Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juny, 2010

Si Kafka hagués arribat a vell...

Començaré amb una suposició arriscada i extravagant: si Franz Kafka hagués sobreviscut a la tuberculosi i després al nazisme, si hagués arribat a Amèrica com el seu jove Karl Rossmann, a la vellesa hauria escrit contes semblants als de Leonard Michaels (Nova York, 1933 - Berkeley, Califòrnia, 2003). O potser simplement hauria celebrat com un lector més els contes de Leonard Michaels. Ja he dit que corria el risc de formular un disbarat, però em diverteix imaginar que aquest humor corrosiu i tenyit de desgràcia dels contes de Kafka a Europa, tants anys després hauria emergit als Estats Units com un malson hormonal i familiar. Contes nascuts del contrast entre l’herència jueva i el festival d’excessos que van portar els anys 60 a Nova York.

L’edició de Los cuentos de Michaels, publicats ara per primera vegada en castellà, ens permet resseguir en tota la seva esplendor un autor que no va arribar al gran públic --va fer poques concessions--, però que representa una veu única i molt respect…

Deixeu-les en pau

A La Mañana de la COPE, Juan Manuel de Prada apunta que el Tribunal Constitucional ha quedat “más magullado que puta por rastrojo”. Després va recitar la faula del part de les muntanyes de Samaniego –i és que Prada no decep mai, és l’alegria que passa-, encara que no el vaig escoltar amb prou atenció, perquè en aquells moments m’estava donant a tots els diables. La sola comparació ja és un ultratge. M’indigna la falta de tacte amb què es tracten des dels mitjans aquestes dones dispostes, amables i comprensives, tan sofertes, lluny del seu país moltes d’elles, que es guanyen la vida sense totes les prestacions socials que caldria. A les putes se les menysprea, se les denigra, quan se’ls hauria d’aixecar un monument escultòric a cada poble, amb aquesta inscripció: "A la prostituta desconeguda". Una cosa així com ara Els burgesos de Calais, només que amb unes dones molt pintades i amb mitges de reixeta. Ja van tenir un disgust seriós, pobres dones, quan el tertulià Eduardo Garc…

Guruceta vuvuzela

Los clamorosos errores arbitrales del domingo en el Mundialhan reavivado el debate sobre el uso de la tecnología en el fútbol. Las filmaciones de los partidos no obran milagros, pero cubren la mayoría de las acciones que se dan en el campo, incluidas las que pasan desapercibidas a los seis ojos del trío arbitral y a los dos de ese reserva extraño llamado cuarto árbitro. En fútbol, los escándalos más sonados suelen pasar en el área: goles anulados, goles en fuera de juego, penaltis señalados o no señalados... Naturalmente, una entrada (o agresión) merecedora de expulsión puede suceder en cualquier parte del campo, pero en general las discusiones más encendidas giran siempre alrededor del gol (y su sucedáneo, el penalti). El domingo, el guionista de este Mundial se marcó dos errores arbitrales GCC: gravísimos, consecutivos y complementarios. Por la tarde el colegiado uruguayo Jorge Larrionda no concedió a Inglaterra un golazo de Lampard que botó clarísimamente en el interior de la porte…

¿Lo quiere sin IVA?

El jueves sube el Impuesto sobre el Valor Añadido. A quienes trabajamos por cuenta propia las gestorías que nos asesoran llevan semanas machacándanos para que no olvidemos aplicar dos puntos más de IVA a las facturas que emitamos a partir del 1 de julio. En vez del 16%, deberemos aplicar el 18%, con lo que saldremos más caros a las empresas para las que trabajamos. De hecho, tal como está el panorama, muchas de las facturas periódicas que se emiten a principios de mes se emitirán esta miércoles 30, para esquivar así ese 2%. El IVA no subía desde 1995, cuando pasamos del 15% al 16%, descuadrando así todas aquellas facturas que llevaban una retención de IRPF del 15%, un porcentaje que luego quedaba neutralizado sobre el papel, y que ahorraba muchos cálculos contables. Aún recuerdo cuando en 1986 el IVA entró en nuestras vidas, sustituyendo al ITE (Impuesto sobre el tráfico de empresas), y coincidiendo con la entrada de España en la Unión Europea. Fue uno de los iconos de la modernidad…

