Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juliol, 2010

Braus, Toros, Bèsties

Braus. L'estrany quasipartit que és el PSC ha donat llibertat de vot als seus 37 diputats parlamentaris pel que fa a l'aprovació de la llei antitaurina (AVUI, 20/7). Deixant de banda que el concepte de llibertat de vot resulta difícil d'entendre, ja que sense aquesta llibertat no hi hauria gaire diferència entre la capacitat de decisió dels diputats i un escamot de legionaris, cal dir que el previsible vot en contra de les curses de braus dimecres vinent serà acollit amb els braços oberts per la gran majoria dels veïns que vivim a Fort Pienc (el barri barceloní que té la plaça Monumental com a punt de referència).

Toros. I no només perquè deixarem de sentir, cada vegada que passem pel carrers Marina o Lepant, la flaire entresuada de les víctimes sacrificials mentre esperen el seu torn per ser perforades com si fossin uns pollastres al forn; i no només perquè ja no haurem d'esquivar els nombrosos autocars vinguts de la Costa Brava plens dels holandesos, russos, ucraïneso…

Enigmes solubles

Fa quatre temporades que, a El matí de Catalunya Ràdio, llancen una endevinalla peculiar: els enigmàrius. Des dels temps de Les d’Alpicat són les més celebres (6 lletres i mal escrit), El barret vell del senyor rector (5 lletres) i On es trenquen els càntirs castellans (7 lletres), cada dia es repta els oients amb una definició capciosa i un número de lletres, perquè mirin d’encertar la paraula que s’hi amaga.
Ara s’han editat els 700 millors enigmàrius a Labutxaca, dividits en tres nivells d’angoixa i desesperació: el júnior –el bàsic-, el sènior –més enrevessat- i l’expert –només per a egiptòlegs de l’idioma-. El seu autor, La Mare de Déu transvestida (6 lletres) i L’eina dels angelets immobiliaris (5 lletres), és un professional dels jocs de paraules que ens convida a lluitar amb el noste angle obtús.
Si han resolt aquests vulgars i matussers pastitxos d’enigmàrius de nivell àsinus, obra d’un servidor, saben el nom de l’autor del Dicciomàrius, un autèntic monument a la polisèmia, que…

Entretenir-se o morir

Sempre vaig animar els meus alumnes de guió a inventar-se un concurs, suggeriment que els escruixia perquè ells somiaven escriure una obra personal. Deixeu-vos de tonteries, els recomanava, i inventeu-vos un Xifres i lletres, adaptació de Donis chiffres et donis lettres, creació de dos guionistes francesos que cobren uns royalties gansos cada vegada que aquest concurs apareix en una televisió del món. Em descoratjava l’interès nul per fer-se rics dels meus alumnes, que compartien sense excepció la dèria recalcitrant de donar la seva visió del món (quan, de fet, no cal).
Els concursos no gaudeixen de bona premsa entre els intel·lectuals i ja només per aquesta raó a mi em sedueixen encara més. A TV3 n’han estrenat un, La partida, que combina tots els jocs de societat habituals als quals solia jugar, durant els anys quaranta i cinquanta, la colònia d’estiuejants de Sant Hilari Sacalm els dies de pluja. No han inventat res, només ho han complicat una mica: la mímica del joc de le…

Por 39 segundos

El contador de segundos del Tour de Francia se detuvo en el número 39 tras la decisiva contrarreloj del sábado. Esa es la diferencia que separó a Alberto Contador de Andy Schleck en la general de la mejor carrera ciclista del planeta. El pinteño (¡cómo deben trinar en la consejería de turismo de Valdemoro!) ganó su tercer Tour tras una lucha muy igualada, pero el número de segundos que les separaron coincide exactamente con los 39 que Contador cobró a Schleck en la etapa de Bagnères de Luchon, tras la avería mecánica de su rival en el Port de Balès. Lo recordarán. Schleck, de amarillo, atacaba y Contador contraatacaba a una cierta distancia cuando al líder se le salió la cadena de la bici y, lógicamente, el segundo siguió pedaleando. Al final de la etapa Contador subió al podio de amarillo y el público le silbó. Es probable que muchos de aquellos silbadores hubieran aplaudido, años arás, el cabezazo que Zidane propinó a Materazzi en la final del Mundial 2006, pero ese día consideraron…

