Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: abril, 2010

Als seus peus, el meu vot

Admeto la meva incapacitat per veure tots els Sálvame, els normals i els de luxe asiàtic. Tampoc no m’ho he proposat, sóc inconstant i dèbil de caràcter. Si un divendres em quedo a casa, no tinc prou força de voluntat per veure sencer Sálvame Deluxe i em distrec amb foteses com L’hora del lector. Per això, se’m va passar el moment en què Jorge Luis Vázquez, en una gran feina de capot, ens va participar les seves simpaties polítiques: “Yo creo que Trinidad [Jiménez] está haciendo una labor maravillosa y José Blanco ya ni te cuento. Y espérate, que ya veremos como celebramos la victoria de José Montilla en Cataluña”. No queda del tot clar si va dir “como celebramos” o “cómo celebramos”. La primera opció assenyala el fet de celebrar-ho i la segona, la manera de celebrar-ho. Amb Marina Geli sortint d’un pastís? Uns passos de claqué de Joaquim Nadal? El professor Toni Aira, a Tot és molt confús de Catalunya Ràdio, va apuntar que és una estratègia del nou cap de campanya del PSC per empènye…

El got mig ple

Són les 17.45 quan arriba el metro. Línia blava. Falten tres hores perquè comenci el partit i som a 10 parades del Camp Nou. Compto les samarretes blaugrana que hi ha al meu vagó. Vuit. Dos nois d’uns 20 anys –un Messi i un Xavi escrits a l’esquena– xerren sobre la seva vestimenta. «És la mateixa samarreta que vaig portar a la final de Roma. Encara no l’he rentat des d’aquell dia», explica un. El seu amic l’ensuma i fa cara de mitjó suat. Riuen. Escoltant-los, penso que és mentida que els partits durin 90 minuts. Els partits sempre tenen un pròleg que pot ser més o menys excitant i el d’ahir va ser directament d’electrocardiograma. Els aficionats mirem les fotos de Mourinho i sabem que aquest paio sempre porta problemes…

Una veu tímida al fons del cervell ens diu que serà complicat, però immediatament la fem callar amb els nostres arguments. Hi ha qui es refugia en les samarretes amb història perquè siguin un amulet. N’hi ha que fan porres amb els de la feina i pronostiquen resultats i…

Ruc?

Fa uns dies em van fer padrí per primer cop en ma vida. L’ésser en qüestió és un ruc català i, a instàncies de ma filla, li vam posar Borinot. Viu a la granja de Can Fuives, a la localitat berguedana d’Olvan. Fa més de quaranta anys que els tossuts amos d’aquesta granja crien exemplars d’aquesta espècie autòctona. La granja es pot visitar. Si hi van, saludin el Borinot. Ja veuran com fa honor al seu nom. Els rucs, però, han tingut una mala relació amb el llenguatge figurat. Tot i ser unes bèsties molt espavilades, associem les seves orelles als pitjors estudiants. Quan mon pare volia insultar algú (un àrbitre de futbol, per exemple) li cridava burro, arrossegant les erres i allargant molt l’última o (fonèticament, u). A Can Fuives també en diuen guarans (un terme que Coromines relaciona amb els sementals), ases o someres. Sa somera em remet a les festes menorquines i l’ase a Anselm Turmeda. Per a un barceloní com jo, el terme just és burro. Ruc és més sec. La sonoritat de burro admet …

La sensatez de Tuson

Este Sant Jordi 2010 nos ha dejado un reguero de buenos libros y un debate aún incipiente sobre la incidencia del libro electrònico. La verdad es que todos leemos ya quilómetros de textos digitales pero el libro como tal está aún verde. En esas andamos cuando me llega a las manos el último ensayo del profesor Jesús Tuson: Paraules en la corda fluixa. Lo publica Triallibres, un proyecto editorial que desconocía, dirigido por dos apellidos ilustres de nuestra cultura: Miquel Tuson Segarra y Guillem d'Efak Fullana Ferré. Seguramente no verán los libros de Triallibres en las librerías convencionales. Se trata de un sello independiente que se mueve en los parámetros de la cultura autogestionada, como algunas discográficas de nuevo cuño. Operan en el incipiente mercado del libro electrónico, pero también editan en papel, en la llamada impresión por demanda. Es decir, que tengo entre manos el último libro de Tuson porque han tenido la gentileza de imprimirme un ejemplar, pero si quiero c…

