Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: abril, 2009

Que viene el Glotón

Hace cuatro años experimenté una repentina mutación capilar. Por razones profesionales que sólo un columnista afecto al autobombo explicaría detalladamente, me pasé dos temporadas sin pagar en concepto de barbero. Las amorosas peluqueras que se ocupaban de mi pelo decidieron que mis incipientes canas prosperaban demasiado, de modo que me aplicaron un baño de color (castaño). Así anduve, con el pelo bañado, hasta que aquella situación profesional terminó y volví a visitar a mi barbero. En un abrir y cerrar de tijeras mi cabeza se aclaró. Más que un baño, aquello fue una ducha de color (blanco), y me vi envejecer décadas en minutos, ante el espejo. Durante dos años las canas se habían ido apoderando en secreto de mi cuero cabelludo. El castañazo fue notable, pero me gustó. Decidí lucir cana y me dejé crecer patillas por pura coquetería. Empezaron siendo a lo Pascal Comelade, pero con el tiempo tomaron vida propia y su crecimiento sostenido las condujo a un perfil austrohúngaro. Entonce…

'Showbiz'

Si tenen cinc minuts, els recomano que entrin a YouTube i cliquin el nom de Susan Boyle. S’hi trobaran una dona molt lletja que canta Dreaming a dream, del musical Els miserables. Un periodista l’ha descrit així: “una escocesa de 47 anys que no respon als cànons clàssics de bellesa”. La lletjor espanta tant que s’ha de maquillar. Si està escrit amb ironia, n’hi ha per apuntar-se al GRAPO i passar-se els caps de setmana fent pràctiques de tir en un bosc del Montseny. Boyle va actuar a Britain’s Got Talent, l’homòleg d’Operación Triunfo, i s’hi va presentar amb un vestit que se’n podria dir tronat i amb actituds i gestos vulgars (o “que no responien als cànons clàssics de les bones maneres de la reialesa britànica”). Tot apunta que va cantar esplèndidament, si ho jutjo per l’èxit obtingut, l’emoció provocada i els milions de visites que ha rebut al YouTube. Per a mi és un barem prou fiable, perquè els meus coneixements musicals no van més lluny de El senyor Ramon empaita les criades. En…

Tots tenim defectes

No hi ha cap literatura que hagi fondejat tant en la narrativa breu com la dels Estats Units. L’arc de la tradició és tan ampli que qualsevol intent d’experimentar amb el gènere del conte hi troba una xarxa de seguretat, un matalàs que li garanteix lectors. Fins i tot l’impuls de ser original, de desmarcar-se del conte clàssic, ha acabat convertint-se en una branca de la tradició postmoderna. Ho demostren, cadascú a la seva manera, autors recents de contes com Julie Orringer, Arthur Bradford, Tao Lin o Daniyal Mueenuddin. Amb el seu primer llibre, Miranda July (Berkeley, 1974) s’afegeix amb força a aquesta línia narrativa.

La vàlua de Nadie es más de aquí que tú (Seix Barral) prové sobretot de la mirada artística de l’autora, d’una manera d’explicar històries que reconeixem de la primera pel·lícula que va dirigir, Me and you and everyone we know. Els 16 relats que conformen el llibre estan protagonitzats per gent normal i corrent, amb els seus defectes, adolescents que es preocupen per…

Espai Vidal

A El Cafè de la República de Catalunya Ràdio, cada nit Pau Vidal escorcolla les paraules. Gràcies a un sentit elemental de l’elegància, Vidal no s’envolta d’unes ploraneres que gemeguen desesperades i teatrals, mentre es donen cops al pit. Cal un optimisme vigorós, mariusserrejant amb bon estil, per parlar sobre llengua i no deixar-se arrossegar pels planys de rigor per la desaparició del català. Són molts els que van tot el dia amb el braçalet negre, darrere d’una sumptuosa carrossa mortuòria custodiada per un seguici de lingüistes guarnits a la federica. Potser el català desapareixerà algun dia, com el dàlmata o determinats plats de menuts, que també entranyen una visió del món única i irrepetible. Però seria bo que aquest moment no ens agafés redactant-ne l’esquela. Al català encara el matarem a còpia d’absoltes. Tampoc no hem de prendre com a model els directors generals de Política Lingüísitca, que no paren de cantussejar pertot arreu l’èxit de Salomé “Desde que llegaste (el càrr…

