Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: març, 2009

Vuelven los topolinos

Basta darse un garbeo por cuatro zapaterías para descubrir que esta primavera vuelven los topolinos. En todos los escaparates verán algún ejemplar. Los hay de todos los tipos. De piel o de lona y esparto, completamente cerrados o muy abiertos, de suela enorme con un desnivel más o menos acusado entre puntera y talón, pero nunca con tacón. Para ser topolinos, unos zapatos deben lucir cuña bajo la planta del pie. Es decir, una plataforma compacta (y muy visible) que no permita distinguir tacones bajo los talones. Andar con garbo montado en unos topolinos requiere un cierto entrenamiento, tal como podrán comprobar en las zapaterías esta primavera. Aposténse cerca de una y verán zarandearse a más jovencitas que ante la puerta de un bar de copas. Con la llegada de los modelos de la nueva temporada, muchos establecimientos han tenido que echar mano del botiquín, porque según la altura del topolino, los primeros pasos pueden ser también los últimos. En el mejor de los casos, para conseguir …

Emoció total

La Fórmula 1 a TV3 ha incorporat el Dolby Surround, un sistema d’àudio que acosta tot el rugit dels motors als espectadors. Per viure intensament la Fórmula 1, segons diuen. Amb el cor a la mà, aquest sistema no caldria per als pobles dels voltants del circuit de Montmeló. Sempre que s’hi celebren carreres o entrenen –ja de bon matí, els pilots són matiners-, tots els veïns fruïm del rugit dels motors. A Parets, Montornès, Mollet, Sant Fost, no paren de fruir. Jo mateix m’he convertit en un entusiasta de la Fórmula 1. Tinc una casa de camp a Montornès i el rugit dels motors m’acompanya quan rego els rosers, quan estenc la roba, quan llegeixo. M’emociona sentir com els pilots derrapen, avancen, acceleren. Ho visc tot amb tanta intensitat que sovint haig de tancar la finestra, perquè és com si jo fos el pilot. Sóc a la cuina fent-me una truita i vull guanyar la carrera a qualsevol preu. A casa, del cap de taula ja n’hi diem la pole position. Del rebost, els boxes. A la dona de fer feine…

Lance de fortuna

El significado de la expresión “lance de fortuna” desprende un tufo premonitorio muy inquietante si lo relacionamos con el suceso que el lunes pasado agitó las convulsas aguas del ciclismo internacional. Busquemos, por ejemplo, cómo define “lance de fortuna” María Moliner: “accidente imprevisto que cambia la situación de alguien”. Es la primera expresión que recoge en la entrada lance (lanzamiento, pero también suceso) seguida de “lance de honor” (desafío), “de lance” (de segunda mano) o “tener pocos lances” (ser fácil). Lo premonitorio pasa por asociar esa voz castellana con el nombre de pila de Lance Armstrong, cuyo accidente en la primera etapa de la Vuelta a Castilla y León posterga su retorno. Como sabrán, el heptacampeón del Tour no ha sido capaz de superar el tedio de la jubilación y pretende protagonizar un retorno por todo lo alto a sus 37 años. Cuando, el lunes pasado, empezó a pedalear por la Meseta ya había disputado el Tour Down Under en Australia, el Tour de California, …

Col·loquial?

Fullejo el Diccionari del català col·loquial publicat per Enciclopèdia Catalana en associació amb el grup radiofònic Flaix de Miquel Calçada i Carles Cuní. Hi consten les solucions adoptades davant del micròfon pels locutors d’unes emissores adreçades als més joves. La bona notícia és que moltes de les solucions proposades funcionen. La dolenta és el punt de partida: es confirma que l’argot (jove) del català d’avui és l’espanyol. No un català empobrit o deteriorat, sinó l’espanyol directament. També hi ha una certa influència anglòfona, és clar, però el xàfec hispà és tan copiós que l’única solució sembla obrir el paraigua i trobar equivalències admissibles. Això és el que fan els autors del diccionari, compilat per Jaume Salvanyà i revisat per Carles Riera i Josep Ruaix. S’enfronten al cotarro, l’empollon, a l’igual, liar-la, agafar el tranquillo, un xupito o les xutxes, i proposen la tropa, el repel·lent, pots comptar, fer-la grossa, dominar, un didalet o les gominoles. És una tasca…

