Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juliol, 2009

Holocaust caníbal

Diumenge, mirant 30 minuts de TV3, vaig tenir un déjà vu, aquell fenomen psíquic que consisteix en la sensació il·lusòria de repetir una vivència anterior, quan en realitat és nova. El vaig experimentar davant del reportatge Enganys a domicili, sobre empreses de venda a domicili que enreden els seus clients amb foteses, que es cobren a pes d’or. A l’inici, Eduard Sanjuán ens va informar que es tractava d’un documental de l’equip de Dossiers de Canal 9. A mesura que el veia, em repetia: “Jo això ja ho he viscut abans...”. Però un déjà vu és momentani, no dura deu, quinze, vint minuts. Si es prolonga gaire temps, se’n diu matrimoni. Neguitós, vaig estar a punt de trucar el meu neuròleg de capçalera. Però no el vaig voler destorbar tan tard, sé que és un home de costums impertorbables (el batí de seda, l’armanyac, els discos de Luis Mariano). Tot d’una vaig lligar caps i vaig descobrir que no era un déjà vu: aquell reportatge l’havia vist el gener passat a Canal 9. Es deia d’una altra ma…

Un consell arriscat

El primer dia, abans de començar el concurs Per tapar forats de RAC1, el locutor David Jobé truca a Jordi Hurtado, el presentador de Saber y ganar, i li demana consell. Mantenen un diàleg breu de l’estil Mestre budista i Petit Saltamartí (en el sentit d’una llagosta verda jove, no el ninot). En un rampell de creativitat, Hurtado recomana a Jobé: “Sigues tu mateix. No et vulguis assemblar al Ramón García, ni al Kiko Ledgard, ni a la Mayra Gómez Kemp”. Sincerament, a mi em seria molt més complicat imitar Mayra Gómez Kemp que no ser jo mateix (em tinc més per la mà, com si diguéssim). Només un gran actor com Ramon Fontserè (Pla, Dalí, Pujol) podria imitar Mayra Gómez Kemp amb garanties. Per a la resta de mortals, és més pràctic ser un mateix, encara que els resultats no siguin gaire galdosos. Però el que em crida l’atenció és la insistència en aquest consell tan suat, que se sent arreu: “Sigues tu mateix”. Una variant cardíaca és “Segueix el que et diu el cor” (en el meu cas, que m’he pr…

Frases com diamants

Com Grace Paley i Lorrie Moore, dues narradores que li són afins, Amy Hempel (Chicago, 1951) és una escriptora pausada. Cuentos completos reuneix els quatre llibres de relats que va publicar al llarg de 20 anys, una col·lecció d’històries que, llegides en conjunt, componen una mirada fascinant sobre el món. La primera reacció del lector és la sorpresa. Després ve l’admiració. La prosa d’Amy Hempel no s’assembla a la de ningú. Sense abandonar les convencions del gènere breu --economia en el llenguatge, precisió narrativa--,els seus contes semblen flirtejar amb els límits acceptables per la tradició, i sovint basen el seu efecte en aquest desafiament. El lector no triga a comprendre la seva lògica narrativa. A «La cosecha», per exemple, una dona que ha tingut un accident de cotxe recorda l’estada a l’hospital i el retorn a casa. A la meitat del relat, la narradora fa una pausa i escriu: «Quan explico la veritat ometo molts detalls. El mateix em passa quan escric una història. Ara començ…

Mola más en catalán

¿Què deu ser això que diuen que és el “català de carrer” i que sembla que tothom busca o no veu prou reflectit en els mitjans de comunicació? Totes les llengües del món tenen diferents registres i variants, i si han estat normativitzades solen tenir un estàndard que fa de llengua comuna per tal que els seus parlants puguin sentir-se aixoplugats sota uns paràmetres generals. Hi ha llengües amb un estàndard tan allunyat del parlar de carrer que no s’entén si no es passa per la domesticació idiomàtica que suposa l’escolarització. Seria el cas de l’àrab: els parlants de la variant magrebina, per exemple, tenen ben poc a veure amb el registre formal de les telenovel·les veneçolanes doblades i en canvi són seguides per una part important de l’audiència. Amb l’amazic ha passat exactament el contrari: la falta d’un estàndard comú ha fet que les variants hagin evolucionat tan aïllades l’una de l’altra que un rifeny difícilment pot mantenir una conversa amb un amazic del Sous. 
A casa vam aprend…

