Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: octubre, 2010

Després de Joan Solà

La mort, dimecres passat, del lingüista Joan Solà ha provocat aquests dies una colla de comentaris als mitjans de comunicació. Eren opinions afinades, emotives i intel·lectuals, que valoraven la dedicació titànica del professor, el seu rigor constant, i el situaven en importància al costat dels altres dos emblemes de la llengua catalana moderna: Pompeu Fabra i Joan Coromines. Fabra va viure 80 anys i Coromines, 92. És una injustícia, doncs, que Joan Solà hagi mort tan d’hora. Amb l’empenta que tenia i la capacitat d’esperonar els altres, hauria seguit oferint durant anys el seu mestratge crític i essencial en molts més fronts.

Una de les idees que també ha sorgit aquests dies és que, amb la mort de Joan Solà, s’extingeix un tipus de filòleg laboriós, incansable, formigueta. És una valoració inexacta. Pot molt ben ser que la seva figura sigui irrepetible, però gràcies al seu ascendent savi i alhora planer, que anava sempre de cara, amb els anys Solà havia congregat una gran quantitat de…

Afollar?

Una de les vies d’entrada més habituals dels castellanismes és la sexual. Cada generació busca les seves solucions expressives i, en aquest àmbit, els mecanismes de transmissió familiar que solen preservar les paraules queden desdibuixats. Diguem que, en qüestions sexuals, som poc preservatius. Per això, més enllà de l’àmbit d’influència del verb cardar, tan garrotxí, per descriure la còpula s’ha imposat el verb follar, que és un calc del castellà. Ara el DIEC ja li adjudica el sentit de “fer l’acte sexual”. Enrere queden els anys en què els catalans només follàvem en trepitjar el raïm per fer-ne most. D’aquesta embranzida folladora n’han sortit tocats alguns altres mots propers, com ara l’adjectiu foll-folla, els follets o el verb arborícola fullar. Ja no podem pronunciar cap d’aquestes paraules sense un somriure maliciós als llavis. I de totes les damnificades, destaca el verb afollar, que té un sentit destructiu: “fer malbé, espatllar un membre, oprimir”. Afollar un niu d’ocells si…

Niños sí, niños no

Un primo mío, comandante de aviación civil, aseguraba hace años que si en una película salía un niño, él se levantaba y se iba del cine. No le vi nunca hacerlo, pero siempre le creí muy capaz, hasta que tuvo un hijo y se ablandó. Con pocos días de diferencia he visto dos pelis que me han hecho pensar en esa época pedófoba de mi primo: Herois de Pau Freixas y Pa negre de Agustí Villaronga. Un pedófobo no duraría ni cinco segundos sentado en la butaca, porque ambas basan su gran fuerza en las interpretaciones de menores. Herois, en cuyo guión se nota la mano de Albert Espinosa, relata las mágicas andanzas de una pandilla de estío sin hastío, en plan Verano azul pero sin Chanquete. Sin ser nada nuevo, es una cinta redonda en lo emocional, que funciona gracias al guión, a la dirección y a la interpretación de los menores. Pa negre está a otro nivel. Villaronga tiene el acierto de injertar elementos narrativos pertinentes a la gran novela de Emili Teixidor. Y son pertinentes porque provien…

Túnel (de rentat) del temps

Als anys noranta vaig treballar unes quantes setmanes a Sintra. Als vespres, com que m’allotjava en un hotel perdut de carretera i no disposava de cotxe, m’entretenia mirant la televisió. En una cadena privada, cada dia emetien una vella pel·lícula portuguesa dels anys trenta o quaranta, amb gran èxit d’audiència. Me’n recordo d’una que anava sobre els amors d’un torero amb una aristòcrata i d’una altra que girava al voltant d’una pagesa modesta i recatada que patia molt –ara no sabria dir perquè-. Totes exhibien un blanc i negre revellit i sempre hi plovia una mica –les cintes estaven danyades-. Les dones feien veu d’espinguet i els homes portaven barrets estrafolaris. Encara ara em pregunto com és que els espectadors portuguesos se les miraven amb aquella devoció incondicional, de la mateixa manera que l’èxit abassegador de Cine de barrio de La 1 també m’intriga. No em refereixo als espectadors que s’ho miren amb aires de suficiència, fotetes i fascinats per aquell festival del kits…