Más vale prevenir

El episodio de la gripe porcina ya ha suscitado algunas diatribas contra el mundo globalizado, cargando las tintas rojas del debe a la velocidad con la que hoy se propagan los virus. Es cierto que el matiz semántico que separaba las epidemias (circunscritas a una región) de las pandemias (extendidas por varios países) está perdiendo sentido. Hoy, una enfermedad contagiosa que se manifiesta en un rincón del planeta tiene todos los números para saltar al otro extremo en un abrochar y desabrochar de cinturones de seguridad. México, como cualquier otro lugar, es destino de muchos viajes por tierra, mar y aire. Miles de pasajeros entran (y entrarán) o salen (y saldrán) del país donde Carlos Castaneda construyó su leyenda chamanista. Pero cabe recordar que nuestro mundo siempre fue un globo transitado y también que las enfermedades contagiosas nunca supieron de fronteras. ¿Acaso la peste negra respetó las divisiones administrativas del mundo en el siglo XIV? Se originó en el norte de la Ind…

Mariano Azares

Aunque reconozco que el ozorismo estuvo presente en mis primeras escapadas a los cines del barrio con los amigos, en plena era del destape. La saga de los Ozores Puchol, valencianos de Burjassot, marcó un estilo atolondrado y lerdo de hacer películas. La españolada. Tres eran los hermanos: José Luis (actor fallecido a finales de los sesenta), Antonio (actor famoso por su jerigonza indescifrable) y Mariano (director y guionista que se estrenó como escritor humorístico en La Codorniz). Luego hay un ozorismo 2.0, con las primas Adriana y Emma Ozores, pero ya son otros tiempos. Basta echar un vistazo a las decenas de películas de don Mariano para darse cuenta del universo que dibujan. En la década de los cincuenta Felices pascuas, Un Dios perdido o Un caballero andaluz; en los sesenta El turismo es un gran invento, Operación cabaretera o ¡Cómo está el servicio!; en los setenta Los bingueros, El apolítico o Alcalde por elección; en los ochenta ¡Qué gozada de divorcio!, Todos al suelo o ¡Qu…

El blues de la Boyle

Fa uns dies i en aquest diari, Toni Vall va parlar de la Susan Boyle, una escocesa famosíssima a la Gran Bretanya gràcies a la seva participació recent en un concurs televisiu en què es premien uns quants aspirants a cantants, alhora que es ridiculitza la resta. No sé si en Toni va plorar en veure l'actuació de la Boyle, però bona part del públic en directe, dos dels tres membres del jurat del programa i 23 milions d'espectadors, incloent-hi jo mateix, sí. Perquè ens va commoure, als britànics, veure com aquesta soltera obrera de 47 anys amb cos de llenyataire i una cara -com se sol dir en anglès quan no es vol fer compliments- com la part de darrere d'un autobús, va fer cas omís de les rialletes del públic i les mofes professionalment displicents del jurat i tot seguit es va posar a cantar "I dreamed a dream" (del musical Els miserables) amb la força de la Koko Taylor i la melangia de l'Etta James. Sospito, però, que les meves llàgrimes -com les de la majori…

Títols

Si un estranger arriba a Catalunya el 24 d’abril, l’endemà de Sant Jordi, es pensarà que ha posat els peus al lloc més culte del món. En aquest dia els lectors surten al carrer amb el seu nou llibre, se’ls passa la parada del metro per culpa de la lectura, llegeixen als bars i fins i tot caminant. N’hi ha de tan atrapats que semblen trobar-se sota una amenaça: he d’acabar aquest llibre, però ja, tot seguit. Aquest ambient especial també es viu a les llibreries, que el matí del 24 s’assemblen a un supermercat arrasat després d’una amenaça nuclear. Les clientes més matineres arriben per canviar el llibre que els van regalar, perquè ja l’havien llegit o perquè, francament, el seu nòvio no té ni idea dels seus gustos literaris i li ha regalat la biografia de Messi. Els llibreters restitueixen l’ordre i tornen cada volum a la lleixa corresponent. Mentrestant comenten la jugada del dia anterior: repassen les reaccions dels autors convidats a firmar --qui va ser més simpàtic i qui més grolle…

Els que no llegeixen

Una de les preguntes que ahir van sentir els llibreters és: “¿Té un llibre per a algú a qui no li agrada llegir?”. És una pregunta normal, ja que hi ha gent que no llegeix mai, o gairebé mai, igual que hi ha gent que no va mai al cine, o que mai no es quedaria en pilotes en una platja nudista. Com que Sant Jordi és sobretot la festa del llibre, i no de la lectura, els llibreters disposen de diversos títols per als clients a qui no els agrada llegir. Fins i tot es podria dir que el ‘llibre per al no-lector’ és un gènere, com la novel·la negra, els llibres del Barça o les “intrigues vaticanes de final inesperat”, com canten els Manel.

Fa anys, encara amb el franquisme, aquest tipus de llibres no es venien, es regalaven. Anaves a la caixa d’estalvis, feies una imposició, i t'emportaves un llibre gratis. Per aquesta raó a moltes cases catalanes hi ha exemplars de Viven, Los Poldark, el No digas que fue un sueño de Terenci Moix o La ciutat cremada, amb imatges de la pel·lícula d'Ant…

¿Pero qué es Sant Jordi?

