Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juny, 2011

Catxet?

Acaba de sortir un nou volum de la col·lecció “La ciutat del Born, Barcelona 1700”, editada per l’Ajuntament de Barcelona. Si establim un paral·lelisme amb la triple distància que Occident ha fixat per parlar d’Orient, la memòria històrica que permet la recuperació del recinte del Born seria Mitjana, essent la Pròxima la del segle XX i la Llunyana la de l’època de Ramon Llull. Aquest sisè volum va de Llengua i literatura i una de les aportacions més interessants és la llarga llista de paraules catalanes que no consten a cap diccionari, recuperades per l’historiador Albert Garcia Espuche gràcies a la literatura notarial. Moltes provenen dels arts i oficis. Eines de sabater com l’arrencatatxes o la brunyeta, o eines d’argenter com el tambalet o la bavera. Em crida l’atenció el catxet (joia). Garcia Espuche extreu “un catxet d’or” d’un inventari de Miquel Riber (1676). Per un d’aquells atzars lingüístics els diccionaris terminològics del Termcat inclouen el gal·licisme caixet (del francè…

Les vaques volen

Fins fa uns anys, l'adjectiu boja solia aplicar-se més al substantiu cabra que no pas a vaca. Tot va canviar quan la crisi del clembuterol va associar les vaques a la bogeria i ens va empènyer al consum de tota mena de carns alternativa. Recordo amb nostàlgia carnívora aquelles cartes farcides de plats fets amb carn de cangur, estruç, poltre, ós... Tot aquell sidral carnal es va acabar. Els immigrants iberoamericans són un nínxol prou important de mercat perquè les nostres places tornin a tenir parades de menuts i la bogeria ha refet lligams per retornar al patrimoni caprí. La vedella mostra, doncs, la seva tendresa habitual, llevat de casos especials com el del ciclista Contador, a qui una enigmàtica mitjana de vedella té encara sota sospita. Les vaques, doncs, remuguen dòcilment per les pastures obsequiant-nos amb les seves mirades bovines a l'espera que els buidem les mamelles o els clavem queixalada. En general són unes bèsties que cauen bé fins i tot entre els vegetarians…

Mirant a la llunyania

Una ullada, avui dia, a les traduccions de literatura escandinava ens faria pensar que noruecs, danesos i suecs només es dediquen a les novel·les policíaques. Resulta, però, que més enllà de larssons i lackbergs, en aquells mateixos escenaris gelats i tèrbols, de planures blanques, pobles silenciosos, fiords imponents i postes de sol lletoses, hi poden viure una altra mena de personatges que donen peu a una literatura més reflexiva i quieta, on la violència és, si de cas, moral i mastegada pel pas dels anys, per la llunyania del món. Per Petterson (Oslo, 1952) és un dels pocs autors que han traspassat la cortina que imposen les febres editorials i s’ha convertit en un dels noms més reconeguts del panorama europeu actual. Cap a Sibèria (que va veure la llum el 1996) és la tercera novella seva que es tradueix entre nosaltres i sens dubte ajudarà a completar les altres dues: Salir a robar caballos (Bruguera, 2007) i Maleeixo el riu del temps (Club Editor, 2011, en castellà a Mondadori), …

Entre el Bingo Don Pelayo i el Billares

Als anys 20 i 30, els butlletins de notícies de Ràdio Barcelona es titulaven La paraula i quan dos amics s’ensopegaven pel carrer es deien: “Daixò, parlem una altra hora, que ara me n’anava a casa a sentir La paraula”. El món arribava a casa narrat a l’instant: des de la sala d’estar, amb batí i una copeta d’Aromes del Tibidabo, els oients seguien la guerra d’Abissínia, el crac de la borsa de Nova York i les últimes notícies sobre els amors de la Mistinguett. A través de la ràdio, la globalització, nascuda amb la premsa escrita del s. XIX, desplegava les ales: quan la notícia quotidiana, propera, local –una anècdota, un rumor, uns comentaris irritats sobre l’Ajuntament, que és com la pol·lució nocturna de l’opinió- va deixar pas a la notícia global, la radiada, remota i aliena a les nostres vides.

