Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: abril, 2011

Robinsonades

Fa un parell de setmanes va arribar a les llibreries dels Estats Units The Pale King, l’esperada novel·la pòstuma del narrador David Foster Wallace. El seu suïcidi, el setembre del 2008, va afegir encara més expectació i un aire de llegenda a aquesta obra que el va ocupar durant més de 10 anys i que va deixar inacabada. Coincidint amb la novetat editorial, la revista New Yorker va publicar aquells mateixos dies un llarg article de Jonathan Franzen en què reviu la seva amistat amb Foster Wallace i es qüestiona alguns aspectes de la seva tasca com a novel·lista, en la línia dels assajos de l’excellent volum How to be alone.

El punt de partida de l’article de Franzen és un viatge recent a una petita illa de Xile, que es diu Alexander Selkirk, o Masafuera, per observar-hi una rara espècie d’ocells. L’illa està deshabitada la major part de l’any i es creu que, fa gairebé tres segles, va servir d’inspiració per a Daniel Defoe a l’hora de deixar desemparat el seu Robinson Crusoe. La immersió …

Bífids i camaleònics

Per Sant Jordi em vaig estressar com mai, vaig perdre el perruquí i vaig donar-me a tots els diables de l’avern perquè no vaig trobar enlloc el llibre que buscava, Res de Carme Laforet. Em venia de gust llegir-lo en traducció catalana. Fa un temps que constato la pràctica de traduir els llibres en castellà d’autors catalans a aquest vernacle modest. Si dic Carme Laforet és perquè és possible que Laforet hagués seguit el patró de Jordi/Jorge Molist, que es tradueix el nom segons l’idioma en què publica el seu Prométeme que serás libre (en traducció catalana Promet-me que seràs lliure). Serà, doncs, Georges Molist en la traducció francesa, Giorgio Molist en la italiana, Iorgos Molist en la grega i Chorche Molist en l’aragonesa.

A banda de Molist, tenim des de Mar de foc de Chufo Lloréns (amb aquest accent entranyable) a Habitacions tancades de Care Santos, precedides de l’exitosa L’església del mar d’Ildefonso Falcones: totes elles són, ull a l’embarbussament, traduccions catalanes d’ori…

Peperepep?

Podria ser un crit de suport al gran Pep Guardiola, però és la denominació que reben les roselles a Tremp. Peperepep la flor i ruella la planta. La flor de les roselles (Papaver rhoeas) té una propietat màgica que probablement emana de la seva natura al·lucinògena: cadascú els diu com vol però provoca quequeig. A la Franja de Ponent, per exemple, en diuen ababols, un nom proper al castellà amapola que popularitzà Machín. Ababols encara dóna poc joc (només repeteix ba-bo), però en general els noms populars de la rosella són espectaculars, fins al punt que els podríem cantar. Més enllà de la guardiolesca via trempolina, a El Vendrell en diuen quequerequecs, a Girona quiquiriquics, a Besalú gallgallarets (o gallarets), a Manresa pipiripips, a Agramunt pupuruputs (o puputs) i a Calella de Palafrugell quicaracocs. Però el millor que he descobert, fins ara, del fascinant món de la rosella és que dues poblacions tan properes (i enfrontades) com Sabadell i Terrassa tenen en aquesta flor al·lu…

La crisi en homofonies

El meu amic Alfons em truca per explicar-me com han acabat els seus neguits mèdics. Fa tres setmanes, les anàlisis de sang van començar a donar resultats alarmants, d’aquells que sobreïxen els límits del territori considerat saludable. El meu amic és espantadís de mena. Abans d’anar al metge ja havia mirat a internet totes les variables que tenia disparades, de manera que va visitar el seu doctor en un estat més aviat hipocondríac. El doctor va ser sever amb els seus hàbits alimentaris, li va receptar un seguit de medicaments i li va donar hora tres setmanes després. “Si no funciona operarem”. Quan m’ho va dir no vaig entendre de què l’haurien d’operar, perquè les substàncies que tenia en excés (l’àcid úric, per exemple) no són de les que s’arreglin passant pel quiròfan. Quatre píndoles i bondat a taula. Vaig intentar tranquil·litzar-lo explicant-li quatre sopars de duro i després me’n vaig oblidar del tot fins a la trucada d’avui. Per fortuna, ara me’n parla tranquil. Em diu que en t…

Venda, Demanda, Desastre?