Sant Jordi es una feria desbordante que desparrama libros por todo un país que no lee demasiado. Un fiestorro y un engorro a la vez. Sant Jordi es un invento que hoy, en la era de los eventos, nadie tendría ni el ingenio ni el genio de inventar. Los hay que toman carrerilla para vejar a Sant Jordi acusándolo de mercantil. Pues claro que es mercantil. ¿Cómo va a ser una feria ideada por unos grandes almacenes? ¿Ascética? Sant Jordi no es un mercadillo. Es un mercadazo que llena las arcas de todo un sector estratégico, desde la cúpula a la base, pasando por las modalidades más artesanas del tráfico de libros y otros enseres afines. En Sant Jordi triunfa el capital y la capital, pero también los alternativos de todo pelaje y las localidades más excéntricas. Sant Jordi es una fiesta en escuelas, bibliotecas, teatros, centros penitenciarios... Los empresarios más potentes de la industria editorial invierten mucho dinero en la campaña de Sant Jordi para competir con ardor por ese segmento m…

Llença't a la paperera!

Digueu-me primmirat o torracollons, però llençar acostuma a implicar el desig de desempallegar-se d’una nosa. Per això no acabo d’entendre l’eslògan de Casal Rock, de TV3, que és “Llença’t!”. A on? Al riu, a la via del tren o al generador de partícules atòmiques de la central nuclear d’Ascó? Si estem parlant de piscines, seria, que és com ho diem normalment, “Tira’t-hi!” o “Llança’t-hi”. Es llancen les campanes al vol, no es llencen, perquè algú podria prendre mal. Es llencen els condons usats i no es llancen enlaire, excepte si la cosa ha anat com per tirar coets. Tots aquests homes i dones d’edat provecta i venerable que intentaran emular Mick Jagger, Lou Reed i els grups Los Ilegales i Vómito, es llençaran? Estan tan desesperats que només volen llençar-se pel balcó? La jubilació no els arriba? Estan molt sols? Pateixen demència senil? Es tractarà, doncs, d’un suïcidi televisat? Pel bé de tots, val més que no. Potser el que volien dir és “Llança’t-hi!”, a l’estrellat, a la música ro…

Baloney, ja

Enlluernats, potser, per les imatges impressionants dels cops, calbots, clatellades, batusses, escomeses i escaramusses que van tenir lloc entre certs membres de la societat civil i els Mossos d’Esquadra, a Barcelona, fa bastants dies, em fa l’efecte que hem perdut una oportunitat –o potser només l’he perduda jo– de parlar a fons no només del Procés de Bolonya sinó de les universitats en si. Confesso que els meus coneixements de l’anomenat procés són més aviat minsos, però pel que me n’han explicat alguns dels mateixos afectats –uns estudiants, vaja– es tracta de fer que el sistema universitari europeu encaixi millor amb el món empresarial global; dit d’una altra manera, que aquell fabriqui empleats de qualitat per a aquest i punt. Ara bé, jo sempre havia donat per descomptat que la funció de les universitats mai no havia estat cap altra. Jo vaig anar a la universitat fa molt, però molt de temps, però encara em recordo dels crits de celebració dels estudiants en una festa de final de …

Andaluseries

Si la decisió de la Federación de Entidades Culturales Andaluzas en Cataluña, que munta cada any la Fira d’Abril, l’hagués presa una altra entitat catalana en una altra direcció, se l’hauria acollit amb un munt d’articles enverinats. Per a la propera Fira d’Abril, que s’inaugura aquest divendres, la FECAC ha optat per una quota de música andalusa molt alta. La quota de música en català a la ràdio –una cançó de cada quatre, segons tinc entès-, es va rebre amb reticència i disgust. La propera llei del cinema marcarà una quota del cinquanta per cent de cinema en català i també ha incomodat un sector – el sector incòmode habitual, sempre a punt d’una síncope aguda.
Per la seva banda, la FECAC ha marcat la quota de música andalusa que se sentirà a la Fira d’Abril: el cent per cent. Això sí que és una quota: la quota total, absoluta, única. La quota Terminator. A una khaima d’una entitat catalano-marroquina, que s’havia incorporat a la Fira els darrers anys, des de la FECAC els han demanat q…