A l’altre extrem, els dimecres Jordi Puntí ens dóna consells i orientacions a partir del –seu- dia a dia, a El balcó de Ràdio Barcelona: l’exposició de Brangulí al CCCB, el Museu de la Patata…

Executius, Funcionaris, Violents

Executius. El 1975 el periodista anglès Anthony Sampson va publicar The seven sisters, el primer llibre que va remarcar el fet, nou aleshores, que les empreses dites multinacionals ja gaudien de força més poder que els governs estatals. Una percepció ara tan estesa, que milions d'europeus ni es molesten a votar, perquè sospiten que la classe política sencera no és res més que el braç executiu d'unes entitats comercials i financeres d'àmbit global, immunes a qualsevol influència democràtica.

Funcionaris. A Catalunya, entre les pressions supranacionals d'aquesta mena hi ha, a més, les de l'estat castellà, cosa que fa que de vegades sembli que la feina de la Generalitat consisteix tan sols a donar el vistiplau a unes decisions fetes, totes, fora del país. Per tant, quan aquest beneplàcit afecta el benestar dels ciutadans d'una manera greu, és lògic que aquests critiquin els que l'han donat. Un lector de l'Avui va insinuar fa poc que els assetjadors del Parl…

El comiat de Pairolí

El diumenge 29 de maig Miquel Pairolí es va acomiadar de l'articulisme igual com tots ens n'acomiadarem algun dia. L'article de comiat va sortir als diaris El Punti Avui amb un títol prou explícit (“Teló”), tanca una dècada de secció dominical intitulada “L'Escaire” i està escrit amb l'estil filharmònic que caracteritza la literatura de Pairolí. Fil perquè totes les giragonses reflexives que es permet mai no et fan perdre el fil del que explica, i harmònic perquè la rica profunditat de la seva prosa sempre defuig l'estirabot que d'altres articulistes de vegades utilitzem de tangent. De fet, l'última columna de Pairolí és una veritable definició de la seva concepció de la pràctica columnística, comparada amb l'elaboració d'un bon arròs i exposada d'una manera molt clara. Només en arribar a les tres últimes frases de l'article ens és revelat el perquè del títol teatral que l'encapçala: “A partir d'aquests criteris, entesos com un p…

El vot del senyor Guix

Maria Elisa Casanova i Elena Turelló són conegudes (potser fins i tot amigues del Facebook) i residents a Barcelona. Les dues es dediquen a la política, i totes dues aspiraven a dedicar-s'hi més encara després de les últimes eleccions municipals. Maria Elisa anava de número 9 a la llista del PP i Elena de 15 a la de CiU. Ara, sense haver fet res d'especial per posar-se sota els focus, protagonitzen un enfrontament rocambolesc que un Delibes català podria titular El disputat vot del senyor Guix. Turelló i Casanova, o Casanova i Turelló, han estat anunciades com a guanyadores de la mateixa plaça de regidora al consistori que finalment es constituïrà aquest divendres a Barcelona. En el moment d'escriure aquestes ratlles Turelló torna a amarrar la regidoria (la15 de CiU) després d'una llufa judicial notable en la línia de confondre Dyc i Dídac, però el PP ha tornat a recórrer per veure si pot recuperar algun dels vots nuls que es van desanul·lar i reanul·lar (companys d…

Espais privats, espais públics

Si no hi ha hagut sorpreses d’última hora, aquesta nit els indignats deuen haver desmuntat el campament de la plaça de Catalunya. Com acostuma a passar quan una acampada arriba al final, juntament amb les tendes s’empaqueten també una colla de vivències i emocions: aquella pedra que quan dormies se’t clavava a l’os de la cua, el tuf de coliflor bullida de la tenda vegetariana o el company que roncava i amb els roncs tarallejava una cançó de Maná... Però també les converses de matinada per arreglar el món, les rialles en el moment de triar un lema contra Felip Puig, un tatuatge commemoratiu o, per què no, la descoberta de l’alvocat com a gran aliat de les amanides.

A partir d’avui, quan l’atzar ens obligui a passar per la plaça de Catalunya, serà estrany retrobar-hi els coloms nafrats i els turistes que els atipen de veces, els venedors de globus, els immigrants illegals i els sense sostre que dormen en un banc de pedra. Serà estrany tot i saber que, des de fa anys, ells són els únics q…