Ventanilla única

Durante años, algunos ciudadanos han solicitado la simplificación de los trámites burocráticos. Ya sea para pedir una ayuda social, abrir un negocio o resolver una herencia. Su sueño dorado sería una ventanilla única para todo lo relacionado con un mismo tema. La administración afirma dar pasos en este sentido, pero la realidad es otra. El viernes 16, a una semana justa del primer aniversario de la muerte de nuestro hijo Lluís, nos llegó un pago de 250 eurospor la "Pensió de Protecció Familiar" que su discapacidad nos otorgaba. Todos los trámites derivados de su defunción el 24 de julio de 2009 están más que cumplimentados. Ya lo estaban cuando el 24 de noviembre publiqué un runrún titulado "Aquí no hay quien muera" en el que relataba la odisea burocrática post mórtem. Lo de ahora ya me parece recochineo. Lo consigno aquí para darme el gusto de rematarlo con un desacato. ¿Saben qué? No pienso devolver ese dinero. Son unos ineptos y si me lo reclaman se lo enviaré e…

García dixit et redixit

El món a RAC1 ha anunciat que la temporada vinent acollirà als seus estudis José María García, el periodista esportiu que es va retirar el 2002 a causa d’un càncer del qual s’ha restablert. Compto que els oients més joves, els desorientats i els cartoixans de Montalegre (no els és autoritzat tenir ràdio a la cel·la) ignoren la fraseologia de García. Per aquesta raó, reviso tot seguit els seus termes més corrents: "abrazafarolas" (picaesquenes),"lametraserillos" (llepadors d’ullera), "tribuletes de pesebre" (espavilats) i "chupópteros" (xucladors de mamella o altres òrgans) no són altres que els mansos amb el poder. El "bulto sospechoso" (embalum sospitós) és l’àrbitre, quan arbitra com un escarabat piloter. Els "correveidiles" (portaplatets) i els "chiquilicuatres" (taral·lirots), els que intoxiquen l’opinió pública amb rumors sense fonament, encara que –com ja va dir Richard Nixon- "El rumor es la antesala de …

Desenfunda, forastero

La semana pasada acabó con tres novedades informáticas. Primera, la empresa Apple admitió por fin que su iphone 4 tiene problemas serios. Segunda, Steve Jobs declaró que en Apple no son perfectos, de modo que sus teléfonos tampoco tienen que serlo, pero contraatacó asegurando que los problemas del iphone 4 son los mismos que padecen otros teléfonos inteligentes (él dijo smartphones, pero digo yo que este anglicismo no prospera, ¿o sí?). Tercera, Apple decidió regalar tres millones de fundas de goma que presuntamente resolverán los problemas de recepción del iphone 4. Vamos por partes (que no cunda el pánico, no pienso aprovechar el juego de palabras para mentar al amigo Jack): el iphone 4 lleva suscitando protestas desde que salió al mercado en junio. Al principio, las quejas fueron minimizadas por el fabricante hasta que, la semana pasada, la agencia norteamericana de evaluación de productos Consumer Reports desaconsejó abiertamente la compra del aparato por "fallos en la señal …

Merescudes vacances

Ja ho enyorava. Sento en un Telenotícies Migdia que el futbolista Xavi Hernández començarà unes merescudes vacances. Pel que es dóna a entendre, se les mereix perquè ha treballat fort aquesta temporada com a jugador del Barça i de la selecció espanyola. En el cas que Espanya guanyés el Mundial, com ha sigut, va prometre que es tintaria els cabells de vermell i groc (dues franges vermelles a banda i banda i una de groga enmig) i encara no ho ha complert. Si a més a més es tatués al front Todo por la Patria evocaria una caserna de la Benemèrita. A la plaça Artós aixecaria passions.
El periodista que ha redactat la notícia considera que Hernández es mereix unes vacances. Per aquestes dates, se sol dir de gairebé tothom, és un clixé com tants n’hi ha. Però no és del tot innocu, com el marc incomparable, sinó que s’hi endevina una mirada suspicaç sobre aquest èxit social que són uns dies de descans a l’any, pagats per l’empresa (si no són pagats, és un atur passatger, en el millor dels cas…

Sóc superfan de Catalunya

Dies enrere vaig començar a veure pel carrer tot de gent amb una samarreta on hi diu Sóc fan de Catalunya. Són samarretes de colors alegres, amb unes lletres que volen imitar una escriptura a mà, i al principi vaig pensar que es tractava d’un joc privat: un grup d’amics que havien anat de colònies, o un comiat de solter, o potser algú que recaptava diners el dia de la manifestació… A l’estiu sovintegen, aquesta mena de samarretes filantròpiques. Al cap d’uns dies, però, vaig veure un anunci al diari on Ferran Adrià també es declarava fan de Catalunya i ho vaig entendre. Resulta que la Conselleria de Turisme ha iniciat una campanya per atraure, sobretot, el turisme de les comunitats autònomes espanyoles. Per difondre l’eslògan compten amb l’ajut de cinc famosos nostrats que tenen molts fans arreu del món: Custo Dalmau, Gemma Mengual, Bojan Krkic, Josep Carreras i Ferran Adrià. Qui vulgui reivindicar que és fan de Catalunya, pot entrar a www.fansdecatalunya.cat i participar en uns fòrum…