Pieces Of Cake

At the tail end of February I spoke in public at a political rally for the first time ever, despite belonging to that majority of citizens who wouldn't trust a politician any further than they could throw him or her. At the event in question, which took place at the Auditori in Barcelona, I had to present Oriol Junqueras, Esquerra Republicana de Catalunya's independent nominee for the European elections. In my defence, I could allege that Oriol is as smart as they come, honest as the day is long and talks only of things he knows about, qualities which would make him virtually unique among Euro MPs. What really decided me, though, was his insistence that my presentation be purely personal and apolitical. I duly steeled myself to face an audience I supposed to be similar to those I had addressed before - in libraries, secondary schools, bookshops and prisons - who expect to be galvanised into pricking up their ears by all the energy the speaker can muster. I hadn't realised …

Totes les bèsties de càrrega

Tal com s'ha pogut comprovar arran del desallotjament no-voluntari de mig centenar d'estudiants de l'edifici històric de la Universitat de Barcelona fa 9 dies, les batusses públiques solen tenir unes notables repercussions lèxiques en els butlletins dels mitjans de comunicació, els quals han tornat a filar ben prim a l'hora de fer servir les paraules 'violència' i 'violent'. Per exemple, tant segons els diaris barcelonins com TV3, el rector de la UB va cridar els Mossos d'Esquadra perquè els estudiants enclaustrats havien 'traspassat la línia vermella de la violència' (es tractava de dos incidents concrets) i s'havia d'evitar 'una escalada violenta'. La guerra urbana resultant protagonitzada per la policia autonòmica – durant la qual desenes d'estudiants i 31 periodistes i un nen de 10 anys hi van ser agredits o ferits – no era, però, gens violenta, si ens hem de fiar del llenguatge emprat pels periodistes del país, els q…

Sufijos móviles

Me informan de que, a partir de ya, puedo registrar un dominio de internet con el sufijo .tel, que permite crear una tarjeta de visita digital de forma rápida y sencilla. Naturalmente, la oferta viene acompañada de la clásica presión comercial: "apresúrese (afanyi's, leo en el correo de mi proveedor de dominios, que es valenciano y sólo se me dirige en catalán cuando quiere venderme algo) si quiere estar seguro de hallar disponible su nombre de dominio". Menudo engañabobos, pienso. Estoy hasta los puntocomes de tanta tontería con los dominios de internet. ¡Cómo añoro aquellos tiempos en los que las corporaciones pleiteaban por un quítame allá ese dominio! Todo parecía más claro. En el ámbito universitario reinaba Edu, en los gobiernos Gov, el general Mil en lo militar, el rey Org en lo asociativo, la dinastía Puntonet en lo neutral y en lo demás la república independiente del lucro presidida por el mítico Puntocom, que llegó a bautizar una sonada crisis en el índice Nas…

Free of COPE

A Madrid ha sorgit un moviment de taxistes que es declaren en contra de la COPE. Porta per nom Free of COPE Taxi Clú (clú com carné i chalé). Es veu que aplega uns quants taxistes que aspiren a combatre l’estereotip clàssic del taxista. Pel que dedueixo, els seus integrants no es deuen permetre l’habitual “Jo això ho acabava en quatre dies”, tant referit a ETA com a l’atur, la immigració il·legal i, si molt convé, la febre equina. Res, doncs, de “Tots els polítics són uns xoriços” i “Perquè Espanya és el país de l’enveja” (“Vostè no sap com està Finlàndia”, els replico jo). Tampoc no deuen recórrer a aquell argument, quan els contradius, que t’etziben per sorpresa: “Sàpiga que jo sóc un notari de l’asfalt”, com si aquestes oposicions al quitrà els donés més autoritat.
El dimecres 11 de març, els membres de Free of COPE Taxi Clú es van citar amb aquesta consigna misteriosa –tradueixo-: “Reunió de comandos Free of COPE. Lloc: el de sempre. Hora: la de sempre. Punts a tractar: resistència…

Llevar una doble vida

Un amigo se apuntó al Facebook bajo pseudónimo. Le dio por publicar una foto enigmática, falsificó todos sus datos y se dispuso a verlas venir. Al cabo de pocas semanas ha dado de baja a su sosias y se ha vuelto a apuntar, pero esta vez con su nombre real y dando la cara. Estaba harto de los mensajes aclaratorios del tipo "en realidad soy tal, pero aquí en Facebook me hago llamar cual" que se veía obligado a enviar cuando sus conocidos le respondían preguntándole que quién era. Si no se identificaba, muchos le rechazaban, con lo que su capacidad de interacción y chismorreo disminuía. En todo caso, sentía claramente que su impostura le daba más quebraderos de cabeza que alegrías. De modo que al final ha archivado la máscara y ha dado la cara, lo que me suscita unas cuantas preguntas. ¿Qué ha sucedido con Second Life, ese boom que iba a ser la mutación global de la red y que hoy está en franca recesión? ¿En qué han quedado todos aquellos pronósticos que prácticamente veían ese…