Els costums del país

Queden advertits els meus futurs companys de geriàtric, les infermeres, els zeladors, les assistents socials i les germanetes dels pobres: no deixaré impune la més petita reticència, mofa o menyspreu cap als meus gustos televisius, per execrables que siguin. Només faltaria que un ancià ronyós i malcarat, amb la pròstata esguerrada i una hipertensió arterial galopant, no tingués la llibertat d’entretenir-se amb l’equivalent futur de Belén Esteban (el seu esperit no morirà mai, tinc totes les meves esperances dipositades en Andreíta). Si gosessin retreure-m’ho entre somriures delicats i mitges paraules de gata moixa –en nom del bon to, de la cultura, de qualsevol fotesa semblant-, sàpiguen que tiraré per terra d’una manotada la safata de les pastilles i el got d’aigua. Qui avisa no és traïdor.

L’altre dia escoltava El secret de Catalunya Ràdio i, que la torre Foster em caigui damunt del cap si m’equivoco, em va semblar que el comentarista de televisió Guillem Sans adoptava un posat escè…

Escultura es cultura

El próximo ocho de noviembre se vivirá de un modo distinto en Barcelona y en Tortosa. Barcelona estará sumida en la visita del Papa, que el día antes habrá consagrado el templo de la Sagrada Familia. Tortosa, por su parte, asistirá expectante al pleno municipal en el que se votará la moción popular presentada por la "Comissió per la retirada de la simbologia franquista de Tortosa" del Casal Popular Panxampla, avalada por 2000 firmas. En ambos casos, la escultura tendrá un papel primordial. En la Sagrada Familia, porque la bendición papal incluirá los horripilantes robocops de piedra con los que Josep Maria Subirachs ha ido poblando la fachada de la Pasión del Templo Expiatorio desde 1987. En Tortosa, porque votarán retirar la escultura de Lluís Maria Saumells que preside el Ebro desde mediados de los sesenta. Un monumento de bronce que podría figurar en el libro Moritz de récords como el símbolo franquista más gordo que queda en la Catalunya del siglo XXI. Son dos casos dist…

Bonalitat de Catalunya

El viernes acudí a la oficina de una de las múltiples entidades financieras en las que tengo depositada mi fortuna con la intención de invertir en los bonos de la Generalitat. Esos mismos bonos que la mayoría de candidatos afirman no poder comprar porque su nómina de pentamileurista no les da para ahorrar. Pobres diablos. Gracias al noble arte de la escritura, yo sí he podido ir reuniendo unos ahorrillos y, francamente, me seduce la idea de poder sacar un 4,75% en un año. De modo que el viernes fui con la idea de invertir los cuatro o cinco millones que he podido ahorrar en los últimos meses. Pronto tuve que refrenar mi entusiasmo. Me informaron que esta es una emisión para minoristas y que el límite es de solo dos millones. Pues bueno, pensé, habrá que adaptarse. Y me adapté. Empezamos el proceso con un examen inesperado. Tuve que superar un "test de conveniencia" que constaba de diversas preguntas sobre mis conocimientos de los instrumentos financieros y de los mercados de…

Auto, Ajuda, Sopa

Auto. La nova sèrie d'Albert Om a TV3, El convidat, és ben bé allò que en anglès es diu good television: amanida de petites sorpreses, lliure de preguntes tòpiques i filmada d'una manera creativa però no pas dolorosament experimental. Déu n'hi do, per exemple, el suc que Om va treure de la Gimpera i el Buenafuente. Amb l'Eduard Punset, però, diria que no va tenir tanta sort: les poques coses que aquest expolític de dretes convertit en savi popular es dignava a dir al convidat Om, eren d'una banalitat indolent que feien que el Buenafuente, en comparació, semblés Baruch Spinoza.

Ajuda. L'últim llibre de Punset –El viatge al poder de la ment– ha estat acompanyat durant mesos en les llistes dels més venuts per un altre llibre d'autoajuda sobre el poder de la ment: El secret, de Rhonda Byrne, les idees de la qual –al contrari, hem de suposar, de les d'en Punset– no són pas pròpies: provenen en bona part d'una examiga (Esther Hicks) que Byrne va eliminar d…

Hodiern?