La caritat ben entesa

Si no els sap greu, responc a un interrogant del periodista Iu Forn expressat en aquesta mateixa columna que ens sosté, com una cariàtide, sobre el sentit, la conveniència i el gruix epidèrmic de les galtes facials d’Angelina Jolie a l’hora de visitar camps de refugiats magribins a l’illa de Lampedusa. Els convido que facin una prova: intercanviïn Angelina Jolie per Diana de Gal·les, també molt entestada a alleujar refugiats, malalts, vells, esguerrats i nens sense joguines, i avaluaran el grau de comèdia d’aquest acte, tan teatral, en la línia de Tablado de marionetas para educación de príncipes de Valle-Inclán. Quan un actor, cantant, monarca o príncep visita un hospital, ningú no compta amb el parer dels malalts. Per a algú estirat en una màrfega en un centre mèdic del Congo, amb la cama gangrenada, potser la seva màxima il·lusió no és conversar dos minuts amb la reina Beatriu dels Països Baixos (a mi em faria por que li caigués el barret damunt la ferida i se m’infectés encara més…

Greixando?

A Banyoles em parlen de greixandos. Mentre amago la panxa, convençut que es refereixen a la meva massa corporal, veig que en busquen a la vora de l’estany. El terme no consta al DIEC, però l’Alcover-Moll sí que el recull, tot atorgant-li dues acepcions complementàries. D’una banda el defineix com jo em temia (“algú molt gras”), l’associa a l’espanyol gordinflón i n’ofereix un augmentatiu més feridor: greixandàs. Fot-li! Però també, en una segona accepció circumscrita a Banyoles, diu que un greixando és un “cap-gros, granota petita”, tot afegint-hi, com sol fer, la traducció a l’espanyol: renacuajo. Alguns gripaus (del gènere Bufo) fabriquen una substància al·lucinògena de gran potència anomenada bufotenina, un alcaloide derivat de la serotonina que ens pot provocar al·lucinacions durant una hora. Potser això explica que el gripau tingui tants noms: sàput, calàpet, galàput... Fins i tot el tòtil és una mena de gripau, l’anomenat gripau llevadora, i d’aquí l’expressió de ser una mica tò…

Escenes en escena

David Bisbal es va posar a plorar a Múrcia durant un concert benèfic pels afectats del terratrèmol de Llorca i el públic el va aplaudir amb fervor. El cantant dels rínxols d'or va haver d'interrompre una cançó, però les sevesllàgrimes no eren per les víctimes del desastre sísmic, com podríem haver pensat els que no seguim la premsa del cor, sinó per la seva recent separació d'Elena Tablada, parella i mare d’un pobre bebè amb nom de pronom (Ella). Gairebé a la mateixa hora, Amy Winehouse interrompia diverses cançons del seu concert a Belgrad perquè portava una bufa que hauria rebentat tots els alcoholímetres. La Winehouse perdia el fil del teleprompter, caminava amb estabilitat dubtosa i veia l'escenari molt més ample del que era. Cada cop que desapareixia d'escena el públic serbi també s'enfervoria, però era un fervor diferent, no pas centrat en la misericòrdia sinó en una misèria que els italians qualificarien de porca. La proliferació de càmeres ens ha permès…

Ovidi en paper cuixé

Adesiara, una editorial que s'ha imposat fer-nos llegir textos clàssics ara i adés, acaba de publicar l'Ars amatoria d'Ovidi en llatí i en la traducció catalana de Jaume Juan Castelló. Podria semblar una notícia adreçada a un públic educat de gustos exquisits, si no fos que la lectura sempre es fa amb ulls contemporanis. No en tenim d'altres. I en aquest cas, l'Ars amatoria d'Ovidi és un text que no només no ha perdut vigència sinó que ens sona i ens ressona molt familiar. D'entrada, els seus editors ja ens adverteixen que han decidit trencar amb la tradició que ens el feia conèixer com l'Art d'estimar perquè consideren que aquesta és una “traducció parcial i inexacta per tal que els romans no solien estimar sinó que enamoraven, seduïen i anaven per feina”. Per això la traducció de Jaume Juan porta per títol L'art d'enamorar. Un títol que la lectura del text d'Ovidi revalida amb contundència. Presentats en tres llibres, els consells abas…

