Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: novembre, 2009

All Together Now

Last October the Schools' Council of Catalonia – a think-tank which advises the Generalitat's Education minister, Ernest Maragall - voted to expunge the word 'Nadal' ('Christmas') from the holiday calendar and replace it with 'vacances d'hivern' ('winter vacation') in a gesture of spiritual correctness which sounds like it might have been dreamt up for one of the London periodical Private Eye's weekly send-ups of Tony Blair's Faith Foundation (lampooned in the magazine as D.A.F.T: 'Drawing All Faiths Together'). Atheist though I may be, I've never been tempted to call Christmas by any other name. When I was growing up (that is, until I was forty-five) every yuletide I would overhear people whipping out the same complaint like re-used tinsel: 'Christmas gets more commercial by the year'. Happily, they have been proven right: in the current post-Christian Catalonia, in which less than 10% of the population (and only…

Avui, Ahir, Demà

Avui. El dia 21 el diari que teniu entre mans va anunciar que l’Ajuntament de Barcelona li havia negat tant l’última engruna de pa com l’últim pessic de sal, amb la retirada total de publicitat institucional, de totes les subscripcions institucionals i fins i tot dels abonaments per a diaris que es regalen als regidors de la nostra capital. La justificació d’aquest òbviament és, i cito l’Enric Casas, el responsable de la publicitat de l’Ajuntament, que aquest diari “no interessa perquè sempre ens va en contra”. O sigui, perquè de tant en tant l’AVUI insinua que –entre els policies municipals que multen conductors catalans que porten l’enganxina CAT o el nombre desconcertant de turistes atracats impunement tot l’any o les fel·lacions fetes al carrer per nigerianes terroritzades pels mateixos proxenetes– Barcelona no és pas la Xauxa reblerta de nèctar i ambrosia que deuen somiar despert alguns dels que remenen les cireres consistorials. Dit això, voldria recalcar que només sóc un humil …

"Le rouge et le noir"

Tendemos a mirar los calendarios como quien observa el paso del tiempo. Por eso, tantos cineastas han usado el manido recurso de filmar las hojas consecutivas de un calendario para así trasmitir el vértigo cronométrico. Una variante interesante usa portadas de diario, lo que permite añadir noticias argumentalmente relevantes. Pero todos los calendarios son meras convenciones, tal como se ha encargado de recordarnos el audaz conseller Ernest Maragall al proponer la reforma del sacrosanto calendario escolar. Un calendario no es otra cosa que una división sistematizada del tiempo con el propósito de organizar las actividades humanas. Por eso, a culturas distintas, calendarios diversos: que si maya, que si egipcio, chino, inca, azteca, juliano, gregoriano, musulmán... Algunos revolucionarios, en su afán por vivir al dorso de la tortilla, quisieron cambiar eso. Lo hicieron los franceses y también los soviéticos, que a partir de 1929 usaron una versión más racional del gregoriano, con meses…

Per quins sets sous

S’han publicat les activitats extraparlamentàries dels diputats del Congrés i bona part són tertulians de ràdio i televisió (menys el diputat del PP Juan Morano Masa, que es declara només tertulià de ràdio, qui sap si en un intent audaç que el contractin a Intereconomía TV). També s’hi troben molts conferenciants, advocats, regidors, presidents de fundacions i un àrbitre de tennis, el també diputat del PP Gabriel Mato Adrover, el germà d’Ana Mato, que estic esperant amb candeletes el sistema de llistes obertes per votar-lo. I hi ha dos casos que m’intriguen, com són dos diputats amb pensió d’invalidesa permanent.
Molts diputats exerceixen de tertulians sense remuneració. Si han cregut convenient remarcar-ho, també hi podrien haver inclòs la secretaria de l’Associació de Pessebristes, la presidència de l’AMPA i el cap de la comparsa Els Tocatrons, del Carnestoltes de Vilanova. Una activitat que no es cobra no es pot considerar professional (sempre que no acabis a Magistratura de Trebal…