Al discurs que Pompeu Fabra va pronunciar l’any 1924 com a president de l’Ateneu Barcelonès llegeixo la llista de tasques ciclòpies que la generació de Fabra va emprendre per transformar la llengua catalana en una eina moderna i eficaç. Impressiona la tossuderia i el rigor que traspua el projecte: “examinar un per un tots els mots, les significacions de cada mot, totes les construccions i frases fetes de la llengua actual, a fi de descobrir-ne tots els castellanismes i incorreccions...” L’estudi de la llengua antiga hi és invocat, però sempre amb els ulls fits en el futur. Fabra posa l’èmfasi en la llengua moderna amb una paraula que crida l’atenció, perquè és una de les poques del discurs que avui percebem com un arcaïsme: “estudiar pregonament la llengua antiga i els parlars hodierns”. Hodierns? Vet aquí un adjectiu derivat d’avui (d’hui) que volia dir “del dia d’avui, del temps present” i que, tanmateix, ha quedat atrapat en el passat. En desús. Una paradoxa, doncs, que un terme de…

Más de lo mismo

Es lo que hay. El PSC repite la táctica Don Simón, una de las pocas marcas comerciales que menta a un competidor (Minute Maid) en sus anuncios. En su día les salió redondo utilizar los cogotes de algunos candidatos del PP apelando al miedo. ¿Lo recuerdan? "Si tu no véns, ells tornen" (en catalán), y vaya si fueron los electores. Pero ahora no se sabe a qué pretenden apelar mentando a Artur Mas en su propaganda electoral, esta vez en castellano: "Artur Mas de lo mismo". Un juego de palabras con el apellido de Mas más visto que el tebeo. La expresión "más de lo mismo" se suele asociar al aburrimiento. Para más inri, su uso reiterado la ha transformado en una expresión que de tan manida resulta redundante. Es decir, abúlica. Cada vez que alguien la pronuncia para denunciar el aburrimiento que le provoca algo o alguien, practica lo que critica. Jaume Collboni, sobre cuyo apellido nadie ha jugado aún, aseguró al presentar el lema que utilizaba la ironía, una f…

Un comiat de solter cada dia

Imatge
Cada cop que vénen eleccions, em meravella la capacitat de patiment que demostren els polítics de torn. Ells no en són conscients, obsedits com estan per obtenir vots, però durant la campanya la seva vida es converteix en un comiat de solter sense pausa. Organitzant la festa hi ha sempre un cap de comunicació, sàdic com ell sol, que convenç el candidat per fer tota mena d’animalades i humiliacions. Al darrere, fent de claca, els companys de partit porten tots la mateixa samarreta i li riuen les gràcies. Aquests dies, a un mes llarg de les eleccions, ja han començat les primeres proves de virilitat: un per un, en rigorós ordre de representació parlamentària, els candidats s’imitaran a si mateixos al Polònia, esperant tanda com qui va al barber perquè l’esquilin.

Abans els banys de multitud eren reals, i no virtuals. Els candidats anaven als mercats a repartir fulletons i es deixaven petonejar per una peixatera. De tant en tant un jubilat antipàtic es desfogava i ells ho encaixaven amb u…

Bravo pels Puig

Segons ha revelat l’Informesobre la ràdio a Catalunya 2009, els joves catalans ignoren les proeses sexuals dels senyors Puig. No ho han dit ben bé així, però tant és. L’audició de ràdio entre els joves ha caigut en picat, en bona part perquè ja escolten música a través de la xarxa i alhora “pel trencament emocional amb l’oient amb la desaparició del discjòquei”. En canvi a mi, que estic travessant la mitjana edat decadent i xacrosa, la desaparició de la logorrea excitada dels discjòqueis m’impulsa a escoltar més la ràdio. Tanta efervescència incontinent a l’hora de donar pas a qualsevol tema d’U2 em conduïa a rememorar el pensament de Sartre: “La ràdio és una passió inútil” (he forçat una mica la cita, ho admeto).

Els Puig són una parella que viu en una casa de veïns. Ell patia de disfunció erèctil i ejaculació precoç, que també és estar de pega. Però ho va resoldre gràcies a unes visites a Boston Medical Group. Tot això ho sabem pels seus veïns, una altra parella que està molt al cas…

Cent milions de pipes

Imatge
El març d’aquest any, l’artista xinès Ai Weiwei va rebre un encàrrec de la Tate Modern de Londres. Li oferien la imponent Sala de les Turbines perquè hi desenvolupés una instal·lació. En l’art actual, això són paraules majors. Des que la Tate Modern es va inaugurar, ara fa una dècada, cada any un artista privilegiat disposa d’aquells 3.400 metres quadrats i cinc pisos d’altura per projectar el que li doni la gana. Ai Weiwei és potser l’artista xinès més reconegut avui dia. La seva obra és molt crítica amb l’opacitat del Govern del seu país i una vegada va rebre la visita de la policia, no precisament per felicitar-lo (el van haver d’operar d’urgència per un vessament cerebral). El 2009, per exemple, va presentar a Munic l’obra Ho sentim: nou mil motxilles infantils que li servien per reflexionar sobre els nens que van morir a les escoles durant el terratrèmol de Sichuan el 2008.