Meló sabonós

A Catalunya Ràdio, una noia canta: “Meló, meló, meló Bruñó!”. Paro l’orella, perquè el meló és un tema que m’interessa i em preocupa. Sobretot des que vaig saber que certs cultivadors d’aquestes cucurbitàcies hi injecten, amb una xeringa, aigua amb sucre per endolcir-les. També les síndries són víctimes d’aquesta pràctica abusiva. Fins ara, cap activista en contra dels maltractaments a vegetals no ha alçat la veu. En defensa dels melons, vull dir, no per demanar un gintònic. L’anunci, perquè es tracta d’un anunci, ens aporta dades sobre el meló Bruñó (m’imagino que en iniciar el negoci devien desestimar conrear cogombres –no rima amb Bruñó-). Una dada que donen és que el meló Bruñó “sembla frescor”. Com que sembla? Només és una aparença, una entelèquia, que després la realitat desmenteix? Els he tastat i dono fe que el meló Bruñó, tret de la nevera, aporta frescor. Tanta o més que els melons Vicentín (que no s’anuncien perquè encara no han trobat cap rima adequada, després de desestim…

Hacer el agosto

Ya llega el mes más invocado en tiempos de bonanza, cuando todo va bien y nada parece complicado, de modo que la gente se aplica a “hacer el agosto” con alegría. Siempre me ha fascinado la formación de esta frase hecha con el mes instaurado en memoria del emperador Octavio Augusto. Sobre todo porque, más allá de los usos antiguos, remite a un modelo económico que hoy deberíamos estar revisando. En realidad, “hacer el agosto” guarda relación con la agricultura. Aludía a la recolección, y significaba almacenar la cosecha de cereales y semillas. En La gitanilla de Cervantes, por ejemplo, leemos: “Y así granizaron sobre ella cuartos, que la vieja no se daba manos a cogerlos. Hecho, pues, su agosto y su vendimia, repicó Preciosa sus sonajas...” Como se ve, por extensión pasó de la viticultura a los baños del Tío Gilito, y al final ha acabado como sinónimo de lucrarse. Cuando el aperturismo nos hizo llegar el turismo, la nueva situación modificó no sólo nuestros mejores paisajes sino tambié…

El trabajo dignifica

Unos amigos atraviesan el Pont del Treball por enésima vez y se dan cuenta de una novedad que hasta ahora les había pasado desapercibida. Leen “Pont del Treball Digne”. Les choca el adjetivo, no porque no crean en la dignidad de según qué trabajos, sino porque son del barrio y no sabían que el trabajo de este viejo puente fuese calificado de ningún modo. Mis amigos son votantes potenciales de Iniciativa, pero se llevan un choteo que no veas con lo del trabajo digno. Su percepción es que la izquierda a la que solían votar se ha encallado en los detalles ornamentales. Eso, en el mejor de los casos, porque también hay quien sostiene que se han vendido al capital y que, para disimular, se dedican a las cortinas de humo. Asalto la red a la búsqueda de esa dignidad adquirida. Humo no detecto, pero una cortinita estor de color beige deja al descubierto una placa de “Carrer del Pont del Treball Digne” en un día D (¿de dignidad?). Asisto al emocionante momento en un video que no figurará entre…

Llullu en la memoria

“No me acuerdo de cómo se llama mi madre. No me acuerdo de cómo se llama mi padre. No me acuerdo de cómo se llama mi hermana. No me acuerdo de cómo se llaman mis dos abuelas, ni de si llegué a conocer a mis dos abuelos. No me acuerdo de cómo se llaman todos los familiares que vienen a visitarme cuando estoy en el hospital. No me acuerdo de los nombres de mis dos escuelas, ni tampoco de los muchos maestros, monitoras, fisios, cuidadoras y compañeros que he tenido. Como no me acuerdo de nada, nada puedo tampoco olvidar. No puedo olvidar a mi madre, ni cómo se llama, ni su voz de terciopelo, ni sus brazos suaves que me calientan cuando tengo frío, ni su risa de niña eterna, ni la paz que me da cada vez que me disparo, y no puedo olvidar ni olvido que me quiere, aunque no entienda sus palabras de amor. No me puedo olvidar de cómo se llama mi padre, ni de las historias que me cuenta, ni de los meneos que me pega cuando intenta vestirme, ni de su olor intermitente de tabaco, ni de los grito…

Bacharach, c'est chic

Des de fa uns quants anys, els analistes solen predir que el futur del negoci musical es troba en els concerts en directe. Té la seva lògica: segons ells, els diners que la gent estalviï escoltant cançons per internet, o baixant-les il·legalment, se’ls gastarà en actuacions dels seus grups favorits. Els cantants vendran menys discos i, de fet, les seves cançons es convertiran en esquers publicitaris perquè la gent els vegi en directe. Aquesta serà la seva part del pastís.

