Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: desembre, 2011

Llistes, oblits

Imatge
Aquests dies he pensat més d’un cop en Georges Perec. A ell, que li agradaven tant les llistes, el segle XXI li hauria semblat un paradís, sobretot en aquesta època de l’any. D’ençà de l’aparició d’internet, les llistes dels millors de l’any han proliferat de manera obsessiva. Els webs de difusió cultural i les xarxes socials les han convertit en una proposta de debat que obeeix sobretot a dues necessitats: van bé per ordenar i simplificar l’excés d’informació, i funcionen com a declaració de principis, especialment si són llistes personals.

Aquesta setmana també he estat pendent de les llistes que ha publicat El Periódico. Són la mena de jocs que m’agraden perquè sempre em descobreixen alguna cosa que m’havia passat per alt. Les retallo i les guardo d’un any per l’altre. He de confessar, tanmateix, que també m’agraden per una altra raó més particular: em fan sentir el privilegi de no haver d’estar a l’última en tot. Repasso els millors de l’any en cada art i penso en el que encara no …

Jo, Xita

Imatge
La mort recent de la mona Xita —o, més ben dit, d’un dels ximpanzès que havia fet el paper de Xita— m’ha fet pensar en un article de fa tres anys, sobre la seva autobiografia. Vet aquí.

El mercat de la no-ficció ha crescut en l’última dècada d’una manera increïble. Molt sovint es tracta de llibres de temporada, d’escassa qualitat, que aprofiten un fenomen televisiu o social. Però al mateix temps neixen algunes idees brillants. El mercat anglosaxó, amb tots els seus excessos, és el que més es presta als experiments. La setmana passada, a Londres, vaig visitar la London Review Bookshop, una llibreria poc donada a les modes editorials. A la taula de novetats de no-ficció, em vaig fixar en una coberta curiosa: una foto d’un ximpanzé amb la boca oberta, es podria dir que somrient. A sobre, el títol: Me Cheetah. An Autobiography. Vaig buscar el nom de l’autor i lògicament no el vaig trobar. Vaig mirar els crèdits, però tampoc em van ajudar: al costat de la Cdel copyright, un sol nom: Cheetah…

El paper de la primera dama

Imatge
Importada dels Estats Units, com tants altres prodigis i meravelles (el raspall de dents, el hula-hoop, l’evasió fiscal a les illes Caiman), la figura de la primera dama s’ha imposat amb tots els honors. L’esposa del president de la Generalitat s’ha fet un lloc principal en els nostres cors i les ràdios, com ahir El món a RAC1, periòdicament ens acosten a la vida quotidiana del president a través del seu mig cítric. Ara sabem que durant el dia gairebé no es veuen perquè tenen moltes activitats (ella s’ha il·lusionat a fer moltes coses) però que a la nit intenten dur una vida familiar normal (suposo que sopar amb safates davant del televisor i tacar la tapisseria –entenent aquests dues activitats com a simultànies i complementàries, per separat prenen un altre caire-).

En aquest món polític emotiu i sentimental en què vivim, la primera dama (sigui la que sigui) ens aporta aquelles dosis entranyables de vida domèstica, intimitat i caliu, imprescindibles per copsar el cantó humà del presi…

Els somnis dels altres

Imatge
Entre els recursos literaris de què disposa un narrador, n’hi ha un que sovinteja i tanmateix, al meu entendre, sol comportar més problemes que avantatges. Em refereixo a les descripcions de somnis. Precisament pel seu caràcter eteri i poc subjecte a la versemblança, que fa de pont entre la realitat i l’inconscient, molts novel·listes confien en la narració d’un somni per fixar el temperament d’un personatge, per despertar-li dubtes morals o fins i tot per fer avançar l’acció que després el condicionarà. En la tradició clàssica, els somnis eren oracles que determinaven la voluntat del protagonista: Enees somia que Hèctor li aconsella que fugi de Troia. Segles després, aquest recurs fructifica en una línia que esborra les fronteres entre somni i realitat per explorar els límits de la percepció; Nerval va començar Aurélia (subtitulada “el somni de la vida”) amb aquesta frase: “El somni és una segona vida”.