Venda. A finals del març passat, l'empresa HMV (la cadena de botigues de música i DVDs més gran de la Gran Bretanya) va anunciar que estava a punt de vendre Waterstone's (la cadena de llibreries més gran de la Gran Bretanya) a uns compradors que volen desmantellar aquesta xarxa de 303 tendes. Sense Waterstone's, al Regne Unit només es podran comprar llibres que no siguin d'ocasió als supermercats i les botigues on-line.

Demanda. A Catalunya, l'equivalent de Waterstone's són les llibreries de referència que un munt de llibreters dedicats han anat aixecant amb penes i treballs a pràcticament totes les ciutats i viles del país. No es tracta de cap cadena sinó de petites empreses individuals, de manera que no se'ls pot eliminar tots amb un sol cop de contrac-te. Tanmateix, en els últims anys, moltes llibreries catalanes s'han ofegat sota els embats de diverses crisis, incloent-hi l'actual. A Lleida, per exemple, de les 22 llibreries que hi havia fa 20 an…

Crowds, Books, Love

The patron saint of the country in which I live is Sant Jordi, his name adapted here to Catalan just as it has been to the respective tongues of the 11 other countries that have adopted this apparent dragon-slayer as their national mascot. In Catalonia, however, far from being an occasion for patriotic breast-beating – as still seems to be the case in England – April 23, at least since the 15th century, has been revered as the dia dels enamorats or lovers' day, on which the enamoured are supposed to give a blood-red rose to their beloveds.

Towards the end of the 1920s, Vicent Clavel, a Valencian resident of Barcelona, realising that Sant Jordi's deathday coincided with those of Cervantes and Shakespeare, decided to encourage people to give books as well as roses to their loved ones, an idea welcomed with open arms by his fellow publishers.

Since then, on Sant Jordi's day (even under Franco, when the open sale of Catalan language books was banned for 39 years), the citizens…

Ara és l'hora d'estar alerta

Que estrany, retransmetre una corrida de toros per la ràdio. “Excepcional xiqüelina, amb quin aire Currito ha temptat la sort i ha manat en tot moment, fermesa de canell i serenitat en la faena, gallardia i aplom”. M’ha arribat que el vell Matías Prats –pare de l’actual- radiava corrides d’una manera mestra, a més a més del futbol, unes retransmissions que també em sorprenen: no t’ho acabes mai d’imaginar del tot, és com si locutessin el vol d’un estel. Des de casa miro de seguir la pilota i la perdo, se m’escapa. On és? Aquell, és Villa o és Keita?

Si es locuten el futbol i els toros, es pot locutar tot. El que Radio Exterior ens va oferir a Paisajes y sabores donaria lloc a una modalitat radiada de Caçadors de bolets: “Recogemos setas en la Sierra de Gredos”. Una idea rodona, sortir amb una unitat mòbil i anar locutant com algú (Loquillo estaria bé) busca bolets per un bosc, s’endinsa entre bardisses, s’esgarrinxa amb uns esbarzers, cau i s’enfanga, es redreça heroic, desafiant. I d…

La llista de Sant Jordi

Sant Jordi mata el drac i també mata l’aranya, segons el vers de Joan Maragall que continua: “L’aranya que ell va matar/ tenia molt mala bava,/ terenyinava les flors/ i se’n xuclava la flaire,/ i el mes d’abril era trist/ i els nens i nenes ploraven”. Quan Maragall ho va escriure Sant Jordi encara no era la diada del llibre, de manera que no existien les llistes de supervendes que publiquen els diaris l’endemà. Enguany no han estat gaire discutides, i no seré pas jo qui les discuteixi. Ja ho deia el meu veí Kap en el seu acudit d’ahir: “Això de les llistes dels llibres més venuts és una qüestió molt espinosa...” Doncs això, l’enhorabona a l’Albert Espinosa, el Ramon Solsona, el Javier Marías i tots els autors llistats. Val a dir que, amb l’excusa de l’extensió de la Diada a tota la Setmana Santa, el divendres el gremi ja emetia la llista dels llibres que podrien ser els més venuts i, oh sorpresa!, no diferia gaire de la que va tornar a difondre l’endemà. Cada cop Sant Jordi s’assembla…