Uno de los mejores

Un camión le arrolló mientras circulaba en bicicleta hacia su casa de Londres, en London Bridge. A sus 46 años de edad, David Vilaseca fue (y la mera elección de este tiempo verbal me aflige) uno de los mejores de mi generación universitaria de filólogos. Y es aún, ahora y aquí, un gran desconocido. En los ochenta participó en la revista literaria universitaria Ratlles (quatre) que dirigía Esteve Miralles en la UB, y en la que nos estrenamos unos cuantos en la escritura, entre ellos Jordi Galceran. Luego coordinó, junto a Ruth Galve, la Antologia poètica universitària 1985 (Proa) en un intento claro de establecer una continuidad con las antologías catalanas de los años cincuenta y publicó una versión reducida de los viajes de Marco Polo.Tras un Master en literatura comparada en la Universidad de Indiana (Bloomington) se doctoró en un tiempo récord en Londres (Queen Mary) y publicó, ya en 1995, su primer libro con Dalí en el trasfondo: The Apocryphal Subject: Masochism, Identification …

En vida seva

Per Sant Jordi, el president Pujol visita aquelles ràdios que el conviden per felicitar-lo, com són Catalunya Ràdio i RAC1. Arreu on va, el president renya, rondina, assevera, retreu, no es deixa interrompre. Davant de preguntes compromeses, fuig per la tangent –no escric que fuig per la convergent per no fer jocs de paraules abans de dinar-: “Això pregunta-l’hi a l’Artur Mas”. Si l’altre hi insisteix, ell s’hi torna una mica cantellut: “Jo ja he dit el que havia de dir”. A El matí de Catalunya Ràdio, Pujol li va engegar a Fuentes: “Jo no estic aquí per contestar les teves entremeliadures”. Quin gran zelador d’internat no hauria sigut. Xavier Sardà, amb una admiració vehement i teatral, li va demanar d’on treia tanta energia de bon matí i ell va contestar: “Jo m’estimo el meu país. I hi crec”. A mi em va semblar que, entre línies, li responia: “Beu-te aquest ou, que l’altre es cou”, que és el paral·lel ovípar del castís ¡Chúpate esa! (desconec què deuen succionar). A El món a RAC1, Pu…

Zoología y criptopolítica

Este domingo, una carta al director de Javier Resines (Madrid) criticaba la posición sobre la criptozoología expresada por el biólogo Eduardo Angulo en La Contra del pasado 19/IV/2010. La criptozoología es una disciplina que se debate en el ambiguo territorio que separa la ciencia de la leyenda. Como su nombre indica, se centra en la investigación de las especies animales aún no tipificadas por la ciencia zoológica, porque sus individuos permanecen inaccesibles u ocultos. El nombre de esta disciplina, acuñada en los años cincuenta por el zoólogo franco-belga Bernard Heuvelmans, es indisociable de espectaculares leyendas nunca demostradas: el monstruo del lago Ness, criaturas marinas como el Kraken u homínidos montañeses como el Yeti. En el otro platillo de la balanza cabría situar al Celacanto (un pez prehistórico que se creía extinguido hasta que empezaron las capturas de ejemplares que habitan las fosas abisales), los dragones de Komodo o ciertos calamares gigantes. El lector Resine…

Plor, Por, Dolor

Plor. La imatge va sortir al TN del dia 20: una dona plorava (ho sabíem pels petits sacsejos del seu cos: els cabells li amagaven els ulls) -aferrada a un carro carregat de maletes a vés a saber quina terminal de l'aeroport del Prat- perquè no podia visitar un familiar que s'estava morint. Gràcies a la Setmana de la Cendra, els polítics i els empresaris han descobert, com per art de màgia, que les videoconferències funcionen la mar de bé, i que allò de volar en business class per poder comunicar-se amb els seus homòlegs estrangers mai no ha estat res més que una solemne (i luxosa) pantomima. Per contrast, resulta que els avions sí que són essencials de debò en certes circumstàncies especials, com ara quan hem de viatjar per poder vetllar els morts o els malalts greus que estimem o hem estimat. Vet aquí que he estat pensant força en la mort, últimament, i això que no se m'ha mort ningú. Podria ser que la causa en fos l'òbit recent, tan públicament lamentat, de la figura…