A favor de Johnny Marr

Steven Patrick Morrissey, més conegut com a Morrissey, complirà 50 anys al maig i potser per celebrar-ho acaba de treure disc, Years of Refusal. Morrissey apareix a la portada amb un nadó a coll i una mirada desafiadora. Bé. Em temo que aquest serà un article a contrapèl. La qüestió és que he escoltat l’àlbum en aquest invent anomenat Spotify i m’avorreix. En la majoria de cançons, la seva veu queda difuminada per uns ritmes anodins i repetitius, que es perden en estridències per dissimular l’escassetat d’idees. Només en salvaria un parell de cançons, When I last spoke to Carol i Sorry doesn’t Help, i totes dues em semblen pàl·lids records del primer Morrissey. Els que vam créixer escoltant The Smiths vam haver de fer un exercici de reciclatge quan el grup es va separar. En els seus dos primers discos, Morrissey ens ho va posar fàcil perquè va apostar per la continuïtat. Els arranjaments de Vini Reilly s’adaptaven màgicament a la seva veu. A poc a poc, va marxar per altres camins...

En…

Una solitud massa dolorosa

Un dels motors de la ficció és la curiositat. En un primer nivell, el lector sempre llegeix per saber què passarà després, i després, i després, de manera que un artifici per lligar-lo és crear de bon principi una intriga. A Retorn a Brideshead, d’Evelyn Waugh, per exemple, un soldat que es troba enmig d’una operació militar, durant la guerra, va a parar a una mansió al camp. La visió d’aquell lloc on de jove havia sigut feliç, i que va definir-lo com a persona, li activa el record en forma de novel·la. A La dona del migdia, de Julia Franck (Berlín, 1970), aquest ganxo inicial és un pròleg prou atractiu i dramàtic per subjugar tota la novel·la. Som en algun punt del nord d’Alemanya el 1945, just quan ja és clar que els Aliats guanyaran la guerra. L’exèrcit rus controla aquella part del país. Una mare i un fill malviuen en una casa. La mare treballa en un hospital i més d’un cop és violada pels soldats russos. Mare i fill fugen en un tren que els porta a Berlín, però han de baixar-ne a…

Un home i un cable

L’entrega dels Oscars, setmanes enrere, va ser una de les més sòbries dels últims anys. El presentador va ballar, va cantar i va deixar un parell de bons acudits. Els guanyadors van ser moderats i hi va haver poques escenes emotives. Pot ser que Slumdog Millionaire s’emportés tota l’atenció, però la cerimònia va tenir un estrany moment de bogeria. S’entregava el premi al millor documental i el va guanyar la pel·lícula Man on Wire, la producció britànica dirigida per James Marsh i que en els pròxims dies s’estrena a Espanya. El director va pujar a l’escenari i va fer el seu discurs, i llavors va aparèixer el protagonista –un senyor eixerit anomenat Philippe Petit– i va dir el següent: «El discurs més curt de la història dels Oscars: ‘¡Sí!’». Acte seguit, en 20 segons, va donar les gràcies, va fer un truc de màgia amb una moneda regalada per Werner Herzog i va realitzar malabarismes amb l’estatueta dels Oscars. Així és Philippe Petit, un sac de nervis apassionat i sense control, com deu…

Bajanada estupenda

Burro, el que es diu burro, a la tele jo gairebé només conec “Samantha ups!”, dins de “3XL.cat”, al K3 –que és el 33 quan els nens encara estan desperts i fan aquelles preguntes tan incòmodes sobre la procreació i el finançament il·legal dels partits polítics-. “Samantha ups!” ni pretén educar, ni difondre valors, ni crear opinió, ni aportar una mirada incisiva sobre la cultura occidental. Ni és avantguardista ni convencional. Parlant clar, és una bajanada com una casa Batlló, tal com vaig sentir una vegada. Davant d’això, lluny de menysprear-ho, sàpiguen que m’estic traient el barret (en ocasions com aquesta, escric amb un xamberg). Aquest petit dramàtic (paraula ben singular per designar una comèdia), de només cinc minuts, el protagonitzen dues amigues, la Samantha i la Chantal, encarnades per dos actors francesos vestits de dona, amb unes pil·lositats que serien l’enveja del comte Guifré. Haig d’aclarir que no aguanto els actors còmics transvestits. Des de Jack Lemmon i Tony Curtis…

¿Educas? ¡Sacude!

