Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: agost, 2010

Mancat de futur

Londres, 1982, cap a les vuit del vespre. En un magatzem abandonat hi ha un escenari amb una pancarta –que diu: “No hi ha cap autoritat que no siguis tu mateix”– i dues pantalles i una mica de llum per il·luminar els centenars de persones, que, dretes i atapeïdes, esperem l'aparició del grup CRASS. Hi ha molts punks –els cabells fets punxes sòlides amb cola d'impacte– i també hi ha gent vestida d'una manera més o menys convencional. A les pantalles surten unes imatges d'anuncis de pintallavis que donen pas a les d'uns nens africans morint d'inanició i ja hi són, a l'escenari, els de CRASS, xisclant “What do you want? What do you want?”. Els intercanvis d'imatges s'acceleren, les cançons també, totes elles una barreja de passió i cinisme terminal que ens fa sentir tan entusiasmats com enfurismats i esverats. Ara, qualsevol de vosaltres pot viure una experiència semblant: només cal anar a l'exposició audiovisual desarmant The London punk rock tape…

Els límits de la realitat

Per primera vegada en la història, el 27 d’octubre del 1935 els escaladors Costa, Balaguer i Boix van ascendir al Cavall Bernat, l’agulla de la muntanya serrada. Quan després ho van explicar, els més escèptics no els van creure. El 15 de març del 1936 Costa va repetir la gesta tot sol i per convèncer els incrèduls Ràdio Barcelona ho va retransmetre en directe. Ara bé, només perquè ho van retransmetre per la ràdio no entenc que els escèptics s’ho creguessin. Quins bledes. Si ets escèptic, aguanta, resisteix. No cedeixis de seguida. Toca l’ase, que no t’herniaràs. Això és com aquells ateus que es converteixen: quina poca fe en la inexistència de Déu.
A Dies de ràdio, dins d’El matí de Catalunya de Ràdio de l’estiu, Estel Batet recupera moments culminants de la cadena. Un d’ells és del 1988, la retransmissió via satèl·lit de l’ascensió al K2, el cim més arriscat de l’Himàlaia, a càrrec de l’expedició K2/Banc de Sabadell –són els que pagaven, no que el president i tot el consell …

Democràcia

Fa 13 dies, alguns lectors em van recriminar per haver parlat massa en aquest espai d'un determinat senyor de Vic i per tant, tot i que volia parlar-ne un altre cop, en comptes de fer-ho comentaré la inauguració imminent i mundialment polèmica d'una mesquita a la Zona Zero de Nova York. Aviam: fins i tot molts ateus considerem que els que creuen en uns éssers per a nosaltres no existents haurien de tenir la llibertat de lloar-los en uns locals adequats. Però les grans figures de la dreta nord-americana, Newt Gingrich i Sarah Palin, han declarat que la nova mesquita és un “insult” i “un intent de soscavar la nostra civilització”, tot obviant que la mesquita la regirà una parella declaradament feminista, proamericana i antiterrorista. El mateix alcalde Bloomberg vol la mesquita, en el nom de “l'esperit d'obertura i acceptació que va ser atacat l'11-S”.
No em puc estar de comparar l'actitud democràtica de debò de Bloomberg amb un petit incident que va tenir lloc fa…

Forat

La web nord-americana rawstory.com ha anunciat (25/8) que el cap de la campanya Bush-Cheney de 2004, Ken Mehlman, ha estat outed, o obligat a admetre que és gai (el participi anglès és difícil de catalanitzar: el títol n'és un intent fallit). Això és notícia perquè durant la campanya esmentada Mehlman va fer distribuir un bé de Déu de material homòfob, una estratègia que va fer guanyar molts vots als republicans. Ara bé, hi ha hagut molts més polítics defensors de l'heterosexualitat com a única orientació sexual legítima que no han sabut practicar el que prediquen. Com Stephen Milligan, el diputat conservador britànic –el seu partit desaprovava el sexe fora del matrimoni– que va morir el 1994 durant un intent d'asfíxia autoeròtica, vestit de dona i amb una llimona a la boca; o el senador republicà per Califòrnia (i pare de família nombrosa) Ray Ashburn, que feia gala públicament del seu menyspreu envers els gais fins que, fa cinc mesos, la policia el va enxampar conduint b…

Sobre la marxa

Vaig llegir la meva primera novel·la seriosa –Càndid, de Voltaire– a l'edat de 12 anys (dic seriosa, perquè no va ser de lectura obligatòria). Tot i haver-lo trobat per casualitat, va resultar ser, amb les seves nombroses escenes plenes de violència gràfica, ideal per a un preadolescent; però hi havia alguna cosa més que la feia especialment atractiva: el fet que el seu protagonista era un viatger, un nòmada, que mai no deixava de traslladar-se d'un lloc a l'altre, d'aventura en aventura. La figura del nòmada surt un cop i un altre a la literatura que mai no es mor, des de l'Ulisses i el Quixot fins al misteriós Matagari de Ngugi wa Thiong'o, passant pel Jacques de Diderot, el soldat Svejk de Hasek, el Sal Paradise de Kerouac, o el Mihály de la novel·la –tan emblemàtica a Hongria com La plaça del Diamant aquí– d'Antal Szerb Viaje bajo el resplandor de la luna (Ediciones del Bronce, 2000). Tots aquests personatges s'entesten a marcar un camí propi en un …

