Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: març, 2010

Ella és aquí

El crític insigne i alhora cariàtide d’aquesta columna Toni Vall venia a referir-se l’altre dia que veure Regina do Santos a La salut al cistell de TV3 és com experimentar una regressió i tornar a tenir davant nostre la Vicenteta de Tres pics i repicó, el concurs dels anys vuitanta. Dia a dia, Vall manté uns criteris implacables i no es deixa endur per sentimentalismes tous i sobrers, que només ens arrossegarien a tenir nostàlgia de Sumarísimo. Però malgrat tot vaig endevinar en les seves paraules una certa enyorança per la Vicenteta, aquesta valenciana eixerida i alegre, interpretada per un actor disfressat de Sara Montiel a El último cuplé (Montiel, la musa del poeta León Felipe, ho anoto aquí només per donar-hi una pàtina cultural i sensible). A tots vostès que es pregunten sovint pel destí i la sort de la Vicenteta (com també s’ho demanen d’Hernández Mancha i de Gerardo Iglesias), han de saber que intervé cada cap de setmana a La primera pedra de RAC1, ella i el seu gos Fernández,…

Sort, Gulag, Cecs

Sort. Dimecres dia 19, aquest diari va anunciar que el govern de Corea del Nord havia fet executar Pak Nam-ki, el cap financer del Partit Comunista (i, per tant, del país sencer) per incompetent i burgès. El que no es va dir enlloc és que el senyor en qüestió, de 77 anys, va tenir molta sort.

Gulag. L’any passat es va publicar la primera descripció testimonial (Long Road Home) de com realment funciona el règim nord-coreà. L’autor n’és Kim Yong, que havia arribat a ser lloctinent coronel a la Policia Nacional de Seguretat, una feina que li permetia obrir un negoci privat –tal com fan tots els càrrecs militars nord-coreans d’un cert grau– per obtenir divises per a l’Estat (i per a ells mateixos). Oficialment, Yong era orfe, fins que, el 1993, els serveis secrets van descobrir que sa mare l’havia enviat a un orfenat perquè no es descobrís que el pare de Yong, afusellat el 1953, havia comerciat amb els ianquis durant la Guerra de Corea. Com que aquest tipus de crim es castiga fins a la te…

Ni sonsos ni pesats

A l’exposició sobre Quim Monzó del Centre d’Art Santa Mònica s’hi pot llegir un retall d’una entrevista en què l’homenatjat va dir: “No he volgut mai ser escriptor. He volgut escriure, que és diferent”. Matís important. No sé com funciona a l’estranger, però de tota la vida que a Catalunya hi ha hagut gent que volia ser escriptora, per qüestions de promoció personal, sense haver de fer gaires esforços per escriure. Som un país petit, les influències circulen ràpid i, sobretot en cercles locals, la figura de l’escriptor encara manté un cert prestigi social:“Aquest sap de lletra, votem-lo”.

Escriure és una altra cosa. Fins i tot podríem dir que sovint la feina solitària d’escriure és oposada a l’entregent que demana figurar com a escriptor. De fet les paraules de Monzó poden llegir-se com un avís per a principiants. Els consells per als que vulguin escriure van sempre en aquesta línia: la desmitificació de la figura de l’escriptor. Fa unes setmanes, per exemple, el diari The Guardian va …

Hi havia una Vez

Fa unes setmanes vaig sentir La máquina del tiempo de la Cadena 100, àvid d’ampliar els meus coneixements musicals sobre totes aquelles cançons que només em dignaria a escoltar sota els efectes del vàlium i encadenat a una columna. El conductor Manuel Cebrián disertava sobre el Festival d’Eurovisió, que sempre és un assumpte de gran interès, quan algú va al·ludir a una edició concreta d’aquest festival (no menys greu que Grècia, Eurovisió representa un obstacle seriós per a la consolidació de l’Unió Europea). I l’home va dir: “Ese año nos representaba Vez”. Ningú no va encertar a recordar el o la cantant Vez. Encara que tots teníem un gran record de José Vélez, Betty Missiego y Remedios Amaya, a Vez no l’acabàvem de situar. A la Cadena 100 algú va comentar desorientat: “Vez? No me acuerdo...” i l’home va aclarir de seguida: “Sí, aquella chica de las rastas...”. De sobte se’m va fer la llum: es referia a Beth, que va representar Espanya a l’edició del 2003 amb Dime (mi nombre correcto,…

La la la (oest de la Casa Blanca)

