dissabte, 3 de desembre de 2016

L'espai autobiogràfic

Recordo que, a primers dels noranta, vaig llegir amb molt d’interès un estudi literari de la professora Nora Catelli que duia per títol El espacio autobiográfico (Lumen, 1991). Responia plenament al seu títol, tot partint d’una antiga divisió de les biografies del segle XVIII: les que narren la veritat de manera “neuròtica, histèrica o obsessiva” i les que tramen la mentida “voluntàriament”. Aprofundia en el punt clau de l’escriptura narrativa, que al meu entendre és el punt de vista, i analitzava diverses teories crítiques sobre la distància que separa la persona gramatical i la identitat. Recollia, per exemple, aquesta opinió de Lejeune: “l’autor no és una persona; és una persona que escriu i publica, i potser no és un veritable autor fins al segon llibre”. També establia tres tipus de relacions nominals entre autor i personatge: a) que el nom de l’un coincideixi amb el de l’altre, b) que no coincideixi i c) que no es reveli el nom propi i tots dos puguin quedar sota el paraigua del pronom de primera persona, jo. Amb els anys, m’he adonat de la gran influència que va tenir aquella lectura en la meva manera de viure la literatura. Hi vaig tornar a pensar quan, ara fa quatre anys, vaig topar amb la primera novel·la (i segon llibre) de Pablo Martín Sánchez: El anarquista que se llamaba como yo (El Acantilado, 2012). PMS debutava en el gènere de manera brillant recreant els episodis biogràfics d’un anarquista homònim, que coincidia amb l’autor en el nom i els dos cognoms. La novel·la és un prodigi de força narrativa i es presenta en dues línies contrapuntades que mostren la investigació i els fets, amb la singularitat que en una el temps transcorre  cap enrere.

       Coneixia Pablo Martín Sánchez (no l’anarquista, l’escriptor) des que va fundar la revista Verbigràcia, a la UAB. Llavors signava Marta Polbín, anagrama de Pablo Martín, i encara ara em costa defugir l’anagrama quan hi penso. Pablo és doblement doctor, per les universitats de Lille-3 (llengua i literatura franceses) i de Granada (literatura comparada), va passar per l’Institut del Teatre i és membre del Collège de Pataphysique i de l’Oulipo. Ara acaba de publicar la seva segona novel·la, Tuyo es el mañana (El Acantilado), que continua un peculiar projecte autobiogràfic que mereixeria un apèndix a banda en l’estudi de Nora Catelli. Si en la seva celebrada primera novel·la es va llançar a documentar narrativament l’episodi central a la vida de l’anarquista homònim, situa aquesta segona en el dia que ell va néixer. Tuyo es el mañana comença la mitjanit del 18 de març de 1977 i novel·la 24 hores en una Barcelona pretransitiva que acaba d’estrenar postfranquisme i encara es debat en un mar d’incerteses. Molt actual, com veuen. Hi assistim a partir dels moviments de sis narradors que representen des de velles mòmies del regim als joves estudiants, passant per un represaliat xilè i el meu preferit, el llebrer Solitario VI, que vol fugir del Canòdrom Meridiana. PMS afirma que tancarà el seu espai autobiogràfic situant una tercera novel·la al lloc on va néixer: circa Reus. Pronostico que el llegiran a París i a Londres.
Màrius Serra. La Vanguardia. 3/12/16

dijous, 1 de desembre de 2016

La postveritat de les mentides

Tot i que encara no som ni al desembre, aquests dies el Diccionari d’Oxford ja ha anunciat que la “paraula de l’any” per al 2016 és postveritat. Mira que hi havia paraules per mostrar el descrèdit de la política que es viu a mig món, del Brexit al sorpasso, però al final s’han decidit per una que està de moda i en el fons és un subterfugi per no dir mentida. Si pensem en la victòria de Trump i el desenllaç imprevist als referèndums del Brexit i sobre les FARC a Colòmbia, potser sí que aquesta impostura representa el 2016 com cap altra: resumeix bé l’esbombament de falsedats per alimentar la por. Se cita sovint aquella frase de Goebbels, ministre de la propaganda nazi, segons la qual “una mentida repetida mil vegades es converteix en una veritat”. Avui dia, una mentida dita només una vegada, però amplificada milions de cops a les xarxes socials, es converteix en una postveritat. Vet aquí la pirueta lingüística. Si n’haguessin dit la Nova Veritat, hauríem entrat directament al territori del Gran Germà d’Orwell.