Un llibre d’agost

L’agost és un mes estrany per a les llibreries. La majoria de gent compra els seus llibres abans d’anar-se’n de vacances i hi ha estiuejants amb grans projectes de lectura, encara que després es fonguin en la calor de la platja o quedin ofegats per aquella oceanografia del dolce far niente. La clientela de les llibreries canvia: els compradors assidus desapareixen i arriben els desconeguts, que al seu torn traeixen per una vegada el seu llibreter de confiança. Si es troben en una gran ciutat, comparen fons i novetats, busquen els seus autors preferits, a veure si aquí els tracten bé. Si estan en un poble, sempre els venç la curiositat i acaben comprant un vell llibre descatalogat, una novel·leta que al seu dia no els va cridar l’atenció. És com si el desplaçament, el decorat de l’estiu, donés als llibres un atractiu extra. Altres lectors dediquen unes quantes hores a escollir quins títols posaran a la maleta, però després un descobriment inesperat —una biografia de Rasputin, per exemp…

Babauish

Fa uns mesos, mentre esperava en una cua ben lenta a l'aeroport, em vaig fixar en el barceloní davant meu, ja que parlava amb el seu soci de negocis anglès en un anglès correctíssim, que li fluïa de la boca de manera inestroncable. En fi, molts estudiants d'aquest idioma donarien un ronyó i mig per haver-se'l fet tan seu. Ara bé, per natural que semblés a primera oïda, el seu anglès no ho era gens; al contrari, era un anglès emasculat, sense arrels i sense pebrots. Ras i curt, aquest home parlava el que el periodista Robert McCrum (en un llibre homònim que acaba de sortir) en diu globish: un anglès global, simplificat per la conveniència dels viatgers i empresaris del segle XXI. McCrum celebra que el globish s'hagi estès tant i a més ens assegura que és tan 'neutre' que no amenaçarà cap idioma local, per petit que sigui. I un bé negre. A Catalunya mateixa, l'equivalent de globish vindria a ser el castellà rudimentari que molts residents comunitaris xampurre…

Iranesc

A Catalunya no se sol protestar gaire, contra el règim iranià, malgrat que hi és a causa d'unes eleccions fraudulentes fetes el 2009, uns 170 crítics de les quals han estat assassinats al carrer o a la presó (seculardemocracyiran.blogspot.com); o que un munt de dones opositores al govern han estat violades sota custòdia (aquí hi ha el testimoni d'unes quantes: www.4shared.com/dir/G8GHMZf5); o que s'hi tortura dones acusades d'adulteri fins que confessin, com ha estat el cas de Mariam Gorbanzadeh, de 25 anys, que aviat serà apedregada o penjada (The Guardian,13/8); o que l'estat iranià condemna a mort nois sospitosos de ser gais, sobretot si els seus advocats són defensors dels drets humans: és el cas de Ebrahim Hamidi, 18 anys, l'advocat del qual ha hagut de fugir a Noruega (The Observer, 8/8); o que el president, Mahmud Ahmadinejad, creu seriosament que el Pentàgon ha aconseguit demorar la reaparició messiànica del Dotzè Imam –desaparegut al segle IX– i ha pos…

Estimat diari

3 d’agost del 2010. Sóc a Maella, desesperat perquè ningú no em recull en autostop i em porta a Massalió o a Cretes. Per inspirar confiança, duc a la mà un tom de la Gran Enciclopèdia Catalana (el núm. 5, bib-calb). Al cap de dues hores, abandono i entro en un bar. A dins els clients segueixen de reüll Mujeres y hombres y viceversa de Tele5, on un noi explica molt excitat a una noia: “Lo único que hice fue evitar que el campamento se convirtiera en un lugar de perversión”. Segons sembla la noia, com a monitora, pretenia convertir el campament en un temple de luxúria, dissipació i apostes il·legals. De sobte m’adono que de jove vaig anar a l’agrupament escolta equivocat.
Havent dinat, llegeixo Retratos y encuentros de Gay Talese. (No es perdin el reportatge Frank Sinatra está resfriado, ni Voguelandia, ni Alí en La Habana –per què no se’l llegeixen sencer i acaben abans?-). A Orígenes de un escritor de no ficción, Talese escriu: “las cuestiones sociales y políticas que se han debatido …

Ràdio Lloret (l'ocell)

Tal com em va indicar el guionista i home de bé Piti Español, a moltes ràdios t’informen d’una declaració d’algú i tot seguit col·loquen el tall de veu que diu el mateix, amb les paraules exactes que ha fet servir abans el locutor. “A moltes ràdios t’informen d’una declaració d’algú i tot seguit et col·loquen el tall de veu que diu el mateix, amb les paraules exactes que ha fet servir abans el locutor”, em va assenyalar Piti Español. A Ens hem fet grans, un llibre revelador sobre els deu anys de RAC1, Xavier Bosch hi apunta que res no posa de més mal humor els oients intel·ligents que el tall de veu del protagonista et digui el mateix que el locutor ja t’ha explicat. “Res no posa de més mal humor els oients intel•ligents que el tall de veu del protagonista et digui el mateix que el locutor ja t’ha explicat”, escriu Xavier Bosch en l’article més interessant del llibre. El fenomen es repeteix insistent. Jo ho atribueixo a una modalitat nova de periodisme de ràdio basada en l’eco. “Es tr…

Extramurs

Quan era petit, que aviat és dit, el mur més dolent del món era el que dividia la ciutat de Berlín. Cinc anys després del seu enderrocament –el 1989– es va començar la construcció del segon mur més blasmat del planeta: el que separa Israel de Cisjordània; malgrat la norma mediàtica segons la qual els crims d'Israel són considerats molt pitjors que els mateixos (o pitjors) crims comesos per qualsevol altre estat, cal dir que aquest mur va posar fi als atacs suïcides contra civils israelians, però –l'estat d'Israel realment ho posa difícil a aquells que provin de parlar-ne ni que sigui una mica bé– també va portar, com se sap, a l'annexió il·legal de terres palestines i obstaculitza, molt, la llibertat de moviment dels mateixos palestins. El mur israelià no és pas l'únic, però: n'hi ha d'altres, igual de divisoris i discriminatoris, arreu del món, com ara el que hi ha entre l'Aràbia Saudita i el Iemen; o entre el Xipre grec i el Xipre turc; o entre les du…