Sobre El ala oeste de la Casa Blanca, ara que me n’he mirat la primera temporada (i no un o dos capítols quan la van passar per TVE, mentre em queia per terra la safata del sopar): està molt ben escrita, amb unes línies argumentals ben tramades, unes seqüències impecables, un ritme esplèndid, un ús intel·ligent de l’el·lipsi (una màxima del guionatge és “Elidiràs amb la suor del teu front”). A més a més, El ala oeste (de la Casa Blanca, en castellà l’hi van afegir perquè ningú no interpretés que es referien a l’ala oest de l’Escorial) està esplèndidament realitzada, amb una agilitat i elegància admirables, gràcies en part al walk-and-talk, que consisteix a escopir diàlegs a tot drap mentre els actors caminen inesgotables pels corredors (així és com fan atractiu un diàleg instrumental –jo ho he provat amb els dependents d’El Corte Inglés i funciona-). Per què gastar més tinta? Parlem d’una sèrie excepcional, i ho dic sense el més petit rastre de la típica veneració idiota, tan habitual…

Exèrcit de salvació

Davant d’un guardó, sempre m’intriga el seu nom. Alfred Nobel, inventor de la dinamita. Joseph Pulitzer, editor de premsa groga. Oscar, l’oncle de Margaret Herrick, bibliotecària de l’Acadèmia. Globus d’Or, unes vacances memorables a Eivissa? Però això m’encurioseix la personalitat de Rosalia Rovira, que és el nom que porta el Premi d’Emissores Municipals que concedeix la Diputació de Barcelona. Aquest any el Premi Rosalia Rovira l’ha guanyat Paraulofòbia, de Mataró Ràdio, un programa fet per Pablo Sánchez, Maria Milà, Oriol Carreras, Oriol Martínez i Gerard Martí, que tenen entre tretze i catorze anys. Per aquesta raó Paraulofòbia s’emet només en temps de vacances, no fos cas que suspenguessin, s’apleguessin amb perdularis i altra gent de mal viure i fessin toris –si vostè és de Mataró o bé va fer moltes campanes, em deu haver entès de seguida-. Els cinc nois hi expliquen paraules que han caigut en desús o estan en recessió, aquelles que els joves desconeixen, per recuperar-les, revi…

Intrèpida i feréstega

Núria Folch, viuda de l’editor i escriptor Joan Sales, va morir ahir a Barcelona als 94 anys

Vaig conèixer Núria Folch i Pi la tardor del 1992 i vaig freqüentar-la durant més de sis anys. Un dia a la setmana pujava al Carmel i em ficava en aquella casa laberíntica per treballar amb ella i la seva néta –Maria Bohigas– en els llibres de Club Editor. La Núria Folch que jo vaig conèixer, «la senyora Sales», comptava ja aleshores 76 anys, però la continuava governant un caràcter fort, apassionat, vital, feréstec i despert. Em consta que aquest temperament en estat d’alerta l’ha acompanyat fins a la mort, esdevinguda ahir als 94 anys, i ara cal celebrar la seva vida com el que va ser: una brega constant per les idees, la cultura i Catalunya.Nascuda a Barcelona, en una família benestant, Núria Folch va créixer en un ambient propici a la cultura. Ella mateixa explicava que oficialment es deia Maria, però que Àngel Guimerà –amic de la família– li va canviar el nom poc després que l’haguessin ba…

Viva la edición viva

Más de 230.000 personas han visto ya el video que la sección británica de Dorling Kindersley Books preparó para una de esas reuniones que la industria editorial monta para revitalizarse o para limitar el derramamiento de sangre a las venas ajenas (del competidor) y evitar así el corte de las propias. En todo caso, estos editores británicos pergeñaron un texto tan ingenuo como ingenioso que expone el discurso apocalíptico del fin de la edición, algo que en tiempos del libro electrónico se lleva mucho. El texto, debidamente trozeado, admite una lectura inversa, tal como muestra un clip en Youtube (The Future of Publishing). Una voz femenina lee el texto de ida y, al terminar, el teleprompter recorre el trayecto inverso y la cálida voz lo relee de vuelta, consiguiendo decir todo lo contrario. De la muerte de la edición a su resurrección. El éxito en la conferencia fue tal que decidieron hacerlo público y la necesidad de buenas noticias que aqueja al sector editorial lo ha catapultado a l…

Llufes, Cítrics, Pebrots

Llufes. Als anys seixanta el dramaturg anglès Joe Orton, cansat de llegir tantes cartes als diaris que es queixaven del contingut obscè de les seves obres, va començar a enviar-n'hi algunes en nom d'una conca fictícia dita Edna Welthorpe, la qual condemnava les estrenes ortonianes en termes més durs que ningú. Poc després, un tal Donald Hartley li va replicar amb una defensa del dramaturg tan acèrrima com acrítica. Així mateix, a The Times, durant mesos, les crítiques ultratjades de l''Edna' i les lloances hiperbòliques de 'Donald' sortien costat per costat (totes, és clar, escrites pel mateix Orton). Amb el pas del temps, aquesta mena d'impostura lúdica es va anar estenent arreu del país. Recordo, per exemple, un moment estel·lar en què un presentador de ràdio anglès, en demanar l'opinió dels oients sobre uns incendis forestals a Austràlia, va rebre una trucada entusiasmada d'un suposat aficionat a la carn de cangur a la brasa. Jo mateix, quan …