1001 saludos a Moulinsart

En febrero runruneé con retintín sobre el marrón al que se enfrentaban los miembros de la Associació Catalana de Tintinaires (seguidores incondicionales del personaje de cómic creado por Hergé). Su junta directiva fue instada por la Fundación Hergé a cambiar de nombre bajo amenaza de denuncia judicial. Dirigen la Fundaciónla segunda esposa del dibujante, Fanny Rodwell y su actual marido Nick Rodwell. Los Rodwell operan comercialmente con el nombre del castillo del capitán Haddock: Moulinsart. Entre tintinólogos, que son legión, es muy sabido que Moulinsart persigue a cajas (de caudales) destempladas a todo quisque que se atreva a usar su nombre-marca. Les da igual una multinacional que un tienda de barrio, un esplai o una residencia de la tercera edad cuyos ancianos organicen una exposición sobre Koeman. Si quieres lucir dos veces la sílaba Tin tendrás que pasar por caja, monín. De modo que nuestros entusiastas Tintinaires, que además de lucir su airoso neologismo gestionaban el domin…

Fer de prescriptor abans de Sant Jordi

A mig video hi surt la prescripció de diversos llibres per a diversos membres de la família que vaig fer al "Divendres de TV3" el dijous 22 d'abril de 2010.



Màrius Serra

Fora de lloc

Fa uns quants dies vaig coincidir en una llibreria de Sabadell amb una escriptora que no coneixia. Era una senyora de cabells blancs, gestos tímids, ullets bondadosos i un lleu accent en el seu català. Se suposava que tots dos estàvem allà per firmar llibres, però com que ningú s’acostava a la taula, ens vam posar a parlar per distreure el temps. Vaig saber aleshores que es diu Marta Cardona, que viu a Anglaterra des de fa mig segle i que als 82 anys acaba de publicar el seu primer llibre, titulat Fora de lloc (Angle Editorial). La novel·la narra la història d’una noia, la Maria, que als anys cinquanta es casa amb el seu amor de joventut i poc després se’n van a viure a Anglaterra. Allà els espera una feina, d’assistenta per a ella i de xòfer per a ell, però la Maria no triga a descobrir que la vida no és com l’esperava: el marit se li torna un capsigrany, incapaç de portar el pes d’una família amb molts fills. A més, el país li és del tot hostil; els anglesos no l’ajuden gens i només…

Fumigar l'atur

Quin nom més sensacional, Ràdio Bonmatí. T’encomana unes ganes peremptòries de llevar-te. Però, siguem sincers, no acaba de tenir gaire mèrit, perquè és la ràdio del poble de Bonmatí, a la Selva. Segons Coromines, Bonmatí prové d’un veí molt matiner de segles enrere. Qui sap si l’home patia d’insomni, costa agafar el son si et poses a rumiar en la pesta negra. Un mèrit més alt té El club de les oportunitats de Ràdio Bonmatí, considerat el millor programa de ràdio local en els últims Premis Ràdio Associació. Fet per Josep Roca i el seu equip més els aturats de Bonmatí i rodalia, pensat perquè els aturats trobin feina. S’hi divulguen oportunitats de treball concretes: una plaça de mosso de magatzem a Amer (imprescindible carnet de carretoner), una plaça en una biblioteca de la Cellera del Ter (algú amb dots per dinamitzar una biblioteca, recomanar lectures i també, això ja és suggeriment meu, desaconsellar-ne amb escarafalls silenciosos). També s’hi orienta els oients sobre com han de m…