A alguns el panorama els resulta tan desolador com dubtós –¿què passarà amb les discogràfiques?–, però el procés sembla imparable. Una prova és que aquest estiu, sense anar més lluny, ja s’estan programant més concerts que mai, amb grans èxits d’assistència, i els preus no són precisament populars. Aquest cap de setmana, per exemple, volten per aquí dues estrelles que reflecteixen l’èxit dilatat i la confiança en la música en directe: Chic, que va actuar ahir als Jardins de Cap Roig, i el llegendari Burt Bacharach, q…

Anys i anys

A Telemonegal, de BTV, Ferran Monegal va entrevistar Mònica Terribas, la directora de TV3, i es van entretenir una bona estona amb els drets del futbol i els 30 milions que haurà de pagar TV3 al Barça. Terribas es va impacientar, perquè ella tenia ganes de parlar del Casal Rock. Va dir a Monegal que s’hauria pogut presentar al càsting, ja que, com va deixar caure, en té l’edat. Si l’observació hagués anat en sentit contrari (d’ell a ella), tothom ho hauria trobat una desconsideració. Com que Terribas és jovenassa, tampoc no hauria tingut gaire sentit. Però Monegal l’hi podria deixar anar algun dia a Rosa María Mateo o a Rosa Maria Calaf. Per una raó elemental d’educació, no crec que ho faci.
Això dels anys i la televisió és un assumpte que no s’ha resolt del tot. Ara hem pogut veure a Casal Rock gent gran cantant èxits de música rock i gran part de la gràcia consistia en això. El Marc Parrot ho conduïa esplèndidament, gens apegalós ni neurastènic, i els concursants quedaven simpàtics i…

Aa los de la campaña Aa

La columna de este lunes, lleva cola. Explicaba en ella una campaña lanzada conjuntamente por el Ministerio del Interior y la Cruz Roja para que insertemos un teléfono de contacto en nuestra agenda del móvil en caso de accidente. Se trata de una estrategia preventiva razonable y nos lleva muy poco tiempo, porque basta con insertar una doble A ante el nombre de quien queramos que sea avisado en primera instancia. La idea es que los sanitarios del SEM (Sistema d’Emergències Mèdiques) que se hagan cargo del accidentado puedan hallar fácilmente en su móvil a quién avisar porque Aa garantizará que ese nombre sea el primero de la lista. La medida me suscitó algunas consideraciones que hallarán en el artículo del lunes, pero también suscitó desconcierto en no pocos lectores. Especialmente entre los más concienciados, que ya utilizaban el acrónimo que la comunidad anglosajona ha internacionalizado para estos menesteres: ICE, por In case of emergency. Entre otros muchos usuarios del ICE, el le…

Me gustan las enfermeras

El “terrorífico error profesional” que llevó a la muerte al bebé Rayán en Madrid ha suscitado todo tipo de reacciones, aderezadas ahora por la posible indemnización que recibirá su desconsolado padre, que le perdió tras quedarse viudo. Como es bien sabido, la madre de Rayán fue la primera víctima mortal de la gripe A en España, estando embarazada y tras tres visitas infructuosas a urgencias. Como es bien sobado, las desgracias nunca vienen solas y el bebé superviviente murió a las dos semanas al recibir alimentación por vena en vez de por sonda. La persona que cometió este error fatal no tenía ninguna experiencia en neonatos y confundió un frasco por otro. La depuración de responsabilidades incluirá a las supervisoras de planta. Según la Asociación de Víctimas de Negligencias Sanitarias (AVINESA), si el juez considera que ha habido responsabilidad penal por mala praxis médica, las enfermeras implicadas podrían enfrentarse a dos años de cárcel, que no deberían cumplir si no tienen ante…

Boca de rap

Quan em van recomanar que escoltés Pere Mas, el conductor (per quart any consecutiu) de El matí de Catalunya Ràdio de l’estiu, vaig descobrir un locutor excel·lent, àgil i informat. Per això em va sorprendre que l’altre dia Mas no preguntés res a Nebrera. Els tertulians dissertaven sobre els regals que reben els polítics, les bosses Louis Vuitton de l’alcaldessa Barberá i els trajos del president Camps (em sap greu, no en puc dir vestits, tinc un defecte a la glotis). Amb aquella nonchalance tan seva, la diputada Montserrat Nebrera va donar a entendre que ella havia rebut molts regals. Mas hauria pogut preguntar-li de qui (un sastre?, un constructor?) i quins (unes sabates Vogue?, una formigonera Scania?). De sobte, Nebrera va preguntar astorada a Esther Giménez-Salinas, rectora de la Universitat Ramon Llull: “A tu no t’han regalat mai res? I tu no has aconseguit que aquella persona entri a la universitat?”. No va aclarir si es referia a un aspirant com a alumne, professor o bidell.
D…