Lingüística CSI

En México las ruedas no se pinchan sino que se ponchan. Siempre me ha gustado pensar que el motivo es de tipo gráfico, o más bien tipográfico, puesto que si la i de pinchar parece un clavo la o de ponchar se asemeja a una rueda. Y si no es vero será bienhallado. El miércoles pasado trascendió la noticia de un juicio que me ha hecho pensar en el verbo ponchar. Aunque los hechos sucedieron en setiembre y octubre de 2005, los implicados tuvieron que administrarse un flash-back de un lustro y declarar, en la Audiencia de Girona, en la vista oral por acoso. Es un clásico caso de pareja que se rompe y una de las dos partes se obsesiona tanto que somete a la otra a un marcaje férreo. En este caso, la denunciante acusa a su ex (David P. B.) de acosarla, de entrar en su domicilio repetidas veces (con una copia de la llave o incluso por la ventana) y de humillarla. Un detalle insignificante ha llamado la atención de los medios. Además de llevarse ropa interior o fotografías de la pareja, la den…

Volen ganivets

Espero no ofendre ningú si dic que les receptes de cuina, des del meu punt de vista, són un gènere poc apassionant. De bon començament ja t’avancen el desenllaç: ànec amb peres. També et diuen d’entrada tots els que intervendran en la comèdia, el drama, si es cova l’arròs, o bé la tragèdia, si moren tots els comensals. Malgrat que exigeixen un attrezzo generós (olles, coladors xinesos, etc.), l’argument és pobre i previsible, per això s’intenta mantenir l’atenció gràcies a una acció constant (capolar, fregir, saltar) i girs sorprenents (mitjançant espècies). Tot i així l’espectacle és ensopit. Per això és tan meritòria La batalla dels fogons, a La primera pedra, de Jordi Margarit a RAC1. Dos cuiners, David Beltran i Pedro Sainz, s’enfronten cos a cos cada dissabte, mentre l’un mira d’explicar una recepta de cuina, l’altre el contradiu, el tracta de marmitó ignorant, l’home s’hi torna, discuteixen, es prenen el número. De vegades la recepta no s’acaba d’entendre del tot, encara que, re…

¿La bellesa és el teu cap?

Passejo per Barcelona i els meus ulls topen, un cop més, amb una pintada que hi ha a la paret d’una casa vella de Gràcia. La belleza es tu cabeza, diu amb unes lletres que volen ser cal·ligràfiques. Ara deu fer uns dos anys, calculo, com molta gent que viu a Barcelona, vaig començar a veure aquest grafiti pertot arreu. En una cabina de telèfons, en una tanca publicitària, en una font... La belleza es tu cabeza. El primer cop la frase em va semblar misteriosa. El segon, com que hi havia rumiat una mica, la vaig trobar rebuscada. El tercer cop ja em va semblar afectada. Prefereixo els grafitis que no són transcendents i només et volen alegrar el dia o fer-te emprenyar. Si tots els filòsofs de la vida es llancessin a escriure els seus pensaments amb esprai, ens faltarien parets. Per això hi ha les llibretes moleskine, els blocs d’internet i els amics que t’escolten a canvi d’una cervesa.

Si els explico això del grafiti, és perquè d’un temps ençà sovinteja una manera de dir les coses que …

Viu tota l'emoció i més

Si vostè es pregunta a què punyetes es deu l’auge de la Fórmula 1 a Catalunya, ha de saber una dada fonamental: la FORTA, l’organisme inoperant que reuneix les televisions autonòmiques, va comprar els drets d’emissió de la Fórmula 1. Imaginem per un moment que la FORTA compra els drets sobre el Torneig de les Sis Nacions –Déu m’escoltés i tots els àngels hi intercedessin amb els seus cants i passos de ball-. Potser no cal dir que aquest torneig és el campionat de rugbi entre Anglaterra, Escòcia, França, País de Gal·les, Irlanda i Itàlia (l’any 2000 hi van incorporar Itàlia amb l’objectiu que els psicòlegs poguessin fer aquell exercici dels psicotècnics: “Indica quin element no pertany a aquesta successió”). De seguida, una pila de comentaristes entusiastes i amb to de tómbola ens estarien repetint tot el dia, des de promos i telenotícies, quin equip guanya la Copa Calcuta, quin obté el Gran Slam i sobre quin recau la Cullera de Fusta (que, ells ho donarien per sobreentès, és el trofeu…

Estocats?