Marvin Gaye i l’ecologia

És dijous i estic esmorzant en un bar de disseny. De fons se sent música instrumental, molt adequada amb el lloc. Probablement algú ha programat un ordinador connectat a Spotify. Tot –el cafè, el croissant, la cadira, la música– sembla estudiat per començar bé el dia. Llegeixo el diari. Una informació explica que Barack Obama participarà en la cimera de Copenhaguen sobre el canvi climàtic i que hi presentarà un projecte per a la reducció d’emissions de gasos. El to de l’article és lleument optimista, en sintonia amb el bar, sobretot quan explica que fa uns dies la Xina i els Estats Units van acordar negociar conjuntament la manera de combatre el canvi climàtic. De sobte la música de fons canvia i comença a sonar la cançó Mercy mercy me, de Marvin Gaye. La conec bé perquè forma part del disc What’s going on, que és el meu disc preferit de tots els temps, aquell que que m’enduria a una illa deserta. És un canvi a traïció, que m’agafa amb la guàrdia baixa, i de sobte tinc una mena d’epif…

Ja som dos dillunsaires

L’altre Riba

Enguany es commemora amb simposis i homenatges el cinquantenari de la mort de Carles Riba. L’efemèride hauria d’ajudar a sostreure el poeta de la mística universitària que ha imbuït la seva figura. La seva condició de crític i traductor han fet obviar massa sovint que era també i sobretot poeta. Un poeta que, sota la cuirassa d’humanista, “hagué lo cor salvatge”, per dir-ho amb un vers d’Ausiàs March que ell sempre va tenir molt present. Referent gairebé únic entre dues Catalunyes partides per la Guerra Civil, Riba va haver de sostenir sobre les seves espatlles tota una cultura. Com ja va apuntar Gabriel Ferrater, “Riba tot sol va constituir durant molts anys l’únic equivalent individual de la nostra societat literària inexistent, i l’única garantia propera de la pervivència de la nostra literatura”.

En un article recent, publicat a la Revista del Col·legi de Doctors i Llicenciats amb el suggestiu títol “Qui té por de Carles Riba?, el professor de la UB Jordi Malé observava que la po…

La biblioteca del Congreso

Este lunes, El Paísreproducía íntegramente la lista de actividades extraparlamentarias que declararon los 350 señores y señoras diputados del Congreso. Es una lista curiosa, en la línea de presunta transparencia que iniciara la publicación del patrimonio personal de los ministros. En este caso, el ejercicio tiene un interés psicológico mayor que el derivado de las frías cifras patrimoniales. Describir actividades profesionales implica una cierta construcción de identidad. Uno de los momentos más delicados de P3 es cuando los niños explican a qué se dedican sus padres, sobre todo si hacen crucigramas. Los 350 profesionales de la política que trabajan en la cámara baja de las Cortes Generales declaran muchas actividades extraparlamentarias. La más frecuente, de largo, es la asistencia a “Tertulias en radio y televisión”. Algunos especifican que son no remuneradas. La diputada socialista Esperança Esteve declara: “En estos momentos no participa en ninguna tertulia, pero si lo hiciera en…

Res de nou sota el sol

Tant durant els bombos previs com després de passar-se Les veus del Pamano, a moltes bandes ha aparegut només com una sèrie basada en una novel·la de Jaume Cabré, sense dir el nom del director, Lluís M. Güell, i ja no diguem el dels guionistes adaptadors, Xesc Barceló i Eduard Cortés. Les cadenes, en aquest cas TV3, ometen o minimitzen els noms dels autors de sèries i programes a la publicitat, els dossiers de premsa i la difusió en general (i quan són empleats de la casa desapareixen del tot, seguint el model d’aquelles notícies dels diaris signades per Redacció). Si és una obra adaptada, encara més. Qualsevol diria que el pas de novel·la a pel·lícula s’ha fet per art d’encantament. Cap mèrit de ningú altre (a tot estirar, igual que la senyora Pepeta, els periodistes vénen a dir que els actors ‘treballen molt bé’). La norma és silenciar els intermediaris –adaptadors i directors-, com si amb les virtuts del llibre n’hi hagués prou per fer una bona pel·lícula. Basada en una novel·la de…