Este fin de semana Torredembarra ha sido la capital mundial de la simetría, al acoger el I Congreso Palindrómico Internacional. Una veintena de palindromistas han declamado frases como los ya clásicos Dábale arroz a la zorra el abad, A Gavà la gent nega la vaga o Català a l'atac. Las frases capicúa constituyen la joya de la corona en el reino de la ludolingüística. Los ingleses incluso sostienen que las primeras palabras del ser humano fueron palindrómicas. Concretamente, un cortés Madam, I'm Adam en pleno paraíso (ya anglófono, por lo visto). Naturalmente, la dama estuvo a la altura, porque dijo llamarse Eve, aunque bien hubiera podido ser Hannah (o Sara Baras). Este fin de semana en el Casal Municipal de Torredembarra no hubo palindromistas ingleses, pero sí estuvieron la chilena Sylvia Tichauer, el canario Salvador Jover, el vasco Markos Gimeno, los castellanos Alberto y María José Abia y una docena de palindromistas catalanes, encabezados por el organizador Josep Maria Alb…

Pudor de cremat

A Londres s'està parlant força d'una exposició inaugurada aquesta setmana al museu Wallace, dels objectes de valor que els jueus europeus perseguits durant la Pesta Negra (1347-1351) van amagar abans de fugir del pogrom de torn. La peça estrella és un flascó de perfum, descobert a Erfurt, Alemanya, el 1998: quan se'n va treure el tap, encara desprenia la fragància preferida de la seva propietària, una jueva assassinada fa uns 650 anys. Es veu que a l'acte l'empresa francesa L'Oréal es va oferir per fer-ne una anàlisi exhaustiva, de franc. Tanta generositat resulta sorprenent per als que sabem com la mateixa empresa les gasta amb una jueva ben viva: la Monica Waitzfelder, la casa familiar de la qual a Karlsruhe, Alemanya, va ser confiscada pels nazis i venuda a L'Oréal Deutschland el 1938 (els propietaris legítims -els avis d'ella- van morir a Auschwitz). Durant dècades, aquesta multinacional ha fet un fotimer de tripijocs per evitar pagar cap indemnitza…

Blocs?

Un dels capítols del recent Compendi de normes d’estil (manual per a redactors i correctors) de Ramon Sangles, editat per Llengua Nacional, ja paga amb el títol: “Decididament blog i no bloc”. Sanglas remet als treballs del lingüista Gabriel Bibiloni per carregar contra la decisió del Termcat d’adoptar bloc (i blocaire) en comptes de blog (i bloguista o bloguer o blogaire) per referir-se als quaderns digitals. El Termcat regenta la sala d’espera al diccionari normatiu. I és aquí on, ara per ara, reposa aquest polèmic nou ús de bloc que provoca la divisió entre els internautes catalans. Bibiloni abandera la fidelitat al terme original anglès blog, abreviatura de web-log (quadern de bitàcola a la xarxa). Hi juga a favor que arreu ja en diguin blog, i que la terminació –g no ens sigui aliena, com ho demostren el pacient pedagog, el filòleg saberut o un pobre nàufrag com jo. El debat entre la particularitat i la generalitat és bizantí. Jo em decanto clarament per dir-ne blog, però constat…

Con un par (y un mar)

Hoy, glorioso día del padre según los centros comerciales, sale a la venta un libro de viajes impactante: El món sobre rodes, de Albert Casals, un chaval que empezó a viajar solo por el mundo cuando tenía catorce años. Casals sufrió una leucemia de niño y esa putada le sentó para siempre en una silla de ruedas. Tal vez le habrán visto en algún reportaje televisivo, porque el chaval es un campeón de la acrobacia. Lleva el pelo azul y no se arredra ante obstáculo alguno. Podría rodar anuncios para concienciar a esos simpáticos conductores que pueblan las aceras con sus vehículos, porque Albert es capaz de subir todo tipo de escaleras y auparse a lugares aparentemente inaccesibles. En su libro podemos seguirle en cuatro grandes viajes por Europa y Asia, desde Italia hasta el Japón. Ahora acaba de volver de Iberoamérica. Sus viajes son el colmo del low cost. Albert logra comer, dormir y desplazarse casi gratuitamente en todas estas circunstancias, a partir de la interacción con la gente y…