El 10 de març, dos dies després de la nevada, l’AP-7 es transforma en una nova versió del conte de Julio Cortázar “La autopista del sur”. Cinquanta quilòmetres de cua a La Jonquera. Cinquanta. I les autoritats tocant el violí. El director del Servei Català de Trànsit, senyor Josep Pérez-Moya, el toca una estona llarga quan Manel Fuentes, des de la ràdio pública d’aquest país, li demana qui és el responsable d’aital cua. El maldestre violinista no només desafina sinó que s’escuda en un llenguatge presumptament tècnic per no haver d’admetre els errors de gestió. I llavors arriba el gran moment: “Tenim milers de camions estocats a l’autopista”. Fuentes reacciona: “Quan diu estocats, vol dir aparcats, immobilitzats?” I Pérez-Moya hi torna, amb els estocats. L’estoc (de stock) designa la quantitat d’una mercaderia que tenim al magatzem en previsió de venda. Parlar de camions estocats és d’una frivolitat lamentable. Entre altres coses perquè els estucats són murs recoberts d’estuc i els úni…

La profesión del futuro

Los analistas de la actualidad política ya han examinado del derecho y del revés las consecuencias de la gestión de la crisis energética provocada por la nevada del día de la mujer (trabajadora). También se han publicado encuestas que traducen en escaños el desahogo electoral que buscaría una población estrangulada por la falta de atención. Ante el clamor transversal del centenar largo de alcaldes de las comarcas afectadas, nuestros dirigentes más destacados han admitido, por fin, un error en sus diverses comparecencias ante los medios de comunicación. Tanto el conseller Saura como el president Montilla ejercieron la autocrítica, sí, pero en un sólo flanco: los problemas de información y comunicación. Aunque hubo alguna alusión velada a otros posibles fallos, el único error que se permitieron verbalizar, como un sólo hombre, es el de no haber sabido comunicarse con su ciudadanía (término que engloba tanto a los votantes indignados, como a los cargos municipales electos, como a los téc…

Una veu pròpia

A cada entrevista, a cada tertúlia de El matí de Catalunya Ràdio, el locutor, Manel Fuentes, d’una manera o una altra pregunta sempre el mateix: com és que les empreses elèctriques no són públiques? Si no ho pregunta, se n’exclama sorprès, com si se n’acabés d’assabentar, i arriba a pronunciar una paraula demonitzada per gairebé tothom: nacionalitzar. Que un locutor de ràdio insisteixi en la possibilitat de nacionalitzar les empreses elèctriques és tota una novetat. Dient això, Fuentes només deixa anar un pensament més o menys compartit per un gruix d’oients, que curiosament no recull cap partit polític d’un cert pes electoral. Mentre que altres conductors de magazins de ràdio, a les tertúlies, es limiten a repartir joc, hàbils i discrets, com si fossin la banca en una ruleta, Fuentes hi intervé tant que de vegades sembla un tertulià més. Així és com saps si hi discrepes o no, si et convenç o no, cap on s’orienta, quines són les seves idees (que, si penso en aquell nano que imitava el…

Entrant a matar

Sentia Onda Cero amb una gran pau d’esperit i conformitat, quan la periodista Pilar Cernuda, al seu espai El Bisturí, ens va revelar que al matrimoni Montilla els agraden molt els toros, sobretot a ella. Hi va insistir dos cops, pel que es podia deduir que a la plaça la senyora Montilla demana orelles enfervorida i tira el jersei quan el torero fa la volta a l’arena (tot i així, no la veig cridant “President, delinqüent!” si el comissari de policia que presideix la plaça està desencertat –sisplau, quan els Mossos d’Esquadra assumiran aquesta competència?-). Mentre la primera dama aplaudeix entusiasmada, el president de la Generalitat deu estar circumspecte, com és ell, pensant més en el conseller Saura que fruint d’aquella xiqüelina. Només m’ho imagino, perquè no sé que Montilla hagi anat mai a toros sent president, no com els presidents Macià i Companys, que van presidir corrides. Ja fa uns anys, un periodista amb el que em feia em repetia sovint que al pare de Jordi Pujol li havien …

Savis, Proves, Veritats

Savis. Ja s’ha parlat força de les declaracions recents del president iranià, Mahmud Ahmadinejad, en el sentit que l’11-S és una “gran falsedat” perpetrada pel govern nord-americà per tal de justificar les invasions d’Afganistan i de l’Iraq. No seria el primer cop que un líder no-elegit (o elegit d’aquella manera) del Pròxim Orient adopta entusiàsticament un subproducte teòric inventat pels mateixos occidentals que defensa odiar tant. Una cosa semblant va passar i encara passa amb Els protocols dels savis de Sió (1903) un llibre que pretenia demostrar que hi havia una conxorxa jueva per controlar el món sencer, però que va resultar ser un plagi d’una sàtira francesa sobre Napoleó III, fet per dos antisemites russos. El frau es va descobrir l’any 1921, però això no ha impedit que entre els admiradors fervents d’Els Protocols hi hagi el govern de l’Aràbia Saudita, que els divulga a nivell escolar; els dirigents de Hamàs, que el lloen a la seva carta fundacional; i el mateix Mahmud Ahmad…