Nietzsche té un text en què planteja que la veritat i la mentida són convencions creades per l’home per viure en societat. Amb ell llenguatge, doncs, neix també l’art de l’engany i, sobretot, de l’autoengany (amb les religions, per exemple). Davant de l’ésser racional i científic, diu Nietzsche, hi l’ésser intuïtiu, que potser tampoc no és feliç, però es deixa portar per l’instint i com a mínim se sent més lliure. La postveritat sembla nascuda per empènyer la gent a ser intuïtiva, com si els digués: us menteixo, d’acord, però així us semblarà que voteu lliurement, sense el raonament enganyós dels polítics.

Hi pensava l’altre dia, sortint del cine després de veure aquesta pel·lícula de ciència-ficció que es diu Arrival, de Denis Villeneuve. Quan uns extraterrestres arriben a la terra, el govern nord-americà demana a una lingüista que desxifri la seva llengua per comunicar-s’hi. El contacte amb els alienígenes dóna grans moments de cinema, però com sempre les reaccions de polítics i militars estan a punt d’espatllar-ho tot. El film acaba amb un punt d’esperança. Es nota que està filmat i produït des de la convicció que Donald Trump no podia guanyar les eleccions.

Jordi Puntí, El Periódico, 26 de novembre del 2016.

dimarts, 29 de novembre de 2016

Fidel Guinness

Fidel Castro va morir en diferit. Feia una dècada que les seves esqueles estaven redactades, tant les tòxicament demonitzadores com els panegírics d’insofrible retòrica revolucionària. Potser per això invectives i aclamacions han sortit una mica esbravades. A mi em dol que persones que s’hi van enfrontar, com el gran Guillermo Cabrera Infante, desapareguessin molt abans que el patriarca de la tardor infinita. La magnitud forassenyada dels seus encerts i dels seus errors, el principal dels quals va ser perpetuar-se mig segle al poder, fan que la millor reacció al seu decés sigui el silenci. Un minut de silenci, respectuós i menyspreador alhora, que duri hores. Tantes com els seus llegendaris discursos, durant els quals desplegava una proverbial loquacitat i demostrava que no tenia cap sentit del ritme. L’any 1986, per exemple, Fidel va regalar als seus incondicionals un discurs de gairebé 12 hores durant el Congreso del Partido Comunista Cubano, amb un breu descans cap a la meitat de la pallissa. És veritat que aquell dia jugava a casa, però en camp contrari també s’allargava. El 26 de setembre de 1960 va fer un discurs a l’ONU que, encara ara, figura als annals de les Nacions Unides com el discurs més llarg pronunciat mai en un plenari: 4 hores i 29 minuts xerrant sense parar. El més espectacular d’aquesta brasa internacional del Comandante és que va començar la filípica així: “Aunque tenemos fama de hablar largo, no se preocupen. Haremos todo lo posible para ser breves”. Cada cop que Fidel prometia brevetat els timpans dels oients esclataven.


       Però aquell dia Castro no va batre cap rècord Guinness de la institució. De fet, es va quedar lluny de la marca d’un dirigent hindú anomenat Krishna Menon. L’any 1957 Menon havia parlat durant vuit hores seguides davant del Consell de Seguretat de l’ONU. Vuit. No pas al plenari sinó en petit comitè, però igualment en el si institucional de les Nacions Unides. També als Estats Units Castro Fidel va trobar qui el superava. Les lleis de la major democràcia del món poden provocar l’anomenat filibusterisme parlamentari, una absurda pràctica de bloqueig que consisteix a ajornar una votació amb una intervenció que pot ser tan llarga com aguanti físicament l’orador, perquè la llei marca que no es pot deixar de parlar en cap moment ni tampoc abandonar l’escó sota cap circumstància, ni que sigui per anar al vàter. El republicà Ted Cruz, per combatre l’Obamacare, va arribar a xerrar 22 hores seguides, durant les quals fins i tot va llegir un conte als seus fills, a l’hora de posar-los a dormir. Cruz garlava i tothom desconnectava. En canvi, a Fidel sí que l’escoltaven. Els cubans sabien que s’hi jugaven la pell.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 29/11/16

