Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: setembre, 2011

Gassol, Puig, Desconeguts

Gassol. A Palafrugell, fa 11 dies, va haver-hi una xerrada en què va participar la Montserrat Llambias, la filla de Constantí Llambias, que juntament amb Roc Boronat va muntar la primera loteria per a cecs el 1934: el Sindicat de Cecs de Catalunya (més endavant va ser suprimida per Franco, que va apropiar-se l'invent per tal de fundar l'ONCE a Burgos, el 1938). Quan es va tocar el tema de l'abisme actual entre la classe política catalana i els mateixos catalans, la Montserrat va explicar que a l'època de la República la classe política no existia com a tal: hi havia unes persones que es dedicaven a la política durant una temporada i després tornaven als seus oficis habituals. Va citar el cas de Ventura Gassol, conseller de Cultura a la Generalitat entre 1936 i 1939, que es va negar a cobrar els honoraris que acompanyaven el càrrec, que ocupava per convicció personal. Aquesta manca de professionalitat deu explicar per què molta gent d'aleshores sentia respecte per c…

Irreductibles, imbatibles

Del pregó de Puyal de les festes de la Mercè, tothom n’ha dit glòries. Durant anys Puyal s’ha guanyat l’estima dels catalans per les locucions de ràdio i pels espais de televisió –no hi compto els llepes habituals, que s’erigeixen en deixebles i portants del pas de processó de Sant Joaquim Maria Puyal; enaltir-lo ha derivat en una mena de canibalisme professional, un intent d’apropiar-se de les seves virtuts mitjançant el ditirambe-.

Després de llegir el pregó –consistent, amè, didàctic-, només un punt m’ha grinyolat: “La força de la unió del poble és irreductible. [...] Si els catalans anem junts, som imbatibles”. Pensament que enllaça amb el de Guardiola, dit a la concessió de la Medalla d’Or del Parlament: “Si ens aixequem ben d’hora i ens posem a pencar, som un país imparable”. Irreductibles, imbatibles, imparables: sembla que estiguem llegint Las aventuras de Conan El Bárbaro.

Quan algú, davant nostre, arrenca a cantar Asturias, patria querida, no és el moment de posar-li taps: “No…

L’amor en temps de l’äppärät

Imatge
Tres autors sobresurten avui dia en la narrativa humorística dels Estats Units: George Saunders, Sam Lipsyte i Gary Shteyngart. Amb objectius diferents, tots tres es caracteritzen per un agut sentit de l’oralitat, que es tradueix en una llengua brillant, exigent i trencadora, i una atenció a les estratègies narratives del monòleg de stand-up comedy. I després, per descomptat, un coneixement de la tradició satírica de la seva literatura: de Mark Twain a Joseph Heller, de James Thurber a John Updike...

En el cas de Shteyngart (Leningrad, 1972), el seu origen rus –els seus pares van emigrar a Nova York quan tenia 7 anys– l’acosta també a aquell humor melancòlic que comporta la ingestió de vodka per raons sentimentals. Els seus protagonistes provenen d’aquest medi, són fills d’emigrants, i resulten cada vegada més convincents. En aquest sentit, Una súper triste historia de amor verdadero s’ha de considerar com el millor llibre de Shteyngart fins ara, un equilibri perfecte entre l’espontane…

Això de la tardor barcelonina

A vegades, quan tasten un vi negre, els sommeliers i els bevedors pedants deixen anar que té unes «notes de tardor». Ja sé que es refereixen a aquell gust com de bosc, com de fulles reblanides i terra remenada quan fa unes hores que ha plogut, però jo, digueu-me tòtil, no sempre hi sé apreciar la presència de la tardor. Més enllà dels llocs comuns que tothom reconeix, tan efectius com posar de fons el concert de Vivaldi corresponent, els que vivim a ciutat hem de recórrer a altres indicis per comprendre el que la natura ens amaga. L’asfalt i la vida vertical juguen en contra de les estacions, les fan més uniformes, i molts anys les fulles dels plàtans comencen a caure a mitjan agost.