Mancat de títol

A Barcelona, durant molts anys hi ha pervingut una mena de submón artístic poblat gairebé exclusivament per europeus de la Unió. Hi havia una època en què me'ls trobava amb una certa freqüència en festes i vernissatges on, per cert, la presència catalana era tan minsa com la dels actors negres a les sèries policíaques nord-americanes dels anys 70. Tot i que entre aquests bohemis d'importació hi havia creadors sincers i amb talent, la immensa majoria eren més aviat uns experts en autobombo, ben conscients que el fet d'haver exposat o només viscut a Barcelona, una world city de moda, els milloraria la pròpia imatge un cop haguessin tornat als països d'origen. Per tant, va ser un plaer i fins i tot un motiu de celebració descobrir l'existència d'un local dedicat a un intercanvi artístic internacional del tot seriós i sense cap farsant a la vista: es tracta de la galeria Untitled BCN, a la vila de Gràcia, en què, des de fa 8 mesos, l'anglocatalà Xavier Kaye i l…

Onomancia inesperada

Algunas preguntas pueden resultar insidiosas. ¿De qué va tu novela?, por ejemplo, es una de esas cápsulas cargadas de estulticia. Para responderla se han inventado las solapas de los libros y los suplementos culturales, pero aún así este jueves muchos autores expuestos a la intemperie (esperemos que soleada) de Sant Jordi se verán obligados a responderla. Otra pregunta insidiosa sería: ¿para qué sirven las matemáticas? Y quien dice matemáticas dice equis, donde equis puede ser igual a griego, latín, historia del arte, física cuántica, lengua catalana o juegos de palabras. Por razones que no se me escapan, me han formulado esta última variante en muchísimas ocasiones. En realidad, nada sirve para nada, de modo que jugar sirve para jugar y punto. Pero la tentación de revestir el discurso con un manto de honorabilidad didáctica es grande, y en ocasiones resulta cómodo asegurar que jugar (al Cluedo, al parchís, al teto o con las palabras) tiene una utilidad objetivable. Cierto que cada ve…

Hay para alquilar sillas

Uno de los mejores libros que he leído en los últimos meses es Anatomía de un instante, de Javier Cercas. Cercas parte de las archiconocidas imágenes del 23-F para desmenuzar cada detalle y entender el giro que pudo darse y no se dio en 1981. Su operación es impecable. Extirpa gestos concretos de personajes clave y luego los lanza a las turbulentas aguas del contexto histórico, como si fueran pastillas efervescentes. El novelista, creador de ficciones, acepta la herencia de un pliego de historias y decide no novelar. Escribe historia con hache intermitente. Lee como un doctorando, entrevista como un reportero, interpreta como un investigador, pero al final no escribe como un cronista. Escribe, aunque suene a pleonasmo, como un escritor. Salamina entró en su tarjeta de visita porque el personaje Cercas se entrevistó con Sánchez Ferlosio para iluminar aquel instante de Sánchez Mazas que inmortalizaría en su novela. Aquí el autor Cercas también se entrevista con implicados antes de escog…

Extra?

Alguns prefixos es nominalitzen. Extra n’és un exemple extraordinari, perquè la seva vida nominal té dues cares ben diferenciades. En el món del cinema un extra és un comparsa que actua de farcit en una escena protagonitzada per altres. Fer d’extra, doncs, és ben poca cosa. En canvi, fer un extra vol dir permetre’s un caprici, probablement amb els recursos suplementaris que ens proporciona la somiada paga extra. En l’àmbit del consum, l’extra té un prestigi cada cop més consolidat. Molts productes l’han incorporat per batejar el punt més alt de la seva gamma de qualitat. Quan jo era nen, les benzineres venien gasolines de tres qualitats: normal, súper i extra. Ara la gamma extra campa per molts sectors com a sinònim de luxe. Sobretot en el món de l’alimentació. Hi ha formatges, patès, olis i vins de qualitat extra. Fins i tot les millors colles castelleres fan castells de gamma extra. L’extra té bona salut. No sembla que hagi de seguir el trist camí de la mega informàtica, sobrepassad…

Que vénen els russos

Després de sis setmanes a l’estranger, torno a Barcelona i entro en una llibreria. Passejo entre taules de novetats i gairebé no reconec cap títol. En aquest mes i mig, abans de Sant Jordi, la pell de la llibreria s’ha renovat gairebé del tot. Sobreviuen els èxits de vendes i les apostes de cada editorial es donen cops de colze per obtenir una mica de visibilitat. Al final sempre triomfen els mateixos, però a una setmana del gran dia hi ha tres llibres que em criden l’atenció. Els tres són d’autors russos. I d’editorials independents. El primer és La zona, de Serguei Dovlatov (LaBreu Edicions). És la primera vegada que aquest autor es publica en català i es fa amb un dels seus textos més emblemàtics. Dovlatov, de la generació de Joseph Brodski, va néixer el 1941 i, després d’emigrar el 1978, va començar a publicar relats als Estats Units. Va morir a Nova York el 1990, consumit per l’alcohol. A La zona va barrejar ficció i autobiografia per explicar les seves vivències com a vigilant e…