Més metges

A l’estimat Arturo San Agustín el segueixo sovint per l’originalitat de la seva mirada. Per això em va agafar a contrapeu dijous llegint la seva columna. Dir que si es parla de Rayan és perquè la seva família és immigrant no és, tal com ell tem, políticament incorrecte, és d’una inhumanitat que fa esgarrifar. Políticament incorrecte seria denunciar com al llarg de tots aquests dies les càmeres han desplaçat el centre de la notícia cap a les mancances del sistema, la precarietat de les infermeres o la descoberta dels exòtics rituals d’enterrament dels marroquins.  El que més feredat em fa de la seva columna és la relació que insinua entre immigració i col·lapse sanitari, dient que “mestres, metges i infermeres saben molt bé el que vull dir”. Doncs si vol jo li explicaré altres versions de la història perquè acabi de saber el que vol dir: de pediatres que et diuen a veure si li poses un nom català al teu fill per saber si és nen o nena mentre li examinen els collonets, de llevadores que…

Metàfula

Per ampliar els meus coneixements, escolto la tertúlia de El matí a 4 bandes, de Toni Marín, a Ràdio 4. Àlex Salmon, director de l’edició catalana de El Mundo, ens retreu als catalans que no entenem l’estructura de l’Estat i, per defensar la solidaritat entre les regions, fa la metàfora (o metàfula) següent: Espanya és com una casa de veïns, els catalans vivim al 5è 4a i ens hem de preocupar que els del primer, els del segon i els del tercer estiguin bé. No sé gaire d’on ha tret Salmon que, en una casa de pisos normal i corrent, els del 5è 4a es preocupin tant dels seus veïns. Allò que sobretot els amoïna és que deixin de pagar aquella derrama dels baixants del celobert. Si el veí del primer es troba a l’atur, si no pot pagar la hipoteca, a tot estirar l’encoratjaran amb uns copets a l’esquena. Per a mi és tota una novetat que els veïns d’un immoble es donin els uns als altres part dels seus ingressos per ajudar-se (ignoro si és dins d’un sobre o per transferència bancària). Admeto q…

¿Y qué hago con Aarón?

Coinciden en el tiempo tres campañas basadas en ofertas 2x1. La del macho alfa Beteta que considera que cada catalán vale por dos madrileños, la del president Laporta que lo corrobora comunicando al mundo que Ibrahimovic es catalán y Eto’o madrileño, y finalmente la Campaña Aa del ministerio del Interior en comandita con Cruz Roja. Centrémonos en este tercer 2x1. La propuesta es clara: nos piden que entremos en nuestro móvil a quien queramos que avisen en caso de accidente tras dos letras A (Aa por avisar a). Hoy casi todo el mundo lleva móvil, de modo que, si se da el caso, simplemente se trata de fisgonear en la lista de contactos. Cuando, hace cinco años, tuve un accidente de moto, acabé yaciendo en el asfalto de la calle Calvet en calzoncillos con el móvil en una mano y la cartera en la otra mientras una sanitaria rubia me practicaba todo tipo de tocamientos en la zona lumbar. Como nunca perdí ni la compostura ni la conciencia, todas las llamadas las hice yo desde el interior de l…

Una ressenya de 'Odio Barcelona'.

'Odio Barcelona', diversos autors.

Ed. Melusina, 
Barcelona, 2008
198 pàgines






Totes les editorials volen vendre llibres i si creuen que no n'estan venent prou, doncs n'inventen uns quants més. Així mateix, s'empesquen un concepte o un títol prou transgressor per atraure l'ull vagarívol del lector en potència (Odio Barcelona, per exemple) però no pas tant com per ofendre segons qui de debò (tal com passaria si el llibre es digués Odio Bilbao, posem per cas, o bé Odio Salamanca o -ara que hi penso- Odio Qualsevol-ciutat-espanyola-que-no-sigui-Barcelona). Tot seguit l'editorial, amb aquest concepte i/o títol precuinat a la mà, demana a aquells autors que considera adequats si voldrien contribuir-hi un text; i com que als escriptors en general ens val qualsevol excusa per escriure, el més normal és que diguin que sí. A partir d'aquí el repte principal és el de escriure quelcom que supera les limitacions sovint engavanyadoríssimes del títol/concepte acab…