Anys enrere em guiava per la coincidència d’uns quants senyals. Sabia que arribava la tardor perquè Woody Allen estrenava una nova pel·lícula, Van Morrison treia un nou disc (sempre millor que l’anterior), arribaven els bolets al mercat i el Barça perdia algun partit contra un equip petit. Ara, en canvi, W…

Convidat Monzó

Imatge
Anys enrere em vaig comprar una lupa, la típica lupa de Sherlock Holmes, amb la intenció de fer el xafarder. Sovint, quan els diaris entrevisten un escriptor, li fan una foto posant a la seva biblioteca. La lupa em permetia acostar-me als llibres que hi havia als prestatges que sortien a la foto, destriar alguns títols, veure com els ordenava l’autor en qüestió. Més endavant vaig adonar-me que encara era més divertit espiar la biblioteca dels famosos del cor a les revistes com Lecturas o Diez Minutos: « Pitita Ridruejo ens convida a casa seva», «Julio Iglesias ens obre les portes de la seva mansió a Miami». Tots aquells volums de pell, la inevitable enciclopèdia Espasa...

Ara fa temps que he abandonat la lupa. És molt millor internet, on les imatges tenen més definició. Aquesta setmana, per exemple, gràcies a la web de TV-3, vaig xafardejar a la biblioteca de Quim Monzó. Dilluns va començar la nova temporada d’El convidat, el programa d’Albert Om. En el primer episodi passava un cap de…

Res no és evitern

Mon àvia Paula no va assistir a l'inici de les obres de la Sagrada Família per només una dècada. Va néixer l'any 1891, just quan Gaudí començava les obres de la façana del Naixement. D'una manera discreta però obstinada, la seva vida va transcórrer en paral·lel al temple expiatori. Sempre que pujava a Barcelona (des de Vilanova i la Geltrú) l'anava a visitar i quan, ja gairebé septuagenària, es va instal·lar amb els meus pares a Noubarris, aquest seguiment es va fer més constant. Durant la meva infància recordo que sovint es queixava, compungida, que no viuria prou per veure-la acabada. Val a dir que era una certesa ben fonamentada, perquè l'aspecte del temple als anys setanta era el d'una obra sòlidament inacabada. De fet, les “obres de la Sagrada Família” van entrar al llenguatge popular dels barcelonins com un sinònim d'un complex concepte teològic: l'evieternitat. Una cosa eviterna és, segons el DIEC, una cosa “Que ha tingut principi, però no tindrà…

Cal tatuar-se per amor?

Mentre Berlusconi fa surf per les onades del seu declivi i Bossi busca una passarel·la per abandonar el vaixell, la fascinant societat italiana viu pendent de l'ós Baloo. Poc es podia imaginar Rudyard Kipling que el seu gai plantígrad de El llibre de la selva tindria una posteritat tan agitada. Els de la meva generació sempre l'associarem a una campanya publicitària intensiva que pretenia fomentar el consum de plàtan canari: “cada día uno, por lo menos”. Els italians d'ara, en canvi, associen l'ós a una parella d'esvelts nedadors que acaben de partir peres. Es tracta de la gran Federica Pellegrini i el que semblava destinat a ser el pare dels seus fills, Luca Marin. Federica és la primera nedadora italiana que ha obtingut una medalla d'or olímpica. Això va passar a Pequín 2008 en l'especialitat de 200 metres lliures. Ja posseeix quatre títols mundials i també és l'única nedadora italiana (i de les poques europees) que ha batut un rècord mundial en més d…

Palíndroms detonants

Aquest dissabte a la Biblioteca Central d'Igualada es va celebrar un acte singular: la inauguració del primer fons palindròmic que acull una institució. Es tracta de la vasta col·lecció de paraules i frases capicues en desenes de llengües que va recopilar durant dècades l'enyorat Ramon Giné, fill de Sarral i instal·lat a Vilallonga del Camp. Giné va transformar al Camp de Tarragona en la capital mundial de la palindromologia i seu del Club Palindròmic Internacional (CPI). Durant anys vaig assistir a les seves excepcionals calçotades palindròmiques amb un estol d'addictes a la simetria encapçalats pels dirigents del CPI Josep Maria Albaigès i Jesús Lladó. El fons Giné també conté paraules pentavocàliques i altres facècies verbívores divulgades a través del butlletí del CPI Semagames. Fa goig veure tot aquest material arxivat com sant Benet mana. Si rau a Igualada gràcies a Jesús Lladó, el successor de Giné al capdavant del pickwickià CPI juntament amb Pere Ruiz. El dissabte…

Maneres, Protocols, Estrelles

Maneres. Fa un parell de setmanes, Manel Fuentes va entrevistar el catedràtic Vicenç Navarro a Catalunya Ràdio i tots dos –fins a un cert punt– hi van acabar perdent les formes: a la primera pregunta, Navarro va demanar al Fuentes que li'n fes una altra de més interessant; i avall que fa baixada fins que es van acusar mútuament de ser mentiders, mal educats, i coses per l'estil.