Humor bonista

Dimecres, en un acte al Teatre Lliure, Tortell Poltrona feia una aferrissada defensa de l’humor per enfrontar-se a les vicissituds de la vida. Deia que un dia sense riure és un dia perdut i apel·lava al nen que tots portem dins. Naturalment, en Tortell parlava amb el nas vermell de pallasso posat, però jo ho faria extensiu a tots els altres nassos. A la vida tots som l’home dels nassos i, per tant, tots podem traginar la motxilla de l’humor. Després, Claret Papiol sortia amb una pissarra disfressat de catedràtic i analitzava a fons una presumpta fórmula matemàtica que explica el riure. Tothom reia. Igual com tres dies enrere, quan Paco Mir, Carles Sans i Joan Gràcia van acomiadar al Poliorama la tercera temporada de “Garrick”, l’últim espectacle de Tricicle que pivota sobre les virtuts terapèutiques de l’humor. I que fa pixar de riure. L’endemà dijous, en un programa tan seriós com “Banda ampla” debatien sobre els límits de l’humor. Manel Lucas i Toni Soler, pares de productes televis…

Caminar és molt sa

L'activitat física és molt saludable. Poc o molt, cada edat té les seves activitats físiques associades. Per això quan al teu voltant tothom es posa no pas a córrer sinó a caminar vol dir que s'ha acabat la joventut. Sobretot si els metges et recomanen que caminis, amb aquell somriure burleta de qui no te'n creu gaire capaç. “Vostè camini, senyor Serra, i es trobarà millor”, m'he sentit a dir. I a la malfiança patològica per l'esforç físic s'hi afegeix la recança de sentir-te dir senyor. Malament rai, quan un metge jove et diu senyor! Total, que per naps o per cols, em plouen les ofertes de caminades. Cada mes m'hi conviden entitats del meu barri com el Foment Hortenc o els Lluïsos. Solen ser rutes raonables, pensades per estirar les cames durant el matí d'un diumenge i arribar a temps per fer un bon àpat dominical. Tot molt civilitzat. Ja fa mesos que valoro la possibilitat d'anar-hi algun dia, però no m'acabo d'animar. Això podria canviar …

Els Reis de la Saragata

Mai no permetria que, a la consulta, el meu endocrinòleg em rebés amb una carota de l’ànec Donald posada. Li demanaria que se la tragués immediatament, amb un punt d’indignació. Si l’endocrinòleg persistís a dur-la posada, en sortir de la consulta m’encaminaria cap a un bar per cruspir-me un plat de morro i orella regat amb un got de vi negre de la Terra Alta. Als meus ulls, els seus consells dietètics haurien perdut tot valor i crèdit, no perquè la carota fos de l’ànec Donald, que és un dels meus herois, sinó per la incoveniència evident de dur una màscara mentre em condemna a una dieta baixa en greixos.

A la manifestació indignada de diumenge, milers de ciutadans vam reivindicar millores polítiques i socials a tocar d’uns individus que anaven amb una carota d’un home somrient, amb una barbeta molt pronunciada, mostatxo i masclet. Primer no sabia si representava el rostre d’un mosqueter –dubtava entre Aramis i Porthos- o bé la faç del Rector de Vallfogona, quan un amic em va explicar …

Zizek, la musa marxista

La notícia (o més aviat el rumor) va saltar aquesta setmana i es va quedar flotant al núvol de teletips fins que algú va gosar despenjar-la. Dilluns, el diari sensacionalista New York Post va publicar un article en què afirmava que la cantant Lady Gaga i el filòsof Slavoj Zizek eren «amics». L’estupor va córrer com la pólvora: ¿com era possible trobar les paraules Zizek i Gaga en una mateixa frase? La informació no sortia ni a la secció de cultura ni a la d’espectacles, sinó a la pàgina sis, la de xafarderies. De sobte, les cometes d’«amics» tenien un doble sentit i deixaven la cosa del Piqué i la Shakira en un festeig més que previsible.

Sempre cal llegir els articles fins al final, perquè la mateixa notícia ja recollia unes paraules de Zizek desmentint l’afer: «Sento moltíssim decebre-us, però tot això és fals», deia el filòsof, i recordava que l’única cosa que compartia amb Lady Gaga era el suport a una vaga d’estudiants a Londres. Sigui com sigui, el que resulta més atractiu d’aque…

Sospites, temences i recels

No repeteixin que els indignats no reivindiquen res sinó que només expressen un malestar, com si fossin nadons bavallosos. Cliquin acampada.bcn, busquin el document Primeres mesures per a una vida digna, amb data del 12 de juny, i hi llegiran la llista de reivindicacions dels indignats (o irritats, o encetats). N’hi ha un munt que em semblen correctes, d’algunes en discrepo i -això és peiximinuti- em diverteix aquesta mania de fer servir l’adjectiu plural en femení: “No anem lentes, anem molt lluny”. Sembla que estiguem en un espectacle de Pavlovsky.