Fer la mona

Avui arriba la Pasqua més tardana de les últimes dècades. I amb ella, la mona. Un dels grans reclams del gremi de pastissers. Ara fa dos mesos, a mitjan febrer, va saltar la notícia d’una insòlita operació de la Guàrdia Civil. Insòlita perquè els civils van intervenir més de dues mil mones de Pasqua a les demarcacions de Barcelona i Tarragona. I insòlita, també, perquè sobta que n’hi hagués tantes de fetes dos mesos abans del dia D, que és avui. D’això se’n diu planificació industrial. Segons van recollir diversos mitjans, els ex tricornis van decomissar 2066 mones de Pasqua i 943 motlles destinats a fer figures de personatges, reals i ficticis, però tots subjectes a drets d’explotació. L’equip dels decomissats ficticis presentava una alineació formada per Hello Kitty, Bob Esponja i personatges de Toy Story. En l’altre bàndol s’alineaven jugadors actuals del Futbol Club Barcelona, el Reial Madrid i el RCD Espanyol. La valoració de tot plegat va ser de 69.213 euros. La xocolata del llo…

El día del santo

En 1987 viví mi primer sant Jordi como autor. Mi editor me situó de pie tras una parada ramblera, a la altura de la Virreina, y el recuerdo más nítido que conservo es que mucha gente me pedía libros que no eran el mío. Me tomaban por librero, claro. Un cuarto de siglo más tarde encaro Sant Jordi con un cierto aire Vintage. Salgo a firmar libros (míos) que no son novedades estrictas sino reediciones o traducciones, y tal vez eso me impregna de una tranquilidad de espíritu que no es precisamente mayoritaria entre los autores que se agolpan en el fotodesayuno del hotel Regina. Somos pocos los quedesertamos de la foto más codeada del día, pero aún así estamos atentos a la feromona promocional. Esta Diada se presenta temporalmente incierta, por clima y calendario, aunque pronto se despeja la gran incógnita y pasamos de un posible “Signing in the rain” a un prometedor “Good signing, sunshine”.
Tengo siete paradas por delante, comida mediante. La experiencia acumulada (son 21 santjordis a la…

¿Escritura o escriptura?

Hubo un tiempo en el que Manuel Vázquez Montalbán creyó sinceramente que pertenecía a la última generación de escritores catalanes que escribían en castellano. La historia ha demostrado que tal percepción carecía de fundamento. Décadas antes, toda una generación de escritores catalanes luchó con denuedo para no ser los últimos que escribían en catalán. Lo consiguieron, pero su percepción sí que tenía fundamento. Motivos de un peso aplastante, y la elección del adjetivo no es casual. Hoy en Catalunya, València y las islas Baleares cohabitan, aunque no convivan demasiado, escritores cuya lengua literaria es el catalán y escritores que desarrollan su obra en castellano. La mayoría de ellos son catalanohablantes. O capaces de expresarse oralmente en catalán. Entre los más jóvenes, el hecho que los ha decantado hacia una u otra lengua de escritura suele guardar relación más con la industria que con la política. Los momentos decisivos de cada cual son personales, intransferibles y tan varia…

Motejar?

Sant Jordi és, també, la diada dels mots. Ara fa vint-i-quatre anys que vaig viure el meu primer sant Jordi a la Rambla amb un bolígraf a la mà per intentar signar algun exemplar del meu primer llibre (de contes). Recordo que llavors escrivia L’home del sac, la primera novel·la, i l’experiència santjordiesca em va empènyer a situar un personatge a la Rambla (dels Mots, en vaig dir). El vaig fer vendre enigmes en una paradeta sense sospitar que jo mateix m’hi dedicaria professionalment. Quan escrivia L’home del sac volia aplicar el verb motejar a aquell personatge, però me’n vaig estar perquè em va semblar que hi pesava massa l’accepció despectiva (motejar és posar malnoms). Però ara tot sovint em sento dir que em motejaran. A la celebració dels 25 anys del Termcat i a la nit dels premis Ciutat d’Olot, per exemple. En tots dos casos el verb surt dels llavis del tècnic de so que controla el micròfon de corona que duc instal·lat, i el motejador se l’imagina escrit amb u perquè el deriva …

Llegir entre reixes

La interacció és clau en l’era digital. Ara tots els mitjans busquen la participació dels lectors. D’aquí que alguns creatius publicitaris hagin descobert la sopa d’all (ells llegeixen all i hi veuen tothom) i proposin la interacció a tort i a dret com si fos la gran innovació. Doncs bé, els mots encreuats fa gairebé un segle que es dediquen a promoure la interacció amb els lectors. Poques seccions d’un diari són tan guixades, i encara que la lectura es faci per pantalla la incitació a l’escriptura es manté. Hi ha diversos nivells d’interacció. Aquest cap de setmana, per exemple, ha trascendit una història d’amor a les reixes d’uns mots encreuats. Corey Newman, un enamorat de 28 anys, feia mesos que volia demanar la seva xicota Marlowe Epstein que es casés amb ell i no trobava la manera. Un dia, en veure-la resoldre concentradíssima els mots encreuats domincials del Washington Post, se li va encendre la bombeta. En comptes de posar-se gelós del crucigramista va entrar en contacte amb …