Valentino y la belleza

El acelerado retorno de Valentino Rossi a las pistas ha cosechado muchos elogios. Rossi se accidentó gravemente en Mugello el5 de junio. La factura del porrazo fue una fractura abierta de tibia y peroné. En teoría, debía estar fuera de juego durante dos meses, pero cuarenta días después ya lo tenemos dale que te pego. También habrá quien considere que Rossi está zumbado, pero no creo que esta conclusión se derive de verle acercarse a la moto con una muleta antes de salir como una bala. No nos cuesta admitir que los pilotos de velocidad son seres especiales, cuya adicción a esa extraña forma de vida que es el movimiento acelerado les convierte en Ícaros motorizados. Fascinantes y vulnerables. Rossi no es el único. Hemos visto a muchos pilotos lesionados que, desechando cualquier atisbo de prudencia, se empecinan en competir encima de su moto. Las imágenes de Jorge Lorenzo siendo empujado en silla de ruedas hasta la moto y luego montando en ella en volandas aún nos sobrecoge. El mallorq…

Vexilología doméstica

La vexilología es una disciplina que estudia las banderas, pendones (militares) y estandartes. Hace años cada verano había alguna "guerra de banderas". Por lo general sucedían en Euskadi, aunque por estos lares cuadribarrados también se dieron casos. La cosa siempre funcionaba igual: durante las fiestas mayores los ayuntamientosvasquistas o catalanistas decidían que ondeara en la casa del pueblo sólo la ikurriña o la bandera catalana. La desaparición de la española siempre irritaba a alguien, y los medios corrían raudos a hacerse eco de estos actos de colorido desacato, con lo que se multiplicaban con la misma alegría estival con la que ahora lo hacen las declaraciones de los "moralmente excluidos de la Constitución". Recuerdo, en esos tiempos lejanos, comunicados que hacían salir del armario a algunos independentistas no extraparlamentarios. Uno de los que marcaron tendencia fue Ramon Llumà i Guitart, alcalde convergente de Solsona desde 1979 hasta que, en 2003, d…

Ha nascut un gènere

Com aquella senyora loquaç que comenta la pel·lícula amb tots els ets i uts a la sala de cinema –la que, quan el criminal compulsiu s’acosta amb un ganivet a la víctima desprevinguda, exclama “Ja la ballem!”-, Pere Mas va retransmetre per Catalunya Ràdio l’últim capítol de La Riera, el serial de TV3. A més a més de situar l’acció a cada moment, “Som a la cuina de ca la Mercè”, ens anunciava els flashbacks, “Ara som a l’any 79”, perquè els oients sabessin que tothom portava camises amb colls amples com el mític Pablo Abraira. Durant el capítol, Mas ens alertava sovint amb els seus “Atenció!”, “Apa-aquí!” i “Això promet!”. Quan en Mauri –el famós pederasta- preguntava a la Maribel “Com has entrat?”, Pere Mas responia obvi: “Per la porta”. Quan la Mercè proposava un pla astut a algun dels seus fills, Mas ens advertia: “Això és una trampa!”. Sense enfarfegar, oferint en tot moment el contrapunt precís, l’observació espontània i senzilla de l’espectador mitjà i una mica encervesat (encara …

El pes de la tradició

Com aquella gent que es mira en un sol dia tota una temporada de Perdidos i les tres parts d’ElPadrí, diumenge vaig despenjar el telèfon, em vaig servir un got de Llet Nostra amb borregos de Cardedeu i vaig escoltar sencera la temporada de Coses meves, la secció de tradicions catalanes del senyor Marcel·lí a Versió RAC1. Després de l’experiència, ja no sóc el mateix d’abans. No sabria dir si millor o pitjor.
Diria que em van presentar fugaçment el senyor Marcel·lí en un entreacte de Cançó d’amor i de guerra a la Formiga Martinenca. Sense que vingués a tomb, per trencar el gel, el senyor Marcel·lí es va esplaiar sobre el ball de cercolets de Reus. Com que els timbres insistents del segon acte ens van interrompre, en acabar el vaig buscar inútilment a la sortida del teatre, més que res perquè no m’havia quedat del tot clar una giravolt del ball de cercolets. Quan anys després vaig descobrir que el senyor Marcel·lí col·laborava a Versió RAC1, divulgant les nostres tradicions més genuïnes,…