Arran de la sospita d’Arcadi Oliveres abocada a El matí de Catalunya Ràdio que alguns atacs violents durant el setge indignat a la Ciutadella els va fer o instigar la policia (deixa la frase escapçada però és el que se’n dedueix): com que és un home molt estimat i valorat a l’ala esquerra, amb devocions semblants a les del Santet del Poblenou, tot ha quedat en disculpes, cartes de suport, adhesions enceses i crides a la calma. Millor així…

Gervais, Sheen, Albiol

Gervais. El mes de gener d'aquest any, el còmic Ricky Gervais va presentar el lliurament dels premis Globus d'Or a Los Angeles amb un acudit que s'ha fet famós: “Hola i benvinguts, serà una nit de farra i de consum desproporcionat d'alcohol... allò que Charlie Sheen en diu «esmorzar»'.

Sheen. El consum d'estupefaents i alcohol per part de Sheen és tan notori que un mes després de l'acudit de Gervais va concedir una sèrie d'entrevistes – Youtube n'és ple– en què afirmava que ja no prenia res, per bé que la seva manera erràtica d'expressar-se –en el programa Good Morning, America, per exemple, va dir: “El meu cervell... no és d'aquest reialme terrestre”– fa que no sembli curat del tot.

Albiol. Xavier García Albiol no té, que se sàpiga, cap problema amb les drogues, però sí amb la seva imatge, sent com és l'únic polític amb vel·leïtats racistes –o criptoracistes, per ser precisos– que ha obtingut un càrrec important a Catalunya. El 2007 va fe…

Paisatge després de la batalla

¿Els fets de la Ciutadella, diu? ¡Suquem-hi pa! Ja han passat cinc dies d’ençà que «els quatre violents de sempre», camuflats entre la massa, van insultar i agredir uns quants diputats. Ja ha quedat clar que tots, o gairebé tots, tenim el nostre pedigrí democràtic. Ara es poden perfilar unes quantes reaccions amb perspectiva. La primera és constatar que han dominat les generalitzacions, i que com sempre afavoreixen la visió conservadora. Tot i que diversos portaveus dels indignats van córrer a dir que ells defensaven la via pacífica i que la «violència minoritària» no els representava, el Govern no ha deixat passar l’oportunitat per desprestigiar el col·lectiu. En les declaracions oficials es buscava la identificació entre bons (ells, els polítics) i dolents (els indignats o, com diuen alguns, «els antipolítics»).

Uns quants columnistes i tertulians els van ajudar a fer córrer el missatge. Aquest és un grup molt divers. Hi ha els que viuen com nobles arruïnats entre les ruïnes de la se…

Quan el paó fa la roda

Dissabte vaig celebrar el Día E o Día del Español endreçant els armaris de la cuina. Entusiasmat per l’impuls, l’extensió i la riquesa d’aquest idioma, vaig exclamar “¡Viva el español!” quan vaig trobar per atzar un ratllador de pastanaga que havia perdut.

El vespre anterior van fer un debat sobre El futuro del español, a La 2: Carmen Caffarel, directora de l’Instituto Cervantes; Alberto Oliart, president de RTVE; Benjamín Prado, novel·lista i uns quants més, moderats per la periodista María Casado. Com que sóc un apassionat fervorós dels idiomes, dels diccionaris i de les beceroles, vaig renunciar a reveure Armageddon i vaig dedicar els meus cinc sentits a l’avenir d’aquest gran idioma: aspira a convertir-se en la segona lingua franca del món, després de l’anglès, i a fe que és una pretensió admirable. Quan coincideixin una família noruega i una de iemenita a la barana de les catarates del Niàgara, abans de res es preguntaran circumspectes: “Perdonin, si els trepitgem, ¿en què ens com…

Després de les inundacions

L’octubre del 2006, quan la sèrie Los Soprano encarava l’última temporada, vaig assistir a Nova York a una xerrada pública amb el seu creador, David Chase. Durant més d’una hora, un entrevistador va provar de treure-li uns quants detalls sobre el procés de creació, les seves relacions amb la màfia italiana o la influència de Martin Scorsese. Lacònic, Chase va deixar caure un parell d’anècdotes sobre el rodatge, va elogiar els seus guionistes i va celebrar la llibertat creativa que li donava la cadena HBO. Quan va ser el torn del públic, algú va preguntar a Chase què pensava de The Wire, sèrie creada per David Simon, també a HBO. Chase va forçar un somriure paternal i va dir a mitja veu: «No està malament, aquests nois no ho fan gens malament».