Com es pot veure, a Weiwei li agrada treballar sense límits i la Sala de les Turbines era ideal. Fa uns dies…

Sí, senyor alcalde

Pregunta de Trivial: ¿quina és la capital de l’estat de Nova York? Compte perquè té trampa... No, no és Nova York. La capital és Albany, al centre de l’estat, al costat del riu Hudson, i representa la típica ciutat del nord-est dels Estats Units, amb un downtown històric, unes famílies històriques i una històrica preferència pel partit demòcrata. Albany és, per dir-ho d’alguna manera, la germana tradicional i casta de la ciutat de Nova York. També és la ciutat on va néixer l’escriptor William Kennedy (1928), que li ha dedicat pràcticament totes les seves novel·les —l’anomenat cicle d’Albany—. Alguns segur que recorden Tallo de hierro (1983), traduïda al castellà, drama ambientat en la gran depressió i pel qual l’autor va guanyar el premi Pulitzer.

Libros del Asteroide recupera ara una altra de les seves obres més aclamades, Roscoe, negocis d’amor i guerra (2002), la lectura de la qual suposa una immersió divertida, àcida i exaltada en la vida política i social d’Albany durant el segle …

Retrògrads i alegrets

Quin gran mèrit, el de l’imitador que no s’assembla gaire o gens a l’imitat. Cal un gran art per allunyar-se del model original i construir una imitació audaç i creativa, farcida d’enigmes, d’algú que gairebé ningú no reconeix amb precisió. Davant les imitacions de Los Clones d’Intereconomía TV, em vaig preguntant intrigat a mesura que van apareixent a la pantalla: ara aquest qui és? Zapatero o Fernando Esteso a Los bingueros? Josep Lluís Carod-Rovira o José Corbacho amb un raspall sota el nas? María Teresa Fernández de la Vega o Violeta la Burra? Només una televisió dinàmica i moderna exigeix aquest grau de participació dels espectadors. A mi, els imitadors que de seguida se’ls reconeix la identitat de l’imitat, sense esforç, com a Polònia i a Crackòvia, no em desperten cap curiositat, em deceben.

Al revés de Los Clones. Van imitar Ferran Adrià i em va costar una estona endevinar-ho perquè l’imitador el treia amb accent andalús. No gastava un xava pur i admirable, sortit de les entra…

L'escull més seriós

Una pregunta cabdal sobre la independència de Catalunya que la gent es fa –i n’hi ha que els veus amoïnats de debò- és aquesta: si Catalunya fos independent, en quina lliga jugaria el Barça? En una lliga catalana, contra el Palamós? (Sempre diuen el Palamós, mai la Rapitenca o el Santboià). A mi aquesta qüestió em desvetlla cada nit entre suors fredes, arrítmies i espasmes, només m’assereno mitjançat un combinat d’ansiolítics i el Telèfon de l’Esperança. Ja el president De Valera es va plantejar desdir-se de la independència d’Irlanda amb vista a la possibilitat remota que l’equip de rugbi del seu país hagués d’abandonar el Torneig de les Cinc Nacions. També a Mahatma Gandhi el van assaltar dubtes de caire esportiu sobre la conveniència o no de la independència de l’Índia. Per uns altres camins ben diferents hauria avançat la història si Simón Bolívar hagués intuït, en un accés de clarividència, la grandesa futura de la lliga espanyola de futbol. I aquest és un punt que crea fortes te…

¡Rediez con los números!