dilluns, 28 de novembre de 2016

Sis anys, un llibre


Això de la cultura, i més en concret la lectura, deu estar a punt de tocar fons, perquè de sobte algunes institucions públiques s’han posat les piles i han engegat campanyes de consum cultural. Són símptomes. A Itàlia, el govern de Matteo Renzi ha creat el “bonus cultura”: quan facin 18 anys, tots els italians rebran 500 euros per gastar durant un any en productes culturals, ja sigui llibres, concerts, museus, teatre o cine. Si després trien un videojoc nihilista, un concert de Justin Bieber o un llibre de Federico Moccia, ja és cosa seva. Fa temps que a la ciutat de Cluj, a Romania, van iniciar un projecte per a la lectura com a premi: tothom que viatgi en autobús, amb un llibre a les mans (i el llegeixi), tindrà el trajecte gratuït. I a Catalunya, recentment, el departament de Cultura ha posat en marxa al campanya “Fas sis anys. Tria un llibre”, per tal que els nens d’aquesta edat puguin anar a les llibreries del Gremi i escollir un llibre infantil, com a màxim de 13 euros.

Es tracta, en tots els casos, de campanyes en què s’emfasitza el valor econòmic, i el regal és l’estalvi de diners, més que no pas el guany immaterial de la cultura. És un bon primer pas, esclar, però no n’hi ha prou si després no fa forat. Dies enrere, el conseller Santi Vila va explicar que les llibreries catalanes ja han repartit més de deu mil llibres als nens de sis anys, una xifra més que notable, i alhora va remarcar que un 30 per cent dels pares confessaven que havien entrat en una llibreria per primer cop. Vet aquí el problema. No crec que puguem parlar d’indigència cultural, però em fa pensar en aquelles velles campanyes del Dòmund dels anys setanta. Es recollien aliments per combatre la fam al Tercer Món, però després els sociòlegs sobre el terreny deien: “No els donis menjar, ajuda’ls a cultivar la terra”. Potser, doncs, a més de regalar un llibre als nens, s’ha de mirar que els pares s’acostumin a comprar llibres més sovint. Quan jo era petit, hi havia aquells llibres que les caixes d’estalvi regalaven per Sant Jordi —tothom en té algun a casa—. Ara s’ha avançat una mica i com a mínim els pares ja entren sense por a la llibreria.

Jordi Puntí, El Periódico, 19 de novembre del 2016.

Els amos de les voreres

S’imaginen que, un bon dia, l’ajuntament de Barcelona decidís que ja no cal recollir els excrements de gos? Quin merder, oi? No, no pateixin, són només suposicions. De moment no ens caldrà mirar a terra mentre caminem i podrem dedicar-nos a esquivar l’altre problema de les voreres barcelonines: els ciclistes. Tot i que hi ha una Ordenança de Circulació de Vianants i Vehicles que ho prohibeix, fa uns dies l’ajuntament va aprovar una moratòria de 18 mesos que permet que les bicicletes vagin per les voreres i es converteixin en la nostra gimcana de cada dia. Un cop més, doncs, un pedaç per arreglar una situació que va néixer sense criteris urbanístics, només per afermar la il·lusió de la sostenibilitat.

El fet és que l’actual consistori va heretar un servei de carrils-bici insuficient i mal pensat, amb vies mal segregades, dobles direccions perilloses i, sobretot, sense posar èmfasi en la cultura ciclista. Ara la moratòria vol guanyar temps, diuen, fins que s’hagin creat més carrils, però no sembla pas la millor manera de conscienciar els ciclistes. El principal error és que se’ls equipara amb els vianants i no amb el trànsit rodat, com si les bicis no portessin rodes. El concepte d’espai i de ritme que té un vianant quan camina no és el mateix que el d’un ciclista. Hi ha uns codis fixats —deixar pas a qui té pressa, aturar-se al davant d’un aparador, vigilar amb els nens i la gent gran— que es fan de nord, sense pensar-hi, i en el millor dels casos el ciclista sol ignorar. (En el pitjor, fa servir el timbre per avisar que vol passar o esbronca els vianants perquè se li posen al mig del pas.)