Sant Jordi 2022

Salgo de casa muy abrigado. Nadie sabe cómo ha sido, pero las autoridades de la ciudad han conseguido que, en este año olímpico, el rigor invernal se dilate hasta finales de abril. Bajo hacia el metro de Horta esquivando las zonas de umbría en las que el hielo aún no se ha fundido. Al llegar a la plaza Eivissa me ilumino. ¡La rosa! Busco una parada y doy con la de la gitana Marta, que ya está al pie del cañón. Recuerdo con nostalgia aquellos santjordis en los que compraba la rosa aquí y luego rehacía apresuradamente el camino hasta casa, entraba a hurtadillas para que no me oyeran y la dejaba en la mesa del comedor. Por culpa de la rosa siempre empezaba la jornada sudando. Ahora ya no. La gitana Marta me acerca su iPad y me entretengo navegando por las rosas del catálogo. Me seduce la rosa Gertrude Stein, pero al final escojo una del modelo Classic. Roja. Luego elijo repartidor. Desestimo las propuestas más banales, entre las que esta temporada destaca un doble de George Clooney tan jov…

Lo lo?

Un dels bons llibres d’aquest Sant Jordi és Això del català, d’Albert Pla Nualart (Columna). El responsable del model de llengua que ha anat forjant aquest diari hi fa un seguit de consideracions sobre la possibilitat de reformar alguns aspectes crítics de la normativa. Potser el cas que crida més l’atenció és el del lo neutre, documentat des del segle XVI. El lo, sí, però no pas com a “tot lo dia” ponentí, sinó com a “esmena tot lo incorrecte”. Naturalment, un segle de tenir-lo (lo lo) proscrit pesa tant que no podem pretendre passar de la proscripció a la prescripció d’una revolada, però la decisió fabriana de deixar-lo (lo lo) al marge de la normativa ha estat negativa. Un exemple em bastarà per justificar-ho. L’any 2003 vaig traduir un excel·lent llibre d’aforismes del físic Jorge Wagensberg del castellà al català: Si la natura és la resposta, quina era la pregunta? (Tusquets). Vaig topar amb la paret del lo en desenes d’aforismes. El número 10 fa: “Lo real se nutre de lo probable…

Aniversarios de futuro

Llegados a cierta edad, ay, los números redondos empiezan a suscitar fiestas más o menos sorpresa. No son igual de salvajes las de los treinta que las de los cuarenta o los cincuenta. El elemento sorpresa es detonante. ¿Quién no ha visto el pánico reflejado en la cara de un homenajeado? Normalmente es pasajero, un instante de susto que pronto se ve superado por el torrente de emociones que suscita la congregación de amigos, conocidos, ex novios y saludados bajo un mismo techo. Pero en algunos casos resulta intolerable. Insuperable. Hace años fui a una extraña fiesta de aniversario de un ex profesor a quien hacía décadas que no veía. La organizaba su mujer, a quien no tenía el gusto de conocer. Coincidí con algún otro ex alumno, que asistía igual de engañado que yo, pero fue todo muy raro. Al poco, nuestro ex profe se separó y hoy ha abrazado la fe evangelista de su nueva pareja. Este domingo asistí a la fiesta de sesenta aniversario de mi amigo Joan Josep Isern, a quien conozco desde …

Distància equina

En hípica, l’equidistància, també coneguda com a distància equina, és aquella distància que han de guardar els cavalls en relació a la línia de sortida, abans d’una carrera. En alguns hipòdroms d’Europa (el més cèlebre, el de Kirken Hill), no es valen de les caixes de sortida usuals, sinó que arrengleren els cavalls darrere una línia marcada a terra amb talc, sense protecció de cap mena. Un jutge els sotmet a uns criteris d’equidistància molt severs, perquè cap dels cavalls participants no se situï en una posició privilegiada. Quan el jutge s’hi acosta, els cavalls piafen neguitosos, renillen, salivegen. Mentrestant, el jutge compleix amb el seu deure sota la mirada atenta dels genets i en acabar aixeca un banderí blanc de seda, segons un costum del segle XVI que ha arribat als nostres dies, per assenyalar que l’equidistància és exacta. Pot començar la carrera.
Monarquia o república, el reportatge de Montserrat Armengou i Ricard Belis, que han preparat per a Sense ficció de T…