Sigan leyendo a Bezsonoff

Joan Daniel Bezsonoff Montalà es un escritor catalán nacido en Perpinyà en 1963. Empezó a publicar a mediados de los noventa en la editorial rosellonesa Trabucaire. Cuatro novelas que desconozco, entre otras cosas porque no tuvieron demasiada presencia en las librerías surcatalanas. En 2002 Bezsonoff saltó a la editorial barcelonesa Empúries y me leí, una tras otra, La presonera d’Alger (2002), La guerra dels cornuts (2004) y Les amnèsies de Déu (2006). Tres novelas excelentes. En la segunda, por ejemplo, el teniente rosellonés del ejército francés Alexandre Pagès cae herido durante la Primera Guerra Mundial y los servicios secretos aprovechan para destinarlo al Consulado francés de Barcelona con la misión secreta de reclutar a jóvenes patriotas catalanes para que se alisten en el ejército aliado con la promesa que, guerra mediante, Catalunya será un país independiente. Bezsonoff consigue que los giros y peculiaridades rosellonesas de su lengua nunca sean un obstáculo para el lector c…

Aterrades?

El dissabte 27 de febrer, de bon matí, ja escolto les primeres notícies sobre el cataclisme xilè. El corresponsal de Catalunya Ràdio Joan Biosca, encara des de Buenos Aires, fa una crònica d’impacte amb les primeres notícies que arriben de la costa pacífica. És una crònica magnífica, en el to just per parlar d’una catàstrofe, però em crida l’atenció una minúscula confusió verbal per la seva irònica idoneïtat. Biosca, després de traslladar-nos les poques notícies que li arriben des del país veí, parla de l’efecte del sisme sobre la gent. I aquí és on el xoc de mots s’afegeix a l’estat de xoc general que provoca el terratrèmol, perquè el periodista parla de moltes persones aterrades. Comet, doncs, un petit lapsus imputable a l’idioma dominant en el seu entorn immediat, perquè en castellà les personas que senten terror sí que estan “aterradas” però en català estan aterrides. La cosa no aniria més enllà si no fos perquè aterrades també és una paraula totalment pertinent en el relat del ca…

Lloances improcedents

Dins d’un taxi, escolto Noticias mediodía d’Onda Cero, que és el que el seu mateix nom indica: unes notícies de migdia, no pas un zero i encara menys a l’esquerra, perquè l’emissora pertany al Grupo Antena 3. Ben il·lustratiu de la seva ideologia és el lapsus de la locutora, Elena Gijón, que va anomenar la vicepresidenta del govern Fernández de la Pega –es va corregir a l’acte, però la broma ja havia començat a circular per presons, hospitals i algunes benzineres del país-. Ahir, que va morir Miguel Delibes, Noticias mediodía va obrir així: “Ha muerto un hombre bueno y generoso, que además hacía arte con su escritura”. No sabria dir perquè ens hauria d’importar gaire, a nosaltres que no el vam tractar, que Delibes fos una ànima bondadosa o un home odiós, mesquí i malèvol, una mena de Cruel·la de Vil val·lissoletana. Potser ara mateix no tenen present Cruel·la de Vil, aquella vella dama indigna que apareix a 101 dàlmates, la novel·la de Dodie Smith (la pel·lícula no reflecteix prou bé …

Adverbis

La creació literària neix sempre d’un engany: l’autor escriu unes paraules que el lector reconeix, però ordenades de manera que li resultin noves i atractives, i al mateix temps hi confiï perquè les percep com una cosa familiar. Aquesta pirueta és el que es coneix com a estil, i com menys es noti el truc, millor. Si em pregunten què em passa quan escric, si pateixo o em diverteixo, el meu primer reflex és apuntar-me a la diversió. De seguida, però, me’n recordo d’una frase de Nabokov: «La sensació embogidora que les paraules justes, les úniques paraules valedores, esperen a la riba oposada, en la boirosa llunyania, mentre el pensament encara nu i estremit clama per obtenir-les des d’aquest costat de l’abisme». L’escriptor entaula un combat amb el llenguatge per dir exactament el que vol dir. Les paraules han de vestir el pensament, però si no es trien bé, només el disfressen o el deixen mig nu i tremolant. És normal, doncs, que tot aquest procés generi dubtes: aleshores és quan els ad…

Liderant el pollastre

M’estava a casa endreçant la meva col·lecció d’embolcalls de pa de pessic, quan una promoció va anunciar Banda ampla, el debat dels dimecres a la nit de TV3 que condueixen Lídia Heredia i Toni Martínez. Ens informaven que a la propera edició debatrien sobre totes aquestes consultes per a la independència, que cada tant es celebren a diverses poblacions del país. Hi he anat a dues, a Arenys de Munt i a Castellar del Vallès, per treure-hi el nas, i em veig en condicions d’afirmar que sense la Falange Española perden molt. De fet, la Falange no hauria de faltar en cap acte públic, perquè hi dóna una lluminositat, un entusiasme, una direcció. No veuria amb mals ulls que la Falange irrompés amb banderes, uniformes i correatges, cantant Montañas nevadas, a la festa de primera comunió de les meves filles, que preparo per aquest mes de maig.
Per anunciar aquest Banda ampla, el locutor de la promo es va preguntar: “Què en pensen els universitaris, la generació que d’aquí a vint anys liderarà el…

¿Hay dos tamientos?