Udols, Rodes, Bastons

Udols. Divendres passat era en el paradís només un pèl gentrificat que és Castelló d'Empúries, un poble de cases multicolors i gent (molt) amable. Sabia que l'endemà hi hauria una manifestació a Barcelona (no me n'hauria pogut oblidar encara que ho hagués volgut: arreu del poble s'havien penjat estelades, fins i tot al menjador del restaurant on havia sopat aquell vespre); de manera que –de tan bé que m'ho passava– no tenia cap intenció d'abandonar els encants de Castelló. Fins l'endemà al matí, que és quan vaig llegir, al diari, alguns fragments del redactat definitiu de la sentència del TC, el to dels quals s'assemblava a l'udol repetitiu d'una vaca de pantomima: Espanya i el castellà, Espanya i el castellà, Espanya i el castellà über alles i ad nauseam. Esperonat per tant xovinisme gratuït, vaig agafar un autobús cap a Figueres a fi d'agafar un tren cap a la manifestació.

Rodes. A Figueres, va resultar que no hi havia cap tren en direcció …

Titular, Tremlett, Tremend

Titular. El dissabte passat, el diari londinenc The Guardian, que té un tiratge de 358.844 exemplars i una pàgina web llegida per 37 milions d'usuaris mensuals, va dedicar una pàgina sencera a Catalunya. Sobre les consultes per la independència? O les preparacions per la manifestació immensa d'ahir, contra la sentència del TC? No ben bé. Segons el titular, 'Les dones catalanes seran multades per portar el vel integral en públic'. La foto mostra una dona amb hijab que fuig, disgustada, d'un ajuntament que acaba de prohibir la burka. El reportatge dóna la impressió que el país sencer està en mans d'una classe política a la qual li falta temps per seguir les pautes racistes de la ultradreta local, encarnada en el que ell en diu el 'Partit per Catalunya' (un error, sospito, no del tot involuntari).

Tremlett. S'ha de dir que l'autor n'és Giles Tremlett, un dels pocs periodistes anglesos que no s'ha deixat amarar del weltanschauung més aviat es…

Forasters i aborígens

Una de les melodies més interpretades quan surt la qüestió de la Llei del Cinema és que és més important la producció de cinema en català que no pas el cinema doblat o subtitulat en català, del que s’extreu que caldria dedicar els diners públics a la indústria del cinema i no al subtitulat ni al malvat doblatge. Així es va pronunciar el reputat crític de cinema Jaume Figueras a Banda ampla, no és el primer que ho defensa ni serà l’últim, ben segur. Però jo, si m’ho permeten, en discrepo. Sí que és més important per als autors (guionistes, directors, músics), per a la indústria (productors i tècnics) i per als actors i els amos d’animals ensinistrats, com ara el canix de la pel·lícula de Bigas Luna, que tants evoquem amb tendresa cada vegada que ens servim mel de la Granja San Francisco. També és més important per als espectadors? Doncs no m’ho sembla. Prenguem la literatura com a exemple. Des del punt de vista dels lectors, és més important la novel·la Saba dolça dels pollancres de Mi…

Julio es el mes de María

Aunque parezca mentira, por más inmutables que parezcan las cosas, todas pueden cambiar. De hecho, lo que no mata muta, de modo que vayan tomando nota. A partir de ahora mismo el mes de María ya no será mayo, como solía en el tiempo de las estampitas, sino julio. Porque mañana viernes llega a la cartelera cinematográfica una película sensacional que cambiará su percepción sobre la realidad mariana: María y yo. Hallarán la ficha técnica del film y las salas que lo exhiben en la sección correspondiente a partir de mañana mismo. Pero ya les avanzo que no deberían perdérsela por nada del mundo. Baste aquí con mentar al director (Félix Fernández de Castro), al artífice de esta divertida historia (el dibujante Miguel Gallardo) y, por encima de todos, a la protagonista de María y yo, que se llama María Gallardo, es hija de Miguel y de May, con quien vive en Canarias, y adquirió una cierta fama con la publicación del cómic homónimo que dibujó su padre. Desde mañana mismo María llenará las pan…