Riba i la pastanaga

El temps passa volant. Aquests dies ha fet 50 anys exactes que es va morir el poeta Carles Riba. Ens ho recordava Sam Abrams en un article a l’Avui, ell i la seva afició a fer llistes d’escriptors, i després reivindicava l’actualitat del poeta i ens renyava perquè ja no el llegim. “No tenir Riba present”, escrivia, “equival a deixar anar la cultura catalana a la deriva”. L’afirmació és exacta, tot i que no crec que la poesia de Riba sigui popular i es pugui fer conèixer “extensivament”, com demanava Abrams. El problema, però, és més ampli. Si la cultura catalana va a la deriva no és perquè no es llegeixi Riba, sinó perquè ningú no llegeix cap clàssic. Podem descomptar-hi dues o tres excepcions --Rodoreda, Pla i algú altre--, però, desenganyem-nos, avui dia J.V. Foix, Bartra, Espriu, Brossa o Josep Carner (i podria continuar) malviuen en l’oblit. Se’ls estudia a les universitats, d’acord, i en alguns casos es llegeixen obligatòriament als instituts, però aquest fet no té cap influència…

Afusellant

La nit de dimecres, vaig abandonar uns moments la lectura de Wittgenstein per mirar el Bocamoll infantil. Es tracta d’una adaptació del Bocamoll que coneixem, perquè hi concursen criatures a cara descoberta. Aquest aspecte no és del tot irrellevant, començo a estar cansat de veure els rostres dels nens pixelats. Queden com un quadre de Paul Klee (no m’estranyaria gens que ara alguns pedòfils s’excitessin amb l’obra de Klee). En aquest Bocamoll especial, Espartac Peran segueix pilotant el concurs i el còmic Pep Plaza l’amenitza amb unes imitacions. També la companyia Chapertons hi exhibeix uns números amb pneumàtics, que es veu que han d’agradar a la canalla (així els nens que algun dia seran pagesos es preparen per quan hagin de cremar pneumàtics al mig d’una carretera). Però no vaig entendre per què Pep Plaza imitava Chiquito de la Calzada. Els nens concursants, que desconeixien aquest mestre malagueny de l’humor i del llenguatge, feien cara de paisatge. Com, dedueixo, tants i tants …

Pregones florentinos

Castelló d’Empúries ha conseguido salir en los medios sin montar ningún escándalo ni ser escenario de ningún crimen. Enhorabuena. Estos días se habla de la capital medieval ampurdanesa gracias a una curiosa iniciativa municipal. Hartos de remover cielo, tierra y cuenta corriente para hallar pregoneros ilustres para su fiesta mayor, han decidido organizar la O.P. (Operació Pregó), un concurso de pregones entre sus ciudadanos. Las bases son muy simples. Hay que presentar un texto festivo con dos únicas condiciones: que no vulnere los derechos fundamentales de las personas ni incluya injurias hacia sus conciudadanos. Un jurado de expertos eligirá entre los presentados. El premio, amén de un diploma acreditativo, consiste en la lectura pública del pregón el día 10 de agosto, supongo que desde el balcón del ayuntamiento. El alcalde, Salvi Güell, no para de conceder entrevistas para explicar la iniciativa, que le permite ahorrarse la partida presupuestaria destinada a un personaje relevante…

La torna

Segons una notícia de l’Avui, sembla que la temporada vinent Manel Fuentes substituïrà Neus Bonet a El matí de Catalunya Ràdio. Pel que es veu, damunt la taula de negociacions també hi ha un programa setmanal d’actualitat a TV3, que Fuentes duria a terme amb l’equip de l’Àgora. Aquest punt m’ha sorprès una mica: si algú s’ha d’encarregar de El matí, amb la feinada que comporta, no entenc com és que alhora calcula dedicar-se a fer televisió. Amb molt bon seny (d’ella o de TV3, tant és), Neus Bonet no ha fet televisió durant aquesta temporada que ha conduït El matí. Altra feina tenia. A través de Ràdio Macuto, em va arribar que una locutora molt coneguda havia demanat, a canvi de dur El matí de Catalunya Ràdio, dos o tres programes a TV3 produïts per la seva productora. No van arribar a cap acord. Però, pel que veig, això va per packs: s’assumeixen programes de ràdio a canvi de la torna de la televisió. Desconec si aquesta iniciativa parteix de la Corporació o és una exigència de Fuent…

El Tour by the face

Si mayo es el mes de María, julio es el mes del Tour. Sólo llevamos un tercio del asunto, incursión catalana incluida, pero ayer lunes ya nos sentimos huérfanos por culpa de la primera jornada de descanso. La verdad es que, en el caso del ciclismo, las retransmisiones televisivas mejoran el original. Mi amigo Lluís Cuevas, cuya familia siempre ha estado metida en la organización de carreras como la Ruta del Sol andaluza, me comentaba que años atrás había trabajado de informador en la Volta a Catalunya. Tras darse un garbeo motorizado por el pelotón para ver cómo andaba todo, volaba a la meta y le soplaba al speakeroficial las incidencias de la carrera para que este pudiera divulgarlas por megafonía, durante la larga espera que precede la llegada de los corredores. Hoy, las cámaras motorizadas y los GPS nos permiten ver (y conocer) casi todos los detalles de la carrera al instante, con el añadido paisajístico que atrae a otro tipo de espectadores. Si se ha especulado sobre el posible v…

¿Son robos o sobornos?