Diría que en mi ciudad sólo hay un ayuntamiento. A veces, escuchando a los dos socios que lo gobiernan, podría parecer que hay dos, pero siempre que intento contrastar esta percepción inquietante topo con los hechos (tozudos como helechos). Y con quienes los ejecutan, claro, desde el poder municipal. Cierto, admiten con franqueza, que puede haber alguna disensión entre socios de consistorio, como por ejemplo en la polémica apuesta por los Juegos Olímpicos de un invierno que parecía lejano hasta la nevada del lunes. Cierto, vuelven a admitir, que el futuro de la Diagonal provoca más de un sarpullido. Pero en general, nada hay que no se pueda solucionar con buena voluntad. Así las cosas, ya me estaba resignando a creer que mi visión doble tenía orígenes puramente etílicos cuando, en plena nevada, leí un apunte titulado "Hivernació" en uno de los blogs que suelo seguir: horinal.blogspot.com. La hibernación a la que alude el apunte, amargo y educado, es la congelación (temporal)…

Avisos i notícies

Ningú no declara a la ràdio: “Sabia que s’acostava una tempesta que deunidó, me n’havien advertit els homes del temps, però he provat sort (o he fet el viu, depenent de la mandíbula prògnata de cadascú), he tret el cotxe i ara em trobo aquí atrapat per la neu”. Al contrari, tothom declara irritat, tot just se’ls acosta un micro: “Ho sabien, i no han fet res”. Ho sabien els que manen: consellers, directors generals, caps d’àrea, secretaris, regidors, policies, bombers, guàrdies i els macers de l’Ajuntament, que no van actuar com caldria (els macers devien portar la maça torta). Fuentes s’ha preguntat a El matí de Catalunya Ràdio: les administracions han gestionat bé la nevada? Mentre que Pere Mas, a Tot es molt confús, ha insinuat que potser uns quants ciutadans no van actuar bé davant de la tempesta (els surfistes espero hagin agafat un bon catarro). Molts afectats s’han queixat que les autoritats no els van advertir prou, com un nen que protesta perquè els pares no l’han avisat que p…

Monstres, 50%, Mam

Monstres. Quan un tipus com en Pedro Jiménez –un violador reincident reacusat fa poc de la violació, assassinat i profanació dels cadàvers de dues policies en pràctiques a Bellvitge, el 2004– apareix als mitjans de comunicació, el públic sempre reacciona amb estupefacció: com pot ser que hi hagi gent com Jiménez, o bé, posem per cas, Josef Fritzl (que va tenir set fills amb la pròpia filla en un soterrani austríac del qual ella no va poder sortir durant 24 anys) o bé els anglesos Fred i Rose West (que van penjar un mínim de 12 noies de les bigues de casa seva, on les van violar i torturar mentre posaven la cançó Yeh Yeh de Georgie Fame a tota pastilla); o bé Ricard Pinilla i Oriol Plana (els fills de papà que van cremar viva la indigent Rosario Endrinal, el 2005). Els soferts advocats d’aquesta mena de persones solen al·legar que els seus clients pateixen malalties mentals o que han actuat sota la influència d’estupefaents.

50%. Doncs ni una cosa ni l’altra, segons els psicòlegs evolu…

Contante y malsonante

Tal vez los lectores de Malcolm Lowry tengamos una idea un poco distorsionada, pero en general se asocia la carrera diplomática a la elegancia, la pulcritud y las buenas maneras. Embajadas, consulados, recepciones, audiencias... son palabras cordiales, tal vez un poco huecas, pero siempre confortables. Tan vacías y confortables como las declaraciones de la diplomacia, redactadas con tipografía de terciopelo. El lado oscuro, que de haberlo haylo, viaja en valija. Discretamente. Por eso es tan poco habitual que un diplomático se salga del guión y cometa alguna estridencia que le exponga. Y aún más cuando lo hace a su pesar, como sería el caso del diplomático paquistaní de 55 años Akbar Zeb, alto comisionado en Canadá. Hace unas semanas, saltó la noticia: Zeb había sido rechazado por las autoridades de Arabia Saudita como posible embajador paquistaní por razones priápicas. Por lo visto, en lengua árabe Akbar Zeb puede ser traducido como "pene mayor" (o "la polla más grande…

Otro enigma Larsson

Este viernes se estrenó la tercera película de la saga Larsson. Ya saben, el sueco que ha vendido millones de novelas al estilo Cid Campeador, después de muerto. Las tres novelas de Millenium son un ejemplode acción trepidante, incluso trepidantesca. Son relatos sin demasiados meandros para queel lector tenga siempre la sensación de avanzar. Juego vertical. Stieg Larsson, que añadió una e a su nombre real Stig para no ser confundido con un autor homónimo, noveló los temas que le preocupaban como periodista: el maltrato a las mujeres, la explotación sexual, la especulación, los grupos ultraderechistas y las cloacas del sistema. Para investigarlos, se inventó la revista independiente Millenium y unos personajes heroicos, entre los que destaca la extraña pareja protagonista: el aguerrido Mike Blomkvist y la asocial Lisbeth Salander. Y ahí dio en el clavo hasta alcanzar un éxito insospechado. Sus tres novelasno sólo han vendido millones de ejemplares en decenas de lenguas, sino que han re…