D'oca a oca

Des de La casa del reloj que TVE no ha parat de sorprendre’m. L’altre dia, mirava la llefiscosa Lost in Translation i en una mitja part van fer una promo de la pel·lícula que emetrien Dijous Sant per La 1: Gladiator. L’off deia així: “En tiempos de Jesús, otro hombre era aclamado en Roma”. Només un perepunyetes ullerós i amargat pot objectar que Gladiator està situada en l’època de l’emperador Còmode, l’any 180 després de Crist. A mi em va enlluernar la idea de connectar la pel·lícula amb el dia en què s’emet. Com seria la promoció de Perros callejeros programada per a un 6 de desembre, el dia de la Constitució? “Mentre els pares de la Constitució redactaven la Carta Magna, els joves dels suburbis feien la seva llei”. I la de Braveheart el 24 de setembre, el dia de la Mercè? “Al mateix temps que uns mercedaris valents alliberen captius a l’Àfrica, a Escòcia un home lluita per la llibertat del seu poble”. Per la Pentecosta, el més indicat seria El colós en flames: “Segles despré…

Tarragona 17 - Madrid 16

Tarragona acaba de presentar su candidatura para ser la sede de los XVIII Juegos del Mediterráneo que se celebrarán el año 2017. Desde que Alejandría los acogió en 1951, estos minijuegos olímpicos entre países bañados por el Mare Nostrum se han celebrado en quince ocasiones. Las diez primeras un año antes de los Juegos Olímpicos, como para prepararlos. Desde 1993, al año siguiente, como para resarcirse de unos malos resultados. Por eso, este año postpequinés se celebrarán en la localidad italiana de Pescara, los del 2013 están adjudicados a la griega de Vólos-Larisa y los siguientes, en el aún lejano 2017, son a los que opta Tarragona. Si lo consigue, la ciudad de los Escipiones, del Serrallo y del Nàstic será la tercera población catalana que acogerá unos Juegos del Mediterráneo. La primera fue Barcelona en 1955. La segunda sucedió en 1993, cuando por vez primera se celebraron tras unos Juegos Olímpicos (Barcelona 92, en este caso) y también fue la primera (y única) vez que no los o…

Que ni pintado

En el Grand Palais parisino se exponen trescientas obras (de arte). Escribo lo de arte entre paréntesis para intentar transmitir las dudas que generan en muchos visitantes. Porque las trescientas piezas T.A.G. (Tag And Graff) son grafitis. El hecho diferencial de la exposición es el contexto. No se compone de muros rescatados piedra a piedra como quien se lleva una ermita románica a los Estados Unidos, sino de trescientas telas rectangulares perfectamente alineadas en una sala de 700 metros cuadrados. El arquitecto Alain-Dominique Gallizia, comisario de la exposición, es un apasionado del grafiti. Un día, en los ochenta, iba a trabajar a una obra y topó con un pájaro que estaba vaciando sus aerosoles en la valla circundante. Le fascinó aquella forma tan efímera de arte y decidió quedarse la valla. Desde 1984 regenta una agencia en Boulogne que actúa del mismo modo que marchantes y galeristas. Coloca graffitis a particulares, que a menudo devienen coleccionistas, y ha montado esta expo…

Teleràdio

La teleràdio és un invent que faria empal·lidir el mateix Guglielmo Marconi. Gràcies a la teleràdio, Santa Joana d’Arc hauria pogut escoltar i veure alhora Santa Caterina d’Alexandria, Santa Margarida i l’arcàngel Miquel quan li anunciaven d’una manera més o menys herziana: “Has de salvar la nació i el rei”. Per aquest episodi, Santa Caterina és la patrona de la ràdio i del telègraf. Aquests primers programes de protoràdio presagiaven el que seria la ràdio del futur, amb notícies sobre la Guerra dels Cent Anys, tertúlia d’actualitat amb dues santes, entrevista en profunditat amb l’arcàngel Miquel i un concurs de preguntes i respostes per descobrir on s’amagava l’espasa que conduiria França a la victòria (el típic concurs de l’estiu). Segons ens consignen testimonis de l’època, Santa Joana va sentir veus però només va arribar a distingir unes resplendors blanques. Amb la teleràdio hauria pogut sintonitzar la imatge. Sintonitzat correctament, l’arcàngel Miquel guanya molt.
La teleràdio é…