Protocols. De totes maneres, la ràdio no deixa de ser un mitjà força informal; més aviat és a la televisió que aquestes sortides de to –les genuïnes, per contrast amb els exabruptes acuradament provocats dels reality shows– es converteixen en interessants de debò, sobretot perquè els programes en directe semblen regits per unes regles d'etiqueta quasi-victorianes (la supressió de paraules gruixudes, l'ús obsessiu de vostè...). Són moments en què el protocol se'n va en orris, i la gent es comporta com, bé, gent. A les televisions angleses n'hi ha hagut un munt, com quan la cantant Grace J…

Tres titelles de ràdio

El senyor Castanys, el senyor Bohigas, el senyor Marcel·lí: RAC1 cada dia recorda més el casino dels senyors de tantes ciutats i viles. Mentre que el senyor Castanys fa un informatiu humorístic a El món a RAC1, el senyor Bohigas comenta l’actualitat cultural a Versió RAC1 (és difícil estar-hi en desacord) i el senyor Marcel·lí intervé amb senderi també a Versió RAC1.

Tots ells són titelles de ràdio animats per guionistes que estrafan la veu i creen un personatge –el senyor Castanys és un joier jubilat, el senyor Bohigas porta un bar-, inspirats més o menys en el senyor Casamajor, darrere del qual s’emboscava Xavier Sardà a RNE i a la SER. Encara tenen uns antecedents més remots en el senyor Sistacs, una creació de Valentí Castanys –cap parentiu amb l’altre- per a Ràdio Associació durant els anys 30 –ara bé, Castanys no feia titelles per la ràdio, sinó que narrava els tràngols de la família Sistacs (representants d’aquella petita burgesia amant de l’ordre i el Cerebrino Mandri)-. I enca…

Diu que ja som 7.000 milions

Segur que heu viscut la mateixa situació. Aneu amb cotxe per una autopista qualsevol i conduïu tranquil·lament, escoltant la ràdio. De sobte, no sabeu per què, la mirada es fixa en el comptaquilòmetres i en aquell precís instant, per atzar, hi veieu aparèixer el quilòmetre 77.777, o el 100.000, o qualsevol altre número capritxós. Llavors reduïu la velocitat per congelar el moment i potser mireu el paisatge, com si hagués de passar una cosa extraordinària, però al final sempre surt el quilòmetre següent i tot torna a ser normal.

Amb la mateixa casualitat rutinària, és probable que aquesta setmana el comptador de persones que hi ha al món arribi als 7.000 milions. S’ha d’anotar amb xifres per copsar millor la importància dels zeros: 7.000.000.000 de persones. Segons els càlculs de l’ONU està previst que s’arribi a la xifra aquest any, però molts demògrafs asseguren que això dels parts a escala global sempre s’avança i és probable que el nadó rodó neixi aquest dies. No ho sabrem mai, per…

Pregó bibliofàgic, per Màrius Serra ( 60ª Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern )

Enregistrament amb la lectura del Pregó


La llengua fa salts mortals i per això mai no morirà. Tot sovint una mateixa frase passa de literal a figurat. No parlo de llenguatge poètic. La baixada de bandera que insisteixen a cobrar-nos els taxistes ja és, en l’era digital, llenguatge figurat. Que què és la baixada de bandera? Doncs allò que et cobra un taxista per no dur-te enlloc. Tu hi puges i pataplam, ja t’aplica la baixada de bandera. Que per què se’n diu així? Doncs perquè abans els taxímetres duien unes banderetes metàl·liques que deien libre, aquelles mateixes que van inspirar una mítica definició de mots encreuats d’en Tísner: alça la bandera en senyal de llibertat, que remetia no pas a revolucionari sinó a taxista, que en alçar la bandera informava que quedava lliure. Ara ja no n’hi ha cap, de bandera. Als taxímetres tot són botons. En canvi, la baixada de bandera es resisteix a desaparèixer del llenguatge. És a dir, que encara te la cobren. Ben aviat, anar al vàter i tirar de l…