Els lectors de Nabokov saben que Sigmund Freud és una de les seves bèsties negres.…

Glissando?

Glissando és un grup musical barceloní que ha anat fent via amb propostes de gran qualitat interpretades per la veu vellutada de Laia Vaqué. Ara celebra els seus deu anys d’activitat amb un disc magnífic de versions que es diu “Ermites, cançons i com somiar en meteorits roses”. Jo els vaig descobrir amb “Surplus”, un disc del 2003 que contenia perles dalinianes com ara “Colet a Nova Caledònia”. En llenguatge musical glissando, normalment en el plural italià glissandi, designa un desplaçament de to. O bé continu, en el pas d’una nota a una altra, com en aquelles steel guitars de so hawaiià, bé en un desplaçament accelerat que forma una escala cromàtica, de mig to en mig to. Els instruments de corda sense trasts, com el violí o el contrabaix, són els més adequats per a la pràctica dels glissandi, però les guitarres elèctriques permeten fer-ne tot estirant les cordes en plena execució. També alguns instruments de vent sense vàlvules el permeten. Mon avi tocava el trombó de vares en una j…

Cobrir-se de glòria

Cada cop que intento explicar la naturalesa mutant del llenguatge em venen al cap un munt d'exemples tecnològics. Resulta senzill comprovar el canvi semàntic sofert per paraules com ara mòbil, servidor osingle. Abans un mòbil era l'andròmina musical que entreté els nadons al bressol (o la motivació per delinquir o fins i tot una obra d'art com les de Calder). Avui és una d'aquestes navalles suïsses que duem a la butxaca per tenir, alhora, telèfon, càmera fotogràfica, filmadora, gravadora, màquina d'escriure, brúixola, altímetre i tantes altres coses innominades. Ni smartphone ni punyetes. En diem mòbil. El terme servidor, tan proper a la servilitat, encara ha quedat més desbordat per la terminologia empresarial. I d'aquell clixé isoacrònim SSS (su seguro servidor), tan popular al costat del SEUO (salvo error u omisión</CF>) hem passat a demanar un servidor segur per no quedar-nos sense correu electrònic. El cas del single és oposat. Tot i que encara s'…

L'assassí era l'escriptor

De prejudicis tots n'anem plens, entre altres coses perquè tenim opinions sobre coses que coneixem parcialment. L'única manera de combatre les malvestats del fanatisme és posar en qüestió les nostres opinions més consolidades, encara que després de sotmetre-les a revisió tantes vegades com calgui acabem refermant-nos en la seva defensa. Els prejudicis individuals poden tenir moltes causes i una de les més flagrants és la generalització de fets particulars. Això és el que succeeix cada cop que analitzem un crim, per exemple, per mirar d'escatir si és el símptoma d'alguna malaltia social que pot afectar-nos a tots. Les conclusions a les quals arribem tenen molts números per transformar-se en les llavors de saludables prejudicis futurs. Passar del particular al general és inevitable. Tots generalitzem perquè ens ajuda a pensar el món com un tot. Els casos particulars ens provoquen un cert vertigen i per això busquem la manera de combatre'l amb generalitzacions que act…

Volta al món i torna-hi

Aquest vespre es presenta un llibre sobre el centenari de la Volta ciclista a Catalunya. L'acte se celebra al Saló de Plens del Consell Municipal de Sants-Montjuïc, atesa la vinculació de la Unió Esportiva Sants a la Volta. El llibre duu un títol inequívoc Volta a Catalunya 1911-2011. Un segle d'esport i país (Cossetània) i l'autor és l'escriptor Rafael Vallbona, algú que no només vibra amb el ciclisme des del sofà sinó que el practica. En aquests últims anys, Vallbona s'ha dedicat a pedalar i fer-ne crònica, alhora que escrivia sobre les rutes més mítiques del Tour de França (De Donostia a Portbou, 2002) o del Giro d'Itàlia (Volta a les Dolomites i als Alps italians, 2007). Ara es concentra en una de les curses més antigues del món, només superada aquí per la Volta a Tarragona (1908). El Tour és de 1903, el Giro de 1909 i la primera Vuelta a España no es va celebrar fins a 1935. Per això el centenari de la Volta és un bon moment per mirar enrere i endavant, ta…