Mendelejev in love

Se llama Sung-Hou Kim y es químico. Se dedica al estudio y la exploración de las relaciones entre los genes y las proteínas, todo ello en el incomparable marco de la Universidad de Berkeley, en California. Uno de sus últimos proyectos le ha llevado a adentrarse con fervor en el campo literario. Junto a su equipo, ha decidido aplicar su metodología a los estudios literarios. Sung-Hou Kim parte de la base que los libros se parecen a las proteínas y a los genes en su representación. Por un lado, ristras de símbolos. Por el otro, ristras de letras. La comparación entre ambas retahílas desembocó en una obviedad: si las series eran comparables, tal vez la aplicación de los programas informáticos desarrollados para una servirían para la otra. De modo que Kim -nada que ver ni con Kipling ni con Basinger- se lanzó a aplicar los algoritmos de sus estudios genéticos a textos literarios, a la búsqueda de patrones ocultos. Antes de ponerse manos a la obra debía escoger dónde. Descartó tratados fil…

Menjar de ventre

En un esforç per recalcar la puresa absoluta dels seus productes -no fos cas que algun client sospités que són mínimament transgènics-, fa anys que les cadenes de supermercats a la Gran Bretanya guarneixen els embolcalls amb tot d'adjectius tranquil·litzadors. Per exemple, les patates fregides de la cadena Tesco's són "cuites a mà" i "orgàniques", igual que les salsitxes ídem, que, a més a més, són "tradicionals, tallades gruixudes i curades a l'aire". Als paquets dels tomàquets de la varietat jester, comercialitzats per Marks & Spencer, fins i tot hi posen una foto de l'empleat barbut que els importa -a mà, segurament- d'una granja biodinàmica del Líban. Doncs bé, l'últim crit entre els amants d'aquest tipus de teca ecològicament acceptable és el Kopi Luwak o cafè de mostela. Originari del Vietnam, el gust únic d'aquesta beguda es deu al fet que els seus grans són cruspits i tot seguit defecats per les mosteles locals,…

Poeta nacional

Entre els múltiples càrrecs al servei de la reina britànica n’hi ha un de molt particular: el poet laureate, que vindria a ser el poeta de palau. Aquesta figura es va instaurar el 1670 i s’ha mantingut fins avui. El primer beneficiat va ser John Dryden. Des d’aleshores, grans poetes com Wordsworth, Tennyson o Ted Hughes han mantingut el foc de la poesia reial. Però tot canvia, i fa unes setmanes, per primera vegada a la història, el poeta que està en el càrrec –Andrew Motion– va presentar la seva renúncia. De fet, va acceptar ser poeta llorejat només per 10 anys. Ara el període ha expirat i la corona no li troba un substitut. Segons Motion, el càrrec no és cap ganga. El seu sou era d’uns 6.000 euros anuals més una bóta de vi (una tradició) i durant aquest temps ha hagut d’escriure vuit poemes: entre altres, un per als 100 anys de la Reina Mare, un altre per al jubileu de la reina i un altre per al casament del príncep Carles amb Camilla. Apassionant.

L’ajuntament de Barcelona té una fi…

Autoayuda en carretera

Es muy probable que uno de los libros más vendidos de este sant Jordi sea la novela El silenci, con la que el locutor de Catalunya Ràdio Gaspar Hernàndez ganó el premio Josep Pla. También su programa diario "L'ofici de viure" ha sido una de las revelaciones de estas dos últimas temporadas, si nos atenemos a las diversas distinciones recibidas por parte de público (EGM) y crítica (Ciutat de Barcelona). Tanto en uno como en otro flanco Hernàndez reivindica un sector emergente que combina beneficios pingües con un bajo prestigio social: la autoayuda. Hernàndez, que es un buen lector, ha sabido combinar los tristes recetarios de tantos librillos de maestrillos mediocres con manjares más sabrosos procedentes de la poesía, la filosofía, la teología o la literatura. Yuxtaponer a Cesare Pavese con Louise Hay no deja de tener su aquel. Con esa alegre mezcolanza se lanza cada día a la antena para explorar los recovecos de la felicidad, y así también ha compuesto su primera novela,…

Contestador contestatario

Estos días previos al puente santo el ritmo cotidiano se ve alterado por las vacaciones escolares. Vivimos una época revisionista en todos los ámbitos, y la escuela no escapa a la imperiosa necesidad de cambios, aunque las fuerzas vivas del sector no estén demasiado por la labor que impulsa la Conselleria. En la última reunión escolar a la que asistí, los padres recibimos un chiste impreso muy revelador del estado de ánimo del personal docente. Un mensaje dicharachero redactado por algún profesor anónimo con alma de guionista. Por lo visto, circula entre profesionales de centros públicos y privados, con independencia de su posición ante la nueva ley de Educación. Es un decálogo de nueve puntos y estrambote. Un presunto mensaje grabado en el contestador automático de la escuela, como el que saltaría si llamásemos hoy. Aunque me temo que, en este caso, aquel tópico periodístico de que "la realidad siempre supera la ficción" queda desmentido, porque no conozco ninguna escuela c…