Discurs 11 de setembre a la Ciutadella

Imatge
(En els 100 anys de 
la Secció Filològica del IEC)

En català, el número cent sona com la tercera persona del verb sentir, de manera que els centenaris acostumen a ser de caire sentimental. El de la Secció Filològica del IEC ho és. Recordem-ne els seus primers membres: Alcover, Carner, Clascar, Fabra, Guimerà, Maragall i Segalà. Però una institució científica sap que el cor és només una vàlvula i que els sentiments també els regeix el cap. L’eminent lingüista britànic David Crystal, en una conferència a Barcelona, va dir que ell comprenia els catalans perquè era gal·lès. “L’anglès —afirmà— és la meva llengua del cap i el gal·lès la del cor”. Els presents vam aplaudir per cortesia, però estic segur que cap dels membres de la Secció Filològica no hi estava d’acord. Perquè el llegat lingüístic de Pompeu Fabra es fonamenta en la unió de cap i cor. L’any 69, Josep Pla va escriure un paràgraf que hauria de fer reflexionar tots els dirigents que ara mateix ens escolten: “Fabra ha estat el catal…

L'escola del futur

La resposta de Mariano Rajoy a la sorollosa polèmica provocada per la interlocutòria sobre la immersió lingüística és impecable. El líder del PP fa servir un llenguatge clar i entenedor, en establir una premissa única: “el que és normal al carrer ho ha de ser a l'educació”. Rajoy només demana que totes les parts del conflicte facin un esforç per traslladar aquesta normalitat a les aules. Em fascina que, per fi, un polític amb possibilitats reals d'exercir el poder faci un esforç de claredat i síntesi. Reconec que no acostumo a coincidir gaire amb les seves opinions, però avui he d'admetre que m'ha fet obrir els ulls. Per dir-ho en la seva llengua, tiene toda la razón del mundo

Ja n'hi ha prou de voler posar límits a la realitat amb l'excusa de l'educació: “el que és normal al carrer ho ha de ser a l'educació”. Centrem-nos en els adolescents que aquesta setmana han trencat dotze setmanes d'abstinència educativa. Analitzem l'assignatura d'Edu…

Aixecar-se tard o d'hora

És la primera vegada que començo un article amb una cita de Josep Pla (i espero que sigui l'última): “Fabra ha estat el català més important del nostre temps perquè és l'únic ciutadà d'aquest país, d'aquesta època, que, havent-se proposat obtenir una determinada finalitat pública i general, ho aconseguí d'una manera explícita i indiscutible. En aquest sentit, no hi ha ningú més que s'hi pugui comparar”. És de la collita de cites planianes del 69. Dos anys després, a la bella vila de Santpedor, va néixer un noi que a hores d'ara gairebé encaixa en la definició. Si no l'únic (cal advertir que Pla era molt sentenciós i tendia al maximalisme), Josep Guardiola és un dels pocs catalans actuals que, “havent-se proposat obtenir una determinada finalitat pública i general, ho ha aconseguit d'una manera explícita i indiscutible”. Això ja no li treu ningú, per més incert que sigui el futur en el món del futbol. D'aquí que (gairebé) tothom aprovés la medall…

L'esperit de Woodstock

Hi ha topònims molt connotats. Woodstock, per exemple. Fa flaire de pau, fum i amor (no saps per què? L'enhorabona. Vol dir que ets jove i avesat a la Wikipedia: doncs busca-ho, i compte amb la desambiguació, que no acabis a la pàgina de Snoopy). Per això, quan el divendres, abans d'anar cap al Palau Sant Jordi a escoltar els woodstockians Sopa de Cabra, vaig llegir que avui comença The Independent Woodstock Literary Festival, no vaig parar gaire esment en l'adjectiu literary i vaig assumir que s'hi tornaven a fer concerts. Però després, encuriosit per saber qui són els actuals Baez, Crosby, Santana, Stills, Cocker, Nash, Mitchell, Hendrix o Young, vaig llegir la notícia completa a The Independenti em vaig adonar del meu doble error. Perquè a) no és el Woodstock americà vora Nova York sinó el Woodstock britànic d'Oxfordshire i b) és un festival literari que se celebra des de fa tres anys. Així, mentre aquí celebrem la Setmana del Llibre en Català al Parc de la Ciut…