Tom i Jerry i una mosca vironera

Fa uns dies mirava Les aventures de Tom i Jerry, per allò que s’ha de retornar als clàssics, quan vaig advertir que a l’extrem dret i superior de la pantalla hi havia una mena de dibuix d’un cor, amb unes artèries grogues, vermelles i blaves que bategaven i s’entortolligaven i, amb el cor, desapareixien i reapareixien. El dibuixet no era altra cosa que el logotip del canal Súper 3, sobreposat als dibuixos de William Hanna i Joseph Barbera –d’origen sicilià, no ens fem il·lusions-, els creadors de Tom i Jerry i també dels Picapedra, l’ós Yogi, Scooby-Doo, la Formiga Atòmica. Molts pocs autors es poden enorgullir d’una aportació tan impressionant a la història de la humanitat. Així d’entrada només se m’acut Thomas Mann.

No considero aplaudible encastar un dibuix animat –el logotip animat del canal- damunt un altre dibuix animat, que és el que mirem. En argot professional, el logotip de la cadena que s’encasta en un angle es coneix amb el nom de mosca (és com un insecte posat sobre l’obje…

Comprem or, paguem en efectiu

Segur que ho recordaran. La penúltima vegada que la crisi econòmica va escurar les nostres butxaques, a principis dels anys noranta, van aparèixer com bolets aquelles botigues que es deien Tot a Cent. L’èxit va ser instantani. Eren temps difícils i els nous comerços despertaven la il·lusió de comprar duros a quatre pessetes. Anys després, l’arribada de l’euro i la bonança econòmica van anar arraconant aquelles botigues. Moltes se les van quedar xinesos i avui dia són basars del tot i res, laberints plens de coses insòlites, eines, joguines que només tenen les instruccions en coreà i amb uns dependents quiets i silenciosos que et foten un ensurt quan els passes pel costat.

La crisi econòmica actual, més llarga i persistent, ha donat peu a una altra mena d’establiments, també amb un nom genèric: Comprem Or, es diuen. Ara la situació és més desesperada. Si el Tot a Cent et venia objectes barats a canvi de pocs diners, ara et donen pocs diners a canvi d’objectes més valuosos. “Comprem joie…

Tres apunts sobre el nou partit del segle

1. La temporada perfecta. A la ment de l’aficionat hi ha un ideal platònic del futbol, que és guanyar-ho tot i a més jugant molt bé. Posats a demanar: tots els títols, tots els partits. Passa, no obstant, que la temporada perfecta no existeix, i no fa cap falta. El futbol no és una ciència exacta i massa imponderables el pertorben: lesions, estats d’ànim, decisions arbitrals, l’altura de la gespa i si està regada o no... Fa dues temporades, el Barça de Guardiola que va aconseguir sis títols es va acostar més que mai a aquesta perfecció. No obstant, l’aficionat és insaciable i sempre demana més: a la seva ment, la millor forma d’acostar-se a l’ideal és guanyar-ho tot i, a més, que sigui contra el Reial Madrid. Perquè l’èxit propi ha de significar també el fracàs del rival.

2.Un altre partit del segle. Encara que sembli un insult a la lògica, la idea que hi hagi quatre partits del segle en tan pocs dies és molt de la nostra època. Vivim en l’era de l’empatx. Les novelles de més èxit es l…

La subhasta del peix literari

L’èxit del Dia del Llibre es deu a un cop de sort, ja que prové d’un decret d’Alfons XIII del 1926 instituint la Fiesta del Libro Español, que s’acompanyava d’aquest himne: "En himnos fervientes cantemos al Libro, / loor a Cervantes, ingenio español, / y por la alta cultura constantes velemos / y vibre en nuestra alma de España el honor." Havent-lo sentit, és meritori que a algú li quedés esma de comprar un llibre.