Adiós, papa

Qui té la memòria prou selectiva per oblidar-se'n, de la primera adolescència, durant la qual la llar es converteix en una gàbia i l'amor a la família en rebuig i ràbia alhora que un anhel sobtat de més llibertat es torna aclaparador i les discussions de sords amb el pare i/o la mare, interminables? Me'n recordo molt bé, jo, dels crits i insults i de les treves trencadisses; i de l'alleujament –compartit, sens dubte, pels progenitors– quan al cap d'uns anys vaig aconseguir independitzar-me. Per sort, els records, records són i els que tenim una certa edat ja els podem evocar o obviar, a pler. Si més no fins fa unes setmanes, quan quelcom desagradable es va fer present en l'aire català que va fer que tornés a sentir la ràbia adolescent, de cop i per força. Va ser com si una enorme cara s'hagués materialitzat al cel, talment un visitant alienígena, però amb les faccions d'un jutge paternal i peremptori. Aquesta sensació existeix –cal dir-ho?– des que les …

Maragall 'afterhours'

Es compleixen 150 anys del naixement de Joan Maragall (si escrivís el poeta Joan Maragall, em sentiria com si m’adrecés a immigrants acabats d’arribar de Romania) i Catalunya Ràdio, sempre alerta i expedita, ho commemora amb Any Maragall de Blanca Busquets, per divulgar-ne l’obra, la vida i el que anava rumiant.
Any Maragall el radien els dissabtes a les nou del vespre, un moment un pèl singular perquè ens expliquin l’actitud cívica de Maragall (el repte seria que els estudiosos hi descobrissin actituds incíviques, que és un guant que els llanço des d’aquí). També el reemeten a les cinc de la matinada dels diumenges. A aquesta hora, quins oients el senten? Insomnes, garatgistes, zeladors, porters de discoteca, els que comencen a treballar d’hora i els que tornen a casa tard, sovint en estats alterats gràcies a l’alcohol, els estupefaents o un abús de tallades de meló. A les tantes de la nit, en algun botellón, em demano si algú s’aixeca de terra i, després de trencar l’ampolla de Xibec…

Bo

Falta una setmana perquè el Festival d'Edimburg s'acabi, però ja s'està dient que una de les actuacions més inoblidables ha estat la de Bo Burnham, i com que no sabia qui era Bo Burnham —malgrat que aquest cantautor de 19 anys ja ha tingut més de 60 milions de visites a Youtube (va començar la seva carrera fent-hi videoclips casolans)— vaig buscar-lo per internet i d'aleshores ençà no deixo d'escoltar les cançons d'aquest home de Massachusetts perquè té una qualitat que envejo d'una manera netament incondicional: li importa un rave el que els altres opinen del que fa, perquè l'única cosa que li importa és poder fer exactament el que li dóna la gana. Per tant, tot el que fa és irreverent, insòlit, aparentment improvisat i (inevitablement) molt ofensiu per segons qui. Com diu la vella dita: “Si dius quelcom i de debò, sempre acabaràs ofenent algú/però si mai no dius res de res, ningú no et dirà ni piu”. Burnham té cançons sovint força surrealistes dedicad…

Amics per sempre

Semblava tan real: entre tres sol·licituds recents d'amistat a Facebook, una de Fèlix Millet. En un principi se'm va acudir que potser aquest senyor estava fent un intent d'aprofitar-se de la seva notorietat, com si digués: “Sí, sóc jo, i què?”. O: “Veus com en sóc, d'entranyable, en el fons?”. A primera vista, la seva pàgina a Facebook és prou versemblant: hi surt la lletra sencera de My Way i aquella cita arxifamosa d'en Francesc Pujols segons la qual els catalans del futur ho tindran tot pagat. Es tracta, però, d'una broma. De fet, a Facebook hi ha cinc pàgines diferents que diuen que són de Fèlix Millet (només una de les quals podria ser genuïna, atès que no hi ha absolutament res penjat amb l'excepció d'una foto d'ell feta fa uns deu anys). Ja se sap que d'impostures així n'hi ha un munt a Facebook, i no totes són tan innocents com les pàgines atribuïdes a l'únic megadelinqüent no engarjolat de Catalunya. Per exemple, segons CNN.com…

Frank

Els de Uitgeverij L, una editorial holandesa especialitzada en còmics, acaben de treure una biografia gràfica d'Anne Frank (aviat serà traduïda a l'anglès i d'altres idiomes encara no especificats). La intenció declarada del llibre és fer que la història d'Anne Frank sigui més assequible als adolescents. En assabentar-se'n, el Times Literary Supplement londinenc va insinuar que era absurd fer tants esforços per fer arribar la vida d'Anne Frank a un públic adolescent, quan Frank mateixa ja ho havia fet a través d'un diari prou conegut, escrit, precisament, quan era adolescent. Bé, doncs, tan, tan absurd no ho és, en part perquè aquesta nova biografia explica episodis de la vida de Frank que no surten al diari, incloent-hi la deportació a Auschwitz i la mort posterior de l'autora, de tifus, a Bergen-Belsen. Però sobretot perquè al llarg del llibre hi surten unes explicacions concisíssimes del context històric general. Així mateix, es resumeix el paper d&#…