En ciutats com Munic o Copenhaguen, on la bici és un mitjà de transport essencial, els ciclistes que cometen infraccions de trànsit reben una multa i perden punts del carnet de conduir el cotxe, si en tenen. El compromís és clar. És veritat que a Barcelona la convivència amb els taxis és complicada, igual que amb les furgonetes a les zones de càrrega i descàrrega, i així els ciclistes eviten els carrers perquè se senten insegurs amb cotxes i motos. La moratòria els dóna via lliure, però alhora genera crispació i els malacostuma (anant per les voreres, per exemple, es perd el sentit de contra direcció). Quina és, doncs, la solució? Aviat farà deu anys de la creació del Bicing, el 2007. En aquesta dècada la ciutat ha assimilat mal que bé les bicicletes. Segons fonts de l’Ajuntament, al 2015 hi havia un accident per cada 200 desplaçaments, una xifra que augmenta amb la presència de més bicicletes. S’hi ha d’afegir l’increment de les bicis turístiques, que sovint circulen en grups de més de deu persones, més atents a la bellesa de la ciutat que al trànsit. L’ideal seria que es replantegés tot el disseny dels carrils-bici, fent-los centrals (com al passeig de Sant Joan) o segregant-los a partir de voreres més amples, però és difícil que el dibuix de Barcelona ho pugui assumir. La solució passa per fer entendre als conductors motoritzats la seva part de responsabilitat, perquè un dia o altre les bicicletes hauran de migrar les voreres per tornar a l’asfalt, que és el seu hàbitat natural.

Jordi Puntí, El Periódico, 22 de novembre del 2016.

La vida del professor Brian

Dijous passat a l’aula Capella de la Facultat de Filologia de la UB es va celebrar una jornada amb títol de Monty Python: Life of Brian. La cosa tenia truc, perquè era una jornada d’homenatge a un professor de la casa ben singular anomenat Brian Mott. M’hauria agradat anar-hi, perquè va ser un dels primers profes de llengua anglesa que vam tenir els que, ara fa trenta anys, cursàvem Filologia Anglesa al que llavors anomenàvem la Central. Quan vam saber que el profe de llengua es deia Mott alguns vam creure que era un pseudònim. Però no. Era el cognom veritable d’un jove londinenc d’aspecte molt pulcre i sòlida timidesa, que ja llavors parlava castellà i català gairebé sense accent. Recordo que, a mig curs, ens va sorprendre descobrir que tocava en un grup de jazz, i que hi vam tenir una relació tan cordial com fugaç. Vint anys després, vaig tornar-hi a coincidir on menys esperava trobar-lo: a Panticosa. Jo hi arribava amb la Maria Antònia Oliver, a participar en un d’aquells encontres d’escriptors als Pirineus que organitzaven Isidor Cònsul, Àlex Broch i companyia per posar en contacte autors en català amb autors en altres llengües pirenenques: basc, occità, aragonès... Es tractava de passar un cap de setmana en algun lloc dels Pirineus i després escriure un conte més o menys relacionat. Cònsul trobava els recursos per publicar-ne dos volums, un en cada llengua, amb traduccions encreuades. L’any que jo hi vaig anar tocava l’aragonès. Recordo que vaig mirar la biblioteca de casa i vaig descobrir que només tenia un llibre en aragonès, regalat Jesús Moncada: la traducció a l’aragonès que Chusé Aragüés havia fet de la seva obra més divulgada: Camin de Sirga (Gara d’Edizions. Zaragoza, 2004).