Aquests dies abans de Sant Jordi, a Catalunya Informació emeten reportatges sobre llibres d’Amis, Alcàntara, Mendoza, etc. També els apleguen per gèneres, com la novel·la negra i el gènere diferenciat –i, volent-ho o no, denigrant- dels best-sellers, on inclouen L’arqueòleg de Martí Gironell i L’any del Senyor d’Eloi Vila. Que no són novel·les normals i corrents? No són pas més venuts que Riña de gatos de Mendoza.

Els últims Sant Jordi alguns escriptors exigeixen que es facin llistes separades de llibres més venuts per distingir els escriptors autèntics (això es diu…

Periodisme Tipp-Ex

La tetralogia que protagonitzen el Barça i el Madrid donarà per a un dossier de premsa quilomètric. I no només això. També se'n podria extreure un glossari, un western, una òpera bufa, un llibre d'aforismes, un rap, un reportatge de 360 minuts i tot de materials per fornir un màster d'interpretació periodística. Després del primer assalt, com era d'esperar, la premsa de Madrid ha posat èmfasi en unes coses i la de Barcelona en d'altres. L'opinió es genera a partir d'una selecció de dades, més o menys contrastables, que s'encreuen amb estats d'ànim, pressupòsits i militàncies. Amb aquests elements tan inflamables es pretén construir la ficció de l'objectivitat periodística. Això passa en tots els àmbits, però en la informació esportiva les coses són més directes, perquè la constatació d'haver acomplert l'objectiu és més simple. Hi ha un marcador numèric que assenyala els gols d'un partit o els punts d'un campionat. És a dir, si ha…

Portada, Reportatge, Contra

Portada. Costaria negar que certes reaccions a la consulta barcelonina del dia 10 han estat, si més no, curioses. Per exemple, les d'El Periódico de Catalunya, un diari que, com el seu homòleg dretà –encara no bilingüe– sempre ha defensat la idea que aquesta consulta no té cap mena d'importància; deu ser perquè tothom entengués fins a quin punt la consulta esmentada fos tan poc important que dos dies abans els d'El Periódico van dedicar la portada sencera a una foto immensa d'uns voluntaris que recollien vots al carrer, recalcada pel titular disciplinari: “Així, no”.

Reportatge. D'altra banda, Giles Tremlett, del The Guardian londinenc –un periodista conegut aquí per la seva manca d'interès, per dir-ho suaument, envers tot el que sigui mínimament catalanocèntric– es va veure obligat a titular el seu article sobre el 10-A: “Gran estímul per a la independència”, que tot seguit va contradir tan bé com podia, dient que els independentistes són minoria, que els seus …

Viure a Can Pixa

Alguns personatges de ficció van associats a una expressió que els singularitza. Sobretot si formen part d'un entorn paròdic, en el qual és important identificar ràpidament els autors de cada rèplica. Els imitadors saben que una part essencial de la seva feina és aïllar una expressió del seu imitat i reproduir-la com qui branda una clau que dóna accés al personatge. Fins que no apareix l'estilema, el ninot no sembla prou reconeixible. Va passar amb el Laporta primerenc, difícil d'imitar fins a la irrupció d'aquell vigorós "que n'aprenguin!", seguit després per estilemes menys falaguers: "al loro", "que no estamos tan mal", "no em toqui"... En el cas d'Artur Mas l'evolució és la inversa. Del "guapo!" petulant als actuals "en positiu" i "amb il·lusió", passant per l'electoralista "tot i que". En anglès, el personatge teatral de Mrs Malaprop (a The Rivals de Sheridan) dóna nom …

Mourinho i l’energia mental

No crec que s’hagi fet mai —ni es farà— cap estudi sobre la quantitat d’energia que ens fa gastar l’afició al futbol. No em refereixo a l’energia física de seure en un sofà, els ulls clavats a la tele, mossegant-te les ungles mentre el teu equip ataca i ataca i el rival només es defensa. Això rai. Jo penso en la quantitat d’energia mental —de neurones, si ho voleu dir més planerament— que al llarg de la vida sacrifiquem per culpa del futbol. La majoria d’aficionats no en tenen prou de seguir un partit i, al final, estar contents si han guanyat o alacaiguts si han perdut. No, aquells 90 minuts s’expandeixen per davant i per darrere, s’enllacen amb el partit següent i demanen una despesa d’energia mental que riu-te’n d’Einstein: ens cal analitzar les tàctiques, repassar els gols, estudiar la classificació, escoltar els entrenadors, pregar al déu que calgui perquè ens respectin les lesions...