Els punts i les is

A Tot és possible de RAC 1, Núria Esponellà ensenya a escriure. En els anys de glòria de l’Escuela Radio Maymó i el seu gran lema Al éxito por la práctica (aplicable també a la fel·lació i l’arròs amb llamanto), molta gent somiava amb construir-se la seva pròpia ràdio. Quan l’aconseguien muntar, escoltaven les peripècies d’en Pau Pi. Actualment, una dèria molt comuna és aprendre a escriure. Floreixen els tallers d’escriptura, que ensenyen quasi tots els gèneres menys un dels més cultivats, les notes a les dones de fer feines i també les seves (la millor, aquesta: després d’haver fet una rentadora, una dona de fer feines va deixar escrit “Si le gusta el color rosa, hoy es su día de suerte”. Concisió, alè poètic, ritme de la prosa).
Esponellà dóna consells bàsics d’escriptura sense els deliris de grandesa que sovint acompanyen la literatura. Se situa a l’altre extrem dels desequilibris mentals, les rauxes demiúrgiques i l’alcoholisme de rigor dels escriptors maleïts (sobretot maleïts pe…

Aquí no hay quien muera

Este es un artículo que me hubiera gustado no tener que escribir. Nuestro hijo quieto Lluís Serra Pablo, alias Llullu, falleció el 24 de julio. Hoy se cumplen, pues, cuatro meses justos de su muerte. El motivo de este runrún es intentar fijar el tortuoso camino de su desaparición administrativa, que concluyó el miércoles pasado. Llullu murió en un local público, de modo que el protocolo exigía la presencia de un juez para levantar el cadáver y una autopsia posterior para determinar la causa de la muerte. Por fortuna, el oficial de los Mossos que acudió aceptó simplificar los trámites. Llamamos al neuropediatra de Llullu y este certificó que la parálisis cerebral que padecía causó su muerte, con lo cual nos ahorramos la espera del juez y una autopsia innecesaria. Este fue el único momento en el que se impuso el sentido común, y aún vino dado por un factor Vip del que no pienso ni vanagloriarme ni avergonzarme; sólo lo constato: el oficial (desconozco tanto su grado como su nombre) que …

El caso Cassen

Seguí con interés a los tres consellers que explicaron las nuevas medidas adoptadas para luchar contra el fraude. Tres consellers de peso —Tura, Tresserras y Castells, dieta al margen— compareciendo para desgranar la reacción del Govern desde las tres áreas más directamente afectadas por el choriceo de Millet & Montull: Justicia, Cultura y Economía. El paquete presentado consta de 16 medidas. Basta echarles un vistazo para comprobar que se inspiran en las brechas detectadas en el caso Palau (las escletxesque Montilla soltó en Madrid hablando en castellano, autotraduciéndolas de inmediato por unas inquietantes ranuras). Por ejemplo, que a partir de ahora los receptores de subvenciones no podrán hacer donaciones a fundaciones vinculadas a partidos políticos. Sólo faltaba que le pusieran apellidos. De hecho, la nota oficial empieza con una frase inequívoca: “Després de comprovar l’ús indegut dels fons públics realitzat pels antics gestors del Palau de la Música...” La franqueza pres…

Colònia Dignitat

Interessant, el ping-pong entre la diputada Meritxell Borràs i Manel Fuentes sobre la conveniència o no que Fuentes, el conductor d’El matí de Catalunya Ràdio, presenti Pánico en elplató a Antena 3. Borràs n’és contrària perquè creu que Fuentes no podrà dedicar prous energies i dedicació a El matí. És cert, pot córrer aquest risc, perquè sis hores diàries de ràdio no se les salta un gitano, però anys enrere ningú no va suggerir que Antoni Bassas, el conductor d’Elmatí del 1995 al 2008, s’estigués de codirigir i presentar Aquest any, cent! (1999) ni A contracorrent (2003), tots dos a TV3. Aquesta pluriocupació, a Bassas no li va impedir guanyar el Premi Nacional de Radiodifusió el 2005. La diputada Borràs tampoc no ho considera convenient perquè, diu, podria anar en detriment de la credibilitat de Fuentes i d’Elmatí. Potser sí, no dic que no. Però, sobre aquest punt, val més no fer judicis previs. Que Fuentes faci el que vulgui i els oients ja li indicaran, mitjançant les audiències, s…