Esgarriat

El meu vol de Gatwick al Prat, dissabte passat, dia 14, va ser cancel·lat; com que això no m'havia passat mai, tenia curiositat per veure com els d'Easyjet ho arreglarien. Primer, van rebobinar els passatgers, com si diguéssim –vam haver de recollir l'equipatge i retornar tot el que havíem comprat al Duty Free– i tot seguit ens van entaforar en un autobús que ens va portar al Holiday Inn més proper, l'ambient enxubat del qual s'assemblava al d'una llar d'avis amb catifa; és cert que l'interiorista havia fet algun esforç perquè els clients tinguessin la il·lusió d'estar encara de vacances –el bar, per exemple, es deia, jocosament, The Hub– però les cares llargues dels passatgers esgarriats que hi bevien van delatar la naturalesa postissa de tot plegat.
Per fugir-ne, vaig fer un tomb pel poble del costat, Horley. Va resultar ser un d'aquells pobles alhora pròspers i depriments, tan típics del sud d'Anglaterra, amb renglera rere renglera de case…

Homes il·lustres

A Cel obert d’estiu de Ràdio 4, conduït per Aser Ruiz –que enraona amb la cantarella de Ramon Pellicer, molt en voga entre la població locutora-, envien els oients a parts remotes del món mitjançant un concurs en què s’han de respondre preguntes sobre la ciutat on viatjarà el guanyador.
La setmana passada van sortejar un viatge a la ciutat del Quebec. Tot elogiant els atractius de la rodalia, ens van fer saber que l’illa d’Orleans és un dels indrets predilectes de poetes i artistes. A moltes guies turístiques també apareixen comentaris com aquest, que em desconcerten. Per què ens hauria d’interessar conèixer un lloc freqüentat per poetes i artistes? Seria molt millor que el freqüentessin cardiòlegs –per si ens agafa una angina de pit-, mecànics de cotxes –per si tenim una pana- o astrònoms –perquè ens indiquin l’estrella polar i així orientar-nos i tornar a l’hotel si ens extraviem de nit-. Què ens aportarien els poetes i els artistes, tret d’una pintura abastracta, que no crec…

Summer of Hate

On the 10th of June last, the highly coiffed Dutch politician Geert Wilders – leader of the Partij voor de Vreiheid (PVV: the 'Freedom Party') - doubled his votes in the national elections, and may well become a minister in a future coalition government. This wouldn't be a problem, if Wilders hadn't spent the last few years advocating the banning of the Koran in Holland. Like many of his political ilk in Europe, he denies he is a racist and claims his beef with the North Africans is a purely religious matter. A quick scratching of his surface reveals this to be disingenuous. To begin with, his op-ed pieces in the Dutch press reveal he hasn't heard of the Hadiths, the narrative spin-offs from the Koran, so essential to Muslim belief they would presumably have to be banned as well. In other words, he knows next to nothing about the religion he wants to eliminate. Moreover, Wilders avoids mention of the 2.6% of the Dutch population made up of Indonesians, many of them…

Calma

Dilluns passat, aquest diari va dedicar una pàgina sencera a una falsa amenaça de bomba al santuari occità de Lourdes. Uns 30.000 visitants —n'hi ha 6 milions cada any— van ser evacuats (cantaven i resaven joiosament, segons el cap de premsa d'aquest indret sagrat). Qui vulgui saber fil per randa la història de com una noia diminuta de 14 anys dita Bernadeto Soubirous va afirmar, el 1858, que havia vist “uo petito damizelo” —que li va assegurar que era la “immaculada concepciou” en persona— la trobarà ben explicada a la novel·la Les senyoretes de Lourdes (2008), de Pep Coll. Ara bé, pels que no creiem, d'entrada, en la Mare de Déu i encara menys en les seves aparicions, n'hi ha prou amb tan sols un parell de detalls de la història per descartar-la com a fefaent: el fet, per exemple, que l'aparició, a més de ser tan nana com la mateixa Bernadeto, portava l'uniforme inconfusible d'un orde religiós al qual aquesta es volia apuntar.
Per cert, l'amenaça de bo…

Hargreaves

Com que treuen bona part de la seva informació sobre Catalunya dels diaris madrilenys (El Mundo i El País, es veu, són els més sol·licitats) els hacks –com s'anomenen popularment els periodistes anglesos– no destaquen per la seva catalanofília.
Ara bé, tampoc no solen arribar als límits d'un article recent de John Hargreaves a The Guardian (13/8) en el qual aquest autor ha aconseguit la meta, gens fàcil, d'incloure una falsedat a cada frase sense excepció. Així, afirma que “la meitat de la població catalana” –que, segons ell, prové d'altres zones d'Espanya– és automàticament protaurina (i que, per tant, en abolir les corrides, que formen part, com se sap, del patrimoni català, la Generalitat està “reprimint la cultura espanyola a Catalunya”); que l'independentisme és recolzat per tan sols un 15% de la població; que Espanya és un “mercat privilegiat” per als productes catalans; que el desgast fiscal és una falòrnia fabricada per “l'elit política català”; i qu…

Els defensors

Aquí a Londres es parla molt del moviment de carrer anomenat l'English Defence League (EDL). Es va fundar tan sols fa uns 11 mesos i ja té milers de membres, que provenen de la ultradreta tradicional anglesa i de les graderies dels camps de futbol. De tant en tant, es manifesten en ciutats que tenen poblacions musulmanes importants (com ara Bradford, fa ben poc) on criden eslògans tipus “pakis de merda” o “tots odiem els musulmans” i porten pancartes que proclamen “islam fora d'Anglaterra” o –un detall que segons quins alcaldes catalans sabran apreciar com cal– “Prohibim la burca”. Han apallissat alguns periodistes i han amenaçat Weynan Bennett –el líder de l'ONG antifeixista més important del país– de mort. Malgrat tot, l'EDL afirma amb assiduïtat que no és gens racista, sinó antiislamista. Una cantarella que s'assembla força a les tesis de l'ultradretà més nostrat, en Josep Anglada. El qual podria prendre nota, si volgués, del fet que un dels líders més impor…