La pura veritat

Enmig del caos i la degradació, encara hi ha fars que ens marquen el camí, com Contrabanda, la ràdio lliure del 91.4 FM. Des d’A Este Lado de la Tumba ens arriben uns “cuentos oscuros que declaran la guerra a la estupidez”. No s’hi posen per poc. Asamblea de majaras és un magazine, com escriuen els propis tocats de l’ala, per a ments insanes: lectures, entrevistes, xarneguisme. Això del xarneguisme promet. A El Aleteo Des-Equilibrado, llegeixo a la web, el gènere, la diferència, es converteix en mirada. Compte, no és el programa que tots els voyeurs buscàvem, sinó un espai feminista per a dones i homes que volen relacions des de la col·laboració, el respecte i l’aventura del canvi. A El Naranjero no es deixen abatre: “Pegando fuego a la posmodernidad en su vertiente simbólica”. No és estrany que hi afegeixin: “Y barecillos donde poder descansar del currazo”. Els de LetalAge, amb un sinceritat encomiable, ens adverteixen que són “unos cerebros desechados por tantos años de escuchar Hea…

Apocalipsis Scrabble

No suelo rasgarme las vestiduras, entre otras cosas porque no me quedan uñas, pero esta vez lo haré. La multinacional que gestiona los derechos de mi juego favorito, el Scrabble, ha anunciado un cambio de reglas horripilante. Hace un par de semanas, Mattel hizo público que a partir de julio el clásico juego de las palabras cruzadas admitirá nombres propios. Hasta ahora, los diccionarios oficiales en las distintas lenguas (en catalán, que es la lengua en la que juego, el DOSC d'Enciclopèdia) sólo recogían las entradas de los diccionarios de ámbito general. Es decir, nombres comunes, adjetivos, adverbios, preposiciones, pronombres y Opnis (otras partículas no identificadas) como latinajos del tipo ipso facto o sine die. En la nueva versión que saldrá en julio (en inglés) se aceptarán antropónimos, topónimos e incluso nombres comerciales. La razón esgrimida es de aúpa: se trata de que la gente joven se lance a jugar. El argumento de Mattel es que a los jóvenes (británicos, en este ca…

Un sol article

Un. Ja sé que en aquest diari s’ha comentat força el fet que l’oferta de narrativa en català aquest Sant Jordi és excepcional, però potser els comentaristes en qüestió s’han quedat curts i tot: l’oferta és tan formidable i fenomenal que no recordo cap any dels últims 25 en què el llistó hagi estat tan alt i no només a causa d’alguns dels títols més venuts, que també, sinó de la plètora de llibres bons que suren just a sota del radar de les llistes. (Per cert, només parlaré de llibres que he llegit: això no és cap ressenya professional.)

Sol. Podríem començar amb un llibre que s’està venent com pastes calentes, que diuen en anglès: la novel·la d’aventures amb flaire de gasoil i solitud que és Maletes perdudes de Jordi Puntí, una història única, brillantment multibrancada; i continuarem amb El noi de Sarajevo de Jordi Cussà, que narra la guerra de Bòsnia des del punt de vista d’un preadolescent, amb un estil prou versemblant perquè et faci entrar dins d’aquell món bèl·lic com si fos una …

El volcán islandés

Los primeros días de erupción me entretuve coleccionando trabalenguas. Los mejores profesionales de la radio y de la televisión hacían una paradiña antes de enfrentarse al nombre del volcán islandés de marras. Eyjafjalla, ahí es nada. O peor aún, Eyjafjallajökull (glaciar de las montañas isleñas) en los medios anglosajones, porque se trata de un glaciar bajo el que se producen las erupciones volcánicas. El viernes aparecieron en la red los primeros videos con fragmentos de noticiarios capturados justo cuando pronunciaban el nombre del volcán. Lo hallarán si buscan en Youtube "eyjafjallajokull pronunciation". El video se inicia con la pronunciación islandesa canónica, tal como está grabada en Wikipedia. Francamente, no resulta nada fácil de reproducir, tal como lo demuestran luego diversos locutores anglosajones que mentan al volcán cenizo por su nombre. Lo que ha quedado claro es que la influencia de las cenizas de un volcán islandés es muy superior a la que pueda tener cual…