Rita Barberà es impagable. Para defender a su correligionario Camps, alude a las anchoas que el presidente cántabro Revilla regala a Zapatero. Barberà cita el artículo 426 del Código Penal, donde puede leerse que "la autoridad o funcionario que recibiere una dádiva o un regalo en consideración a su función incurrirá en la pena". Y tras el lógico chaparrón de reacciones, algunas de sal gruesa, sale feliz como una perdiz y remata que a) su ejemplo sólo quería dar énfasis a lo absurdo de la legislación sobre dádivas (a divas de la política, como Camps) y b) que el presidente de Cantabria le ha dado "las gracias por hacer publicidad de sus anchoas, que son buenísimas". No tengo constancia de ninguna reacción del alcalde de L’Escala, y la verdad, no sé a qué espera. Los alimentos emblemáticos de cada lugar son muy usados como regalos de cortesía por parte de las autoridades locales, ávidas por reforzar la fama de su D.O.: vas a Mallorca y te agasajan con una sobrasada; …

L'ordre natural

Ansiós d’una informació rigorosa, plural i veraç, miro el TN Vespre de TV3 en tensió, expectant (he despenjat el telèfon, he tancat el gos al lavabo). Per últim, donen una notícia sobre audiències de ràdio i televisió. D’entrada, sabem que Televisió de Catalunya ha estat líder d’audiència els mesos de maig i juny. L’enhorabona. Tot seguit, ens informen que Catalunya Ràdio, segons dades de la segona onada dels EGM, és la tercera cadena més escoltada. Un rètol ens indica que els oients de Catalunya Ràdio són 427.000, mentre ens ensenyen plans dels seus estudis, amb els locutors envoltats d’ampolles d’aigua. Al cap d’una mica, aclareixen que Catalunya Ràdio ha quedat darrere de RAC1 i de la SER. Cap dada numèrica dels oients d’aquestes emissores. Tampoc una trista imatge. Ni el serrell de Francino, ni el nas de Toni Soler. Confús (més de l’habitual), apago el televisor i medito sobre el nou periodisme. S’imposarà aquesta pràctica periodística consistent en començar a donar una notícia pe…

Berbena?

Just després de les revetlles de sant Joan i sant Pere la lectora Maria Crehuet m’escriu per reivindicar la paraula verbena, proscrita de l’estàndar per barbarisme. Es basa en l’herba homònima, que els diccionaris catalans recullen amb be de barba tot i adscriure-la a les verbenàcies, igual com el tec, la marialluïsa o l’aloc. La berbena fa flors petites de color violaci, disposades en llargues espigues. La Maria assegura que antigament tenia un prestigi màgic a l’hora de “suscitar l’amor de la persona desitjada”. Per aconseguir aquest efecte entre afrodisíac i romàntic, calia “collir la berbena la nit de Sant Joan, amb encanteris, abans de la sortida del sol”. Aquesta pràctica, avui coberta per les píndoles de colors o els gintònics, seria la que en justificaria l’ús. Coromines també es fa ressò d’uns pressumptes “efectes curatius” de la berbena, però limita el sentit festiu del terme al castellà, especialment al de Madrid (la Verbena de la Paloma). En canvi, recull el terme verbener…

El jove Hemingway

Ara fa 50 anys, en aquestes mateixos dies, Ernest Hemingway va visitar per última vegada Pamplona i els sanfermines. En aquell moment ja era un escriptor molt famós a tot el món. Havia guanyat el Nobel el 1954 i, encara que només tenia 60 anys, a les fotos de l’època apareixia amb un aspecte venerable, sempre amb gorra, o amb boina, i aquella barba blanca i tofuda que els seus imitadors adoren. Al cap de dos anys, el 2 de juliol de 1961, dies abans que sonés un nou chupinazo, Hemingway es trobava al seu ranxo d’Idaho i es va disparar un tret d’escopeta al cap. (En castellà, per explicar el seu suïcidi, sempre s’utilitza el verb descerrajar –«se descerrajó un tiro», potser perquè sona amb un aire ferotge i esquerp que li va bé al personatge.) Diuen els seus biògrafs que entre les seves coses es van trobar dues entrades per a una corrida que s’havia de celebrar a Pamplona una setmana més tard.