La noticia protagonizada por Barbara Soper ha quedado reducida a un breve por el rescate de los mineros chilenos, pero parece salida de un cuento de Paul Auster. Barbara dio a luz a su tercera hija el domingo 10 del 10 del 10. Justo el día en el que su hermano Cameron cumplía un año, un mes y un día. Y su hermana mayor Chloe dos años, dos meses y dos días. Sin proponérselo, Barbaraparió por vez primera el 8 de agosto de 2008 (el 8 del 8 del 8), volvió a la carga el 9 de septiembre de 2009 (el 9 del 9 del 9) y, puntual a su cita numerológica, dio a luz por tercera vez este domingo. ¡Pardiez! Mucha gente celebró de algún modo el día de los tres dieces. Sin ir más lejos, en la plaza Molina de Barcelona convocaron un homenaje a Joan Maragall en el 150 aniversario de su nacimiento, con Rosa Novell y el violoncelista Quim Alabau. Al final, la lluvia quiso que se celebrara a cubierto, pero se celebró. También el experto en paremiología Víctor Pàmies culminó el 10 del 10 del 10 la publicación…

Promoción sumergida

Las grandes desgracias generan grandes oleadas de solidaridad. Sucede, pongamos por caso, un tsunami, un terremoto o un huracán y, durante unos días, los noticiarios de todo el mundo activan las alarmas emocionales de millones de seres humanos. El mecanismo siempre es el mismo: el espectador conoce (por tele, radio, bar o diario) los efectos de la catástrofe, proyecta su vida cotidiana a ese infierno ignoto y se le erizan todos los pelos. Acto seguido, brota de su interior un grumo de íntimo egoísmo que insistimos en denominar solidaridad y, voilà, decide ayudar a los afectados por la desgracia. Por fortuna, los mecanismos para hacerlo cada vez son más inmediatos, lo que favorece la potencia de la explosión solidaria que tanto nos llena de orgullo y satisfacción. Es un avance indudable que las ayudas gubernamentales, que de haberlas haylas aunque a menudo estén bajo sospecha, sean complementadas por las que libremente ofrece la sociedad civil. Pero eso no quiere decir que sean ejemplo…

País. De. Merda?

País. Ja està, ja ha passat. Per fi, tenim un debat seriós sobre el racisme a Catalunya. Va començar amb un article de la Najat El Hachmi (El Periódico, 7/10) en el qual, amb un to irònicament contingut, va explicar que el seu fill de 10 anys havia rebut el seu primer insult racista (“moro de merda”); l'endemà, la Pilar Rahola ho va comentar (amb un cert sentimentalisme condescendent) a La Vanguardia; el dia 11, en Jordi Puntí va dir-hi la seva, també al Periódico; i el dia 13 el debat va aterrar a l'Avui via el teclat de l'Empar Moliner. A grans trets, els articles d'El Hachmi i Puntí afirmen que el racisme existeix, també a Catalunya; mentre que el de la Rahola i –amb matisos– el de la Moliner insinuen que un insult tipus “moro de merda”, per lamentable que sigui, no ho és més que els que reben els nens que porten ulleres o que tenen sobrepès.

De. Ara bé, perquè un nen català digui “moro de merda” (o “negre de merda”, un epítet també força popular per aquests verals) …

Viatge al centre de la terra

Un per un, els miners van emergir de les profunditats de la terra, en aquella càpsula que semblava inventada per Juli Verne, i mil milions de persones van contemplar el final feliç, repetit 33 vegades. Mil milions de persones: 200 més que a l’última final del Mundial de futbol, és clar que la història de Xile va durar unes 18 hores —com una temporada sencera d’Els Soprano en DVD— i es va retransmetre per terra, mar i internet. Els espectadors sortien a comprar el pa, cuinaven, menjaven, feien la migdiada i, quan es despertaven, el forat encara estava allà: davant de les càmeres, alliberant miners.

Una de les raons de l’èxit mundial del rescat és que ningú hi estava en contra, ni tan sols Ahmadinejad. Tots volíem que la cosa acabés bé i necessitàvem comprovar-ho personalment. Les motivacions, és clar, eren diferents per a cadascú. Evo Morales, que va viatjar a Xile per abraçar l’únic miner bolivià, es recordava de Las venas abiertas de América Latina, el llibre d’Eduardo Galeano que Chá…