Esnobs, Pijos, Acabalats

Esnobs. Hi ha catalans que s'han sorprès del fet que, a Anglaterra, dos polítics d'ideologies nominalment oposades –el liberal Nick Clegg i el conservador David Cameron– hagin aconseguit formar un govern de coalició en un temps rècord. Però a molts anglesos no ens ha sorprès gens, atès que tant Cameron com Clegg, socialment parlant, són com dues gotes d'aigua: van anar a unes escoles privades d'alt rang i a les universitats d'Oxford i Cambridge, respectivament; com a resultat, tenen uns accents idèntics quan parlen i una prepotència ídem a l'hora de manar.

‘Pijos'. A Anglaterra, el pas de les escoles privades a Oxford o Cambridge és gairebé automàtic, a menys que siguis un cretí si fa no fa certificable (i encara així, n'hi ha que s'hi colen). Per contrast, només un 3% dels estudiants que arriben a Oxbridge són de les classes abans dites humils. No és casualitat, doncs, que la majoria dels prohoms anglesos –metges, alts funcionaris, periodistes de pr…

L’any de la mort de José Saramago

La mort de Saramago ha suscitat elogis de tota mena, alguns assenyats, d’altres naturalment hiperbòlics. S’ha dit que amb la seva desaparició perdem un rar exemple d’una estirp d’intel·lectual que sembla trobar-se en vies d’extinció. És cert que Saramago, militant comunista, autor compromès, encarnava el model de maître à penser sartrià, altaveu provocador i displicent amb els poderosos allà on li posessin un micròfon al davant, fos per donar conferències o respondre entrevistes. És cert també que avui dia abunden, entre els nous autors globals emergents, figures que mai no s’han significat pel seu pronunciament polític, com ara Haruki Murakami o Amélie Nothomb. Ara bé, de novel·listes amb discurs ideològic militant n’hi ha a tot arreu: Günter Grass a Alemanya, Mario Vargas Llosa o Carlos Fuentes a Llatinoamèrica, Martin Amis a Anglaterra o David Grossman a Israel, Henning Mankell a Suècia, Claudio Magris o Umberto Eco a Itàlia. Són autors d’edat provecta, però darrere d’ells en vindr…

Els 70 anys de Joan Solà

El dijous de la setmana passada, a les sis de la tarda, el professor Joan Solà va dictar la seva última classe a la Universitat de Barcelona. Ho va fer a l’Aula Magna, envoltat d’amics, col·legues i admiradors. En total prop de 400 persones entre les quals m’hauria agradat estar (¿o és ser? M’hauria agradat ser... Hauré de mirar-ho en algun dels seus llibres). En el fons, aquest acte solemne és una formalitat que marquen els seus 70 anys i els tràmits universitaris, però jo no m’imagino que en Solà es retiri de debò. L’entusiasme i la dedicació que ha mostrat sempre per estudiar, analitzar i fixar la llengua catalana –per viure-la i donar-li vida, vaja– no és cosa que es pugui liquidar d’un dia per l’altre, sinó que ja forma part del seu caràcter i amb els anys ha crescut i s’ha afilat encara més.

Una de les principals virtuts d’en Joan Solà, ja sigui a la universitat o com a membre de l’Institut d’Estudis Catalans, és que ha acostat la llengua del carrer i la llengua de l’acadèmia (on…

La moral imposada

“La mujer le vió acercarse, y se incorporó sobre un codo, llenos de lágrimas sus ojos”. Ben segur que han reconegut aquest passatge d’AmaRosa, la més aplaudida de les radionovel·les que va escriure Sautier Casaseca, entre les quals hi ha Lo que nunca muere, El pecado de la mujer i Simplemente María, que encara vaig aconseguir. L’escoltava amb l’Elisa, la cuinera de la meva àvia, mentre bevíem gasosa Géiser per apagar les penes.
Si vostè és amant de commemorar les efemèrides (totes i cada una), ha de saber que fa cent anys va néixer Guillermo Sautier Casaseca i que la millor manera de celebrar-ho és plorar molt assegut en un tamboret de cuina. Sempre es diu que els serials de Sautier reflectien la moral imposada pel franquisme. Des del règim es van dictar lleis que promovien una moral antiquada, timorata i submisa, que la censura protegia amb zel (dit de passada, a la Viquipèdia llegeixo que el Dia Mundial per la Llibertat de Premsa es commemora des del 1442, vuit anys abans q…

Globet?