Jo, Ells, Nosaltres

Jo. Jo i la Jo (Alexander) vam coincidir molt breument fa deu anys, quan provàvem de pencar com a guionistes per a un programa d'humor a TV3, i ho explico, això, per deixar clar que no som ni amics ni amants ni cònjuges, i per tant si ara elogio la seva última novel·la (L'hivernacle), acabada de publicar, és exclusivament perquè fa temps que no llegeixo res (fictici) que hagi aconseguit la suspensió de la meva incredulitat fins a la darrera pàgina. (Hi ha tantes i tantes novel·les de les quals podríem dir "No m'ho crec!", talment el director de teatre rus Stanislavski quan escridassava els seus actors). L'hivernacle, tot i ser ambientat durant la Segona Guerra Mundial no és pas, lloat sigui Déu, cap novel·la històrica; de fet, es té la sensació que no és ben bé ni una novel·la a seques, ja que sembla que per a l'Alexander la història que està explicant és completament verídica. Aquesta forta versemblança, afegida a un estil alhora diàfan i amb adjectius i…

Com un film dels Coen

Aquestes setmanes he llegit tres bons llibres que, tot i ser molt diferents, mantenien una curiosa coincidència: a les contracobertes respectives, els editors es referien al particular món dels germans Coen per atraure possibles lectors. A La oreja de Murdock, de Castle Freeman Jr. (Mondadori), una novel·la de carretera, a estones violenta, citaven els cineastes perquè es tractava d’«una història senzilla però contundent, de ressonàncies clàssiques, amb un protagonista que pateix penúries». A l’edició catalana de La mort de Bunny Munro, recent novel·la de Nick Cave (Empúries), es diu que és «una divertidíssima barreja de les millors novel·les de Bukowski, el Wilt de Tom Sharpe, les pel·lícules dels germans Coen més destraleres i les comèdies familiars agredolces de sobretaula». El còctel de referències és atrevit, però s’ajusta amb fidelitat a la novel·la. El tercer exemple, per fi, apareix en una altra obra que es llegeix bé: L’emperador de la Xina, de Tilman Rammstedt (La Campana). …

Anys meravellosos

Encara m’estic preguntant per quina raó (doble personalitat? actuava sota els efectes de la hipnosi?) , l’altre dia vaig veure l’últim programa de Curso del 63, d’Antena 3. A una escola inventada, el col·legi San Severo, uns nois –actuals, esclar- cursen estudis segons els patrons pedagògics i socials de l’Espanya del 1963. Disciplina estricta, uniformes i tota aquesta mandanga per a un docu-reality en què el més rellevant és el viatge en el temps d’aquests nois (també els haurien pogut enviar a les croades o al Teatro Chino de Manolita Chen). Fins i tot el zelador es deia Ildebrando, que ambientava molt. Tot i així em va sobtar que no cantessin el Cara al sol cada matí en formació i amb el braç alçat. Tampoc no presidia l’aula el retrat de Franco ni estudiaven Formación del Espíritu Nacional. Ni resaven a cor, abans de començar les classes. Ni es confessaven, es masturbaven i es tornaven a confessar. Ni un professor els molestava amb tocaments (aquí, Ildebrando hi hauria pogut fer un…

Crecimiento impersonal

Como cada día del año, la agenda del 20 de noviembre acogerá todo tipo de actos. Seguro que mañana los nostálgicos del franquismo organizarán alguno, aunque también habrá alternativas más estimulantes. Por ejemplo, el estreno de Los condenados, la película en la que Isaki Lacuesta aborda la espinosa cuestión de la lucha armada. O la concesión de los premios Josep Vallverdú de ensayo, Màrius Torres de poesía y Lleida de proyectos narrativos, que suelen contar con la asistencia de figuras de la legitimidad republicana en Lleida como el propio Vallverdú y Víctor Torres, hermano del poeta. La participación activa en esta ceremonia me impedirá asistir a una de las propuestas más interesantes que he visto anunciada en los últimos tiempos. Es una conferencia informal —una xerrada— que se celebrará a las ocho de la tarde en el Espai Cultural i Recreatiu de Òdena, sito en esta bella localidad de la comarca del Anoia conocida, entre otras cosas, por su aeródromo. El evento lo organiza el consis…

Informes?