Una ronda per Catalunya

Bloquejat als Jardinets de Gràcia, entatxonat entre una senyora grassa, un cotxet amb un nadó adormit, uns nens baladrers i un home amb una sahariana suada, escolto Catalunya Ràdio per assabentar-me si el país arrenca a caminar d’una punyetera vegada, com anuncia Kilian Sebrià per la ràdio. Fa una calor espantosa i, desesperat, proposo als meus veïns que ens encaminem tots alhora en direcció contrària, cap a la plaça Lesseps, i així salvar la vida. Ningú no em secunda, tothom s’estima més morir per Catalunya, triturat o asfixiat. Per la ràdio els corresponsals de Catalunya Ràdio cobreixen les manifestacions, modestes, de Londres i Berlín. Quan la corresponsal de Nova York, Rosa Pujol, ens explica com se celebra la manifestació en aquesta ciutat, se m’obre el cel: uns quants catalans es concentren al bar de l’Hotel Roger Smith, al 501 de l’avinguda Lexington, on s’ho miren per la televisió, presidits per una bandera. Me’ls imagino prenent daiquiris, mojitos, dry martinis, manhattans, m…

Bumerán sudoku

El lunes hará un lustro que publiqué el runrún"La fiebre del sudoku". Hacía poco que The Timespublicaba sudokus y la moda amenazaba con llegar. Investigué el fenómeno y descubrí que las revistas norteamericanas ya publicaban sudokus con el nombre de Number place desde 1978 y que los japoneses admitían haberlo copiado en 1984. Al principio le llamaron Suuji wa dokushin ni kagiru (algo así como números solteros), pero pronto vieron que era un mal nombre y decidieron reducirlo a SU (número) DOKU (soltero). El éxito fue tal que, antes de llegar a Europa, había en Japón cinco revistas de sudokus con un tiraje de 660.000 ejemplares mensuales. Me escandalizó que, siendo un problema matemático clásico, los diarios europeos se plantearan pagar derechos por reproducir el nombre y que a nadie se le ocurriera hacer sudokus (o los programas que los fabrican) con otro nombre. Incluso propuse uno: R9 (que en castellano resultaría renovador y en catalán ruidoso). Esemismo sábado recibí un c…

Els noms que recordarem

Ahir, i sense que serveixi de precedent, a les 20.30 hores del vespre, quan l’àrbitre anglès va donar inici al partit, m’hauria agradat ser Johan Cruyff. Es poden tenir moltes raons per voler ser Cruyff, però a aquella hora la principal motivació era que, passés el que passés en la final, el míster se sentiria content. Ell mateix havia anunciat que desitjava la victòria d’Espanya perquè el seu joc li agradava més. Però a la recambra s’hi guardava els seus orígens: si guanyava Holanda, també seria una victòria del futbol de toc i retoc que ell mateix va importar a Barcelona.

Si dic que m’hauria agradat ser Cruyff és perquè cada un tria com vol veure un partit i disfrutar-lo. Aquesta és la sort del futbol, sobretot en un Mundial. Molts aficionats, la majoria, s’entreguen al simbolisme patriòtic, ja sigui a favor d’uns colors i una bandera, ja en contra i canviant de samarreta a cada nova eliminatòria. A mi aquest tipus d’identificacions em semblen superficials, i a més acostumen a acabar…

¿Visca (qué) España?

El dios Azar gusta de solazarse en las coincidencias. En Catalunya este fin de semana se han solapado las banderas catalanas y las españolas, desmintiendo de un modo espectacular a aquellos que minimizan los símbolos nacionales porque "no son las cosas que importan a la gente". En la España monolingüe, castellanocéntrica y expansiva, nadie ha querido ver contradicción alguna en el hecho que la selección tenga más jugadores catalanes que cerveza una Damm Lemon: 7 de 11 es un desequilibrio más perfecto que 6 de 10. Incluso el Astituló "Visca España" tras la victoria de semifinales contra Alemania. España delante, a toda portada, y Visca detrás, en la contraportada. En Catalunya muchos amantes del fútbol, sobre todo los culés, han vivido el Mundial con el alma partida: adscripción a las personas (los jugadores del Barça) y desafección a los símbolos (de la nación española). Cierto que algún nacionalista español ha sentido retortijones al tener que idolatrar a Puyol (e…