Escamot Marabunta

La vida cultural de Gràcia, a Barcelona, ha viscut recentment dues notícies d’impacte. La primera té a veure amb el seu passat. Dies enrere, el setmanari gratuït L’independent de Gràcia va aixecar una ombra de dubte sobre un dels seus herois populars, Francesc Derch. El que va ser l’últim alcalde de la Gràcia independent, a finals del segle XIX, sempre s’ha tingut com un referent en la lluita per una identitat pròpia. Va ser un dels líders de la Revolta de Quintes, el 1870, contra la crida a files dels joves del poble, una insurrecció que va introduir l’anarquisme i el catalanisme a la vila. I no en va, l’últim grup clandestí que reivindica la independència de Gràcia es va crear el 2006 amb el nom d’Escamot Francesc Derch. Bé, doncs segons l’historiador Josep M. Contel, el senyor Derch va protagonitzar en la seva vellesa un canvi de camisa espectacular. Uns documents que s’acaben de trobar el situen vivint al barceloníssim carrer de Pau Claris i condecorat com a cavaller del Reial Ord…

Art sumatòria

Per l’últim EGM, publicat aquesta setmana, sabem que 340.000 oients escolten El món a RAC1 i que 340.000 escolten El matí de Catalunya Ràdio. Ni tots ells escolten una emissora de 6 del matí a 12 del migdia –haurien d’agafar la baixa-, ni és una mitjana total dels oients. Segons tinc entès, sumant hora a hora tots els escoltadors d’una ràdio, la suma obtinguda són aquests 340.000 oients respectius. L’EGM compta només oients diferents. Si algú entoma dues hores d’El món o El matí, no se’l computa com si fossin dos oients. No ho són, esclar, com tampoc l’espectador de Ben Hur, de 211 minuts de durada –quadrigues incloses-, no es multiplicable per tres. Aquest invent es coneix amb el nom d’audiència acumulada.
Tampoc els oïdors d’Elmón i els d’Elmatí no cal que siguin diferents a la força. No estic parlant del do de la ubiqüitat auditiva, una vella aspiració meva. També n’hi ha, com un servidor, que canvien d’El món a El matí i viceversa, indecisos, volubles, maníacs. Aquí apareix France…

Cegallosa?

La zona amb un percentatge més alt de catalanoparlants és fora de Catalunya. En diem la Franja de Ponent, tot i que aquesta denominació ja pressuposa un punt de vista. Són comarques que abasten les tres províncies aragoneses: la Ribagorça, la Llitera i el Baix Cinca (Osca), el Matarranya i el Baix Aragó (Terol) i el Baix Aragó-Casp (Saragossa). Visito dos centres educatius a Tamarit i a Fraga, la major població franjolina. Tot i la nova llei de llengües, l’ensenyament del català és facultatiu i, tanmateix, s’hi apunten el noranta cinc per cent dels alumnes. Em reben de primera. Han treballat molts jocs lingüístics i han llegit fragments de Quiet, fins al punt que em canten “L’home estàtic” de Pau Riba canviant la paraula tristesa per peresa, tal i com vaig fer al llibre. També han resolt molts enigmàrius i n’han inventat. A l’Institut Baix Cinca de Fraga me’n plantegen un que no sóc capaç d’endevinar: “La llosa que no sap curar ni el millor oftalmòleg del Baix Cinca, de 9 lletres”. La…

Doble corona

Sucede siempre. Cuando vives una circunstancia que te parece única te das cuenta de la cantidad de gente que la comparte. Pasa con las embarazadas, las piernas rotas o los cochecitos de bebé. Basta que te embaraces, te rompas el fémur o tengas un bebé para que, a tu alrededor, ejércitos de seres que antes permanecían ocultos salgan a la luz mostrando sus redondas barrigas, sus piernas enyesadas o sus cochecitos de bebé. Algo así me ha ocurrido desde que supe del terrible accidente aéreo en Smolensk que acabó con la vida del presidente polaco Kaczynski y casi un centenar de destacadas personalidades. Como es sabido, se da la macabra circunstancia que los fallecidos se dirigían a Katyn, un bosque a solo veinte kilómetros del aeropuerto de Smolensk, en el que murieron fusilados 22.000 soldados polacos en 1940. El inmenso dolor que ha provocado el accidente se multiplica por el doloroso recuerdo de esa matanza terrible. En una sociedad tan católica como la polaca, las alusiones a las mala…