L’ecosistema polític català intenta passar la ITV. El vehicle ja té una edat i les darreres atzagaiades aconsellen una bona analítica. Un dels primers resultats que ha trascendit és la informitat administrativa. Definim-la: consisteix en la proliferació d’informes inútils encarregats per les diverses administracions a amics, coneguts i saludats. En alguns casos, la inanitat dels (pressumptes) treballs és tan flagrant com algunes de les pintures de Doris Malfeito que reposen a les golfes de molts empresaris. Un mer pretext subvencionador. Primer van sortir a la llum alguns informes patètics en diversos departaments de la Generalitat. Després, l’Ajuntament de Barcelona n’ha agafat el relleu. Des del punt de vista verbal resulta fascinador observar com la tossuda realitat s’encarrega de donar coherència als usos lingüístics del terme informe. El substantiu, entre d’altres sentits similars, designa una “exposició ordenada sobre un afer”. Però quan informe és un adjectiu, les dues accepcio…

FTP

Conèixer el sentit exacte de les sigles és una vella aspiració de la humanitat. Sembla que els medes van perdre una batalla decisiva per una mala interpretació d’unes sigles, van confondre l’SPQR dels estendards romans amb un simple marca comercial, com en l’actualitat seria Nivea o Licor del Polo. A El suplement de Catalunya Ràdio, cada diumenge hi apareixen unes sigles misterioses, FTP. Volen dir frase típicament pessimista. Eduard Biosca, a la secció El predicador de l’optimisme, desmunta idees que ell considera derrotistes. Fa quinze dies criticava la FTP “No hi ha un pam de net” (parlava de corrupció, no era una crítica duríssima del servei domèstic). Va argumentar que també entre els micos hi havia corrupció. No hi trobo cap consol, com tampoc em consolaria saber que existeixen cucs de seda corruptes, que perjuren, subornen i trafiquen amb capolls.
A El predicador de l'optimisme, s’hi destil·la un rebuig recalcitrant dels pessimistes i els seus idearis. I a mi em se…

Una parafilia confesable

En el amplio y variado catálogo de parafilias sexuales, hay dos que puedo confesar haber practicado, entre otras cosas porque he descubierto que tienen nombre: el retifismo y la altocalcifilia. Más la primera, definida como un fetichismo por los zapatos, que la segunda, cuya atracción por los tacones altos parece tener derivadas sadomasoquistas en las que, francamente, no me sentiría cómodo, aunque nunca se sabe. Ninguna de las dos figura en la lista oficial establecida por la psiquiatría, pero de haberlas, haylas. Leo, además, que para que el retifismo alcance la categoría de parafilia, debe ser recurrente durante un mínimo de seis meses. O sea, que es una mierdecilla de parafilia, pero no pienso avergonzarme por haberla practicado. Mis padres tuvieron una zapatería en la plaza Virrei Amat de Barcelona durante tres décadas. En ella crecí, trabajé y me enamoré perdidamente de los zapatos. De talón de aguja o manoletinas, como las de Espe cuando enmudece, botinas, botas o botos, sanda…

Botellas de atrezo

Fue extraño ver a Fernando Alonso pasearse por Valencia sin signo alguno de marca comercial. El contrato con Renault no vence hasta enero, y por eso tuvo que pedir permiso para hacer su primera aparición como ferrarista. Lo obtuvo, claro, pero las condiciones de Renault debían incluir la imposibilidad de lucir ningún logo. De modo que Alonso se mostró virgen, vestido como cualquier ser humano no patrocinado, incluso cuando dio la vuelta de honor en un Ferrari PP conducido por el ínclito amante de las cunetas Camps y su dulce copiloto Barberà. Alonso saludó desde el asiento de atrás, con un llamativo jersey rojo, azul y blanco posiblemente patrocinado por las pastillas Juanola. Ee paisano, Alonso no parecía él. Los mismos noticiarios del domingo se hicieron eco, también, de las declaraciones de Maradona sobre el futuro amistoso con Catalunya. El argentino aparecía encuadrado, como todos los entrenadores en rueda de prensa, con una parrilla al fondo formada por logos rectangulares rep…

Miller, Burgess, García

Miller. La música, durant força temps, m'ha estat més que res un desinhibidor a l'hora d'escriure, un substitut per l'alcohol que va tenir la mateixa funció fins fa 22 anys (quan va deixar de funcionar de cop i del tot). Per tant, hi ha molts mons musicals als quals no he entrat, o no gaire, senzillament perquè no m'han servit per treballar i el món flamenc és un d'ells; quan dimarts passat em vaig trobar davant per davant d'una les seves màximes exponents (la Mayte Martín, al programa Cel obert de Ràdio 4) no sabia ben bé què podria dir d'aquesta música que coneixia tan poc sense ficar la pota fins a l'engonal; cap problema, però: en escoltar la convidada, em van venir a socórrer tot de paral·lelismes literaris -que sí que coneixia força bé- a les coses que deia. Per exemple: quan va confessar que no sabia ni què era el cas Pretòria ja que gairebé mai no llegia els diaris, vaig recordar que Henry Miller tampoc mai no els havia llegit atès que per a…