El toro per les banyes

En un dels últims “El perquè de tot plegat”, la tertúlia de “El món a RAC1”, Lluís Foix es queixava que uns gamberros havien abatut el toro d’Osborne del Bruc, l’últim que quedava a Catalunya. Antonio Franco li recomanava que no s’hi posés pedres al fetge, perquè tard o d’hora el redreçarien de nou. Per, al cap d’un temps, tornar-lo a tirar a terra. Ja l’han abatut quatre vegades. Passats uns dies, el senyor Joan M. Pujadas recordava, en una carta al director d’aquest diari, que tot va partir del govern de Felipe González, quan el 1994 va decidir retirar la publicitat de les carreteres perquè distreia els conductors. Però després de moltes protestes de comunitats autònomes –Andalusia, que en té 23-, municipis, associacions i intel·lectuals, es va optar per mantenir el toro. Pujadas precisa que Alfonso Guerra va declarar: “El toro de Osborne forma parte del paisaje nacional”. Per desgràcia, els camions de Xocolates Torras enfilats en columnes de terra sembla que no pertanyien al paisat…

Dios existe en Spamalot

En general, prefiero a la gente que habla en prosa y sin cantar, aunque la esencia de la creatividad siempre será poética. Por eso, me turba la gran cantidad de teatro musical que puebla nuestra cartelera y más túrbame aún la cantidad de público que atrae. Público que, en muchas ocasiones, no pisaría un teatro ni por asomo sin el reclamo de las coreografías. Supongo que mi aversión por este tipo de teatro tiene su origen en las veladas que, durante la infancia, viví en el teatro de los Salesianos de Horta, ante casi un millar de butacas. Como yo estudiaba piano, participé en tantos números musicales que ya cubrí el cupo. Por eso, me desespero cuando unos actores que hasta aquel momento habían estado hablando en prosa con normalidad arrancan a cantar con una orquesta invisible de fondo. Hace años leí que en un país oriental, diría que en Corea, exhibían las películas del género sin los números musicales, de modo que West Side Story duraba media horita. Me entusiasmó la idea, pero veo q…

Tapisseria cultural

Quan la cultura s’embolica amb cel·lofana, sembla una panera de Nadal. Encara que els continguts siguin suculents, amb l’eterna pinya americana, el torró d’Agramunt i una capsa de neules de Montblanc. Gairebé mai no duen, com abans, un pot de bicarbonat. Les teles hi tenen una tendència marcada, a servir la cultura amb distinció, sensibilitat i un toc delicat d’avantguarda, tractant-nos com escolars obedients. O com espectadors de la cadena Arte –una humiliació com una altra-. Sovint el programa cultural és un gueto selecte, on els autors es converteixen en creadors; una novel·la, en una proposta cultural; Gaudí, en el genial arquitecte; unes muntanyes russes de festa major, en una aposta pel risc i el vertigen. Fins i tot el circ –que és pols, serradures i nens marranejant-, es guarneix amb una aurèola de respectabilitat. Tot allò que havia aconseguit una certa vitalitat i sorpresa, s’encapsula en un to càlid i proper, sense espines, de consultori sentimental. Una simple historieta c…

San Cucufate los desate

Ayer terminó la Setmana del Llibre en Català, que por primera vez no se ha celebrado en Barcelona ni ha contado con el apoyo de los libreros. Sant Cugat ha liderado la Setmana situando diversas carpas en los aledaños del monasterio. La organización ha conseguido montar un programa de actos digno y concurrido, enhorabuena, pero ahora deberá reflexionar sobre el incierto futuro de la Setmana, abocada a la división gremial, la recesión económica y el exilio interior. La idea de montar una gran librería comunitaria que contuviera todo el fondo en catalán nació en 1983 en el vestíbulo de la estación de Sants, cuando aún resonaban las voces de la Crida porfiando porque la benemérita Renfe hiciera sus comunicaciones (también) en catalán. Cuando en 1987 empecé a publicar, mi primera presentación fue en ese vestíbulo. Guardo una foto, que subastaré cualquier día por eBay, flanqueado por la editora (Pilar Rahola) y el presentador (Sebastià Serrano). Por Sants transitaban muchísimos viajeros que…

La canço del trampós

Per bé que jo i un amic meu anglès -que se sent tan a casa a la capital del Maresme com jo a la del Barcelonès- mai no hem parlat gaire d'Euskadi, un país que no hem visitat i on no tenim ni amics, l'exclusió de les recents eleccions basques de l'opció política preferida d'uns 100.000 ciutadans ens ha provocat exactament el mateix grau d'indignació. Al cap i a la fi, ni tan sols la cap de govern més autocràtica de la nació on vam néixer, la Margaret Thatcher -com que hauria anat en contra del que quedava dels seus principis democràtics-, mai no va provar de prohibir el Sinn Féin, la veu política oficial de l'Exèrcit Republicà Irlandès, que va matar poc menys de 1.800 persones arreu del Regne i del so de les bombes del qual a Londres, als anys 70, jo encara em recordo amb nitidesa. Com carai pot ser, doncs -ens vam preguntar, jo i l'amic-, que un dels governs espanyols més aparentment liberals de tots els temps no ha tingut cap mena d'escrúpol a l'ho…

Talibans?