A l'infern de dos en dos

Com que en aquest país no dimiteix ningú, de seguida es demana la dimissió. Dimecres corria de dit en dit el hashtag #fuentesdimissio per exigir el cessament, càstig de masmorra, picota o treballs forçats en una pedrera, que en el seu cas seria anar a Ràdio Campdevànol, del periodista Manel Fuentes, arran de la seva picabaralla amb Vicenç Navarro, catedràtic de ciència política i social, a El matí de Catalunya Ràdio. Encara com no van demanar que se suïcidés (el hashtag seria #fuentesficaelcapalforn).

Que Fuentes no va estar a l’alçada –amb la seva actitud arrogant, intimidatòria i aspra, impròpia no ja d’un periodista sinó d’un home educat-, ell mateix ho va reconèixer obertament quan l’endemà va demanar disculpes. Però sobre l’actitud de Vicenç Navarro no n’he sentit cap retret ni tampoc disculpa per part seva. També l’entrevistat ha de tenir bon to. A l’arrencada de l’entrevista, Fuentes li va preguntar si s’havia esperat més gent a la manifestació per demanar un referèndum sobre la…

Nen, vés a jugar amb els teus amiguets

Imatge
Ara fa 10 anys, enmig del trasbals pels atemptats de l’11-S, l’escriptora Susan Sontag va publicar un gran article. A més de lamentar, com feia tothom, les morts i el dolor a causa de «la monstruosa dosi de realitat», es qüestionava la reacció del president Bush, els polítics del seu país i les figures públiques de la televisió en les hores posteriors. «Les veus autoritzades per seguir els fets s’han unit en una campanya per infantilitzar el públic», deia Sontag, i després es queixava de l’ús que els polítics feien d’expressions com «atacs covards», «civilització», «món lliure» o «els Estats Units no tenen por» –una retòrica hipòcrita i destinada a disfressar la realitat–. L’article s’acabava amb un diagnòstic demolidor: «La política d’una democràcia, que implica desacord, que promou la sinceritat, ha estat substituïda per la psicoteràpia. Plorem tots junts, per descomptat. Però no siguem tots junts uns estúpids».

La paraula que sobresurt és psicoteràpia. Avui, una dècada més tard, fa …

Nens, Inundacions, Hipòcrites

Nens. A casa meva mai no parlem en castellà; i mai vol dir mai. I no és pas perquè li tinguem mania, al castellà, no és pas perquè sabem, posem per cas, que el castellà no és sinó una llengua regional de la península Ibèrica imposada a Catalunya perquè la gent d'aquí –per manllevar les paraules d'un diari castrense que es van publicar el 1909– “parli espanyol, pensi en espanyol i es comporti com a espanyola, tant si ho vol com si no”. No. Si els únics idiomes parlats a casa meva són el català, l'anglès i l'holandès és perquè les circumstàncies ho han volgut i punt. Malgrat això i malgrat anar a una escola pública en què, naturalment, el català és la llengua vehicular, els meus fills ja tenen, als vuit anys, un domini més que acceptable del castellà. És més, diria que el parlen un xic millor que les llengües septentrionals dels seus pares.

Inundacions. I si això és així no és només perquè a l'escola ensenyen el castellà i l'ensenyen bé. És perquè fora de l'es…

L’humor, 10 anys després

L’octubre del 2001, tres setmanes després de l’atac terrorista a les Torres Bessones, el còmic  Gilbert Gottfried va participar en una trobada d’humoristes a Nova York. Eren temps complicats per a la professió: la societat americana estava paralitzada pel drama i regnava la sensació (absurda) que riure era fer un lleig a les víctimes i els seus familiars. Aquella nit, Gottfried va començar el seu monòleg amb un acudit arriscat: «Volia agafar un vol directe, però m’ha estat impossible. M’han dit que l’avió faria escala a l’Empire State Building». La broma va ser mal rebuda pel públic, que el va escridassar i va cridar: «¡És massa aviat!».