Adjetivos para Messi (2)

Ayer reproduje 264 adjetivos en lengua castellana que servirían para calificar a Messi y al Barça de Guardiola. Ahora que se ha puesto de moda decir que no existen suficientes calificativos, he aquí tres centenares máspara completar de la G a la Z este modesto Messiccionario, por si, de aquí a final de temporada, hubiera nuevas ocasiones para definir las virtudes del zagal. No nos quedamossin palabras: "gallardo, gasajoso, gayo, generoso, genial, gentil, gigantesco, godesco, gozoso, gracioso, grande, grandioso, grato, guay, guerrero, hábil, habilidoso, hacendoso, halagüeño, hazañoso, hermoso, heroico, hipersónico, holgado, homérico, honesto, honrado, humano, humilde, hurguillas, hurón, ideal, idóneo, ilimitado, ilógico, ilustre, impagable, impasible, impávido, impertérrito, imperturbable, imponderable, imponente, importante, impresionante, imprevisible, imprevisto, ímprobo, inalterable, inaudito, incalculable, incansable, ínclito, incomparable, inconcebible, inconmensurable, inco…

Adjetivos para Messi (1)

De un tiempo a esta parte, se ha puesto de moda decir que no existen suficientes adjetivos para calificar a Lionel Messi y, por ende, al Barça de Guardiola. Lo dijo Arsène Wenger, que se refugió en una Play Station para hablar del argentino, y lo ha dicho más de una vez el propio Pep Guardiola, a quien precisamente no le falta repertorio lingüístico. La capacidad de excelencia futbolística de este Barça tiende a romper límites, pero el lenguaje verbal no se queda atrás en estos menesteres. He aquí una modesta aportación de casi 600 adjetivos (en dos entregas y sólo en lengua castellana, de momento) que sirven para definir a Messi (y a este Barça) en todas sus facetas. Es por si, de aquí hasta final de temporada, fuera preciso calificarlo sin repetir lo de la Play Station. No vayamos a quedarnos sin palabras: "Abismal, abnegado, abstracto, accesible, acertado, acojonante, acometedor, activo, actuoso, acurado, adecuado, admirable, afable, afanado, agalludo, agigantado, ágil, agrada…

En cos de camisa

Entesos i crítics l’han conceptuat com un gènere perenne: el polític que torna al poble i ens ensenya la placeta, la font, la casa on va néixer, el colmado, els seus orígens humils. Així ens convenç que els càrrecs se’ls ha guanyat a pols. Caminant pels carrerons, es topa amb veïns que el saluden amb una alegria estudiada (la nit abans practiquen davant la lluna de l’armari: “Home, Pepó! Quant temps!”). Sempre fan com si no sabessin que els graven. La vella xaruga es porta molt, aquell dia li fan posar una bata de piquets. L’amic dels primers anys, que exhibeix una ortodòncia deficient. Els cosins que no van sortir del poble, sovint amb sobrepès. Unes veïnes assegudes en un banc, gairebé indistintes. Tothom no para d’explicar anècdotes més o menys gracioses, decoroses i amables. Callen allò de “Te’n recordes de quan li vam fer la vaca a l’Andreuet de Cal Xico?”. També és tonteria, perquè el mateix Andreuet hi afegiria cordial: “Deunidó, la vaca que em vau fer, quina empastifada de qui…