No sé pas com ha estat, però els xuixos han obert la gana dels lectors de l’Avui. Fa un parell de mesos vaig recollir l’etimologia popular que deriva el mot xuixo d’una convivència (i connivència) amb el chouchou francès a la pastisseria Puig de Girona. Des d’aleshores els lectors s’omplen la boca amb variants d’aquesta deliciosa pasta farcida. De primer vaig recollir el terme xut, ben viu encara al Camp de Tarragona, i especialment a Reus. Després em vaig fer ressò del transparent tornem-hi amb què els badalonins anomenen aquesta pasta addictiva. I ara són alguns lectors mataronins els que reivindiquen la seva denominació per al xuixo: globet. Globet? A la xarxa trobo un magnífic article que el mataroní Manel Cuyàs va publicar el 15 de febrer de 2009 a El Punt. Hi explica que un dia va descobrir a can Foix de Sarrià una especialitat pastissera anomenada loubets, en franc veïnatge fonètic amb els seus globets, i que allò el va fer investigar. Al capdavall va anar a petar al cuiner Aug…

Hilillos musicales

Hace un mes los responsables de un centro comercial barcelonés que empieza por L'illa y acaba por Diagonal anunciaron a bombo y platillo que el hilo musical había muerto. Tan gratificante noticia se basaba en una iniciativa musical de gran interés. A partir de un proyecto de Gràcia Territori Sonor (asociación dedicada a la música experimental que ha aglutinado a creadores tan interesantes como Víctor Nubla, Pascal Comelade o los Koniec) se instalaron 233 altavoces de un dispositivo llamado Domus. Partiendo de parámetros diversos (la hora, el flujo de visitantes, la temperatura, la humedad o las dimensiones de la zona de cada altavoz) Domus calcula sonidos audibles. El resultado no es una composición musical sino un sistema sonoro autogenerador que dialoga con el entorno convirtiendo el edificio de Moneo-Solà Morales en una especie de instrumento. Nada que ver con el edificio abandonado que hace sonar David Byrne en Nueva York en su "Playing the building". Aquí, los sonid…

L'esforç col·lectiu

Els catalans patim de mal de pedra, ens commou un campanar tort, una paret mig enrunada, un mosaic escarbotat, un mur amb una inscripció, encara que fos “Quintos del 57 ¡Nos vamos al Sáhara!”. No ens cansem mai d’admirar esglésies romàniques, barroques, neogòtiques, que són una prova que Déu ens envia. Ens arriba a enstusiasmar l’arquitectura més detestable només perquè és nostra, ens relliga amb el passat. Les pedres ens parlen a cada pas, no hi ha manera que callin. Per aquesta raó està tenint tant èxit Sota terra, a TV3, un excel·lent entreteniment basat en l’arqueologia recreativa. Trobar per atzar una moneda de Ramon Berenguer IV, una ballesta dels almogàvers, un mosquetó d’un brigadista, que ens acosten a episodis històrics gloriosos, des de la Reconquesta a la batalla de l’Ebre. Una punta de sageta del Paleolític Superior trobada en un camp de Vilademuls ens revela d’on venim, com vivíem, què caçàvem. Qui hem estat i, de retruc, qui som. Sota terra hi ha la nostra història viva…