Els americans van tornar a riure al cap de poc temps, esclar, i el seu planter d’humoristes està més fi que mai, però fa l’efecte que al llarg d’aquesta dècada sempre ha sigut massa aviat. No coneixem els acudits que sortien en els nuclis de Bin Laden i Al-Qaida, i tampoc és que el fonamentalisme islàmic estigui gaire a favor del riure, que diguem. Pel…

La panerola fa l'orni

L'argumentari dels qui advoquen per abolir la immersió lingüística en el sistema educatiu català bandeja sempre un detall cabdal: que totes les persones educades, fins ara, en aquest sistema han acabat sent usuaris competents de la llengua castellana però no tots han acabat assolint prou competència en la llengua catalana com per usar-la amb fluïdesa. Qualsevol anàlisi “despolititzada”, doncs, deduiria que cal reforçar l'ensenyament del català. Cal recordar als defensors a ultrança del bilingüisme que els únics catalans monolingües són els que no saben expressar-se en català. D'aquí al 20N, però, en sentirem de l'alçada del campanar de Sau, que viu feliçment immers en les aigües del pantà però que treu el nas en èpoques de sequera. L'última consigna que circula de boca en boca entre els defensors a ultrança del bilingüisme monolingüe és que la immersió lingüística és un tabú nacionalista. T'ho diuen amb aquella cantarella rondineta, mig esbufegant, com qui et c…

Esforç titànic

De tant en tant, rebo notes de premsa inquietants que em fan reflexionar sobre el futur del periodisme. N'hi ha de tots els àmbits informatius (esportiu, cultural, econòmic, polític, social, científic, institucional...) i sempre pretenen capturar la meva atenció en el seu benefici, com és natural. Però hi ha vegades que resulta una mica difícil capir l'abast exacte del seu benefici. És el cas de les notes que, de tard en tard, envia la Fundación Titanic per comunicar alguna notícia relativa al naufragi més famós de la història (abans de Zapatero). La titànica murga va començar l'abril de 2010, a dos anys vista del centenari de la topada del transatlàntic amb el refotut iceberg, per comunicar que Barcelona havia estat la ciutat elegida per celebrar els actes centrals del centenari. Després d'aquella entrada desconcertant, sobretot en un context en el que tan aviat es parlava de fer uns Jocs Olímpics d'hivern com de remodelar la Diagonal, els titànics han seguit emet…

El marge del catalanisme

Ahir diumenge la prestigiosa revista científica Nature Genetics (anava a escriure reputada fins que he entès com és que tothom escriu sempre prestigiosa) va publicar un article sobre genètica del càncer de còlon signat per uns quants investigadors catalans del departament d'Oncologia de l'Hospital Vall d'Hebron. Entre els noms dels autors, Josep Baselga, José Jiménez, Josep Tabernero... en sobresurt un que sembla un pseudònim de Jimmy Jump: el doctor Jordi Barretina. I no. Ja em discuparà el reputat (prestigiós) investigador català que el faci compartir paràgraf amb un saltabarrancs tan lamentable. Jordi Barretina no és cap pseudònim. És un científic català que treballa al Broad Institute de Cambridge, Massachusetts, i s'està fent un nom (i cognom) en el món de la investigació oncològica, igual com els seus companys catalans. La simple anècdota de dir-se Jordi Barretina el fa tan visible que potser haurà de demanar perdó, igual com es va veure obligat a fer Cesc Fàbreg…

Hooligans o desesperats?

Al final de la novel·la Barnaby Rudge, de Charles Dickens, hi ha una descripció alhora horripilant i fascinant dels anomenats “avalots de Gordon”: els disturbis civils més violents en tota la història de Londres (van tenir lloc el 1780). El detonant va ser una nova llei procatòlica, però en el fons les ganes de cremar i saquejar dels participants d'aquells disturbis no tenien unes causes tan diferents de les que han motivat els milers de participants que aquesta setmana han saquejat i cremat districtes sencers de Londres, Birmingham, Manchester, Gloucester, Leeds, Wolverhampton, Salford, Nottingham, Leicester, Bristol i Liverpool: la pobresa combinada –i aquesta és la clau (anglesa)– amb la impossibilitat social de sortir-ne, mai.