La nova política exterior d‘Obama fa que tornem a sentir parlar dels talibans. Quan l’any 1996 aquests integristes barbuts van assaltar Kabul, el seu nom va saltar a la premsa planetària. Els atemptats islamistes de les Torres Bessones en van consolidar la fama macabra. En àrab talaba vol dir estudiar, i se’n deriva talib (estudiant); en plural, el nominatiu fa talibun, el genitiu talibin i l’acusatiu taliban. Els barbuts en qüestió parlen en paixtu, una de les moltes variants afganeses del persa i el seu taliban és el plural de talib (estudiant). Cada llengua occidental va adaptar-ho com va poder. En català, potser per analogia angelical amb serafins i querubins —de l’hebreu seraf i querub— es va optar per talibà–ana. Doncs bé, l’amabilitat de l’excel·lent traductor Xavier Pàmies m’ha permés descobrir que Joan Coromines recull un ús català molt anterior de taliban. A l’entrada Talabard (cinyell) del volum VIII (1988) del seu Diccionari, trobem que taliban era un “faldar de la camisa”…

La mejor defensa

La presentación de las bases para la nueva ley del cine ha provocado las reacciones esperadas por parte del nacionalismo español monolingüe, pero menos aspavientos quijotescos de los previstos. La argumentación que propone el Departament de Cultura es difícil de rebatir dialécticamente, incluso en nombre de esa libertad que sólo sirve para reivindicar los derechos de los castellanohablantes. Se contemplan elementos que no eran esenciales en la anterior (y fallida) ofensiva de hace una década, como la reivindicación del V.O.S.C. y se elude el jardín más cenagoso: doblar las películas rodadas originalmente en catalán, castellano o cualquiera de las nuevas variantes actuales de romance: catañol, mallorcano, valenciano, bilinguano, spanglish... Por supuesto, aún hay gente de buen corazón que vive convencida de que el castellano es la lengua original de versos tan castizos como el octosílabo "más madera, que es la guerra" o el dodecasílabo "nunca debiste cruzar el Mississipp…

Asèpsia sentimental

A Catalunya Ràdio, els festius intersetmanals s’omplen de programes singulars. Perquè ens entenguem, els festius intersetmanals són aquells dies en què, per regla general, els nostres avantpassats s’amuntegaven en una processó solemne amb ciris, atxes i penons gremials, disposats a tot amb tal de no treballar. Jo també hi ha dies que, enmig d’una reunió desagradable o ensopida, m’entren unes ganes boges d’anar a una processó, encara que fos nocturna i amb espelmes degotant-me damunt del jersei. Però m’aguanto. Si tothom se n’anés de cop i volta a agrair alguna gràcia a Sant Judes Tadeu, el PIB se’n ressentiria greument. Cap multinacional no entendria un fervor sobtat dels seus empleats per Sant Antoni del porquet.
En cada festiu intersetmanal, “Fora de catàleg”, dirigit per Xavier Salvà, “recupera sense nostàlgia cançons oblidades”. Però, si no en tenen gens, de nostàlgia –i a més les havien aconseguit oblidar, potser a còpia d’analgèsics-, per què han de recuperar-les? Si ningú no les…

Alejarte o acercarte

Mientras ciertas agencias de publicidad gerundenses insisten en deslocalizar las playas de la Costa Brava en nombre de la modernidad, la Biblioteca de Palafrugell innova de veras. Ubicada desde el año 2001 en el edificio modernista de la antigua "Cooperativa la Económica Palafrugellense", la biblioteca ofrece desde este septiembre un interesante servicio de préstamo denominado Arteca. Se trata, simplemente, de exponer en un espacio de la biblioteca las obras de los artistas locales con la posibilidad de que los usuarios se las lleven un mes a sus casas mediante el mismo sistema de préstamo gratuito que ya funciona para los libros. Todo ello con un protocolo perfectamente establecido que incluye la donación al municipio de una de las obras expuestas por parte del artista de turno. Liderada con acierto por la directora de la biblioteca Carme Fenoll y el artista italiano aficando en Palafrugell Tano Pisano, la iniciativa ha tenido una excelente acogida. Tanto entre los usuarios…

Dedicatòries

Quan vulgueu fer patir un escriptor, porteu-lo a una llibreria de segona mà. Aquella acumulació de llibres abandonats i polsosos, que han arribat a vells sense ser llegits la majoria, li provocarà un malestar familiar, congènit. Serà com si oferíssiu a una vaca la visita turística d’un escorxador. La majoria d’escriptors que freqüenten les llibreries de vell hi troben exemplars dels seus llibres. És inevitable que els agafin dissimuladament i mirin a quant es cotitzen. Els optimistes, aleshores, hi veuen una segona oportunitat. Els pessimistes solen triar entre dues opcions: o bé compren el llibre, per estalviar-se l’escarni, o bé l’amaguen al dessota de la pila i, mentre tornen a casa, desfullen una margarita imaginària per decidir si val la pena o no continuar escrivint. Sempre guanya el sí.