Higiene i urbanitat

No pretenc emular Don Francí Desvalls, Don Felip Boïl de l’Escala o qualsevol altre d’aquells cavallers errants que satisfeien torts infringits a dames agreujades, a la plaça del Born de Barcelona, ja que Gemma Calvet es basta sola per defensar-se d’injúries, afronts i vilipendis. Val més així, no em veuria amb cor, llança al rest, d’entrar en lliça amb el cavaller Sala Martín. Però seria indigne passar per alt l’ofensa descortesa que Sala Martín va adreçar a Gemma Calvet en el transcurs d’una tertúlia d’Elmón a RAC1, quan el tertulià, davant d’un error de Calvet, va replicar desdenyós que caldria que la tertuliana llegís més els diaris en comptes de la revista ¡Hola!, sarcasme banal que dubto molt que Sala Martín s’hagués permès amb els altres dos tertulians del dia, José Antich, director de La Vanguardia, i Francesc Vendrell, diputat pel Partit Popular durant tres legislatures al Parlament. Com que Calvet és dona, Sala Martín va pressuposar, sense cap indici, que llegia sovint i amb…

Festivales estivales

El previsible puente de sant Joan concentró en el penúltimo fin de semana de junio toda la actividad festivalera. No hablo del recién presentado Grec, sino de los múltiples festivales que emanan del ámbito educativo. Hoy el curso llega a su fin en los centros más remolones. Otros terminaron las clases el viernes. En muchos casos, el final del curso escolar se certifica con alguna actividad más o menos festiva, que debió celebrarse entre el viernes 18 y el domingo 20. El formato de la fiesta depende de las tradiciones (y los recursos) de cada centro, pero las disciplinas artísticas (y deportivas) dan mucho de sí. El fascinante mundo de las actividades extraescolares congrega propuestas muy diversas que desembocan de un modo natural en un festival de final de curso. Uno para cada actividad. Todos inexcusables. Los estudiantes de inglés extraescolar nunca tuvimos la opción de demostrar nuestro dominio del genitivo sajón en público. En cambio, sí que demuestran sus habilidades los estudia…

Catalunya felina

El monólogo de Pujol en TV3 fue fascinante. Punteado por las incitaciones de Miquel Calçada y enmarcado por el zoom de Manuel Huerga, el ex president transmitió una buena dosis de la sabiduría acumulada en ocho décadas de existencia, en plan Cadena 80 Serie Oro. Pujol tiene más vidas que un gato, y su discurso es capaz de adaptarse a las circunstancias de cada momento, lo que alguien podría considerar un defecto pero sin duda es una virtud. Escuchándole vislumbré el sentido último de la expresión gat vell, definida por el DIEC como: "Persona de molta experiència, que sap tots els trucs, que difícilment hom pot enganyar". La asociación felina me inspiró un paseo verbal por el territorio común que forman la fraseología gatuna y el catalanismo, ensambladas a través de la lengua inglesa por el emblemático CAT. Saboreé sin prisas las analogías que emanan, en clave catalana, de frases tan coloquiales como "ser cuatro gatos", "dar gato por liebre" o "haber …

La Favorita (Còrsega 278)

Com ens hem de veure. Dimecres, havent dinat, vaig escoltar l’Espanya-Suïssa del Mundial a COMRàdio, narrada per David Fleta i Sergi Mas, amb comentaris de Joan Batllori, el cap d’esports de la casa. Era el primer cop que es retransmetia en català un partit de la selecció espanyola, que Sergi Mas el radiava i que jo seguia un matx de la seva selecció. Semblava el dia del palmó, quan els nens d’abans estrenàvem sabates lluents, camisa blanca i una jaqueta creuada, blau marí, amb botons daurats amb àncores gravades, com uns alts executius, molt baixets, del Banco Vitalicio. Acostumat a l’exactitud de Puyal (Catalunya Ràdio) i de Pou (RAC1), vaig trobar que no s’hi aclarien gaire. A jugada passada, tot sovint Mas havia de sol•licitar la moviola: “Expliquem la jugada, David Fleta!”. Així van narrar-nos el gol de Suïssa després d’haver-lo marcat. Però malgrat tot em va alegrar el bon humor de Sergi Mas, agut i càustic, fent gala en tot moment d’una actitud lleugera i alhora desenganyada. Q…

Pilota, Barça, Roda

Pilota. Mai no he estat gaire futboler, però tampoc mai no he estat d'aquells que consideren que el futbol és una imposició molesta. Al contrari, gaudeixo com el primer de qualsevol partit ben jugat (i més si el Barça se la juga). Ara bé, si em perdo el partit que sigui per la raó que sigui, no em poso ni un còdol al fetge. I com que mai no he entès bé el concepte de la competitivitat, si provés, contra natura, d'entusiasmar-me de debò amb el futbol, podria acabar com un personatge de la sèrie de comèdia anglesa dels 90 The Fast Show, el qual aplaudeix, esportivament, els gols de l'equip que guanya, tot i estar assegut, amb la bufanda corresponent, entre els seguidors de l'equip que perd.