El nostre deure i la nostra salvació

Que agradable travessar els parcs caminant només pel plaer d’amonestar els nens que hi juguen. Renyar-los perquè juguen a pilota o perquè no hi juguen, perquè fan xivarri o guarden silenci, perquè diuen paraulotes o fan servir eufemismes antiquats (aquell nen de vuit anys que exclama “Refumets! Fa un fred del caraina!”). Llegir la cartilla a algú és molt reconfortant i arribes a casa de més bon humor, més descansat. Si l’has escridassat, encara millor. Arribar a les mans està reservat només a uns quants afortunats.

Com l’altre dia Miquel Àngel Fraile, secretari general de la Confederació del Comerç, que ens va cantar les quaranta a l’informatiu El primer cafè de Ràdio Estel: “Hi ha un 82 % de ciutadans catalans que no han perdut la seva capacitat de compra d’una manera significativa i en canvi s’estan comportant amb una prudència que no és acceptable”. Fins ara tenia entès que comprar més o menys depenia de la llibertat individual de cadascú (anant bé, esclar), però m’equivocava: estal…

T’estimo un ou, xurri, cari!

Imatge
Algun cop he vist una sèrie policíaca que fan a Antena 3 i es diu Miénteme. El protagonista és un psicòleg especialitzat en el llenguatge corporal —una mena de Sebastià Serrano, perquè ens entenguem— que soluciona els casos més complicats fixant-se sobretot en els gestos subtils i ganyotes que fan els detinguts durant l’interrogatori. Quan algú menteix, aixeca la cella dreta o se li eriça el pèl del clatell. Coses així. No sé si aquesta mena d’experts existeixen a la vida real, però l’altre dia pensava que el de la sèrie, si més no, hauria xalat de valent durant el judici del cas Gürtel.

Començant per la intervenció de l’expresident Francisco Camps , és clar. Quan entrava a la seu del Tribunal, rebut per amics i diputats del PP, lluïa un somriure confiat i el cap ben alt. En canvi, un cop l’interrogaven, el rostre se li havia tornat taciturn, sobretot quan declarava la seva innocència: «Sóc absolutament innocent», deia, i de sobte el que grinyolava era aquest adverbi, absolutament, com…

Harry, Mosley, Burley

Harry. El primer cas va ser el del príncep Enric: el 2005, va anar a una festa disfressat de sturmtruppe amb un braçal que portava una esvàstica ben vistosa. Al príncep, la seva entremaliadura devia continuar fent-li gràcia després d'haver-se convertit en un escàndol nacional, atès que –tot i que faltaven pocs dies per al Dia de Commemoració de l'Holocaust– no va demanar disculpes personalment, sinó a través d'un lacai de la casa reial. Mosley. El segon cas va ser el de Max Mosley, president de la Federació Internacional d'Automobilisme, que, el 2008, va organitzar una orgia sadomasoquista de temàtica nazi amb cinc prostitutes alemanyes (feien veure que gaudien dels plaers del dolor voluntari en un camp de concentració). Potser l'havia influït el record de son pare, Oswald, el fundador de la Unió Feixista Britànica que, el 1936, va celebrar les seves segones núpcies a la casa de Joseph Goebbels (Hitler va ser el convidat d'honor). Burley. El tercer cas ha sortit a l…