Ens calen cançons d'ara

Quina gran idea, la de Pere Mas a Tot és molt confús de Catalunya Ràdio, de recuperar una versió de L’estaca de Lluís Llach en espanyol, ja que en aquest idioma adquireix un sentit més actual, que adapto lleugerament per expressar millor el seu missatge: “El viejo Aragón me hablaba al alba en el Tribunal”. El vell Aragón no és altre que el magistrat progressista Manuel Aragón, que es dirigeix a la presidenta del Tribunal: “Emilia: ¿no ves la Constitución a la que estamos todos atados?”. Tot seguit María Emilia Casas Baamonde, amb aquest segon cognom tan inquietant, li respon: “Si no dictamos sentencia, nunca podremos andar”. Fa quatre anys que hi són, discutint al voltant de l’Estatut, a algun magistrat se li ha adormit una cama i d’altres, un hemisferi cerebral. De sobte s’adonen que la solució la tenen a l’abast i tots coregen entusiasmats: “Si tú recortas por aquí, si tú interpretas por allá, a fe que vale, vale, vale, y todo el mundo acatará”. Fatigada, Casas es dirigeix a Aragón:

Aquells films de llegir

Fa un parell de setmanes, el Parlament de Catalunya va aprovar la llei del Cine català, una decisió política que –com sol passar– va escandalitzar la part contractant de la primera part i va entusiasmar la part contractant de la segona part. Segons el conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, una de les intencions de la nova llei és «garantir la diversitat lingüística», és a dir, que les pel·lícules que s’estrenin a Catalunya, i el seu idioma original no sigui ni el català ni l’espanyol, surtin amb la meitat de còpies en català i l’altra meitat en espanyol. Després de mitja vida, o una vida sencera, d’inèrcies a favor del doblatge en espanyol, la recerca de la paritat (que de fet és una discriminació positiva a favor del català) té tota la lògica del món. Els germans Marx, però, potser dirien: «Escolta, ¿per què hem de barallar-nos per una bestiesa com aquesta? La tallem i avall!».

Perquè en realitat la llei és només una solució temporal, un pegot, i seria millor pensar-s’ho dues v…

Jugando al diccionario

He de reconocer que siempre he sido un gran lector de diccionarios. Me apasiona el orden alfabético y las extrañas vecindades que suscita. Me gustan las acepciones insólitas de palabras aparentemente inocuas. Durante años, para escribir, traducir y elaborar crucigramas he hojeado y ojeado diccionarios. Desde hace unos pocos ya sólo los ojeo. Los consulto en línea, de modo que hojearlos resulta literalmente imposible. La eficacia digital me parece innegociable, pero un día volví a hojearlo en papel y me di cuenta de lo perdido. Recuerdo que andaba abotargado porque la noche anterior había cenado de un modo muy opíparo. Abrí el DIEC (2a edición, 2007) por las páginas 850-851 y leí: garrotada gastrointestinal. Di un respingo. Todos los diccionarios (en papel) destacan la primera y la última palabra de cada conjunto de dos páginas. Seguí hojeando, ya con el modo de búsqueda mental activado, y volví a chocar con otro par que definía mi estado: gresca grogui(884-85). Groguiaún por la gresca…

Sad Rags

I am islamophobic, christianophobic, hinduophobic, sikhophobic and judeophobic (in the religious not racist senses of these words). Religions fill me with anxiety at the thought they might still try and tell me how to behave, and amazement at the fact that they persist in existing. That said, I have never felt the need – as did so many Catalan anarchists within most senior citizens' living memories – to make bonfires of altarpieces, anymore than I feel the need – as have some European neo-fascists, more recently – to firebomb mosques. If people want to believe in resuscitated gods, occultated imams, transmigrating souls and transubstantiated wafers, then I – who used to believe in UFOs – am certainly not going to try and stop them. For the same reason, if people truly wish to wear wimples, mantillas, hijabs, turbans, veils, dog collars, skufias, yarmulkes or burqas, I would not be so presumptuous as to instruct them to remove said items. Which is more than can be said for the Llei…

Si vols, potser podràs

Lloable és destriar, amb paciència de rellotger, l’embull d’emocions i sentiments que ens habiten dia a dia, amb tot de rodetes esdentegades i eixos torts com són el nostre caràcter inestable, l’obstinació en l’error i les seqüeles amargues d’una infantesa convulsa, que hem d’acceptar i combatre amb bon humor i esperit acròbata, ja que deixada enrere la joventut cap home de bé no ha de retreure res als seus pares (sap greu, sempre és agradable apedregar algú). Bricolatge emocional, presentat per Gaspar Hernández i Flora Saura, amb guió de Pau Icart guarnit amb intervencions de psicòlegs, entrenadors i cèlebres divulgadors de l’obvietat, és un compendi dels bons consells de l’àvia (no hi vulguin veure la més petita ironia, guardo un gran record de totes dues àvies). No és mai sobrer distingir entre l’atzar i la bona sort ni tampoc insistir en les virtuts de la perseverança, la resiliència (en clau col·loquial, “Aquí caic, aquí m’aixeco”) i una actitud oberta i coratjosa davant de l’abi…