L'edèn global

Si una gitana m’hagués vaticinat que algun dia defensaria la festivitat de la Mare de Déu del Pilar, patrona de la Guàrdia Civil i el Guerrero del Antifaz, no li hauria pagat els calés per llegir-me la mà. Però hauria estat molt injust, perquè precisament avui em trobo defensant aquest dia de festa, més els altres tretze que em pertoquen per llei. Cada vegada que ens arriba un festiu intersetmanal, surt algú a la ràdio alertant-nos catastròfic que celebrar-lo és molt nociu per a l’economia i ens detalla els diners que hi perden les empreses. Cal que els ciutadans tinguin mala consciència i facin el vermut angoixats (millor si s’ennueguen amb el fuet). El passat 12 d’octubre, a El matí de Catalunya Ràdio, Josep M. Antúnez, director de la Borsa de Barcelona, ens va anunciar que estàvem abocats a un calendari global. Ell parlava de les borses, però no és imprescindible tenir el lòbul parietal de Keynes per preveure que les empreses i els països els aniran darrere. Els dies festius global…

Fals com la vida mateixa

La realitat sempre supera la ficció. Fa temps que aquesta frase tan gastada ha perdut el sentit en el mitjà televisiu, més o menys des del dia que les productores van trobar noves vies en el camí que va de la veritat a la mentida. D’una banda, hi ha el reality show, que pretén ser veritat i neix d’una situació real, però que s’acaba convertint en una ficció. Només cal veure un parell d’episodis de Curso del 63, Gran hermano i altres animalades per l’estil per entendre que els seus protagonistes viuen realitats molt il·lusòries, que només existeixen perquè hi ha una càmera que els enfoca. A l’altre extrem hi ha els falsos documentals o mockumentaries: ficcions que, a través d’un guió detallat i una filmació de documental, pretenen fer-nos creure que retraten la realitat i, de fet, a través de la paròdia s’acosten força a la veritat. És el cas de la gran The Office, de Ricky Gervais, o d’Herois quotidians, que es va emetre fa un parell d’anys a TV-3.

Aquest combat entre realitat i ficció…

Pler?

El Masnou és ple de cases adossades, com tantes poblacions costaneres que han acollit munions de barcelonins en les últimes dècades. Això propicia que els masnovins de soca-rel provin de reforçar la seva identitat amb alguns detalls lingüístics. Passegeu-vos-hi amb un senyal de trànsit que prohibeixi anar a més de 90 per hora i feu pronunciar aquesta xifra a tothom. Els masnovins de soca-rel diran nouranta, amb una neutra que transformarà el 9 en nau. Els 9vinguts, en canvi, pronunciaran nu la primera síl·laba de noranta. Demaneu-li al masnoví de soca-rel que us digui “aquí hi ha moltes noies boniques” a la seva manera i us deixarà anar un genuí “aquí hi ha pler de noies”. Convideu-lo a escriure-ho en un paper. Hi escriurà ple. No pas pler, sinó ple. La pronúncia d’aquesta variant del plaer (pler: molt; a pler: de gust) ha degenerat en una etimologia popular que l’acosta al ple. Fins i tot s’han arribat a encunyar expressions noves com “ple de riure”, com volent dir “riure molt” o “un…

Candidatos en Twitter

Por más que la historia de Mark Zuckerberg, el creador de Facebook, acabe de llegar al cine, la red social que está en apogeo es Twitter. Cada vez son más los que se apuntan a ver qué caray pasa en este terreno 140, la longitud máxima, en caracteres, de los mensajes (tweets, como las piadas de Piolín) que pían sus usuarios. Más allá de las hipótesis sobre los usos de las redes sociales, las universidades empiezan a difundir datos que permiten situar el debate en otros términos. Un estudio de la Rutgers University estableció que el 80% de los emisores de mensajes vía Twitter se limita a difundir su agenda de actividades o sus sentimientos, pensamientos y emociones. El otro 20%, en cambio, difunde información menos personal, con links de acceso a artículos o noticias relacionadas. Ahora, Duncan Geere publica en Wired los resultados de otro estudio. La empresa Sysomos, radicada en Toronto, ha analizado 1,2 billones de mensajes piados a través de Twitter. Billones con be. El titular es mu…

Efecte mirall

La sentència de Woody Allen “La vida no imita l’art, la vida imita els mals programes de televisió” em sembla vaga i inexacta per massa general. També és veritat que a l’hora de dictar sentències, en aquell instant precís, no pots estar per tot. Gairebé ningú no és agut, exacte i profund en moments culminants de la vida, just abans que el decapitin a la Torre de Londres o el pengin a la Creu Coberta. Si Juli Cèsar va pronunciar solemne “Alea iacta est” tot travessant el Rubicó és perquè no se li va acudir res més ocurrent.

