal en comptes d’història d’Europa). Imitar Bismarck no és senzill, la seva veu no es coneix gaire. És semblant a imitar Luis de Góngora per telèfon. Per més que ho intentes, costa molt. Fàcilment la veu se te’n va cap a la gargallosa i esquerdada de Quevedo, l’interlocutor se n’adona i pregunta picallós: “Es pot saber amb qui parlo? Amb Góngora o amb Quevedo?”. El cas és el següent: la infermera anglesa que va atendre la trucada d’un locutor d’una ràdio australiana que es feia passar per la reina d’Anglaterra, es va suïcidar posteriorment. El periodista imitador volia saber tafaneries de la duquessa de Cambridge, dita Caterina, i es va assabentar que S…

Aquí no dimiteix ningú

Imatge
Avui volia escriure el típic article queixant-me que aquí no dimiteix ningú, que la impunitat per mentir i tergiversar és total, etcètera, però he decidit que això ja ho sabem i no val la pena repetir-ho. En el nostre passat hi ha una pila de càrrecs públics que feien trampes —a Catalunya i a Espanya, de tots els partits— i després, un cop els van descobrir, tot era fer-se els ofesos i disfressar la realitat amb tàctiques de partit i conxorxes dels rivals. A vegades és com si la vida política es regís per un codi moral diferent, sense memòria. La prova n’és aquest present cada dia més bufonesc. Agafem la setmana passada, per exemple: un ministre d’Educació espanyol proposa lleis escolars que farien feliç a Franco, un alcalde socialista és investigat per presumpte tràfic d’influències i, mentrestant, les fundacions dels partits polítics es repartiran prop d’un milió d’euros de diners públics (més de la meitat són per a la FAES d’Aznar, potser perquè el seu laboratori d’idees ha d’inven…

Cocou?

A Arenys de Munt trobo que la canalla fa cocous. El terme, d’origen onomatopeic, barreja el cloqueig de la gallina amb l’ou. Els diccionaris en recullen dos sentits: un ou en llenguatge infantil i un bolet com el reig quan comença a sortir, rodó i blanc com un ou. L’Alcover-Moll situa l’ús ovoïdal al Camp de Tarragona i afegeix que a Mallorca també pot voler dir una persona molt consentida: “missèr de cocou”. Pel que fa al bolet, en recull un exemple de Llofriu. A Arenys sobreviu un altre ús. Els cocous arenyencs són castells d‘arena com els que fan els nens a la riera no asfaltada que caracteritza la vila espriuana. Hagi plogut o no, el terrer de la riera permet fer pastetes i els nens arenyencs s’hi apliquen amb fruïció per fer els seus cocous ensorrats. Ensorrar-se, a Arenys de Munt, no és pas sinònim d’enfonsar-se. Vol dir omplir-se de sorra, embrutar-se amb el sauló de la riera. Els arenyencs associen molts altres mots a la seva artèria: els mòts (marges per evitar que l’aigua de…

A l’infern de dos en dos

Imatge
Dilluns passat, ara fa vuit dies, em va telefonar una enquestadora. Em va demanar si tenia cinc minuts i va començar a fer preguntes sobre l’administració catalana: si estava content amb la gestió de la Generalitat, si em semblava un govern prou democràtic, quin partit havia votat... En una pausa, vaig voler saber qui havia encarregat l’enquesta i només em va dir el nom d’una empresa. No havien passat ni 24 hores de les eleccions, les urnes encara treien fum, i algú provava d’entendre per què els catalans havien votat de manera tan poc previsible. Vaig pensar: “Això és cosa de Convergència i Unió, que abans de decidir res vol saber qui els va votar i sobretot qui no els va votar”. Després, però, l'ambigüitat d'algunes preguntes em va fer entendre que podia ser cosa de qualsevol partit. Fins i tot podia ser que la mateixa empresa investigués per què els seus mètodes ja no són fiables.

El cert és que aquestes eleccions també seran les del desprestigi de les enquestes. I dels tert…

Per a tu no passen els anys

Imatge
Sé que no hauria d’escriure el que ve tot seguit. Que només em comportarà comentaris electrònics desagradables, signats per lectores sulfurades sota noms com ara Hora Violeta, Clitoridiana o Castració Química del Bages. No obstant, és el meu caràcter, com va dir l’escorpí quan el van trobar transvestit de libèl·lula a altes hores de la nit a la Bodega Bohèmia (he variat una mica la faula per fer-la més alegre). Només encetar l’entrevista a El matí de Catalunya Ràdio arran de la seva última novel·la, El tango de la guardia vieja, Arturo Pérez-Reverte va comentar, com aquell qui diu una dada exacta com la llei de Lavoisier, que les dones eren més intel·ligents que els homes. Davant d’aquesta idea amable i benintencionada que no compromet a res, tothom assenteix complagut, com quan es balla el rigodon. En el fons, busca il·lusòriament rescabalar les dones de tots els segles d’opressió en què han viscut relegades. I a la pràctica és un simple premi de consolació, prou enganyós. Seria com d…

L'entusiasme vomitiu

Els mamífers humans vivim moltes menes d’entusiasme i no totes són contagioses. Si ens atenim a l’origen etimològic, l’entusiasme (sinònim d’èxtasi) es relaciona amb altres mots grecs que remeten a la divinitat (théos). L’adhesió més fervorosa sempre és fruit de l’entusiasme, però aquest impuls lluminós pot venir d’un seguit de raons o resultar tan inexplicable que sembla d’inspiració divina. Per això convé analitzar amb cura la procedència dels entusiasmes col·lectius a partir dels individus. Han tingut l’ocasió de veure l’últim espot publicitari dels magatzems Leroy Merlin? Hi surt una pobra reportera plantada al mig de l’aparcament d’aquesta gran superfície. Intenta entrevistar un presumpte comprador en un entorn de gran nerviosisme. La reportera també està inquieta. Posa cara de La guerra dels móns i reté amb preguntes absurdes el seu entrevistat fins que arriben uns camions que anuncien les ofertes de la gran superfície. L’interlocutor, pres d’un entusiasme gairebé cardíac per la…

El Gran Recapte

Imputaràs arbustos

Imatge
El dimecres passat, en plena ressaca electoral, tots els diaris van anar plens de l'operació Mercuri. Una quarentena de registres policials en empreses i seus municipals de Sabadell que es van saldar amb una dotzena de detinguts i vint-i-sis imputats, entre els quals el més destacat és l'alcalde Manuel Bustos. Aquí a La Vanguardia, a banda de la gran cobertura periodística que el diari oferia sobre el cas, es va donar un fet excepcional que ha pertorbat la meva pau des d'aleshores, entre altres coses perquè hi estic implicat. A mig matí l'estudiant de periodisme a la UAB Jordi Dotras em va dir en un tuit (@jdotras) que els meus mots encreuats número 8117 passarien a la història per profètics. Hi adjuntava una foto de la pàgina salmó corresponent, en la qual es veumitja graella i la columna dreta de les definicions. Dos traços de retolador vermell ressalten les dues definicions que tanquen el bloc d'horitzontals i el de verticals. Horitzontals 14 acaba amb bustos. V…

From The Ashes

Imatge