Luisona Day

La sociedad literaria tiende a las efemérides. No lo digo por Sant Jordi, sino por la cantidad de pretextos conmemorativos que gastamos. Algunos son claramente institucionales pero hay otros que nacen por generación espontánea. Es el caso del Luisona Day. La luisona es una pasta al estilo de un brioche que protagoniza un capítulo en una novela que publicó en 1976 el boloñés Stefano Benni: Bar Sport. Benni, celebrado columnista y autor de una obra literaria de enjundia humorística similar a la del británico Alan Bennett, creó un bar Sport (imaginario pero verosímil) que ha calado hondo entre los lectores italianos, hasta el punto de ser un referente popular. La extensa obra de Benni genera una legión de seguidores que responden más al perfil de fan (cinéfilo o musical) que no al de lector convencional. Basta pasearse por la completísima web stefanobenni.it para darse cuenta de ello. Cuando, en 2006, el webmaster Fabio Poli propuso celebrar el treinta aniversario del Bar Sport, no podí…

Matrifocal?

En plena Setmana Santa llegeixo amb fruïció el volum Novetats del diccionari, publicat per l’Institut d’Estudis Catalans per justificar l’addició i supressió d’articles, entrades i subentrades a la segona edició del DIEC. Em crida especialment l’atenció l’esforç per adequar les subentrades del substantiu família a les noves realitats de convivència. Hi ha definicions que encara fan ferum de pintura per a la família nuclear, la monoparental o l’extensa, però la definició més complexa és la corresponent a la família dita matrifocal: “Família formada per una o més dones adultes emparentades i la seva descendència, dins la qual els esposos, companys sexuals, pares i genitors no són residents permanents”. La descripció podria semblar pensada per abastar les parelles de lesbianes amb fills al seu càrrec, però en realitat s’ajusta més a moltes famílies de postguerra que es van quedar sense mascles per raons que no tenien res a veure amb la seva orientació sexual. M’adono que, a la Vilanova i…

Visionaris d'Amèrica

Una setmana després de l’atemptat contra les Torres Bessones, el setembre del 2001, vaig escoltar a la ràdio a Nova York la confessió d’un oient. D’ençà de la tragèdia, deia, ell i la seva dona encara no havien mantingut relacions sexuals: se sentien culpables de disfrutar mentre hi havia tanta gent que patia. La identificació em va semblar ingènua i exagerada, però tenia el seu què. De la mateixa manera que, històricament, les apagades de llum generals es tradueixen nou mesos després en un augment de la població, no és estrany que les desgràcies de gran magnitud social i mediàtica --terratrèmols, atemptats, inundacions-- acabin usurpant l’ estat d’ànim de les persones. La poesia de l’experiència en diu el correlat objectiu.

El punt de partida de Netherland, l’esplèndida novel·la de Joseph O’Neill, conté una identificació similar, tot i que més justificada. El narrador, Hans, és un holandès que treballa com a analista econòmic a Londres. El 1999, ell i la seva dona, una anglesa, es tra…

Tot pagat

A Ona FM, cada matí de deu a dotze hi radien “La Vinyeta”, conduït per Luismi Martínez i Laura Pineda. De vegades l’escolto, perquè me n’agrada la combinació d’humor, frescor i irreverència (encara que si combinessin humor amb resclosit i reverència, també me l’escoltaria de gust). L’altre dia van enviar una reportera a preguntar als vianants qui consideraven que es mereixia el títol de català de l’any. Aquesta distinció s’ha anat guanyant un lloc en els nostres cors. Ja l’han obtingut Manuela de Madre i Pasqual Maragall, entre d’altres. També existeix el guardó d’espanyol de l’any i tard o d’hora tindrem l’europeu de l’any. Per últim, acabarem votant l’habitant del planeta de l’any. Temo molt que guanyaria Michelle Obama, per la seva elegància i simpatia. Entre el seguit de respostes, van aparèixer Vicenç Ferrer i la nedadora, com va dir una oient al·ludint a Gemma Mengual, amb aquesta passió pessebrística tan catalana (una sola figureta de cada). De sobte, una oient es va p…

Peus de plom

Tot sovint, als telenotícies es parla de la dissidència xinesa. El terme sempre em sobta: són dissidents perquè dissenteixen dels postul·lats del govern de la Xina. No se’ls anomena d’una manera més aclaridora, això és, demòcrates i defensors dels drets humans. Potser hi inclouen els dissidents que enyoren els temps de la Revolució Cultural, quan s’enviava els universitaris a les províncies rurals perquè sabessin el pa –florit- que s’hi donava (una manera de castigar el petitburgès que portaven dins, recollint remolatxes). Si fos així, aquesta dissidència seria un aiguabarreig de demòcrates i maoistes, defensors dels drets humans i conculcadors dels mateixos. Però no m’ho sembla: els dissidents xinesos, interpreto que són els demòcrates i aspiren a enderrocar el règim totalitari xinès. Des de Catalunya, hi acostuma a haver una onada de comprensió i disculpa per les dictadures del dit tercer món. Durant la dictadura de Franco, ens hauria agradat que des de la BBC, France2 o la RAI hagu…