Aquell dia l’entrevistador també va preguntar a Chase quins plans tenia per després de Los Soprano. La seva resposta va anar més o menys així: «M’agradaria escriure i dirigir cine, trobar una productora que em deixi controlar tot el procés... No …

Grans esperances dipositades en l'alcalde Trias

Senyor alcalde de la molt il·lustre ciutat de Barcelona (només li falten catorze dies per rebre el faixí, la vara i tot el kit alcalde de Barcelona, amb tant equipament no s’entén com l’empresa Madelman no va crear el màdelman alcalde de Barcelona), vull informar-lo que jo sóc partidari de deixar les golondrines tal com estan. No hi introduïria millores. Potser una capa de pintura blava en alguna barana, potser que l’acordeonista toqués Mi bello Candanchú (el conec, l’hi demanaré). Només això. Allò que ja està bé, no cal tocar-ho gaire.

Com que és una carta oberta, senyor alcalde, aclareixo als lectors d’altres latituds que, segons el diccionari de la Real Academia Española, una golondrina és “en Barcelona y otros puertos, barca pequeña de motor para viajeros”. Ni és petita ni està pensada exactament per a viatgers, sinó que són grans barcasses, molt amples, amb butaques a l’aire lliure, on es passegen més que viatgen turistes, famílies endiumenjades, curiosos, solitaris i pixa-reixes…

Poca Broma

Twitter ha estat central en la percepció dels incidents del Parlament. Alguns diputats com @annasimó (2.562), @Albert_Rivera (6.163) o @marinageli (3.151) han compartit des del primer moment les seves dificultats per accedir-hi i després han respost desenes de missatges al·lusius. També el conseller @lluisrecoder (7.069) tuitejava de bon matí la seva experiència: “He tingut una ‘conversa’ amb un grup d'indignats" dels que no volen que entrem al Parlament, Déu meu, quina intolerància, visca la democràcia!”.
#parlamentcamp era la nova etiqueta que aglutinava els missatges dels implicats en el moviment dels indignats. Fins a les deu del matí la majoria de missatges són favorables. S’hi comenta la xerrada d’Arcadi Oliveres i es donen consignes estratègiques. Algunes de clares, com la del grup @DELOREANDANZ (6.491): “Ante todo mucha calma. Cero disturbios. #parlamentcamp”. D’altres una mica més bèl·liques, com la de @democraciareal (85.565): “Mossos van a intentar una maniobra de …

Encalar?

Fa dos articles parlàvem de dues maneres d’anomenar la clàssica entremaliadura infantil de penjar una pilota al terrat de cal veí. Els banyolins fan servir el verb esperxar. Els vendrellencs fan anar catxar, un verb que curiosament a Ponent és sinònim de cardar. L’article va provocar dues pilotes verbals ben penjades a l’àrea lingüística. Un lector de Tremp assegura que de penjar pilotes en diu embarcar. Tenint en compte que els trempolins són gent de terra endins, no costa gaire imaginar que l’al·lusió a la barca és una manera de dir que l’han penjada molt lluny. Des d’Alcoi em remeten a l’utilíssim llibre Valencià en perill d’extinció d’Eugeni S. Reig. I concretament a l’entrada del verb encalar, equivalent a penjar o esperxar o catxar o embarcar. Només cal llegir-ne un dels exemples d’ús per adonar-se’n: “Ara sí que l’has feta bona, has encalat la pilota dalt de la teulada de la fàbrica. Ara vorem qui és el valent que la baixa”. Reig també recull dues frases fetes procedents de l’a…

Després de la pluja

La pluja és molt més que una “precipitació de gotes d'aigua, provinent de la condensació del vapor d'aigua de l'atmosfera”. És un fet extraordinari que forma part de les nostres vides ordinàries d'una manera directament proporcional a la pluviometria del lloc on vivim. Hi ha gent que s'encaparra cada cop que es posa a ploure, d'altres que no porten mai paraigua perquè no suporten haver de traginar-lo i encara d'altres que ballen sota la pluja, de pura felicitat. Recordo haver visitat una muntanya a Hawaii que ostenta el rècord mundial de pluviometria mitjana. Ho explicaven amb orgull però em van fer pensar en aquell company de primària, Rossellò diria que es deia, que quan queien quatre gotes no venia mai a classe. La pluja és l'excusa ideal perquè els esperits dèbils deixin de fer alguna cosa. Sobretot si calia fer-la a l'aire lliure, és clar. Quants concerts, balls, barbacoes, xeflis, excursions o assemblees d'acampats no s'hauran suspès p…