Vaig llegir Barnaby Rudge gràcies a la recomanació d'un amic que havia participat en els disturbis que van tenir lloc al barri londinenc de Brixton, el 1983; l'amic havia vist força semblances entre el que havia viscut i el que Dickens havia desc…

Gray Zone

Last month, the star turn at the Edinburgh Festival was Scottish writer Alasdair Gray, prompting one (English) journalist to confess that Gray was 'perhaps still less read than he deserves to be south of the border'. That, Jimmy, is the understatement of the 30 years which have passed since the publication of the timeless novel that is 'Lanark' (and a dozen other novels, plays, and story and poetry collections). Mulling over this state of affairs with a Scottish friend, we agreed that if 'Lanark' had been written by an Englishman, it would by now be a household name on the five continents. Why? Probably because Gray, at a time when England thought Scotland a dull backwater, insisted on working in a Scottish context, writing fiction set in Scotland, with Scottish characters and Scottish references, which were occasionally aired only by Scottish radio and television. What's more, being a believer in Scottish independence, he refused to move to London and curr…

Escocesos, Accents, Copes

Escocesos. Tot i haver passat un mes sencer a Londres, no m'he pogut treure Catalunya del cap, ja que arreu he vist coses que me l'han recordat, ni que fos tangencialment; per exemple, el diumenge passat el diari anglès The Observer va demanar l'opinió d'alguns dels escriptors més prestigiosos d'Escòcia sobre la independència del seu país i vet aquí que les respostes s'haurien pogut aplicar perfectament a la situació catalana. La novel·lista Janice Galloway, per exemple, va tocar el tema de la unitat suposadament intocable: “Mai no he cregut que Escòcia i Anglaterra hagin format un sol país, històricament sempre han estat diferents.” El dramaturg David Greig, el del suposat tribalisme: “No hi ha cap problema ètnic: hi ha molts anglesos residents a Escòcia que votarien la independència.” I la novel·lista conegudíssima A.L. Kennedy va resumir: “Com més ens decep el govern central, la independència se'ns torna cada cop més atractiva... Quan un espòs pateix per…

Aire, Enfants, Petons

Aire. Per raons familiars, la meva estada a Londres s'està allargant bastant, de manera que, en llegir la premsa anglesa, he començat a fixar-me en certes petites notícies locals de les quals normalment no faig gaire cas (potser perquè, com a ciutadà català, considero que ja no m'afecten). Aquesta setmana, per exemple, un tal Guy Thompson, àlies el Bandit, ha guanyat el campionat britànic d'air guitar, aquell esport que consisteix a fer veure que toques la guitarra tot i no tenir-ne: una mena de karaoke, si es vol, amb gestos en comptes de veus.

Enfants. L'última vegada que vaig veure algú que tocava air guitar va ser a la discoteca barcelonina Les Enfants Terribles, fa uns 20 anys. No tenia ni idea que encara hi havia persones –algunes, pares i mares de família– que es dedicaven a puntejar el buit com si les seves vides en depengessin en concursos ben seriosos, però vet aquí que fins i tot van pagar el campió Thompson, poc després d'haver guanyat el seu trofeu brit…

Errors, Malentesos, Encerts

Errors. Voldria donar les gràcies als lectors que van corregir certs errors de l'últim article (que anava dels avalots anglesos). És del tot cert que no pas totes les persones matades per la policia britànica amb armes de foc són negres: de les 45 víctimes que hi ha hagut entre 1993 i el 2011 també hi havia un grapat de blancs. (Ja que hi som: al contrari del que assevera un lector, el brasiler De Menezes no hauria comptat com a blanc –de pell– per la policia, que té un codi específic, IC2, per designar les persones de faccions llatines). També se'm va acusar d'ingenuïtat per defendre un suposat multiculturalisme..

Malentesos. Doncs no, perquè no sabria definir aquest mot ja abusadíssim amb una mínima precisió. En tot cas, els avalots recents no eren, en absolut, un problema multicultural. La majoria d'origen afrocaribeny que hi va prendre part era culturalment anglesa, un fet admès fins pel grup ultradretà més visible, l'English Defence League, que concentra tot el…