L'anti-tapa

Fa anys que passo els estius a Londres i Amsterdam i per tant puc constatar amb coneixement de causa que els anomenats tapas bars s'hi han convertit en tota una plaga. Solen ser tan representatius de qualsevol tipus de cuina que es pugui fer a l'Estat espanyol com el restaurant barceloní El Mediévolo n'és de la cultura gastronòmica del segle XIII; són regits en general per anglesos i holandesos que deuen pensar que en posar quatre talls de pernil en un platet ja han creat una tapa tan autèntica com la primera, inventada, diuen, per Alfons X el Savi (al mateix segle XIII). I ni parlem dels intents recents de fer tapes regionals. A Londres, per exemple, el Barcelona Tapas Bar i Restaurante serveix gerres de sangria amb pebrots de piquillo mentre els clients escolten flamenc en directe. A Amsterdam, Tapas Català diu que fa autentieke Catalaanse gerechten, com ara “pulpo a la gallega” o “queso Cabrales”. Quin alleujament descobrir, doncs, en aquesta mateixa ciutat, la Taverna …

La caça

Tant que havia costat als anglesos prohibir la seva festa nacional –la caça de la guineu (il·legal des de 2005)– i vet aquí que arran d'un incident al mes de juny en què dos nens van ser ferits a Londres, presumptament per una guineu, un munt de britànics van fer una crida a exterminar aquests cànids, no pas al camp, aquest cop, sinó a les ciutats. De seguida, als mitjans anglesos van sorgir uns rumors sobre una suposada caça urbana, segons els quals uns escamots de voluntaris s'havien posat a patrullar els carrers de nit a la recerca d'alguna guineu distreta. La setmana passada, a YouTube, va aparèixer la primera confirmació d'aquests rumors: un vídeo borrós en què quatre homes emmascarats apallissen una guineu amb bats de criquet. Ha resultat, però, que tot plegat és un muntatge portat a terme per dos defensors dels drets dels animals que volien fer una sàtira, tipus Monty Python, de tota aquesta histèria antiguineu; així mateix, al film, la guineu que havien fet veu…

Els meus respectes

Just l’altre dia vaig anar a buscar un barret de copa que guardo dins una capsa de cartró, només per treure-me’l cerimoniós després de sentir Ada Parellada, mestressa del restaurant La Semproniana de Barcelona, que declarava a Catalunya Ràdio: “A mi no m’agrada viatjar”. Va revelar-ho espontània, sense embuts ni aires de disculpa. Mentre desembolicava el paper de ceba amb piquets de rovell que protegeix el barret, rumiava que gairebé ningú no admet que viatjar s’ha tornat un deure social, una imposició, una servitud. Vaig cofar-me el barret amb compte, m’encaixa bastant bé. Fa temps que el guardo per a aquestes grans ocasions, com és descobrir-me solemne davant d’algú que ens recorda que viatjar cada estiu a algún país distant i exòtic, on es crien micos i es mengen llangardaixos, s’ha convertit en una mostra més de l’esperit ramader i adotzenat dels nostres temps. Acte seguit vaig alçar la mà dreta i vaig pinçar suaument amb el dit gros i l’índex l’ala del barret, tot pensant que aix…

Deu

Aquestes últimes setmanes s'ha parlat molt de la independència política de Catalunya no només com a possibilitat real sinó com a única solució. Diversos experts ens n'han explicat els avantatges a grans trets: una economia millorada i una cultura lliure de traves. Ara bé, ja que se'n parla tant, no m'he pogut estar de pensar, egoistament, en els petits avantatges personals que en trauria: 1. La noia anglesa, resident a Barcelona, que em va dir fa anys: “No tinc res contra els catalans, però vull que em deixin viure a Espanya”, per fi fotria el camp. 2. Les visites al supermercat deixarien de convertir-se en unes classes subliminars de portuguès. 3. Es podria visitar la resta del planeta sense haver de passar per Madrid o Munic. 4. El taxista tarragoní que em va dir hijo de puta per parlar-li en català hauria d'anar més amb compte. 5.Ningú mai no tornaria a titllar-me de “nacionalista” cada cop que dic que tinc la sensació que no visc a Espanya. 6. La Renfe desapare…

Sistema

Aquest mes d'agost he d'escriure un total de 27 articles per a aquest diari: un per dia; per fer-ho, cal que em cenyeixi a un horari estricte, així: 9.30: porto els nens al casal i torno cap a casa via el quiosc i el forn; 9.45: provo de pensar en algun tema que m'engresca o bé que em treu de polleguera (o totes dues coses alhora); 10.20: em trec la samarreta i poso el ventilador al màxim; 10.23: em poso a redactar l'article; 12.00: en no trobar un final adequat per a l'article, dino d'hora amb el menjar comprat al forn alhora que llegeixo el diari comprat al quiosc; 12.30: faig la migdiada; 12.45: em desperto; 12.50: m'aixeco i m'esquitxo la cara amb aigua freda abans que tingui la temptació de tornar al llit; 13.08: com que encara no he trobat cap final per a l'article, obro el correu electrònic i contesto quatre missatges; 14.30: acabo l'article de qualsevol manera; 15.00: retallo l'article en descobrir que li sobren caràcters; 15.30: don…