Barça. Fa uns mesos, als grans magatzems John Lewis a Londres, un caixer em va preguntar si tenia la targeta de client i quan li vaig dir que no, perquè no vivia a Londres, em va preguntar on vivia i quan li vaig dir que a Barcelona, va exclamar: “Quin equip més fantàstic!”, i tot segu…

Letter From Barcelona

The patron saint known to the English as George is also that of another dozen or so countries, including Russia, Portugal, Georgia, Lithuania, Djibouti and Catalonia (capital, Barcelona). Here, at least, the day assigned to this maiden-saving myth is celebrated without a smidgen of jingoism. Far from waving any national flags, for example, each Catalan citizen simply gives a book to at least one person he or she loves, be it husband, wife, daughter, son, boyfriend, girlfriend, auntie or whatever; on top of which, the males (only) buy roses for all the women they know who might appreciate one. The 23rd of April, then, sees the centre of Barcelona chock a block with street stalls stacked high with volumes for which people reach and grab as if the printed word really was going out of fashion; and on the metro and buses, even the staidest of besuited office workers can be seen gingerly bearing scarlet roses upright by their prickly stems.
This year on Sant Jordi's Day, Catalonia's…

Corbata?

La corbata senyoreja entre la classe política (amb honroses excepcions que inevitablement remeten a Josep Bargalló), però no tothom sap que aital peça tèxtil prové de Croàcia. De fet, el terme prové del gentilici croata en italià (corvatta o crovatta), perquè els genets croates portaven uns mocadors llargs lligats al coll o a la punta de la llança. Però la història passa per França. L’any 1660 Lluís XIV va rebre a París un regiment de cavalleria croata en commemoració d’una victòria contra l’enemic turc. Els oficials croates es van presentar amb mocadors de colors lligats al coll, de manera que el rei va destinar un mocador amb l’insígnia reial per al regiment, en va dir cravata (croata) i va rebatejar el regiment com el Royal Cravate. Uns dies a Zagreb m’han permés comprovar que l’aportació croata a la moda catalana conviu amb un munt de falsos amics que voregen la grolleria. En llengua croata, cavall es diu cony, un trajecte pot declinar puta, petita és mala (de la qual cosa ja pode…

Els seus llibres parlaran per ell

Em truquen del diari a mitja tarda per explicar-me que l’escriptor José Saramago ha mort. Després em demanen si podria escriure una semblança del premi Nobel de literatura. Començo a pensar en el que podria explicar de l’escriptor portuguès i, abans que res, revisc les dues vegades que hi vaig poder parlar. La primera va ser durant la presentació a Barcelona de La caverna (2000), novel·la antiromàntica que parla de la globalització i dels centres comercials. Uns anys més tard vaig coincidir amb ell a la Fira del Llibre de Guadalajara, a Mèxic, en una taula rodona sobre la figura de Manuel Vázquez Montalbán: ell parlava de MVM i la política, i jo de MVM i el futbol. En els dos casos em va semblar un senyor entranyable, de gest concentrat i mirada lúcida, que portava el Nobel com un pes més que com una benedicció, però d’aquestes dues trobades anecdòtiques no en podria treure cap conclusió que no fos trivial i reductora…

Penso després en la imatge pública de José Saramago. Els últims any…

L’art reflexiu contra la raó instrumental

Fa unes setmanes vaig tenir la sort de conèixer Obrad Savić, professor de Filosofia Política a la Universitat de Leeds. Savić és un esperit inquiet, provocador, que s’apassiona analitzant tot el que se li posa a tret. Una tarda, mentre preníem un cafè, li vaig preguntar si li agrada el futbol. Em va dir que no gaire, però llavors em va parlar del Barça-Inter de semifinals de la Champions. Havia vist el partit per televisió i havia quedat meravellat per la intensitat del joc. Havia comprès que allò era la lluita entre dues mentalitats antagòniques. «La victòria de l’Inter de Mourinho –em va dir llavors Obrad Savić– va representar el triomf de la raó instrumental sobre l’art reflexiu».