El futbol viu sempre en un present fugaç, però si ens agrada és perquè alhora és un llarg exercic…

En aquests dies de recolliment

Pertanyo a l’última generació que ha sentit “avui no és dia de tele” el Divendres i el Dissabte Sant. Mentre Nostre Senyor patia a la creu i expirava; mentre Jesús estava absent de la terra, tota ella coberta de tenebres i dolor –i sovint plovia i el pare ens explicava cada any que el Divendres Sant acostumava a ploure, un autèntic fenomen de meteorologia teològica (i els ateus es mullaven perquè eren cecs i durs de cor i a més a més no havien agafat el paraigua)-; mentre esperàvem la bona nova de la resurrecció de la carn, no hauria sigut gaire correcte que els nens miréssim un episodi de Flipper o Mi oso Ben. Costum, aquesta, que prové d’abans de l’aparició de la televisió, de quan es tancaven els cinemes durant la Setmana Santa, per respecte, i les grans estrenes tenien lloc la vigília de Diumenge de Pasqua (encara que teològicament no sabria com interpretar que l’estrena de Los caballeros las prefieren rubias coincidís amb el retorn del Redemptor).

Durant dècades vam llegir aquell…

Cita al Casablanca

Fa uns quants dies van tancar els cines Casablanca, que, com tothom sap, es trobaven als Jardinets de Gràcia, a Barcelona. Hi eren des de feia més de 30 anys i oferien una bona programació en versió original. Eren dues sales petites, gairebé íntimes, i els deutes han obligat els seus propietaris a anunciar el THE END (perdó per l’acudit dolent). Encara no se sap si el tancament serà definitiu, però per si de cas jo m’afanyo a escriure el típic article nostàlgic. Cada generació té els seus cinemes, aquells que la van guiar en l’educació sentimental, i quan vaig venir a Barcelona a estudiar el meu primer cine va ser el Casablanca. Fa uns quants anys, per exemple, van tancar el cine Texas de Gràcia, i més recentment l’epidèmia digital es va endur el Rex, a la Gran Via. Em va fer pena, però en tots dos casos vaig pensar que l’elogi fúnebre no em pertocava. Amb el Casablanca, sí.

Al Casablanca hi vaig descobrir les pel·lícules de llegir (subtítols), una cosa que als pobles industrials no ex…

Dovlatov i la dobladora

Només he llegit dues obres de Sergei Dovlatov. Les que Labreu ha publicat en català. Una novel·la —La zona— que relata la vida en un camp de presoners soviètic i un recull de narracions —La maleta— que explica la història de les vuit peces de vestir (mitjons, botines, vestit, cinturó, jaqueta, camisa, barret i guants) que conté la maleta amb què un emigrant rus fuig de la Unió Soviètica. Dovlatov, amic de Brodsky, escriu sobre fets que coneix. En la novel·la perquè durant el servei militar va fer de vigilant en un camp de presoners. En els contes perquè ell mateix va emigrar a Nova York l’any 1979. La literatura de Dovlatov és punyent i el seu estil directe. De La maleta vaig subratllar-ne un fragment que retrata el país: “Fa dos-cents anys l’historiador Karamzín va visitar França. Els emigrats russos li van preguntar: —En quatre paraules, què passa al nostre país? Karamzín només en va necessitar dues: —Que roben —va respondre”. De fet, el primer llibre de Dovlatov va ser destruït pel…

Gil Foix i Gal Dalí, dos homes i un destí

Perquè es facin una idea exacta de com va anar la cosa: en una butaca d’orelles de vellut blau marí, una mica gastat, llegia La vida excessiva de Salvador Dalí de Ian Gibson quan els meus ulls van ensopegar amb aquesta frase: “És possible que la prosperitat i decadència de Gal Dalí [avi patern de Salvador Dalí] inspirés en part una novel·la famosa, La febre d’or de Narcís Oller”. Em vaig alçar i vaig anar a beure un got d’aigua, per sufocar l’excitació extrema en què estava immers. En concret, aigua de Solán de Cabras.