Coqueteria a dojo

Després d’un temps llarg d’observació i anàlisi, he arribat a la conclusió que a Barcelona ben pocs taxistes et copegen. Copejar és quan t’obliguen a sentir la COPE, segons va deixar anar l’altre dia Joan Barril a El Cafè de la República. També hi ha taxis on t’ondaceregen. Això és, que Onda Cero t’acompanya durant el trajecte tant sí com no. En canvi, no hi he ensopegat gaire Radio TeleTaxi FM y Olé. Amb aquest nom, a mi també em faria cosa.
Fa unes setmanes, dins un taxi, vaig sentir Julia en la onda, a Onda Cero, conduït per Júlia Otero. A les sis tocades s’hi emet El Gabinete de Julia, “la sección más añorada de la radio”, segons ells mateixos (se’ls devia morir l’àvia). Tot aquest enyorament agut és, només, per a una tertúlia amb convidats al voltant d’un tema. Entenc que algú trobés a faltar, posem per cas, el Teatro invisible de RNE, però una simple tertúlia com tantes n’hi ha a la vinya herziana del Senyor, no ho acabo d’entendre. Potser és l’efecte Otero, que despert…

Les llistes de ‘Rock de Lux’

Ahir va sortir a la venda el nou llibre d’Umberto Eco. Es titula El vértigo de las listas (Lumen) i, segons expliquen a l’editorial, és un assaig que tracta de la necessitat dels humans de recopilar dades, catalogar obres, establir classificacions que ens ajudin a anar per la vida. “Ens agraden les llistes perquè no ens volem morir”, afirma Umberto Eco, i li dono tota la raó. De fet, jo sempre ho havia pensat des de l’altre costat: fer llistes ens ajuda a mantenir-nos joves, crítics, insatisfets, curiosos. Tot plegat ve a tomb perquè la revista musical Rock de Lux acaba de fer els 25 anys i ho celebren amb un número especial fet de llistes. El 1984 jo vaig comprar aquell primer exemplar de Rock de Lux –si mal no recordo amb Boy George a la portada– i des d’aleshores he seguit amb assiduïtat (i amb alguna emprenyada) l’afició dels seus periodistes per definir tendències, descobrir-nos músiques i pontificar de tant en tant amb arrogància.

A hores d’ara, és d’agrair que la nostàlgia no ha…

Bailando el vals

Hace ya semanas que el valenciano Arturo Valls pone su cuero cabelludo al servicio de un champú anticaspa en un espot publicitario que se repite machaconamente. Es un anuncio tirando a simpático, que reproduce el tono de Camera Café, la serie que ha dado más notoriedad a Valls. Vemos al actor en una gala de ensueño, entre los nominados a un Oscar, mientras una bella señorita pronuncia la sonsonia habitual dedicada a los ganadores de la mítica estatuilla: Arturo Vals for “¿Qué tienen los hombres en la cabeza?” La voz llama señor Vals al conocido actor. Vals, como la danza vienesa. En la convención del anuncio, todo era un sueño, y el bueno de Arturo no despierta de él hasta que una voz femenina repite, tres veces, su presunto nombre: “¿señor Vals?”. Sí, tres veces Vals, con aquella alegría. Hay que tener muy poca conciencia lingüística para no darse cuenta del desliz, de lo que se deduce que, pudiendo decir Valls o aproximarse por la patilla con un Vaisdel verbo ir, los responsables de…

Territori?