Confesso que en aquell moment la filosofada em va deixar KO, però aquests dies, després de veure els 16 partits que han completat la primera volta del Mundial, he tornat a pensar en les paraules del professor. Tal com jo ho desxifro, l’art reflexiu respon a la vella idea del futbol que Guardiola ha anat ac…

Last (por último)

Esta tarde a las seis hay clase. De haberlo sabido con tiempo probablemente me las habría apañado para asistir, pero no voy a poder ir. Por eso, me excuso ante el profe por escrito, obviando el justificante de la institución vasca que me retiene a unos cuántos centenares de kilómetros del Aula Magna de la UB, mi universidad, sita en la ronda barcelonesa homónima. En esa misma aula, hará veinticinco años, me examiné de una asignatura de Lingüística que impartía Sebastià Serrano y, tras entregar el examen, El profesor Serrano me dejó tocar un piano que había en la sala. Supongo que mis compañeros aún andan maldiciendo mi querencia por el blues. La clase de esta tarde la imparte el doctor Joan Solà i Cortassa (Bell-lloc d'Urgell, 1940) y es la denominada "lliçó final" de su carrera universitaria. Solà, licenciado en filología clásica por la UB (1965), doctorado en filología catalana (1970) y master en lingüística por la Universidad de Reading (1977), se jubila hoy a los 70 …

Misteris insondables

Cada vespre, davant del televisor, arriba un moment en què em dic: “Tal volta, acàs, poder, per ventura m’han pres per idiota?”. Per comprovar que no és una programació especial dirigida a mi, com una mena d’experiment psicològic del qual jo no sóc conscient, truco a una amiga: “Al teu televisor, a TV3 en aquests moments també fan un anunci d’Iberdrola?”. Sí, ella també està perplexa. Algú tindria la bondat d’explicar-me això que un home deixa anar a l’anunci aquest d’Iberdrola? “No sabem què té la paraula gratis que a tots ens agrada”. Com que no ho sabem? Si ell ho ignora, els altres no estem a la lluna de València, encara que ens assaltin molts altres interrogants, com ara aquest: “No sabem què té aquest tio d’Iberdrola que va aprovar l’examen de selectivitat sense saber per què a tots ens agrada la paraula gratis”. Gratis vol dir que és de franc. No has de desprendre’t d’uns bitllets de banc o monedes, que es coneixen amb els diferents noms de calés, pasta, guita, mosca. Per obten…

Testos i olles

“¿Por qué potan los niños?”, es pregunta Wyoming en una cançó alegre i despreocupada que m’acompanya les llargues nits d’hivern. Per què els nens treuen, gomiten –una altra paraula per salvar-, si no beuen, no es droguen i tot el que ingereixen ha passat la inspecció de sanitat? Sagaç, Wyoming apunta que es deu a símptomes precoços d’una angoixa vital, també presents en els somiejos dels nens sobre què seran quan siguin grans (la professió, no pas la ideologia, cap nen no decideix que algun dia serà socialdemòcrata). A El matí a 4 bandes (Ràdio 4, la menys escoltada i la més recordada), Toni Marín va comentar allò que ja sabíem: cada dia més nens fantasiegen amb convertir-se en famosos i anar pels platós de televisió venent un palangre incert. Alhora, els enlluernen professions en què es cobra fort, com són la de futbolista, actriu, metge. Però hi ha un factor que se sol callar i que també compta: el desig imperiós de manar. La jutgessa Maria Sanahuja va estudiar dret per manar, com v…