Escopinada

Fa dos dies, en un dels petits jardins públics que es troben arreu de l'Eixample barceloní, vaig entrar en conversa amb una parella anglesa acabada d'arribar a Catalunya. Ell tenia un fenotip anglès diguem-ne tradicional i ella –li diré B.– tenia el típic de la gent del subcontinent indi; en sentir el seu accent, però, vaig intuir que era londinenca de naixement i al cap de poc m'ho va confirmar. Però, va afegir, per anglesa que fos, la seva situació era complicada perquè els seus pares eren de Trinitat i Tobago, un país caribeny que jo coneixia una miqueta a través dels escrits –molt populars a Anglaterra– de Samuel Selvon i V.S. Naipaul. Com Naipaul, els pares de B. pertanyien al 40% de la població de Trinitat que és d'origen indi. Al Londres en què la B. va néixer i créixer, però, ningú no volia entendre que al Carib hi havia indis (a les altres illes, de fet, no n'hi ha): els jamaicans londinencs, doncs, la rebutjaven per ser d'aspecte indi, i la comunitat …

Material sensible

Us presentem el guió d'un curtmetratge que aviat formarà part d'una nova campanya de sensibilització lingüística que té com a lema Parla'ls en català, encara que tinguin la pell fosca. Escena: una botiga/bar/farmàcia a qualsevol indret de Catalunya. És l'estiu del 2011. Entra un client d'origen llatinoamericà/africà/nord-africà que és un dels 118.000 residents catalans nascuts a fora que el 2010 van decidir aprendre el català (Avui, 19/7). Client: “Bon dia”.

Botiguer/bàrman/farmacèutic (en un castellà lent i accentuat i amb la veu ben alta): “¡Buenus días!”.

Client: “Sisplau, voldria tres-cents grams de pernil dolç / posi'm un cafè amb llet amb la llet calenta / necessito quelcom per calmar-me els nervis, que últimament estic molt estressat a causa d'uns problemes que tinc a la feina.

B/b/f: “Perdone, ¿qué ha dicho? ¿Jamón york / un café con leche / algo para el estrés?”.

Client: “Efectivament, una mica de pernil dolç / un cafè amb llet / alguna cosa per a l…

Pèssima bona notícia

Sempre hi ha algú que desitja un diari, una ràdio, una televisió que només donés bones notícies. No és el cas dels espectadors dels noticiaris de Cuatro, que no se’n van a dormir contents sense un bon assassinat múltiple (només els falta tenir la taula dels informatius tacada d’esquitxos de sang i bocins de cervell). A Catalunya Ràdio cada diumenge emeten Les bones notícies, de Francesc Soler, on radien deu bones notícies, esperançadores i amables, que ens mantenen viva la fe en la humanitat, la ciència, el progrés i la higiene. Ara bé, la bondat o maldat d’una notícia és ambivalent, segons la perspectiva de cadascú. Posaré un exemple molt entenedor i bastant asiàtic: una colla de físics nuclears de Corea del Nord surten d’excursió alegres i despreocupats, van cantant pel camp “A ch’im un pinnara, i kangsan ungum e”, que és l’himne del país, quan tot d’una el cel s’ennuvola, els cau un xàfec i se’ls mulla l’urani. Una bona notícia per a mi, encara que un disgust seriós per a Kim Jong-…

Préstecs

Quan, fa força anys, donava classes d'anglès en una fàbrica de màquines de fer punt –la Jumberca badalonina, aleshores la segona empresa exportadora de Catalunya i avui una barraca en un descampat–, els tècnics m'explicaven que moltes de les paraules catalanes del ram havien entrat al castellà, ja que van ser els catalans els que havien inventat o adaptat la tecnologia i per tant la terminologia especialitzada. Em va sorprendre que els parlants de qualsevol idioma, i menys l'espanyol, haguessin volgut manllevar mots del menyspreat idioma de Joanot Martorell, ni que fos per fer teixits.

Més endavant, però, vaig descobrir que algunes paraules més havien contaminat el castellà: paella, ensaïmada, orxata i fins i tot vaixell –protagonista de tantes lluites amb el temut barco– que es va castellanitzar com a bajel.

Encara més sorprenent, potser, és que el català hagi contribuït amb quatre mots a l'omnipresent idioma anglès: paraules tan comunes com barracks (caserna) o aubergi…

Homenatge

L'altre dia vaig anar a recollir els nens d'un camp obert prop del poble de Les Eglésies, a l'extrem nord del Pallars Jussà. No els havia vist durant dues setmanes i, com que tenen set anys, de tant en tant me n'havia preocupat. Fins que vaig arribar al lloc del campament i qualsevol preocupació que hagi pogut tenir es va convertir en un sentiment no del tot sa d'enveja tremenda, per no haver pogut gaudir d'aquesta mena de paradís –les muntanyes d'un verd flonjo, el riu fresc interromput per petites cascades, els núvols immaculats que suraven de cim en cim– quan tenia l'edat d'ells; per no haver pogut passar dues setmanes amb nens de la meva edat, sense els pares però sí vetllats per uns voluntaris joves i entusiastes (en aquest cas, els monitors de l'Esplai Xiroc de Barcelona).

Unes 130 ciutats i pobles catalans tenen un o més grups d'esplai (només a Barcelona n'hi ha 108) que porten els nens del país a llocs d'una bellesa insòlita p…

La galeria

El meu pis dóna a la galeria interna d'un edifici de l'Eixample, un d'aquells grans espais quadrats que farien pensar en els patis interns de les presons si no fos per la roba penjada, alguns testos farcits de plantes en algun ampit i –és clar– l'absència total de la tensió que se sol respirar als centres penitenciaris. Bé, total, total, no: una miqueta de tensió sí que hi ha hagut des de fa unes setmanes, quan un dels veïns de davant va decidir de penjar una bandera espanyola ben grossa al seu balcó.