Alemanya i la frase de Lineker

He passat les últimes setmanes a Alemanya i mai abans havia vist una afició i una eufòria similars durant el Mundial. Riguin-se de les efusions rojas, o fins i tot rojigualdas, i d’aquells locutors a qui agrada pronunciar Españ·ña (així, amb la ñ geminada). Des que va començar el campionat, l’adoració del futbol ha estat absoluta. Tots els bars amb terrassa van instal·lar pantalles per seguir els partits. Els aparadors de totes les botigues –sabateries, pastisseries, farmàcies– es van omplir de pilotes i fotografies de jugadors. Al restaurant jueu Schmock, de Munic, un pòster d’un rabí jugant a futbol donava la benvinguda als clients. Una tarda, anant en tren, vaig sentir com el conductor anunciava per la megafonia: «Atenció, per si és d’interès dels passatgers, el partit Portugal-Costa d’Ivori ha acabat en empat a zero». Al cafè del Volkstheater (una espècie de Teatre Lliure) regalaven una postal amb la famosa frase del golejador anglès Gary Lineker: «El futbol és un esport en què ju…

Una banda sonora / Quatre mil passos

1. El dia de Sant Joan, un amic m’explicava que s’havia llevat d’hora i havia sortit a passejar per Barcelona. A les set del matí, em deia, la ciutat era una terra de ningú, un espai desert i silenciós on s’esllanguien les restes de la revetlla. Conec aquesta calma d’altres dies semblants. No corre cap cotxe, comencen a obrir els quioscos i pastisseries, se sent el crit llunyà d’un borratxo. Vet aquí una imatge que sempre m’inquieta: el vent arrossega un barret de palla que algú ha perdut fa unes hores, potser un garbuix de serpentines. Mentrestant, els turistes més matiners caminen desorientats pel Passeig de Gràcia, com si s’hagués produït una apocalipsi i el recepcionista de l’hotel no hagués informat. Un home treu a passejar un gos impacient. De tant en tant es creuen amb un noi que encara no ha anat a dormir. Es miren de reüll i cadascú continua el seu camí, malpensant de l’altre. El gos s’atura per ensumar les taques negres de pólvora d’un petard.

2. Aquesta calma de dia festiu e…

Nota de societat

Divendres La competència de RAC1 va celebrar l’edició especial La competència vintage en el marc del Teatre Coliseum, siti al carrer Corts de la capital catalana, que va acollir centenars d’admiradors d’entre els 137.000 oients que cada dia acudeixen puntualment a la seva cita amb Òscar Dalmau i Òscar Andreu. La competència vintage va congregar glamur, humor, música en directe i ventrílocs, en una cerimònia brillant orquestrada amb bon pols per Dalmau i Andreu, tots dos d’esmòquing rigorós, drets darrere de sengles micròfons d’època. Els acompanyava Natza Farré, radiant amb el seu vestit llarg de lamé gris perla, engalanada només amb un osset de Tous, elegant i discret. Tampoc no va passar desapercebut el tècnic de so Víctor Ollé, que vestia un tern creuat de ratlles blaves i blanques, amb botons de puny amb àncores gravades, complementat amb una atrevida corbata de seda salvatge d’una tonalitat ocre amb piquets negres, que va suscitar càlids somriures d’aprovació entre el públic feme…

¿Qué diría el TC de Villa?

Pase lo que pase mañana ante Alemania, el asturiano David Villa es el hombre del Mundial. Sus goles han tapado las carencias de una selección que había maravillado por su juego durante la clasificación y que, hasta ahora, lleva una trayectoria resultadista. Cinco goles de Villa y uno de Iniesta componen el discreto balance de esta roja de pantone variable cuya pigmentación ha acabado por ser la intersección entre dos mundos bicolores: el rojigualdo y el azulgrana. Del mismo modo que a los nacionalistas españoles les cuesta reconocer el alma de un equipo con grandes jugadores que podrían formar una potente selección catalana (Valdés, Piqué, Puyol, Capdevila, Xavi, Busquets, Cesc), a los nacionalistas catalanes les cuesta gobernar sus sentimientos encontrados ante un equipo que defiende los símbolos de la España eterna pero responde a un patrón de juego que firmaría Pep Guardiola y en el que también cuentan otros azulgranas como Iniesta, Pedro o Villa. Antes de dejar en tablas esta conf…