A quin programa s’assemblaria la vida? A El precio justo? A Dónde estás corazón? A Callejeros? Francament, el que més s’acosta a la vida –la meva, si més no- és a un telefilm. Faig un cop d’ull a casa meva i constato que els decorats són simples, desangelats i funcionals, amb un atrezzo altament millorable i disposat a correcuita. El vestuari ressalta per la seva vulgaritat. La perruqueria, una mica passa-que-t’he-vist. Hi abunden les seqüències de transició, buides…

Abans de mi, el diluvi

Quan el 1974 cessen el comissari Antonio Juan Creix i el suspenen de feina i sou durant tres anys, en l’expedient l’acusen d’haver-se emportat a casa seva estris i mobles de l’administració: un fanal, dos extractors d’aire, quatre cadires usades i un soldador elèctric (no es devia endur la grapadora perquè la devia necessitar a la comissaria, per si algun detingut se li resistia). Només per aquest detall mesquí i estrambòtic ja em vénen ganes de llegir La carta. Historia de un comisario franquista d’Antoni Batista, sobre el comissari Creix de la Brigada Social. En un entrevista a L’oracle de Catalunya Ràdio, Batista va enumerar les seves víctimes i va esmentar Joan Comorera, López Raimundo, Quico Sabaté i Facerias. Llavors Pere Cullell va advertir que molta gent no deu saber qui són, perquè no s’ha fet pedagogia d’aquests noms (sempre la culpa és del govern, l’escola, la televisió, el Teatro Chino de Manolita Chen). Més endavant, i seguint les indicacions de Cullell, Batista va haver …

Franco en el año 2064

Pongamos que hoy, 12 de octubre, fuera un día laborable. Llevo décadas actuando bajo esa premisa. Dejo los fastos para otras fechas y me dedico a la economía productiva. Este año voy a releer de cabo a rabo el último libro del poeta Rodolfo Franco, entre otras cosas porque me comprometí a presentárselo mañana en Barcelona. Franco se acaba de marcar un sensacional almanaque poético del año 2064, titulado Almanak. No sólo lo ha escrito. También lo ha diseñado para que sus poemas, ilustraciones y juguetes verbales rellenen la agenda del año bisiesto en el que, si en vez de Serra me apellidara Broggi, yo cumpliría 101 años. La verdad es que el ingenio verbal de Rodolfo es tan prodigioso que merecería generar legiones de franquistas del sector rodolfino que sepultaran la lacra de un epónimo detestable que se resiste a desaparecer. Ante la raza que hoy aún invocan algunos, el azar. Almanak es un grandísimo ejercicio manierista que compendia poemas ludolingüísticos de todo pelaje (palíndrom…

Sistema, Dilema, Tema

Sistema. Explica l'historiador anglès Eric Hobsbawm que durant els anys 50 i 60 els governs de l'Europa Occidental van optar per un model d'economia mixta, en què apujaven els impostos per crear sistemes de seguretat social viables alhora que permetien l'explotació a discreció del mercat lliure. El resultat va ser una prosperitat generalitzada mai vista, “la transformació cultural, social i econòmica més ràpida, més gran i més profunda de tota la història”. A poc a poc, però, les empreses més grans van aprendre a esquivar els impostos dels seus estats mitjançant els paradisos fiscals i el trasllat de les seves fàbriques a països tan pobres com fiscalment poc exigents: un procés que ha portat –sempre segons Hobsbawm– al descontrol econòmic a nivell planetari en què vivim avui.

Dilema. Les primeres conseqüències en van ser les crisis dels 70 i els 80, època en què van sorgir, arreu d'Europa, uns moviments anarquistes no sindicalistes que protestaven, sovint pacíficame…

Visita guiada al país de merda

Hi ha gent que és racista i no ho sap. Sovint són els mateixos que diuen «jo no sóc racista, però...», i al darrere hi afegeixen una frase que sí, exactament, que és racista. Me’n vaig adonar dijous passat, llegint a la web d’aquest diari els comentaris que provocava la columna de Najat El Hachmi. Al seu fill, que té 9 anys, uns nens li van dir «moro de merda» a l’escola, i l’escriptora ho va explicar en un article. Es titulava Pobladíssim país de merda i estava escrit amb ironia i subtilesa. El que hi deia no era alarmista ni demagògic. Al contrari, deixava constància d’una realitat nova que el seu fill haurà de conèixer (i rebutjar) a partir d’ara, massa complexa per reduir-la a una simple anècdota. Per fer entendre que el cas del seu fill no era especial, sinó que molts altres viuen la mateixa situació, Najat El Hachmi es referia a un país de merda, «del qual tots hem format part en un moment o altre i al qual ens envien cada dos per tres». No cal ser llicenciat en res per adonar-s…