Per efectes de la mitomania, doncs, el Hemingway més recordat és el d’aquella última visita, …

Per fi el secret ha esclatat

Hi ha un poema de W.H. Auden que podria resumir tota una línia de la tradició narrativa britànica. Es diu “At last the secret is out” i Narcís Comadira el va reescriure en català. Comença així: “Per fi el secret ha esclatat, sempre passa, des d’antic, / la història és ja madura per ser explicada a l’amic”. Sembla una descripció d’aquelles novel·les absorbents, de llarg recorregut, que llegim sospitant que alguna cosa terrible passarà al final. Sovint el que s’hi descobreix és una confidència que ha embruixat tota una vida, un secret de família o una injustícia, un trauma de la infància o una maldat perpetrada per sobreviure. Només la manera d’explicar-ho, l’artesania narrativa que envolta la peripècia, allunyarà la història del melodrama excessiu i la cursileria. Exemples recents d’aquest gènere són Expiació, d’Ian McEwan, i dues novel·les d’autors irlandesos: El mar de John Banville i La trobada d’Anne Enright.

Potser per la seva geografia, les dècades de pobresa, les migracions, els…

Sense pensaments

La notícia no és fresca però encara bull: fa poques setmanes en Bruno Mantovani, compositor francès, va dedicar un concert de mitja hora a 35 plats elaborats pel cuiner hospitalenc Ferran Adrià. Que a un xef tan brillant li hagin plogut el premi Ciutat de Barcelona, la Creu de Sant Jordi, el Lucky Strike Designer Award i un doctorat de la Universitat de Barcelona (Facultat de Química) té la seva lògica. Ara bé, fer-ne simfonies, de la seva feina davant dels fogons, ja és creuar, potser, aquella ratlla fina que separa un homenatge d’una ximpleria llepaire. No vull, ni en somnis –bé, en algun somni, tal vegada se m’ha escapat– parlar malament de les proeses que han aconseguit Ferran Adrià i altres estels de la celístia culinària catalana. Però prou sabut és que arreu del país hi ha tot de cuiners normals i corrents que han provat d’imitar la sofisticació adrianesca perquè sí. Ja hi ha moltes fondes rurals on abans es feia cuina catalana tradicional que ara ens ofereixen, posem per cas, …

El cas Español

Potser és hora de revelar un dels secrets més ben guardats del món televisiu: sota el nom de Piti Español, s’hi amaga un col·lectiu de sis o set guionistes que s’estimen més mantenir-se en l’anonimat. És probable que vostès hagin vist Piti Español a la televisió o l’hagin sentit per la ràdio. Aquell home de mitjana edat amb aspecte d’haver sortit d’un kibbutz és en realitat un actor contractat que encarna aquest guionista imaginari (una prova d’això és que se’l va veure, fugaçment, en un anunci de Fanta dels anys noranta). Per donar-hi versemblança, li van crear un passat llegendari com a trapezista i pallasso de circ, a Sud-àfrica. Sobre aquest període, hi ha un excel·lent llibre de memòries (no per falses menys apassionants) titulat La pista africana, a La Magrana, signat per Piti Español. No s’ha sabut mai la identitat real de l’autor, però intueixo que és Isabel-Clara Simó. A les col·laboracions a Catalunya Ràdio al costat d’Antoni Bassas, l’actor que interpretava Piti Español es …

Catalunya amarilla

La ola de amarillismo que hoy y mañana invade el territorio catalán me pilla leyendo un librito de Albert Londres, uno de los grandes reporteros del siglo pasado:Los forzados de la carretera. Tour de Francia 1924. Londres empezó en Reims su carrera de cronista, retratando el incendio de la catedral provocado por el ejército alemán en 1914, y desapareció en 1932 tras un naufragio no fortuito en el Golfo de Adén, mientras investigaba a la mafia indochina. La portada que los editores de Melusina han adjudicado a este libro es, obviamente, amarilla. Son las crónicas que este predecesor de Kapuscinski publicó en Le Petit Parisiensobre la ronda francesa de ese año, contextualizadas por el editor con información práctica sobre cada etapa y unos anexos que incluyen las clasificaciones. Como todo buen cronista, Londres retrata el mundo a partir de su objeto informativo. De entrada, impresiona darse cuenta de la dimensión social que ya tenía el Tour en sus albores. El primero se celebró en 1903…