Els polítics reben, aquests dies de temença i desafecció, un munt d’acusacions que només són justes per a un percentatge reduït del col·lectiu. Tot i això, el sistema està carregat de disfuncions greus que aconsellen una exploració a fons. Cal fer proves clíniques, i no pas una simple analítica demoscòpica, sinó una endoscòpia, per més dolorosa que resulti. Però la magnitud de la corruptivitis no ens ha de fer negligir altres mals. Per exemple, la corrupció general del llenguatge de què és responsable la classe política en pes. L’enèsima absurditat és l’ús generalitzat del terme territori per referir-se, només, a una part del país: la que resulta d’excloure’n l’anomenada àrea metropolitana. Per eludir el menyspreu implícit que comportava la capitalina expressió anar a comarques, ara quan els candidats viatgen pel país diuen que van a visitar el territori, no fos cas que algú els acusi de massa nacionalistes si en diuen país. Es passen el dia territori amunt, territori avall... llevat …

Tel de notícies

Els espais d’entreteniment conduïts per antics presentadors de telenotícies o informatius diversos em semblen, sobretot, informatius animats. Si abans se’ns adreçaven més enravenats que un ciri, amb cantarella, mirant fixos el teleapuntador i abaixant les parpelles amb coqueteria (Pellicer) o fent muntanya amunt (Lorenzo Milá), només canvia que se’ls veu més distesos i riallers. Però no s’hi acaben de trobar còmodes, en l’entreteniment, somriuen forçats, tietegen, t’intenten convèncer que ens ho passem molt bé (quan això ho hauria d’apreciar l’espectador ell tot sol) i, el que em sembla més greu, confonen la cordialitat amb l’humor. Ningú no engega el televisor per trobar-hi amabilitat i bones maneres, simpatia i correcció. A Catalunya, només conec un cas que hagi tingut un èxit rotund en aquest pas de presentador de telenotícies a l’entreteniment: Queco Novell, que presentava un informatiu del circuit català –el curtcircuit català- de TVE, els anys 90, i ara és imitador a Polònia. Em…

No Flowers

I write this just two days before visiting the United States of America, on a freebie but not a junket: I have to sing for my ticket in the form of a lecture, a round table and a live reading, together with Najat El Hachmi, Patrícia Gabancho, Sam Abrams and Simona Skrabec, that is to say, a scattering of us Catalan language writers who, having been born on foreign soil, can be wheeled out on occasion to surprise audiences abroad; but what makes this particular cat (please forgive the involuntary beatnik-speak) feel he's got the cream is that we are being to sent to San Francisco; San Francisco, where the City Lights bookshop – whose founder Lawrence Ferlinghetti published the banned poem 'Howl' that author Allen Ginsberg yelled out for the first time in the city's Six Gallery in 1955 - still flourishes; and just east of San Francisco is Oakland, where the Black Panthers were founded in 1966: the only armed liberation movement in the Western World that got widespread su…

Flora topical

Cada dia, un dels millors moments de la tertúlia d'El matí de Catalunya Ràdio són els primers quinze, vint segons a tot estirar. Després de presentar els tertulians, Fuentes pregunta a un redactor: “Què no volem sentir avui a la tertúlia?”. Tot seguit el redactor desgrana uns quants tòpics periodístics sobre l’actualitat. Dilluns, un dels clixés que va demanar que no es repetís és aquest: arran del vintè aniversari de la caiguda del Mur de Berlín, encara queden altres murs per abatre (metafòrics, no els d’una cerveseria on serveixen una xucrut deplorable). El dia abans, el 30 minuts de TV3 es titulava Altres murs. Ja que hi som, ahir al TN migdia van escriure “Vint anys després...Tots berlinesos”, com si abans de la caiguda del mur a una banda fossin berlinesos i a l’altra, d’Igualada. És saludable que es detectin els tòpics, només són automatismes sense contingut –quan no són interessats, esclar-: regeneració política, el valor de la diversitat, èxit de crítica però no de públic,…

Chupando del brote

Llevamos meses comiendo brotes verdes. Desde que la pasada primavera el presidente de la Reserva Federal norteamericana Ben Bernanke dijo que detectaba green shoots en la economía y la ministra Salgado importó la expresión con aquella alegría. Aunque a primera vista shoots remite al verbo disparar, en inglés shoot también significa brote. De hecho, hace un lustro la lingüista británica Lynne Truss tuvo un inesperado éxito editorial con un magnífico manual que reivindicaba el uso correcto de la puntuación: Eats, Shoots & Leaves (The Zero Tolerance Approach to Punctuation). El título parte de una facecia popular inglesa protagonizada por una coma móvil y un oso panda pistolero que entra en un café y se lía a tiros. Cuando el camarero se lo recrimina, el panda le invita a informarse buscándole en un diccionario que contiene un error de puntuación en su entrada. Con sus idas y venidas, la coma errónea activa el doble sentido de las palabras shoots (brotes o dispara) y leaves (hojas o …