La cançó de l'estiu tot l'any

“Persevera, per severa, per se vera” és una llatinada que vol dir “Persevera a través de les dificultats per fortes que siguin”. Això ens han dit i repetit durant generacions: a l’estudiant de Cervera, al pagès dels Horts de Sant Bertran, al guerriller de Vic que escampava per terra, amb mà mestra, budells de soldats napoleònics. Per això la facilitat ens desperta una aversió congènita, com si fos indigna i immerescuda. És el que vaig experimentar sentint un reportatge sobre la cançó de l’estiu, a El matí de Catalunya, conduït per Francesc Soler. Han de saber que Yo quiero bailar, cantada per Sonia i Selena, el compositor la va compondre en una tarda. I una cançó de Los Búhos dedicada a Messi també la van fer en una sola tarda i després va tenir un èxit enorme, amb milers de descàrregues (un terme que em fa pensar en els electroxocs). I el seu compositor declarava expert: “De vegades la cosa més tonta pot ser millor”. Hem d’arraconar la vella idea de l’esforç i confiar, per damunt de …

Partícules, Gats, Lectors

Partícules. Segons l'últim número de la revista Scientific American, ara hi ha proves que
la mecànica quàntica, tan imprevisible, no és aplicable només a les partícules subatòmiques sinó també –com sospitaven molts científics des de fa anys– al nostre univers visible de cada dia.

Gats. L'exemple que se sol utilitzar per explicar aquesta paradoxa és un experiment hipotètic inventat pel físic austríac Erwin Schrödinger el 1935. Va preguntar què passaria si es posés un gat dins d'una capsa tancada juntament amb una substància radioactiva i un flascó de verí que només s'obriria si aquella substància es desintegrés. Com que la teoria quàntica diu que una partícula radioactiva pot ser alhora desintegrada i no desintegrada, el gat pot ser simultàniament viu i mort; però nosaltres no som capaços de copsar aquest estat ambigu i invisible, ja que en el moment d'obrir la capsa el nostre punt de vista determina si l'animal és o bé una cosa o bé l'altra.

Lectors. No cal s…

El disputat vot de monsenyor Escrivá

De totes les anècdotes que van deixar les últimes eleccions municipals, una de les més curioses es va produir a l’ajuntament de Girona. Sembla un gag d’Els Joglars (de quan Els Joglars jugaven a casa). Va anar així: el diumenge aquell, un gironí va anar a votar i, junt amb la butlleta d’Esquerra Republicana, va ficar dins el sobre una estampeta de sant Josemaría Escrivá de Balaguer. El vot era objectivament nul, però ERC va demanar que la Junta Electoral el considerés vàlid. Per provar-ho no s’hi perd res, devien pensar. La qüestió és que dies després la Junta va confirmar que el vot corromput per monsenyor Escrivà era nul, esclar, i per culpa seva ERC no va obtenir representació al consistori municipal.

En el fons, a Esquerra no li va venir d’aquest vot concret, sinó dels milers de votants que no els van escollir, però explicada així la història sembla més capciosa i fatal. Ara mateix a Girona hi ha algú que gaudeix en secret de la popularitat del seu vot. Només aquesta persona ho sap…

Detectius catalans

Els narradors catalans dels anys setanta es van esforçar a conrear tots els gèneres nar-ratius d'una manera programàtica. De fet, els que formaven part del col·lectiu Ofèlia Dracs en van fer un objectiu. Dels seus afanys potser el que va portar més cua va ser el de la novel·la negra. Atesa la popularitat del gènere detectivesc, molts narradors s'hi van aplicar i durant els anys vuitanta el barri català dels personatges de ficció es va poblar de detectius nostrats més o menys originals. El Lluís Arquer de Jaume Fuster, anostrament del Lew Archer de Ross Macdonald, va protagonitzar unes claus de vidre que van arribar a tenir vida televisiva encarnades per l'actor Damià Barbany. Però també van aparèixer detectius creats amb desinències mallorquines, com la Lònia Guiu de Maria Antònia Oliver o el Celso Mosqueiro d'Antoni Serra. O valencianes, com el popularíssim comissari Butxana de Ferran Torrent, que de tant en tant encara treu el cap en alguna de les seves últimes novel…

Beceroles?