L'endemà, un veí que vivia un parell de pisos més amunt va col·locar una senyera. A un altre veí li va faltar temps per penjar una rojigualda més, contestada al cap d'unes hores pel veí del costat, que va desplegar una estelada. Al cap de poc, als pisos laterals hi van aparèixer un parell de senyeres més. Avui, doncs, més d'un mes després de la sentència del TC i la victòria espanyola al mundial, del balcó estant compto tres senyeres, una estelada i tres bander…

Confiança

Aquest estiu, com cada estiu, als carrers de les ciutats catalanes es nota, cada cop més, la presència de venedors africans que proven de fer el seu agost tot venent bosses de mà, cinturons i altres productes. A cada angle dels llençols que fan servir per posar-hi les mercaderies hi ha una corda, de manera que puguin recollir-ho tot en un tres i no res si algun policia s'hi acosta. Per això, hi ha catalans que creuen que són una mena de delinqüents: fa uns mesos, no recordo quin autor es va estranyar, en aquest mateix diari, del fet que les autoritats encara no els havien fet fora del carrer. Sense ni sospitar, m'imagino, que bona part d'aquests marxants pertanyen a una societat comercial ben respectable, fundada a Touba, Senegal, el 1895.

Anomenats murids, els membres d'aquesta organització sufí mundial intercanvien les seves mercaderies a crèdit, sense emprar cap tipus de tràmit escrit. Per exemple, als anys 80, els murids de Nova York van enviar roba i aparells elèct…

Licor de Pera

Com que aquest país és desagraït amb els seus artistes, molta gent no coneix prou bé la Família Picarol, la mare Mercè i els seus fills Mercè, Marc, Marta, Oleguer i Oriol, que des del 1974 canta incansable els seus èxits. A la web Aplauso.com, hi llegeixo: “Nadie ha opinado sobre la Família Picarol. ¿Te animas a romper el hielo? ¡Sé el primero en opinar!”. Per més que hi rumio, no sóc capaç de tenir cap opinió concreta sobre la Família Picarol. Gairebé és tan complicat com tenir una opinió sobre la política exterior de Timor Oriental. Se’ls ha comparat amb la família Trapp, que van existir realment. Així és com Somriures i llàgrimes recupera, com si diguéssim, la memòria històrica entre cançó i cançó. Finalment, els Trapp aconsegueixen fugir dels nazis i se’n van a Amèrica a cantar Do-Re-Mi. Planyo els altres passatgers del transatlàntic.
Però l’autèntic esperit de la família Trapp, domèstic i artístic alhora, el retrobem a Pera punyetes!, a Catalunya Ràdio, de l’actor Joan Pe…

Pompa i circumstància

Uns ballarins representen la raó i uns altres, les emocions. El món de la ment i el de les emocions són completament diferents, ens aclareix el locutor. Es produeix una discussió entre la ment i la raó i s’arriba a l’equilibri, que significa unir distàncies, segons Hansel Cereza, el director de la inauguració del Campionat Europeu d’Atletisme de Barcelona. El batec del cor simbolitza el ritme de la vida. Una ballarina (inconscient?) intenta extreure el mar de la Font Màgica de Montjuïc. El seu esforç és titànic. Tiba i tiba. No pot, ella sola. Vés a la Barceloneta, tonta, crido des de la sala d’estar, davant del televisor. Els ballarins l’ajuden a superar el seu repte. Amb l’esforç en equip, es pot aconseguir el mar. Una solista emula les sirenes del mar –cantant, no arrossegant una cua de peix-. Ara els ballarins construeixen la porta del diàleg, que donarà la benvinguda als atletes. La unió es necessària per superar els obstacles. Celebren la consecució de la porta amb una nova core…

Mala tarda

L’endemà de la prohibició de la festa dels toros, Núria Riquelme entrevistava el banyolí Salvador Boix, l’apoderat de José Tomás, a El món a RAC1. Indignat i dolgut, Boix declarava: “A mi m’han tallat una part de la meva cultura”. Com a mi. Una branca familiar meva, els Piera, fills de Sants, sentia passió per la festa dels toros. A començament de segle, el besavi Antoni Piera Jané seguia el torero El Gallo, a l’estiu recorria tot Espanya per veure’n tantes corrides com podia. Els seus fills Antoni i Josep, quan no els feia el pes la corrida de La Monumental, agafaven el cotxe i se n’anaven a la de Les Arenes. El dia que va morir Manolete tota la família es va posar de dol i l’oncle Josep va plorar. Als anys cinquanta, un jove Antoni Ribas, el director de cinema i oncle meu, va donar la mà a Ordóñez després d’una gran faena i de l’emoció no se la va rentar en quinze dies. Vaig començar a anar a toros amb ell als dotze anys –ara està prohibit - i em va ensenyar a admirar i estimar l’ar…

Rius de tinta

L'estiu passat, el poeta i empresari lingüístic Ryan Chandler va arrencar un projecte objectivament suïcida: una revista literària en anglès – Barcelona INK– impresa damunt paper i venuda en quatre llibreries de la capital; a més, es va limitar el contingut a escrits relacionats amb Catalunya (i sobretot, amb Barcelona) d'autors que hi viuen o hi han viscut. Per si això fos poc, Chandler –malgrat que avui la gent dóna per descomptat que tot es pot baixar d'internet, de franc– va decidir que vendria la revista pel preu no del tot popular de sis euros.