Vagues, Errors, Tiberis

Vagues. Als mitjans normals i corrents i de vegades tocats i posats i tot, se n'ha parlat ben poc, de l'Amadeu Casellas, l'anarquista que va participar, talment una versió 2.0 de Puig Antich, en uns quants atracaments de bancs als anys 80 per tal de finançar la seva lluita no armada -i prescient, dirien alguns- contra el món de les finances. Si al Puig Antich el van matar durant la dictadura, amb l'Amadeu Casellas els ha faltat poc perquè fessin el mateix en democràcia: fins a la data aquest home -que no ha comès cap delicte de sang- ha passat 23 anys a la garjola; a tall de protesta, fa cent dies va començar una vaga de fam a Quatre Camins -acabada d'abandonar- que l'ha deixat amb uns danys permanents al sistema nerviós. Amb tot, continuen negant-li la limitació de condemna, per bé que hagi complert totes les condemnes: un cas més del que els advocats en diuen CPE (cadena perpètua encoberta).

Errors. El meu amic Max va ser tancat l'any 82 a la presó de Brix…

Aventura en la cartelera

Miro la cartelera, desde la A de A la deriva hasta la V de Vicky el vikingo. La lista de películas disponibles prepondera sobre la de salas de exhibición en las ciudades con mucha oferta, como Barcelona. Ambas listas se rigen a través del orden alfabético, de modo que Ágorade Amenábar precede a Petit indi de Recha sin que medie una inversión publicitaria especial. Otra cosa son las reseñas críticas o los acríticos anuncios, pero en las páginas de la cartelera, que es donde se posan más ojos cada fin de semana, la jerarquía la promulga el orden alfabético y eso da relevancia a las películas que empiezan por A. Ahora mismo, en Barcelona, hay 5: A la deriva, Adam, After, Ágora y Azaña. No es que sea un número escandaloso. De hecho, la campeona es la M de Millenium, con 8 pelis en cartelera, pero algo tiene la A que no tienen las demás. En este mundo tan competitivo, ser el primero de una lista pública tiene su aquel, y hasta puede influir en el consumo. Hoy, el número uno esA la deriva, …

Dissuasió o victòria

A l’article Una proposta per la cultura publicat en aquest diari el 28 d’octubre, Antoni Dalmau defensava que als informatius de ràdios i televisions públiques hi hagués una secció diferenciada de cultura, com n’hi ha d’esports, de meteorologia i d’economia (es va deixar aquell espai de cuina d’havent dinat, després del Telenotícies migdia, que ens acompanyarà a la tomba). Dalmau demanava un presentador propi i uns periodistes especialitzats “que es trenquin les banyes cada dia per omplir de continguts la seva feina”. Al meu entendre, la fractura de cornamenta no caldria, ja que diàriament els periodistes podrien triar entre tot de novetats del sextet d’arts original, més el setè (cinema), el vuitè (fotografia), el novè (còmic) i el desè (arts marcials –Bruce Lee no es mereix menys-). Ara bé, és probable que aquesta proposta tingués un efecte dissuasiu. A les ràdios i a les televisions la informació cultural acostuma a tenir un to de prospecte setinat, amb un gran allau de clixés, exh…

Dies del Somorrostro

Dijous passat vaig mirar-me un cop i un altre, fascinat, les fotografies de Rossend Torras que ens feia conèixer aquest diari. Cada imatge és com una finestra per espiar el passat des de la primera fila. Són fotos, sobretot les que retraten la vida quotidiana, amb la virtut de rescatar una ciutat que ja no existeix, una memòria que sovint ha estat esborrada expressament. Les cicatrius fan mal efecte i no agraden a ningú. Vaig agafar una lupa i vaig posar-me a rastrejar els detalls menys obvis: l’anunci lluminós de la Bayer rere l’alcalde franquista; les mitges a ratlles de la Monyos; el nen encorbatat que mirava les primeres proves de televisió, les granisses al cap d’una gitana hongaresa en algun punt del Somorrostro...

La imatge d’aquesta dona agafant aigua d’una font em va retornar hores després. El mateix dijous, al cine Verdi Park, vaig anar a veure la pel·lícula Barraques. La ciutat oblidada, dirigida per Alonso Carnicer i Sara Grimal. Nascut com un reportatge per al programa 30 …