Dos amics que tinc

Quan en Jiménez i en Losantos s’asseuen de costat a taula, un de la colla sempre comenta: “Ara són el Jiménez Losantos”. Vol dir que, posats de costat, evoquen el locutor Federico Jiménez Losantos. L’arquitecte Jiménez és alt i distingit, el publicista Losantos és rebordonit i amb mitja cara de cada manera. Tots dos de cinquanta anys llargs, catalans, cultes i viatjats. Com Jiménez Losantos, de joves van abraçar el marxisme, la revolució permanent i la certesa marmòria que la televisió, el futbol i la cançó de l’estiu ens alienaven (incloses Las Grecas i Te estoy amando locamente). Com Jiménez Losantos, actualment opinen que “això del català” ha anat massa lluny. Un idioma no s’ha de promoure amb quotes i sancions, sinó que s’ha d’optar per la via de la seducció (a mi també m’agradaria que els inspectors d’Hisenda optessin per la via de la seducció). No cal córrer, els immigrants aprendran el català a la segona generació i el parlaran a la tercera o bé a la quarta. Alhora, és molt gre…

Que no l’acabin!

Una de les notícies de la setmana ha estat l’anunci que Sa Santedat Benet XVI ens visitarà al novembre per consagrar la nau central de la Sagrada Família. Enmig del rebombori, dissimulada entre els càntics d’alegria i el fru-fru de les sotanes, va sorgir una dada esgarrifosa: si se segueix el ritme habitual, va afirmar el cardenal Martínez Sistach, les obres podrien estar acabades «d’aquí 15 o 20 anys». Ara ja està fet, però aquest anunci és un error de càlcul de proporcions bíbliques, amb perdó. Se m’acudeixen com a mínim dues raons per no revelar al món que entre el 2025 i el 2030, més o menys, el temple expiatori quedarà culminat. La primera és implacable: ens recorda que som mortals. Tots hem crescut pensant-nos que no veuríem mai acabada la Sagrada Família. Vam visitar el temple quan érem nens, en viatge escolar, i les seves pedres fosques ens van aclaparar amb aquell aire fantàstic, de novel·la de Juli Verne. Recordo la veu del professor ressonant entre les columnes: «Això és co…

'Holiday on ice'

Al Time Out de la setmana passada, Richard Price declarava que escriu guions per comprar temps. Perdonin si els abandono uns moments, però cada vegada que surt el tema m’he de prendre un ansiolític amb bourbon. No puc sofrir els escriptors que van dient que fan guions per comprar temps, massa sovint m’he avorrit llegint els seus llibres i assistint a les seves obres de teatre, que es podrien titular Petulància i plom. Ells, com Price, també van comprar temps. D’una manera o una altra, ens diuen: “Durant el dia treballo al món banal, servil i detestable de la televisió i, quan es fa fosc, arribo a casa, em poso un jersei de llana que fa boleta, m’assec a l’ordinador i faig obres mestres”.
Potser la setmana passada, indecís en aquell quiosc, a l’últim moment vostè es va decantar per Hogar y moda en comptes de per Time Out. A tots aquests lectors erràtics, els explico que Richard Price és un dels guionistes de The Wire, sèrie que aquí es titula Bajo escucha (i a Mèxic, Los vigil…

Endimari?

Jep Ferret, enigmista egregi que practica la crucigramància, diu que quan era petit sovint li deien: “fuig d’aquí, endimari!”. Els Ferret són de Sitges, i la meva família materna, els Roig, de Vilanova. Potser per això em sona l’endimari dels trons, una localisme del Garraf, tot i que l’Alcover-Moll n’estén una mica l’abast, abans de definir-lo així: “Persona o cosa inútil o que fa nosa”. Joan Coromines el restringeix a Sitges i Vilanova. Però el que interessa són els intents del mestre per trobar el rastre etimològic d’aquest sinònim de trasto o andròmina. Coromines hi veu traces del grec, però aposta per la influència del mot endèries (trastos sense valor, persones petites) sobre andròmina, tot descartant la hipòtesi (!) del dromedari, “passat que aquest darrer mot s’hagués interpretat per etimologia popular com un derivat de l’ètimon d’andròmina, a la manera d’una quimera o figura mitològica”. Ja es veu que el fascina que andròmina pugui venir d’Andròmeda, “protagonista d’una histò…