D'aleshores ençà, n'han sortit tres números més i contra tot pronòstic les vendes han anat augmentant i ara oscil·len entre 150 i 180 exemplars per trimestre. Entre els textos que hi han sortit, n'hi ha de Paul Preston, Sam Abrams i David Rosenthal; també s'hi ha entrevistat Ian Rankin i Colm Tóibín, entre d'altres; i s'hi han publicat traduccions extretes de l'obra de Màrius Serra, Joan Margarit, Jo…

Els Johnson

Fa ben poc un amic senegalès em va explicar algunes de les giragonses que havia hagut de fer abans de trobar el pis barceloní on actualment viu. Ja tenia tots els papers en ordre, un contracte correcte i un sou gens menyspreable. A més, ja parlava català, i això devia ser la raó perquè, d'entrada, els agents immobiliaris sempre li concedien una entrevista: en escoltar-lo al telèfon, es devien pensar que el timbre africà de la seva veu –nasal i baix– era el d'un vigatà amb una calapàndria; però un cop que s'hi havia presentat en persona, els faltava temps per informar-lo que hi havia altres pretendents al pis en qüestió i que hauria de tornar a trucar al cap d'uns dies.Quan ho feia, el pis ja l'havia agafat algú altre. I això va continuar així fins que un conegut seu català, que estava a punt de marxar del país, va decidir rellogar-li el seu pis, d'estranquis. Passat un temps, el propietari se'n va adonar i va dir al meu amic que això no podia ser; de seguid…

Sang fàcil

Jason Li és un xinès de 26 anys que ha viscut més de la meitat de la seva vida als EUA i els últims dos anys a Catalunya. Des de fa poc ha estat treballant en un assaig gràfic sobre les seves experiències catalanes, del qual ja hi ha dos capítols disponibles (en anglès) a: http://www. adeu-barcelona-catalunya.com. El primer capítol, sobretot, és una síntesi reveladoríssima de què passa a un estranger quan aterra a la capital del país amb vista a residir-hi.A les primeres vinyetes veiem com, al Jason, l'atabalen força residents forasters que li diuen que els catalans no tenen sang a les venes, que són freds i secs, fins que Jason acaba caricaturitzant aquesta actitud amb un dibuix d'un toro amb un cor il·luminat (que ve a ser la visió que aquests forasters tenen dels espanyols autèntics) i un ase decandit (la que es té dels catalans). Gens satisfet amb aquest maniqueisme, tot seguit l'autor resumeix la història de Catalunya amb precisió i acaba citant fragments d'algun …

Pescador

Hem passat un cap de setmana a Sant Pere Pescador, la parella i jo, perquè, a l'atzar, ella va assenyalar un mapa amb el dit i va encertar un nom que feia pensar en un vi d'agulla de baix preu. “Vés a saber com serà, el poble”, vaig remugar, “perquè al cap i a la fi és a la Costa Brava i som al pic de l'estiu i segurament serà ple d'alemanys calbs i angleses amb les cares condicionades per una lleugera lascívia de circumstàncies; i la meitat de les botigues vendran toros nacionalistes i els restaurants no oferiran sinó paella reescalfada i tot serà més car de l'habitual i tothom se'ns adreçarà en castellà a l'instant mateix que endevinin que no vam néixer a Catalunya”.

I vet aquí que, al contrari, aterrem en un lloc d'allò més tranquil, amb les terrasses de les places quasi buides; ni a la platja no hi ha gaire gent: el cel sí que és una mica ple, a causa dels estels dels kitesurfistes. Dormim en un hotel de parets medievals i preus d'antany i dinem …

Un moment

Estic en un tren que va cap a la capital del Maresme; al Masnou, hi puja un cantant amb guitarra que ens dóna el bon dia en un argentí pur, autèntic, immaculat. Només al cap d'un minut i mig m'adono que la cançó que s'ha posat a cantar –que no reconec– l'està cantant en un català clar i fort, amb convicció, amb ganes. Amb aquella pinta de dropos desvagats que solem tenir els passatgers de rodalies als caps de setmana, comencem a mirar-lo. Al final de la cançó hi ha un silenci sepulcral, fins que ell ens anima –un cop més en porteño– a aplaudir, cosa que fa el vagó sencer. Acte seguit, ens explica que té dues cançons més al repertori, una de Sabina i una altra del Llach i ens demana quina volem. Una veu mascle, tímida i única, demana la del Llach i tot d'una el cantant versiona una cançó llaquesca que tampoc no sé identificar (perquè sóc fatal a l'hora de reconèixer qualsevol cançó); la veu dura, gairebé desafiadora, de l'argentí la converteix en una peça mé…

Afectats i víctimes

Tant se me’n dóna si el meu alcalde es vesteix de dona, és molt canaller o es deleix pels pollastres a l’ast d’El Piolindo. El principal en un alcalde és la seva tasca municipal, com millora la població, quines decisions pren, com s’equivoca. Per aquest motiu, és interessant saber què n’opinen els seus paisans, com s’han proposat a Com són els alcaldes (sense signe d’exclamació, que semblaria un vodevil de Joan Pera), una producció estiuenca de Mataró Ràdio per a ComRàdio. Però no hi busquin el més petit indici d’esperit crític: a cada alcalde, el deixen pels núvols els seus familiars (la dona, els fills, el sogre), els amics més propers, els periodistes locals, un regidor del seu partit i un altre de l’oposició (l’únic regidor del Partit Popular a Tortosa, que és a l’oposició, ens va aclarir que “normalment les acusacions a l’alcalde careixen de fonament”). Ja els avanço que els alcaldes catalans són, a grans trets, tenaços, seriosos, exigents, cordials. Com a únic defecte, s’ha de d…