Les llibreries de vell encara es reserven una tortura més refinada. A vegades s’hi poden trobar obres amb dedicatòries de l’autor escrites a mà. “A la X., com a prova de vint anys d’amistat inco…

Macedònia déjà vue

Quan s’entrevista gent pel carrer, es repeteixen tipus i actituds semblants: la dona riallera, el jubilat digne, la noia moderna. Abans que obrin la boca, jugo a endevinar què respondran i no em solc equivocar. Sempre hi ha l’home irritat que culpa el govern –també el culparia davant de la pregunta “Què opina de la teoria de la gravetat de Newton?”-, la noia candorosa que ho veu tot bé –encara que respongués “Invadiries Portugal amb un atac sorpresa de míssils terra-terra?”-, la dona de mitjana edat que demana diàleg –com si tot fos només fruit d’un malentès-, l’home sever que reclama mà dura –sobre els matrimonis homosexuals, no se sap si exigeix abolir la llei o que es casin tots alhora en una esplanada-. Tots anhelen quedar bé: somriuen amb coqueteria –menys el de la mà dura, que aparenta venir d’assassinar en sèrie tota una escola municipal-, més d’una senyora es retreu per dins no haver anat a la perruqueria i el jove radical extrema el to enrotllat. Mai no hi ha grans novetats. …

Cuadrando agendas

El nuevo santoral laico llena los días de celebraciones diversas. Ayer domingo fue el día de la mujer (trabajadora) y hoy es un día capicúa: lunes 9 del 3 del 9. Tamaña simetría ocurrirá este año en diez ocasiones. Cada día 9 de mes, con las únicas excepciones de octubre y diciembre. En los manuales del articulismo esta regularidad estaría más cerca del caso ordinario perro-muerde-a-hombre que del extraordinario hombre-muerde-a-perro. Pero el martes pasado, día tres, fue el 3 del 3 del 9 y el perro recibió un mordisco elevado al cuadrado. Ron Gordon, profesor de matemáticas en la localidad californiana de Redwood City, lidera desde hace décadas una extravagante iniciativa para celebrar el Día (móvil) de la Raíz Cuadrada. Naturalmente, no hace falta ser ni Euler ni Venn para darse cuenta de que tres por tres dan nueve, ergo raíz cuadrada de nueve da tres (3-3-9). Así de buenas a primeras, reconozco que la cosa no impresiona demasiado. Pero los razonamientos de Gordon acaban por sucita…

El senyor carnet

El diari més prestigiós de l'Irlanda lliure, l'Irish Times, acaba de confirmar la identitat d'un perillós conductor polonès que havia comès múltiples infraccions arreu del país. Més de 50 vegades, la policia irlandesa va aturar el senyor Prawo Jazdy i en va apuntar l'adreça. Però aquest sempre aconseguia fugir-ne abans que l'hi arribés cap citació judicial. La Garda va perseguir-lo durant dos anys, fins que algú va descobrir, fa cosa d'una setmana, que en polonès, Prawo Jazdy vol dir "carnet de conduir". O sigui, mig centenar de conductors polonesos residents a Irlanda van aconseguir enganyar tot un cos de policia, només perquè aquest desconeixia l'idioma d'aquells, i això que el parlen 31 milions de persones i és oficial a la UE. Imagineu-vos les estafes que els catalanoparlants podríem cometre, atès que gairebé ningú a Europa no sap ni que existim! Un exemple modest seria el d'aquell barceloní a Londres, als anys 70, que es va fer passar…

Persones humanes

Per raons de feina, acabo de llegir Les bostonianes(1886) de l’escriptor nord-americà Henry James. Què fa una novel·la escrita per un autor volgudament elitista amb un estil de vegades tortuosament entortolligat, a la contra de la DIRECTA? Doncs, el llibre parla d’un problema greu que afecta tots els moviments socials haguts i per haver. En concret, parla del moviment feminista del segle XIXi no hi ha dubte que James està del tot d’acord que les dones s’organitzin i que lluitin pels seus drets. Ara bé, no se’n pot estar d’assenyalar els punts dèbils de les protagonistes: la feminista més coneguda dels Estats Units s’ha convertit en una persona gelosíssima de la seva fama; la degana del moviment és una velleta ineficaç que ha perdut el contacte amb la realitat actual; la feminista renovadora no té cap sentit de l’humor i vol amagar els seus orígens burgesos; i hi ha una feminista carismàtica, encantadora, capaç de convèncer públics sencers de la justícia de la seva causa, que acaba ena…