Realitat contra ‘reality’

La novel·la del segle XIX va popularitzar el realisme com a fórmula per atrapar la realitat en una història de 500 pàgines. El nostre segle ha portat un altre experiment menys noble: el reality show. S’intenta reproduir la realitat en un plató, amb ciutadans normals, però el resultat és una deformació de la realitat, una exageració patètica i grotesca. A cap país s’observa tan bé la distància entre realitat i reality com a Itàlia. N’hi ha prou de dedicar mitja hora al zàping televisiu per entendre-ho. La majoria de programes segueixen ancorats en aquella estètica que Tele 5 va popularitzar a Espanya fa més de 20 anys: grans platós, lluentons, hostesses amb pitrera i ballarines estil Mama Chicho. L’únic avanç l’aporta la cirurgia estètica: els pits són més grossos, i els llavis més inflats.

Com a tot el món, els directius italians es defensen amb el sarcasme habitual –«és el que la gent vol»–, però la setmana passada van rebre una lliçó de realitat. La tercera cadena de la RAI va fer di…

Rodamots?

A voltes no cal canviar ni una lletra per suscitar mutacions verbals. És el cas del meu llibre preferit d’aquest Sant Jordi: RodaMots, de Jordi Palou amb Pau Vidal (Empúries), vers Globetrotters dels mots. Un rodamot, fins fa poc, només era una roda moguda a mà en un torn o una filadora. Però ja fa una dècada que en Palou malda per afegir-hi un nou sentit: la tramesa gratuïta d’un mot diari per correu electrònic. El model és l’AWAD (A Word A Day) d’Anu Garg. Palou el va conéixer l’hivern de 1999 i va decidir obrir-ne una franquícia catalana a www.rodamots.com. Deu anys després, som 14.319 els subscriptors que rebem cada matí un mot en un pulquèrrim missatge que en conté les accepcions, l’etimologia i una cita literària que el contextualitza. Ara, per una d’aquelles paradoxes de l’era digital, la proposta salta al paper, en un format atractiu que inclou l’escreix aportat pels receptors del mot diari. Al llibre, la feinada palouana es veu complementada per l’enginy del Vidal de les vidà…

Alquímia

Si tingués vint i tants anys, a hores d'ara baixaria música de la xarxa de franc amb la mateixa alegria amb què, quan sí que en tenia vint i tants, alliberava certs llibres imprescindibles dels prestatges de les llibreries més pròsperes de Londres. Però ara que en tinc -ai- 50, i ja no estic a l'atur, pago bitllo-bitllo per la música que baixo i m'està costant una petita fortuna perquè -eximit de l'obligació de comprar àlbums sencers- he acabat de descobrir moltíssimes versions (que sovint milloren les originals) de segons quines cançons mítiques. Per exemple, la versió que David Bowie va fer el 1972 de Waiting For The Man de Lou Reed, en què el ionqui desesperat de la cançó adopta un entranyable accent londinenc; o bé la transposició prodigiosa de Maggie's Farm de Dylan a la Catalunya rural, a mans de Mazoni (La granja de la Paula); o bé Just Like Heaven dels Cure, rescatada dels anys 80 -els quals a alguns ens agrada fer veure que enyorem- per la Katie Melua. Ara…

El síndrome Olmos

La destitución de Rafael Olmos como director general de la policía catalana se hizo efectiva anteayer, 31 de marzo, pero ya había sido anunciada una semana antes, de modo que las hemerotecas la fijarán, pongamos, entre el 25 y el 26. La filtración fue tan unánime que ni siquiera se dedicaron a hacer leña del árbol caído. Los seis días de agonía pasaron lentamente, sin que nadie lo pusiera en duda ni especulara con la posibilidad de un informe favorable al director general. No se trataba de darse un tiempo para la reflexión, como hacen tantas parejas ante la inminencia de una crisis sentimental, sino de esperar hasta la comparecencia parlamentaria del conseller Joan Saura, curiosamente prevista para el último día de mes. No seré yo quien niegue la evidente lógica política de estos días de espera. Por un lado, las formas son esenciales en la gestión pública, pero es que destituir a alguien demasiado deprisa puede aumentar peligrosamente las posibilidades de más ceses en la línea ascende…