A La febre d’or el personatge principal és Gil Foix, jugador de borsa, com Gal Dalí. Tots dos d’origen humil: Gil Foix, fuster i Gal Dalí tot apunta que mariner –o contrabandista, com tants cadaquesencs-. Tots dos s’enriqueixen amb l’eufòria financera de la Borsa de Barcelona del 1880-81 i accedeixen a la vida burgesa. Als dos els arrossega el daltabaix posterior de la borsa i ho perden tot. Arran de la ruïna, pateixen una malaltia mental, neurastènia en el cas de Gil F…

Com fer servir la clau Allen

Dilluns, en aquell magazine matinal que és El matí de Catalunya Ràdio, com el seu nom indica, Fuentes va entrevistar Joaquim Nadal, cap de l’oposició i portaveu del grup del PSC del Parlament. I Nadal es va queixar d’una entrevista anterior, telefònica, en què Fuentes havia estat molt dur amb ell. L’exconseller va rondinar perquè li va fer l’efecte que li havien faltat al respecte, posant en dubte la seva professionalitat, i va explicar que els seus amics –els amics nadalencs, per entendre’ns- li havien recomanat que mai no parlés per telèfon amb Manel Fuentes des de la plaça de la Catedral de Girona. La raó esgrimida? “Perquè et guanyarà sempre”. O es referien a les campanes catedralícies, que entrebanquen les converses telefòniques, o a la nosa d’esquivar els turistes que busquen l’Alhambra.

De tot plegat, el més insòlit és la idea que un entrevistador hagi de guanyar, perdre o quedar tants a tants amb un entrevistat. Diria que el periodista no ha d’entrevistar amb esperit de competi…

Anglaterra, Itàlia, Catalunya

Anglaterra. Després del fracàs de les protestes més o menys massives a l'Europa dels anys seixanta, va venir la ràbia sovint assassina d'uns quants al llarg dels setanta: els GARI a França, el RAF a Alemanya o les BR a Itàlia, mentre que als estats espanyol i britànic ETA i l'IRA van augmentar l'abast de les seves operacions (dec pertànyer a l'última generació de londinencs que va aprendre a identificar amb facilitat el so dels explosius de gran potència). Com a resposta, els governs respectius van autoritzar els seus policies i jutges a actuar amb menys miraments, de manera que força persones innocents van ser empresonades, de vegades durant anys. La pel·lícula En el nom del pare, prou coneguda, es va basar en un cas d'aquests, i n'hi havia d'altres.

Itàlia. Com ara el de Rolando d'Alessandro, un membre de les joventuts del Partit Comunista italià, que, el 1973, va ser condemnat a 14 anys de presó per un assassinat que no havia comès en un judici en…

Tots som Assange

Reconnecto el mòbil i veig un missatge a la bústia de veu. D'un minut i dotze segons. Això és molt, per a un missatge de veu. Em preparo per entomar la verborrea d'algun amic, conegut, saludat o emprenedor amb ganes de vendre'm una moto. M'assec i sento una veu femenina, educada i agradable, que s'identifica: "Hola Màrius, mira, sóc la (diu el seu nom i cognom). Sóc la cap de gabinet del primer tinent d'alcalde i m'agradaria poguer parlar amb tu, mira si em pots fer un truc". Fa una pausa breu, allò que en alguns ambients teatrals en diuen pausinha, i reprén: "En aquests moments, per això, truco en nom del PSC, eh?". Una altra pau-sinha. "Si em pots fer un truc, t'ho agrairé. Gràcies, adéu". Això són 18 segons escassos. Sento un bip, però el missatge no s'atura. Es coneix que no ha pitjat el botó correcte, perquè ben aviat sento més bips, com si pitgés altres tecles del seu mòbil. L'enregistrament no s'interromp…

Justet Bieber

Justin Bieber ha recuperat el fenomen primaveral de les fans desmarxades. Ara feia temps que no vivíem una febrada d'aquesta magnitud dedicada a un nínxol de mercat tan determinat que el podríem definir amb un parell de paràmetres: gènere femení i quinze anys d'edat. Els reportatges a peu de Palau demostraven el grau d'excitació de les fans, la resignada complicitat d'algunes mares i pares que els acompanyaven (fins a la porta o més enllà) i l'acampanada alegria amb què algunes adolescents relataven les hores (o dies) de classe que s'havien saltat per anar al concert. A diferència dels seus predecessors, Bieber és un fenomen nascut a YouTube i congrega un públic que no compra discos. Però les turbulències que genera al seu voltant són idèntiques a les que es donaven A.I. (no ahir, sinó abans d'internet), la qual cosa demostra que l'estultícia és un fenomen transversal. La intensitat de l'atracció, capaç de congregar milers de jovenetes udolaires, ta…

Entrevista amb Paco Biosca, cap dels serveis mèdics del Xakhtar Donetsk

Paco Biosca: “L’afició del Xakhtar va a l’estadi com qui va a l’òpera”.