       Només arribar a l’hostal de Panticosa (o Pandicosa, en aragonès), vaig topar amb el professor Brian Mott, convertit en un dels grans especialistes en aquesta llengua que el govern aragonès del PP va maltractar tant com ho va fer amb aquell engendre anomenat LAPAO. De fet, la invitació per a la jornada del dijous anava il·lustrada per una foto de Brian Mott a Gistaín (Osca) i la llengua aragonesa va senyorejar en tot l’homenatge. Pel matí, el doctor José María Enguita, catedràtic de llengua espanyola de la Universitat de Saragossa, va fer una conferència sobre “Las hablas altoaragonesas: desde el ALEANR a nuestros días”, i a la tarda el mateix Brian va parlar en clau autobiogràfica sobre les “Vivencias de un londinense chistabino en Aragón”, abans que el grup musical Chundarata clogués l’acte. M’hauria agradat escoltar la seva història d’amor. És tan lògic que un panticuto s’enamori de la llengua anglesa i l’aprengui a fons com que un londinenc s’enamori de la llengua aragonesa i s’hi especialitzi.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 28/11/16

diumenge, 27 de novembre de 2016

La negació expletiva

Els analistes de l’actualitat política han de filar molt prim a l’hora de buscar el matís. La finor dels seus comentaris interpretatius depèn, sobretot, del seu domini lingüístic. És veritat que cada període genera un llenguatge que n’és reflex i, alhora, focus irradiador. D’una banda, alguns noms comuns (procés, indignats, casta, comuns) esdevenen propis d’una època i la seva mera aparició actua d’element datador, una prova lèxica del carboni 14. Després hi ha la retòrica del moment, liderada ara per alguns tertulians del gènere pallissa que abusen d’un mostrari d’expressions que acaba sent monstruari (i entre els monstres més monstruosos, les famoses línies vermelles, les trampes al solitari o l’hegemonia del relat). Però, més enllà de l’acolorida pluja d’estels lèxics, els millors analistes solen aportar nous elements sorgits d’una relectura aplicada d’alguns referents culturals. Hi ha columnistes que llegeixen més que no parlen o escriuen, busquen noves solucions expressives i exploren el sentit figurat amb voluntat no ornamental. Els referents invocats (seriòfils, pictòrics, literaris, cinèfils, musicals) marquen l’amplitud d’un horitzó cultural que l’emissor vol compartir amb el públic lector. És un articulisme compromès amb la necessitat d’explicar de manera entenedora les complexes giragonses de la política contemporània, que sovint prescindeix de l’acció i es centra exclusivament en les reaccions.

       Doncs els bons analistes que practiquen aquest columnisme culturalista han de saber que els espera un nou referent carregat de conceptes verges que poden aportar clarícia en el fangar de l’anàlisi política: la nova Gramàtica de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans. Concentrem-nos, per exemple, en l’últim capítol: “La negació”. En el context de confrontació entre els governs català i espanyol que defineix aquest curs polític, els analistes més preclars trobaran petroli en la descripció exemplificada de conceptes gramaticals com la negació anticipada i la doble negació, que semblen redactats pensant en el diàleg empàtic anunciat per Soraya Sáenz de Santamaria o la controvertida exlletania socialista del no-és-no sanchista. Però potser és l’últim apartat (35.6) del darrer capítol de la GIEC, dedicat a la negació expletiva (en oposició a plena), el que donarà més joc analògic als analistes. Llegim-ne la definició: “En determinats contextos, l’adverbi no, a vegades acompanyat de l’adverbi pas, pot ser usat sense un veritable valor negatiu”. Alto les seques! Existeix un no no negatiu? La negació expletiva es dóna en verbs de temor o en els quantificadors de grau en les oracions comparatives de desigualtat. Atenció a l’apartat 35.6.c (pàgina 1314). Qui serà el primer analista que en farà ús?: “Amb abans la negació és optativa si la subordinada apareix precedida de que, però resulta obligatòria si no s’utilitza aquesta conjunció: ‘Caldria resoldre-ho abans que (no) fos massa tard; Parla amb ell abans no se’n vagi’”. Menys Borgen i més Gramàtica!

Màrius Serra. La Vanguardia. 26/11/16

Entradas populares

Compartir