Ocultisme palpitant

No va passar desapercebut el seu Posesiones y exorcismos...en profundidad, a Plaza&Janés, una mirada penetrant sobre els endimoniats, uns éssers que pateixen un alt risc exclusió social (no els accepten en cap club de tennis). Però la popularitat li va arribar amb Catalunya màgica, durant set anys a Catalunya Ràdio. Admiradors seus, una mica desorientats, encara es pregunten pel destí del professor D’Arbó. Un home amb els seus amplis i esotèrics coneixements, raonen, no seria impensable que hagués estat abduït per vida intel·ligent d’altres galàxies. També temen que no s’hagués hipnotitzat ell mateix mentre s’afaitava. Que no s’estenguin el pànic i la desolació, el professor D’Arbó es manté actiu i paranormal a altes hores de la nit a Misteris, els caps de setmana a RAC1.
Se sent una sintonia pertorbadora, amb una porta que grinyola inquietant, donant a entendre que el 3-en-uno va desaparèixer envoltat de grans enigmes. Tot seguit el professor D’Arbó ens acosta a algun fenomen ocu…

'On connait la chanson'

Algun dia espero conèixer la identitat de qui va escriure el divertit libel anònim Contra los franceses. Sobre la nefasta influencia, publicat el 1980 a Madrid. Si algú ho sabés, li agraïria que m’ho aclarís. Una part de la meva generació som néts de la cultura francesa. Els matins de diumenge, els pares posaven discos –petits, de 45 revolucions- de Georges Brassens, Jacques Brel, Édith Piaf, mentre jo llegia Tintín al Congo en pijama. Al món exterior ja s’escoltaven altres músiques, de procedència anglesa. Com ara. Després de tants anys, Boulevard, conduït per Enric Cusí els diumenges a la mitjanit a ComRàdio, manté la passió per les cançons franceses de llavors i de tots els temps. El bar Pastis convertit en ràdio, la copa te l’has de servir tu mateix. Escoltar-lo és com quan vas en cotxe i passes la frontera, que de cop i volta el dial se t’omple de cançons estranyes i embafadores, acompanyades d’una orquestra que sembla treta d’un creuer tronat. Violinada i orgue elèctric Hammond,…

Johan Cruyff, l’amic de la pilota

El 1938, l’historiador holandès Johan Huizinga va publicar Homo ludens, un llibre essencial per comprendre la relació de l’ésser humà amb el joc. Segons Huizinga, quan l’home juga, ho fa com si fos un nen, per plaer i lliurement. La tensió conviu amb la felicitat. Al llegir Huizinga, és fàcil trobar la seva herència holandesa en un altre Johan que va néixer uns anys després: Johan Cruyff. Dijous, quan va parlar per agrair el nomenament com a president d’honor del Barça, Cruyff va dir que en el futbol «un s’ha de divertir».

La celebració del futbol com a motor de felicitat, que s’encomana dels jugadors a l’afició, és la base de la història d’amor entre el Barça i Cruyff. La seva filosofia del futbol, un estil de joc que afavoreix el toc, el control i l’atac, va encaixar amb el temperament català i amb els anys s’ha convertit en senya d’identitat del barcelonisme. Lluny queden les èpoques en què l’equip no guanyava res i, pitjor encara, no sabia a què jugava.

L’ascendent de Cruyff en l’im…

Els consells del vell Rufus

Tradició i plagi
A l’editorial ens arriben notícies d’Alemanya. Helene Hegemann, una joveneta de disset anys, filla d’un conegut dramaturg de Berlín, acaba de publicar una novel·la enlluernadora, Axolotl Roadkill, que ha corregut com la pólvora en format PDF per totes les editorials del món. I mentre encara estàvem valorant la qualitat literària de la senyoreta Hegemann, hem sabut dues coses: que l’acaben d’acusar de plagi (i sembla que amb algun fonament) i que en pocs dies ja s’ha enfilat al número 2 de la llista de llibres més venuts de la revista Der Spiegel. Entro al despatx del vell Rufus, el nostre editor emèrit, i li explico el cas. “El que no és tradició és plagi, deia Eugeni d’Ors”, em contesta Rufus, sortint per la tangent. Li demano que m’il·lumini la sentència de Xènius. Rufus és al seu escriptori i seu darrere una muntanya de llibres i revistes i originals que s’apilen damunt la taula a punt d’esllavissar-se. No té ordinador. Fa veure que està molt enfeinat llegint lletra…