El derecho a decidir

Siempre que voy a Vilafranca del Penedès acabo comiendo esos deliciosos bombones con corazón almendrado denominados catànies. Hasta este lunes creía que su nombre era un genérico, como los carquinyolis de L'Espluga de Francolí (que, según Coromines, provienen de un producto francés similar llamado croquignole), los borregos de Cardedeu (más duros), los panolis de Tortosa (o Amposta o Morella), las crespellines menorquinas o los fartons de Alboraia, en l'Horta valenciana. Pero, a diferencia de sus dulces homólogas, las catànies de Vilafranca no constan en los diccionarios. Cuando las busqué en el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana de Joan Coromines me llevé un chasco, aunque para compensar descubrí algo. La palabra catalufa, que hasta ahora sólo conocía en su uso peyorativo para decir catalana, pero pronunciándolo como quien escupe, resulta que designa a un "cert teixit de seda o de llana felpat", procedente de una especie de trapo que se f…

Space Cowboys

I'd always wanted to see a 3D film (when half-way through childhood, I pored over ads for a feature called 'The Bubble', filmed in 'Spacevision': a vision I was too young to be allowed to have). So I made sure to see 'Avatar', whose 3-D technology – which took some 15 years to develop – is supposed to be, pardon my English, the dog's bollocks. At first, to tell the truth, I was put off by the killer rhinos slavering straight into the audience and the jungle bugs buzzing inches from my face, but as the minutes flowed on it dawned on me I was watching one of the most remarkable spectacles ever seen on a screen: waterfall-gashed mountains floating in pink skies, blue humanoids sprinting along fat kilometre-high branches, multi-coloured pterodactyls perching like butterfly colonies on distant crags... And yet. At the service of all this dazzle, the director had put a script so simplistic and over-familiar it might have been written by a pre-teen Friend of t…

Tots els capricis

Que vostè un bon dia sent un desig impetuós de sentir la retransmissió per ràdio del gol de Zarra durant l’Espanya-Anglaterra del 2 de juliol del 1950? Només ha de buscar el web Fonoteca de la radio. Que s’estimaria més sentir la notícia de la legalització del Partit Comunista, el 4 d’abril de 1977, dita entre vacil·lacions i ennuegades per Alejo García Ortega a través de RNE? A Fonoteca de la radio. Que vostè, en canvi, va tenir una infantesa difícil, els pares li pegaven sovint i s’inclina més per una al·locució de Queipo de Llano durant la guerra civil des de Radio Sevilla? A Fonoteca de la radio. Que es deleix per l’anunci de Flan Chino Mandarín, el de lleixiu Clarita o el de paraigües Vizcaíno? Jo he deixat de fer vida social, anar a festes, còctels i sales d’espera; em quedo a casa pendent només d’aquesta web. Si em truca un amic i em pregunta què faig, menteixo, perquè no sabria com dir-li que en aquells moments escolto Niceto Alcalá Zamora. O un capítol de La saga de los Porr…

¿Odio los musicales?

En las matinales del TNC triunfa una versión musical deLa casa sota la sorra, la leidísima novela que Joaquim Carbó publicó en 1966, el mismo año en el que Sebastià Sorribes publicaba El zoo d'en Pitus. Se trataba de un encargo tan oportuno como difícil, y la compañía EGOS teatre lo ha resuelto con valentía y acierto. Las exóticas aventuras africanas de Pere Vidal, Henry Balua y el malvado señor Ti que constituyen el argumento de la novela de Carbó acaban concentradas en un plató. Tras este golpe de efecto, que les juro que continuará siendo efectivo incluso tras habérselo (ejem) revelado, asistimos a diversos incidentes que suceden durante el rodaje de la versión cinematográfica de La casa sota la sorra. El tono de farsa se expande más allá de la claqueta, hasta el punto que los chicos de EGOS teatre introducen al detective Felip Marlot, un trasunto de Philip Marlowe que protagoniza otras novelas de Carbó, para que investigue una trama paralela que sucede en este presunto rodaje.…

Regles, Tòtils, Perles

Regles. Com si sabessin que el dia de Sant Jordi ja es pot entrellucar a l’horitzó, 28 escriptors en llengua anglesa acaben de regalar als lectors lletraferits del diari londinenc The Guardian unes regles per escriure (deu de cada autor). No consells, que consti, sinó regles: consignes obligatòries.

Tòtils. O no: perquè realment no cal que els aprenents d’escriptor –que a Catalunya, ja se sap, som legió– prenguin totes aquestes regles al peu de la lletra. N’hi ha que fins i tot són ben prescindibles, començant amb les de Geoff Dyer, un novel·lista no gaire conegut aquí; amb la seriositat prepotent que sembla ser que és la marca de la seva casa particular, recomana el següent: “Tingueu penediments. Són com combustible. A la pàgina s’abranden fins a convertir-se en desig”. Aquesta proclamació no del tot diàfana m’ha recordat els vells temps en què un Geoff Dyer encara jove i inèdit feia gala de les seves elucubracions erudites per humiliar la meva cosina (amb qui compartia pis) tot donan…