Paco Biosca (Lleida, 1954) prové d’una família de metges de Lleida. Va treballar a la Clínica Montserrat, fundada pel seu avi, abans de convertir-se en professor titular de l’INEF i en el traumatòleg de la Unió Esportiva Lleida. Des de fa sis temporades és el cap de serveis mèdics del Xakhtar Donetsk, sens dubte el club revelació de la Champions dels últims anys. Biosca rep l’Ara a la terrassa de l’hotel de concentració. Abans de començar l’entrevista, s’acosta a les taules veïnes amb una caixa de cigars havans i ofereix un puro a cadascun dels directius del Xakhtar, tots més joves que ell. Ben bé com si es trobés a casa i els col·legues fossin els seus hostes.

Com va passar d’un dia per l’altre de ser metge del Lleida a cap de serveis mèdics del Xakhtar?
Era President de la Societat Europea de Traumatologia de l’Esport, i com a tal constava a la web d’aquest organisme. Em van localitzar i ens vam entendre de seguida…

Carrer del goril·la Floquet de Neu

L’altre dia em vaig perdre pels carrers de Diagonal Mar, aquell barri en perpètua construcció. Venia de la platja i no recordava on havia aparcat el cotxe. Caminava entre edificis alts i palmeres, sentint com si fos a Miami, i tot d’una em vaig fixar en una mena de parc, silenciós i protegit per una reixa. Vaig mirar com es deia aquell lloc i vaig descobrir que eren els jardins de Jaime Gil de Biedma. Quina sorpresa. No sabia que l’ajuntament de Barcelona hagués dedicat un espai públic al poeta i tiet d’Esperanza Aguirre, per aquest ordre. Com que Gil de Biedma és un escriptor que m’agrada, vaig oblidar-me del cotxe i vaig entrar-hi a fer el xafarder. Els jardins, molt nous i cuidats, es reparteixen l’interior d’una illa d’edificis entre els carrers Espronceda i Lope de Vega. Tot queda entre poetes. Quan sortia per l’altre extrem del jardí, vaig adonar-me que la mateixa fórmula es repetia en les illes de cases següents. Tot seguit, doncs, vaig visitar els jardins de Joan Fuster, Carle…

Des d'una altra planta de l'hospital

No em semblaria raonable endinsar-me en digressions crítiques sobre la recepta del pastís de poma. O les novel·les de Harry Potter. O, i aquí és on anava, Polseres vermelles d’Albert Espinosa. De què serviria que els digués que el seu món adolescent em cau lluny, que em sembla estovassat i senzill, que em carreguen els bons sentiments i les solucions ingènues, les que proposen abraçar-se a desconeguts, distingir l’aura positiva i trobar el teu destí marcat a l’horitzó –sempre que no sigui l’estela d’un avió que ha escrit Colgate-? De res, perquè Polseres vermelles no l’han fet per a mi –un vell brut i malhumorat-, sinó per a una munió de nens i adolescents entusiastes. A Polseres vermelles han trobat un món juvenil –la colla, la sinceritat, l’amistat, la descoberta de l’amor, i a partir d’ara, suposo, les retallades sanitàries- que els sedueix perquè és el seu. Davant dels fenòmens –la telecinesi, la ubiqüitat, Rocío Jurado- t’has de treure el barret. Només seria una pèrdua de temps i…

Un llibre amb auriculars

Aquesta setmana l’editorial Tusquets em va enviar el seu butlletí de novetats. Dins el sobre hi havia també un CD amb una antologia de cançons. La selecció es diu Love and Whispers i es defineix com “la banda sonora de les novel·les de John Connolly”. Tot i que mai no he llegit aquest autor, vaig escoltar-la i em va agradar. La selecció és curiosa i eclèctica, amb un aire irlandès, i conté cançons de Joan As Police Woman, Shack, Piano Magic o Spiritualized, entre d’altres. A la carpeta del disc, Connolly hi explica que escoltava les cançons mentre escrivia la seva darrera novel·la, Voces que susurran, que justament ara publica Tusquets. Són melodies, diu també l’autor, que li serveixen per situar l’atmosfera del llibre i que li anaven bé per recuperar el fil de la història quan es dispersava massa.

Connolly no és l’únic escriptor que es presta a aquesta mena de jocs. Cada cop és més habitual que els novel·listes donin una banda sonora als seus llibres. Acostumen a fer una llista de can…