Un lloc comú

Vulgui no vulgui, RNE em retorna als anys en què jo fullejava l’àlbum de cromos Bimbo mentre mon pare, a les dues, engegava la ràdio per escoltar el butlletí de notícies (el parte). La col·lecció es deia Fauna i el parte també se n’hauria pogut dir. A No es un día cualquiera, que dirigeix Pepa Fernández a Radio Nacional, Javier Marías va opinar: “Se ha hablado mucho que el español está amenazado, y bueno, no digo que no haya algo de razón en algunas zonas de España”. Marías no ho acaba de dir, però ho ha deixat anar. És com si algú es despengés amb “No dic que no tinguin part de raó els que defensen que els jueus rapten nens per menjar-se’n el greix, regat amb un bon got de sang infantil Rh positiu”, una acusació absurda que durant segles s’ha fet als jueus, quan tothom sap que són molt més gustosos els peus dels nens arrebossats.
Així com l’amenaça que pesa damunt del castellà a Catalunya és un lloc comú a Espanya, també ho va ser la perversitat congènita dels jueus. Encara dura, per…

Años de quita y pon

La edad puede ser una información clasificada. Basta echar un vistazo a la Contra de La Vanguardia para darse cuenta de ello. Algunos entrevistados revelan sin rubor informaciones tan ambiguas como sus creencias religiosas o adscripción política y, en cambio, se resisten a especificar un dato tan objetivo como la edad. La coquetería femenina actúa como pretexto ideal para esta ocultación, pero cada vez es mayor el número de miembros (por decirlo en lenguaje Aído) que se acoge a la quinta enmienda. Yo mismo, que el pasado 1 de mayo cumplí 46 años, pasé por una época intensamente ocultista. Sucedió hace tres décadas, cuando la cifra de mi edad no coincidía en absoluto con mis intereses vitales, que pasaban por adquirir experiencia en actividades legalmente indicadas para mayores de 18 años. Entre otros detalles, las razones aritméticas me impedían acceder a las jarras de cerveza en mis estancias veraniegas en Irlanda o la Gran Bretaña. El objetivo principal de dichos viajes era la inme…

On Draft

Whenever the African-American jazz drummer Art Blakey sensed any (racial) prejudice heading his way, he would say he could 'feel a draft'. It'd be silly to equate the bigotry experienced by black people in white-majority nations with what happens to Catalans here; but surely an old friend, Jaume, must have felt some kind of a draft when a fellow guest he was chatting with at a wedding in Madrid told him, without a speck of irony, 'For a Catalan, you're a really friendly guy!'. Not being Catalan myself, I have only felt such drafts vicariously: as when the English owner of a (failing) Barcelona production company assured me TV3 boycotted everyone who didn't have a Catalan surname (this was in the '80s, when, among other foreign employees, an Italian was the head of graphic design at TV3); or the Argentinian woman who was convinced that Catalan bosses were (without exception) far worse than Spanish ones. Such minor gusts are as nothing, of course, when co…

Soy fan de Ron Gordon

Tanta tontería con U2 y nadie conoce a Ron Gordon. Claro que el bueno de Ron ni canta ni ha sido multado por el Ayuntamiento de Barcelona, pero también merece un reconocimiento público. Gordon pertenece a una de las especies más odiadas de la fauna profesoral: los profes de matemáticas. Ejerce en Redwood City, que podría equivaler a Mont-roig del Camp pero en California, y monta unos pollos notabilísimos que me tienen fascinado. Esta es la segunda columna que le dedico, a ver si cuela y hacemos de él un modelo para nuestros atribulados enseñantes. La primera vez fue en marzo, cuando supe que Ron impulsaba el Día de la Raíz Cuadrada (3/3/9) con la convocatoria de un premio de 339 dólares para la celebración más original. En realidad, todo empezó el 9 de septiembre de 1981, cuando un joven Ron se percató de que el calendario de su escuela iba a mostrar la alineación 9/9/81 (es decir, nueve elevado al cuadrado o 9x9=81). Desde ese mismo momento, cada vez que las cifras del calendari…

Olis i sabons

Dimecres Juan Ramón Lucas entrevistava la cantant Bebe a En días como hoy de Radio 1, de RNE. Bebe presentava el seu nou disc Y. (s’ha de llegir Y punto) i va explicar que el títol vol dir que el disc conté “lo que hay, y punto”. També l’hauria pogut titular Un disco que he hecho. A Bebe no li agraden gens les entrevistes. No m’estranya: quan s’entrevista un actor, un escriptor o un músic, és insuportable la quantitat de sabó que gasten els periodistes. Untuós i llepa, Lucas va dir que la veia més madura, més sexi, més guapa que al disc anterior. Ella li va parar els peus, tipa d’aquell festival de llagoteria: “Yo me veo más gordita”. Tot seguit Lucas va esmentar “el cariño de la gente que te quiere” i ella no es va estovar amb aquest clixé absurd. Ja s’entén que la gent que t’estima et té un cert afecte. Quan ell la va tractar d’artista, Bebe ho va desmentir: “Yo no soy artista todavía, soy una aprendiz”. Sense falsa modèstia. Llavors Lucas va protestar dolgut (“Me cuesta c…