Las adulteras sin tilde

El jueves se presentó en Madrid una novela que pretende pasar a la historia por un motivo extraliterario. Se titula Huida a Jerte y su autor es el profesor de Derecho Internacional Martín Ortega Carcelén, aunque en la cubierta figura sin tildes (Martin, Carcelen). Leo que la historia arranca cuando veinte alumnos de sexto huyen del colegio en busca de un sueño que pretende cambiar el mundo. Las pesquisas de los medios de comunicación sobre su paradero serán el motor que tire de la novela, pero no pienso leérmela. Y no porque el argumento me parezca más o menos banal sino por un detalle absurdo que la editorial Wei Lai Futuro (palabras que designan el futuro en chino y en español) asocia a la novela. Veamos. De entrada, estos futuristas de pacotilla se autodefinen como una "empresa de promocion (sic) del pensamiento y la creacion (sic) inspirada en el momento global que vivimos y en la busqueda (sic) de un futuro mejor". He escrito tres veces sic para que los eficientes corre…

Amb, Sense, Ambdós

Amb. Als anys 90 corria pels Estats Units un mite urbà segons el qual els cadells de cocodrils que milers de novaiorquesos havien llançat al lavabo –en veure que aquests animals domèstics aleshores de moda es convertirien aviat en uns caimans de mida real– s’havien tornat blancs i cecs per adaptar-se a la foscor de les clavegueres de la ciutat. Tal com va comentar el pensador Ferran Saéz al seu assaig Dislocacions de 1999 –encara pertinentíssim, per cert–, uns coneixements rudimentaris de la teoria de l’evolució haurien aclarit que, en la realitat, aquesta suposada adaptació genètica dels cocodrils del Big Apple hauria necessitat segles i segles de petits canvis evolutius. Ara bé, fa uns mesos es va descobrir que els éssers humans, si més no, sí que podem experimentar canvis genètics en molt poc temps: al cap de tan sols dues generacions. Segons un reportatge de la revista Time (gener de 2010) el costums consumidors dels avis potser no afecten el codi genètic dels néts directament, pe…

Otro catorce de junio

¿Dónde estaba usted el día tal del tal de tal año? Esta es una de las clásicas preguntas de Perry Mason que luego nadie suele hacerte en la vida normal. Y si alguien te lo hace no te pregunta por la fecha que desearías, sino por efemérides que tal vez te importan un bledo. Por eso hoy, aunque nadie me lo pregunte, me apetece explicar dónde estaba el catorce de junio de 2009, hace justamente un año. Y me apetece porque fue un día que no olvidaré jamás. Me pasé toda la jornada ensayando un acto benéfico de tres horas y por la noche floté por el escenario de la Sala 1 de L'Auditori de Barcelona con un buen número de artistas inquietos que decidieron moverse por los niños quietos, es decir, aquejados de parálisis cerebral como mi hijo Llullu. Algunos leyeron, otros cantaron, otros actuaron, hubo quien dibujó un cómic en vivo con suma gallardía e incluso quien se dedicó a "bufar i fer bombolles". Todo ello ante una pantalla gigante que mostraba imágenes de los niños pluridisc…

Europa, i tiro perquè em toca

L’estiu del 1985, vaig fer 18 anys i vaig sortir per primera vegada a Europa amb uns amics. Per unes 12.000 pessetes –72 euros dels d’ara–, vam viatjar a París en un autocar amb televisor i minibar (tota una novetat) i vam passar set nits en un hotel de batalla del bulevard Voltaire. El segon dia, portats per l’excitació, vam sopar en un bistrot molt aparent del Barri Llatí i la clavada va ser monumental. Algú va traduir els francs a pessetes i ens vam sentir pobres com aquells emigrants dels anys 50. Com que ens havíem polit el pressupost de mitja setmana, ens vam resignar a menjar entrepans cada dia.