Cara a cara, jeta a jeta

En la próxima campaña electoral coincidirán ante las cámaras Montilla y Mas, Mas y Montilla. Es decir, que se marcarán un mano a mano. O mejor, tratándose de políticos, un cara a cara. Los dos candidatos (y sus equipos) están de acuerdo en el formato y en que lo harán dos veces, como en una eliminatoria de Copa. Los otros candidatos están que trinan, y los extraparlamentarios permanecerán trinando durante toda la campaña. En teoría, el formato siempre beneficia al aspirante, pero en este caso el interés queda equilibrado por los catastróficos resultados que las encuestas auguran al presidente. Desde la candidatura socialista se han apresurado a lanzar una propuesta para intentar contrarrestar la presunta superioridad dialéctica de Mas: celebrar un debate en catalán y el otro en castellano. Es una jugada calculada para introducir la dosis justa de tensión lingüística, sin dejar de defender los postulados catalanistas pero haciendo un guiño a los ciudadanos soliviantados por la omnipres…

El enigma de las nueve banderas

El equipo de campaña de Artur Mas practica la enigmística. Ya saben, los periodistas preguntaron al candidato convergente por qué en esta precampaña comparece ante nueve banderas catalanas, siempre nueve, y no ante ocho ni siete ni diez. El candidato pasó palabra, puso cara de póquer y luego soltó con la boca pequeña que ese era un misterio que resolvería “l’endemà de les eleccions”. Es decir, el 29 de noviembre. Acto seguido empezaron las cábalas. No hay como insinuar que algo es un enigma para que todo el mundo desee hallar la solución. Lo digo por experiencia. Hace años que fabrico enigmas. Algunas veces, incluso sin querer. Recuerdo que, en un artículo dedicado a Montserrat Roig, me llamaron de redacción para cerciorarse que habían entendido bien la ironía que me permitía con la Preysler, a la que en el texto había rebautizado como Isabel Presley, como Elvis. En realidad, era un desliz tipográfico, pero me gustó y me inventé una teoría sobre la marcha.La sensación es que cuando Ar…

Signes i símbols

La memòria personal és un dels aliats de l’art a l’hora d’atreure’ns i captivar-nos. Sense ser-ne del tot conscients, busquem en les obres signes i símbols de nosaltres mateixos que ens hi lliguin. En una cançó n’hi ressona una altra que vam sentir cent vegades. Llegim un poema i el vers que ens fascina conté un arxiu codificat de lectures antigues. Un quadre ens remet a un altre quadre. El record, a més, agafa totes aquestes experiències pròpies i les barreja en una tradició contínua —la de cadascú, diferent i insubstituïble— que al capdavall ens dóna sentit i ens completa. Sovint es tracta d’associacions profundes i desitjades, però a vegades també ens agafen per sorpresa i s’imposen de manera inevitable, com un acte reflex.

En literatura, un dels elements que afavoreixen aquesta mena d’associacions són els títols d’obres universals, o fins i tot fragments molt reconeguts. Si preguntem a uns quants lectors que continuïn la frase: “Al principi...”, la majoria respondrà: “... va ser el…

Smokescreen

As soon as I got there I mean here – Catalonia - at the end of the 1970s, I felt I'd stumbled on a local atmosphere whose openness and positive tension was not to be found in any other corner of Europe. 30 years on, evidence to the effect that this was not a late-teen hallucination has been accumulating. Even if we sideline, for reasons of space, specific recent strides made in Catalan-language culture – fiction, theatre, popular music – the non-ethnic Catalan concept of cultural identity in itself has proven to be unique, at least within the EU. How would the British, for instance, have reacted if in the last ten years over ten million people from the five continents had turned up on their island? The proportional equivalent has happened here and despite the slight presence of a certain (pro-unionist) racist party and the intellectually-challenged electoralist blathering of some (pro-unionist) mainstream ones with regard to mosques and certain religious costumes, the most visible…