Joia, Gaudi, Tortura

Joia. S'acosta Nadal i, un cop més, els centres comercials s'omplen de gom a gom i, en plena crisi, de compradors frisosos; un cop més, als sopars i les festes d'empresa, els assalariats que normalment no beuen o que ho fan amb una moderació modèlica, es posen a mamar com si fossin mariners de permís; i, un cop més, arreu se sent la mateixa frase –recitada com si d'un parenostre es tractés– a fi i efecte que Nadal, en el fons, és només per als nens (sent-ne el subtext una cosa com ara: Nadal és un pal com una catedral però que val la pena passar per aquest calvari anyal perquè la canalla en pugui gaudir com cal). Gaudi. I perquè en gaudeixi al màxim, la quitxalla, li regalem joguines. Els nens, en la seva innocència, no saben d'on vénen aquestes joguines ni hi pensen gaire. Segurament, els astoraria o fins i tot els pertorbaria força si poguessin llegir un reportatge il·luminador sobre la provinença de les joguines en qüestió que acaba de sortir al diari dominical The…

Boira, Clarianes, Llum

Boira. Joschka Fischer, l'exministre d'Afers Estrangers d'Alemanya, té el costum de fer fúting al barri berlinès de Grunewald i a principis de novembre, mentre corria a través de la boira tardoral, va tenir una epifania política en què va veure, de cop i volta, un futur viable per a Europa. Segons la setmanal alemanya Der Spiegel, Fischer proposa una Federació Europea autèntica, en què el continent seria dotat d'un cos polític format per representants de tots els parlaments de tots els països que, junts, podrien prendre decisions que els afectessin a tots. Una mena d'Estats Units d'Europa, si es vol. Sempre segons Fischer, ha arribat l'hora d'unificar-nos de debò i de fer fora totes aquelles institucions europees que clarament no funcionen com cal: no és per res, diu, que la salvació de l'euro depèn de les xerrades darrere portes tancades de Merkel i Sarkozy, i no pas, en absolut, del Parlament ni del Consell ni de la Comissió europeus; una prova en …

Emergency Ward 13

Poder, Simpatia, Eleccions

Poder. El 1998, el sociòleg nord-americà Dacher Keltner va fer un experiment ja famós amb alguns dels seus estudiants de la Universitat de Berkeley, en què investigava els efectes del poder sobre les persones que en gaudien. Va demanar als membres d'un club estudiantil que inventessin sobrenoms divertits per als seus companys; va resultar que els estudiants que tenien posicions de poder dins la jerarquia del club s'empescaven noms despectius i humiliants per als socis ordinaris, mentre que aquests, per contrast, es limitaven a inventar-ne de graciosos però no pas ofensius per a tots els membres, incloent-hi els poderosos. Una prova més, sembla, que el vell adagi de l'historiador britànic John Dalberg-Acton –“el poder tendeix a corrompre i el poder absolut corromp absolutament” (1887)– continua sent vigent. Simpatia. Ara bé, uns experiments portats a terme el mes d'agost d'aquest any a la Universitat de Toronto han demostrat que potser no ho és tant, atès que van desco…

Cremades, Assassinats, Proves

Cremades. A finals de l'any passat, segons la revista mèdicaEndoscopy, una dona de 47 anys va ingressar en una clínica nord-americana amb un “dolor rectal intens”. Se li va tractar amb els medicaments corresponents i al cap d'una setmana llarga de defecacions martiritzadores, va poder tornar a la vida normal. La dona s'havia administrat un ènema de cafè, un remei per a fetges “bruts” recomanat, sempre segons Endoscopy, per cada vegada més metges de medicina alternativa, que, pel que es veu, no expliquen pas als seus pacients que cal esperar fins que el cafè es refredi, perquè si s'aboquen una tassa fumejant de Nespresso a l'anus, se'l cremaran. Casos com el de la dona esmentada són proves fefaents, això sí, de la fe immensa que tanta gent té en la medicina dita natural. Assassinats. Una fe que l'octubre passat, tal com va informar aquest diari, va tenir conseqüències mortals per a un nen italià de tres anys. Entestats a fer servir només remeis homeopàtics, Mar…