En una de les fotos del viatge, surto menjant un entrepà de salami als jardins de Versalles, i em sembla que aquesta imatge podria resumir aquell primer instant campetxano de l’entrada d’Espanya a la Unió Europea. Llavors en dèiem la CEE, o el Mercat Comú, i als nostres ulls d’estudiants era una entelèquia que, sí, d’acord, ens evitaria problemes amb els camioners francesos a la Jonquera…

La pilota més rodona

Per si algú encara no ho sabia, ahir va començar el Mundial de futbol a Sud-àfrica. Amb el partit entre la selecció amfitriona i la de Mèxic també va començar a rodar aquesta pilota anomenada Jabulani (la paraula significa plaer en zulu) i que els porters ja odien. Horrible, podrida, imprevisible o sobrenatural són alguns dels adjectius que ha suscitat la nova pilota entre el gremi dels porters. Els científics que l’han dissenyat es defensen i asseguren que és l’esfèrica més rodona de la història. Abans de començar cada Mundial sempre es viu la mateixa polèmica —recordo la poca gràcia que va provocar la pilota Tango a l’Argentina 78 i l’Etrusco a Itàlia 90—, però després els ídols marquen grans gols i ja està.

A mi, aquesta mena d’anècdotes m’encanten, però en el fons són un bon exemple de la histèria col·lectiva que genera un Mundial. Mai com ara no s’havia viscut una fascinació tan descomunal pel futbol. Amb el mundial a Sud-àfrica, és a dir, des d’un dels córners del món, aquest cam…

Els esborrats

Sovint s’oblida que, de la presó, és molt més important sortir-ne que no pas entrar-hi. A les ràdios és força habitual aquella trucada encesa d’un oient que rondina perquè els petits furts no es castiguen amb la presó, la deportació o la lapidació pública. Però no pas una presó catalana, sinó molt millor una de turca (l’oient va veure L’exprés de mitjanit i va trobar que els presos hi rebien un tracte adequat), perquè les catalanes tenen piscina, que és un greuge comparatiu amb els altres ciutadans, que hem de pagar la quota del club de natació. La piscina indigna, mentre que la biblioteca no desperta el més petit rebuig, ja que la lectura es percep com uns treballs forçats. A Paisatges humans, de COMRàdio, Jordi Sacristán i el seu equip es van interessar per aquests homes esborrats darrere d’uns murs, que sovint han estat traslladats des del penal penitenciari de les toxicomanies (és una metàfora, no el busquin a les pàgines blanques). Un reclús, el Toni, que es va estar un any llarg…

Adiós, cara de gos

L’any de gràcia de 1980, un home assenyat, net i de bona criança se’m va revelar com a independentista. No en coneixia d’altre. Em va fer el mateix efecte com si m’hagues dit que pertanyia a una religió incaica d’adoradors del sol. Des de llavors, l’independentisme no ha parat de de créixer, al voltant d’entitats populars i folklòriques. Adéu, Espanya?, una pregunta retòrica, acabava amb uns castellers aixecant una torre humana, com a símbol d’unió, fortalesa, esperança. Per a la causa independentista, hauria estat molt més decisiu veure els directius de La Caixa o el president d’Abertis apostant per la independència. Dels castellers, només n’hem d’esperar un quatre de nou amb folre i agulla. Si cauen sobre un tanc de la Brunete i l’abonyeguen una mica, aquesta serà la seva gran aportació.
Adéu, Espanya?, de TV3, escrit i dirigit per Dolors Genovès i realitzat per Àngel Leiro (el documental tirava com una bona xemeneia), va traçar l’estat de la qüestió en quatre països: Gren…

Pastor a lo bonzo

Perico Pastor tiene la notable virtud de trabajar los contextos en los que muestra sus obras artísticas. Tal vez porque, más allá de su pericia(Perico bien podría llamarse Pericio), es un lector insaciable y sabe que un texto sin contexto es un cartel en un bosque. Hace un par de años se sacó de la manga un montón de pequeñas litografías y las distribuyó por la Sala Parés, como antesala de una exposición. Eran proyectos, esbozos, apuntes rechazados por Perico durante las dos últimas décadas, y se desparramaban por la zona vestibular de la galería, protegidos con un plástico y numerados con un ticket de guardarropa en el que también constaba el precio, que oscilaría entre 90 y 300 euros. Perico rescató un nombre histórico para bautizar su operación: el Salon des Refusés (Salón de los Rechazados). Una suerte de segunda división de pintores rechazados por el jurado del Salón de París oficial de la que, a partir de 1863, surgieron los impresionistas. La cosa tenía su aquel, pero Perico ac…