Tradició, Ciència, Tifes

Tradició. Fa temps que és un tòpic dir que Catalunya és un país amb una gran tradició escatològica, i no només a causa dels costums nadalencs excrementals que tots coneixem, sinó també de tot un subgènere poètic que va de Jaume Roig fins a algun vers de Vicent Andrés Estellés passant per l'autor anònim de l'Oda a la merda (1936), adaptat amb èxit, per cert, al format rap per un joveníssim Xavier Bertran als anys 80. Tampoc no pot ser casualitat que un dels grups de pop catalans més autèntics de les últimes dècades es digui Els Pets, ni, posem per cas, que els catalans es caguen en coses tan improbables com els ous, dena i Déu.

Ciència. A Anglaterra, per contrast, l'interès per aquest aspecte de les nostres necessitats fisiològiques ha tingut un caire més aviat científic. A la Universitat de Reading, en concret, el microbiòleg Glenn Gibson ha inventat una màquina (de fet, ja en té 20 de construïdes) que simula a la perfecció les funcions de les tres seccions de l'intestí…

Jo sóc més holandès que tu

I aleshores en quedaren quatre: l’Uruguai, Holanda, Alemanya i Espanya. S’ha d’anunciar així, com ho faria Agatha Christie als seus Deu negrets, perquè aquest Mundial està deixant més d’un cadàver futbolístic en cada nova eliminatòria. Pel que s’ha vist fins ara, estem davant un campionat de víctimes i no d’herois. Cap equip ha aconseguit ser el favorit pel seu futbol. Res o gairebé res perdurarà en la nostra memòria més enllà d’algun detall anecdòtic, cosa que ja està passant des de fa dos o tres Mundials. No hi ha rastre d’equips emocionants i fatídics com el Brasil del 82 o l’Holanda del 74. Tampoc han aparegut estrelles tan determinants com el Maradona del 86 o el Zidane del 98.

Són múltiples les causes que explicarien aquesta baixada general del nivell, però cal comptar els entrenadors entre els principals culpables. En una competició on els jugadors no es poden fitxar, el seleccionador s’ha convertit en atractiu comercial. Les federacions, doncs, juguen a fer de clubs i busquen …

Mohammed Jordi

Batallita: el 24 de abril del capicúa año de Nuestro Señor 2002 participé en una mesa redonda en el marco de las "Jornades de Comunicació Blanquerna" de la Universitat Ramon Llull. El título, que he conseguido rescatar en la red, fue "És possible la sàtira en un món global?". Moderó Francesc Marc Álvaro, a la sazón profesor de la casa. Reproduzco nombre y descripción de los cuatro participantes: Carles Capdevila (director d'Alguna pregunta més? a Catalunya Ràdio), Manel Fuentes (director de Problemes domèstics a RAC1), Toni Soler (director de Set de Nit a TV3) y Màrius Serra (escriptor i traductor). En mi caso lo de traductor era pertinente porque, más allá de mis dudosas habilidades satíricas, se me invitaba como traductor de Groucho Marx o Tom Sharpe. Fuentes, que en esa época trabajaba también en Madrid, no pudo estar presente y envió un video con su aportación, de modo que el debate fue a tres bandas. Tal vez porque sólo habían pasado siete meses desde los …

Efectes del sol

Executava La veu humana, una secció de filologia recreativa que cometo amb tota la recreació de què sóc capaç els dimarts i dijous a El Cafè de la República, quan a través de la lluna de l’estudi que dóna a la Diagonal vaig veure uns joves amb banderes espanyoles que ens increpaven. Espanya acabava de guanyar Portugal i uns quants barbamecs molt assolellats ho festejaven davant de Catalunya Ràdio, amb l’ensenya nacional lligada al coll, com Flash Gordon al planeta Mongo. Passo a enumerar-ne els crits, per donar una idea exacta de la situació (no de l’escenari, no érem al teatre Apolo admirant Marujita Díaz a Las Corsarias, quan ataca “Banderita, tú eres roja”): “¡Viva España!” (molt aplaudit), “¡Viva la COPE!” (acrònim de Cadena de Ondas Populares de España, no la senyoreta María Cope, a la qual saludo des d’aquí), “¡Federico Jiménez Losantos, buennacional!” (una dada redundant), “¡Viva la Guardia Civil!” (inclosa la de Trànsit?) i, el més emotiu, “¡Viva la muerte!”. (Per als que s’a…