Aquesta tarda es fa a L’Auditori de Barcelona l’última representació de la Cantània d’enguany, un encert educatiu que fa dues dècades que funciona. Cada any l’organització encarrega a un escriptor la lletra d’una cantata i un músic en fa una peça d’una hora que treballaran durant tot un curs els grups de quart a sisè de primària que s’hi apuntin. Això ha volgut dir uns vint-i-cinc mil escolars, poca broma. Els mestres de música en són els principals artífexs, però també hi col·laboren altres docents perquè la Cantània inclou vestuari i coreografia. Enguany he tingut el privilegi de veure com un text meu era musicat de manera magnífica per Enric Palomar, treballat a les aules i, finalment, representat en diversos auditoris. La història que em vaig empescar reivindica la importància del llenguatge verbal entès com a font de plaer, però si me’n faig ressò aquí és pel títol: Beceroles. Les beceroles són els primers rudiments d’una ciència i, específicament, llibrets o cartells per aprendr…

Òmnibus gratis?

Sempre m'ha fascinat una tradició desacomplexadament universal del catalanisme, feta amb la rauxa irresistible de les millors humorades pels coetanis de Serafí Pitarra. En una data tan llunyana com 1864 un d'aquells desaprensius egregis va publicar un estudi delirant sobre la importància de la llengua catalana, llavors menys prestigiosa que ara l'economia grega. L'estratègia va ser esplèndida. Es debatia aleshores abrandadament sobre quina era la llengua primigènia de la qual derivaven tots els altres idiomes d'arrel indoeuropea. I un tal Roch Binoba, pseudònim d'Albert Llanas, va encunyar un seguit de frases per demostrar amb precisió científica que el català és la mare de totes les llengües. Dites com “a les cinc tinc set i a les set tinc son” (de ressons xinesos) que en alguns casos han perviscut fins avui. Binoba (Llanas) les va publicar en un almanac humorístic que duia un títol televisivament premonitori (Lo Xanguet) i aconseguí un gran èxit d'audiènc…

Mar o muntanya?

Sé que hi ha un helicòpter en algun lloc, però no sóc capaç de veure'l, de manera que pujo penosament, una mica coixet. Deu ser cosa de la gota. Miro enlaire per si ha de ploure, però no. Fa un dia radiant. Cap núvol no emmascara la puresa d'aquest cel de correu postal. Fins i tot em sembla que, allà dalt, sento una musiqueta de fons. Una d'aquelles que ben aviat no em podré treure del cap. De l'helicòpter, ni rastre, però estic gairebé segur que fa només una estona he baixat d'un tren. O era una autocaravana? La qüestió és que no paro de caminar. Ningú no em diu ni ase ni bèstia fins que un paio que podria ser alcalde em tira un davantal a la cara i tot s'accelera. Em vesteixo i em despullo d'esma, envoltat de noies maques. Una d’elles figura que s'ha fixat en mi, però ara mateix no sabria dir quina. Estic molt ocupat mirant a l'horitzó. Quines vistes! Només deixo de veure-les mentre em poso i em trec capes de roba dissemblant, assedegat. Per això …

Ignorància selectiva

En general, la ignorància em sembla indefensable des de gairebé tots els punts de vista. Fa dècades, però, em van explicar un episodi que me la va fer mirar amb uns altres ulls. El protagonitzava en Lluís Comes i Arderiu, un excel·lent traductor vallesà de llibres i pel·lícules a qui tothom coneix (encara ara) com el Sagal. En aquella època el Sagal s'havia passat un any vivint com un hippy dalt d'una muntanyeta: la Mola. De dia treballava al bar que apaivaga la set i la fam dels intrèpids excursionistes i de nit traduïa amb una Olivetti Lettera, un munt de diccionaris i llum d'espelma, perquè dalt de la Mola no tenien electricitat. Així havia traduït al català una de les novel·les més llegides dels vuitanta: Wilt, de Tom Sharpe. Després la vida l'havia tornat a la plana i l'aparició de TV3 li havia obert un futur professional com a traductor audiovisual que mai no ha abandonat, tot i que també és el traductor d'autors literaris com Wilkie Collins o David Leavi…