Devaneos de diván

Ayer, en este espacio vecino ocupado por las Cartas de los Lectores, Lídia Garcia Chicano firmaba una titulada "Nens autistes". Lidia explicaba que ella es madre de un niño con trastorno del espectro autista y luego pasaba a replicar algunas de las afirmaciones contenidas en el amplio reportaje sobre personas con discapacidad intelectual que se publicó en el Magazine (22/II/2009) con el título "Con derecho a la felicidad", con textos de Celtia Traviesas y fotos de Mar Arias. Un reportaje magnífico que reseguía seis historias distintas de seres diferentes: dos novios con síndrome de Wilson, discapacitados en grado diverso que acuden a centros especiales o talleres ocupacionales, diversos síndromes de Down... Uno de los retratos era el de Anna, cuyo trastorno es de la misma índole que el del hijo de Lidia, autista. Ahí, la pluma ágil de Traviesas no puede contar con el recurso directo del diálogo y recurre a un cierto lirismo de innegable belleza literaria: "Lo…

Xarrup de bastó

L’altre dia, en un concurs de “Via lliure” de Marta Cailà, a RAC1, van demanar quina d’aquestes tres opcions és la correcta: xarrup, sorbet o gelat líquid. Una oient va trucar i va escollir xarrup. Va perdre, perquè el correcte és sorbet. La mateixa Marta Cailà va comentar que ella també fa servir xarrup i que a molts restaurants escriuen, erròniament, “xarrup de llimona”. Després va trucar un altre oient i va explicar que ell també hauria triat xarrup, perquè és el que diu sempre. Com tanta gent. Xarrup és una ultracorrecció que va néixer a partir de sorbete i en català es va adaptar com a xarrup. De seguida es va estendre com la pólvora en un motí d’Alcatraz. No van trigar a aparèixer veus doctes que van desaconsellar xarrup, argumentant que procedeix del sorbetto italià, que alhora prové del serbet turc. Per tant, la paraula correcta és sorbet, perquè no ve del sorber espanyol, sinó del turc. Així és com s’ha bandejat una paraula que la gent havia fet seva. En un concurs de ràdio e…

El boicot de Soraya

Eurovisión es el Nodo en color. Es probable que este año el oro de Moscú sea para algún país del Este. De momento, todo el mundo anda pendiente de la canción de Georgia, que aspira a clasificarse en la semifinal del 12 de mayo para la gran final del día 16 en el estadio Olimpíyski de la capital rusa. El grupo que la interpreta se llama Stephane & 3G, formado por el cantante y productor Stephane Mgebrishvili y el trío integrado por Nini Badurashvili, Tako Gachechiladze y Kristine Imedadze. Como ya sabrán, es una canción disco de corte clásico que pasaría desapercibida de no ser por su título (y estribillo): "We don't wanna put in", que vendría a significar "no queremos participar" pero suena claramente como "no queremos a Putin". Tengan en cuenta que sólo hace un año y medio desde el conflicto armado que llevó al ejército ruso a intervenir en territorio georgiano para apoyar a las regiones pro rusas de Osetia del Sur y Abjasia. De modo que, en garg…

La crisis da ideas

Los germánicos directivos de Seat no dudaron ni un segundo en ejercer presión mediática sobre el president Montilla mediante una argucia de dudosa legalidad. Disfrazaron un Exeo de coche patrulla de los Mossos, como quien dice "cómprame unos cuantos, Molt Honorable, mira qué bien quedarían circulando por las calles"... Me imagino que su gabinete jurídico impidió que el coche en cuestión circulara antes o después del evento con el uniforme falsificado para evitar caer en flagrante delito. Además, aprovecharon la semana de Carnaval, por si las moscas. Mi abuela tenía una réplica terrible cuando yo le soltaba que quería hacer lo que me diera la gana: "el que et dóna la gana no t'ho darà el menjar". Me resultaba incomprensible. Aún hoy me cae lejos. Mi generación no ha sufrido guerra ni posguerra alguna, de modo que hambre, lo que se dice hambre, poco habremos pasado. Por eso, el abstracto tremendismo que estos días todo lo tiñe afecta tanto al estado de ánimo gen…