Entrades

L'obsessió nuclear del PP

Imatge
Divendres, Francesc-Marc Álvaro feia una valoració pertinent de les paraules de menyspreu que el ministre Íñigo Méndez de Vigo va llançar contra la dedicatòria de Pep Guardiola a Jordi Sánchez i Jordi Cuixart després del partit de Champions del Manchester City: “L’opinió d’un esportista –va dir el ministre amb sintaxi atropellada– quan parla d’altres coses que no és allò que sap o fa bé és com la que tinc jo quan parlo de física nuclear, que no en sé ni una paraula”. Álvaro recordava a la seva columna que els debats polítics no són acadèmics perquè no tracten de qüestions teòriques discutides per savis sinó de realitats contingents. És a dir, que les opinions polítiques de cadascú no depenen pas de coneixements tècnics com els que pot lluir una analista, sinó de les prioritats, la posició moral o els interessos de l’opinant. Quan el tennista Nadal va dir que declarar la independència era com saltar-se un semàfor expressava una opinió tan respectable (i discutible) com la de Guardiola…

Els riscos de l'alegria

Imatge
Vivim temps de contrastos que provoquen sobtats atacs d’eufòria i davallades als reialmes de la foscor emocional. A la Sala Beckett dimecres es va estrenar L’alegria de Marilia Samper. Mostra la lluita extenuant d’una mare (Lluïsa Castell) amb els seus veïns (Montse Guallar, Andrés Herrera) per adaptar l’entrada de l’edifici a les necessitats del fill (Alejandro Bordanove) que va amb cadira de rodes perquè té una paràlisi cerebral. Només són nou graons, però més infranquejables que el mur de Berlín. Els primers minuts de la funció, sense paraules, abdueixen l’espectador. El fan penetrar en l’atmosfera de l’obra com un cos celest penetra en l’atmosfera de la Terra, amb la inclinació justa per no esclatar fet miques. La mare vesteix el fill que seu, un pes mort, a la cadira de rodes. Tots dos actors ho broden. La Lluïsa perquè ho va fer moltes vegades amb la seva filla Júlia (nom del personatge que interpreta) i l’Alejandro perquè s’ha preparat a consciència a l’escola d’educació espec…

Edward Gorey, gats i nens

Imatge
Gorey, sempre Edward Gorey. Passen els anys i les seves il·lustracions no envelleixen. Al contrari, tornen sovint amb una pàtina de novetat. Potser perquè ja van néixer amb un aire antic, com si fossin el testimoni d’una època que creixia i trobava la plenitud sobretot en la imaginació del seu autor, ens mirem els dibuixos d’Edward Gorey i ens lliurem al seu poder evocador. Potser el que ens atreu més és la familiaritat, un món que ens situa entre el trasbals imminent i una alegria que és una mica infantil, però no pas ingènua. Edward Gorey va morir l’any 2000, als 75 anys, però les obres que escrivia i dibuixava, màxima expressió del seu univers particular, es continuen reeditant: L’hoste incert, L’arpa sense encordar, L’ala oest... Algunes es troben en català, a Angle editorial, i la majoria segueixen vives en castellà gràcies a Libros del Zorro Rojo. 

Els darrers anys, a més, s’ha anat recuperant l’obra que durant anys va fer en col·laboració. Gorey va il·lustrar desenes de cobertes…

Dificultats de l'espanyol

Imatge
Sento el ministre Dastis declarar a la televisió francesa CNews que a Catalunya hi ha una llengua i una cultura respectades que no pateixen cap repressió. No sé pas a quina es refereix, però sigui quina sigui me’n congratulo. El respecte lingüístic és fonamental. Afegeix que si algú va a Catalunya només sentirà parlar en català. D’aquesta segona afirmació dedueixo que el senyor Dastis, ehem, s’ha passejat poc per Catalunya. La següent frase m’ho referma: “Els que volen parlar castellà es troben amb dificultats”, diu amb la boca petita, sota el mostatxet blanc. Dificultats? Penso que potser algú li ha explicat la típica confusió entre el cafè amb llet o amb gel, sense aclarir-li que aquesta és una dificultat dels que volen parlar en català. A quina mena de dificultats es deu referir el ministre del bigotet canut? Conec molts castellanoparlants que li ho podrien desmentir (alguns ja ho han fet). Però l’entrevista continua. El periodista, en línia amb les declaracions del senyor ministr…

Pragmàtica de la llengua

Imatge
Quan es parla de pragmatisme sovint s’oblida que la pragmàtica és (també) una disciplina lingüística. El DIEC la defineix com una “Branca de la lingüística que estudia la llengua amb relació al seu ús i als usuaris, i se centra especialment en les característiques dels actes de parla, la dixi i les inferències”. Dixi, aquí, no al·ludeix a cap personatge de dibuixos animats com el Piuet, sinó a una funció lingüística que assenyala les circumstàncies en què es produeix l’enunciació. La dixi del requeriment que el Govern Rajoy va enviar per burofax el dia 11 ha fet vessar rius de tinta. Avui dilluns 16, a les deu del matí, venç el termini per a una resposta que, quan escric aquestes ratlles, encara no s’ha donat. L’enunciació del requeriment és tan específica que figurarà en els futurs manuals de pragmàtica. Abans d’enumerar les conseqüències d’una resposta afirmativa a la pregunta de si a Catalunya s’ha declarat la independència, l’escrivà acota el terreny: “Y a estos efectos la ausenc…

Monturiol a la ficció

Imatge
El president Puigdemont va parlar dues vegades de “desescalar” en el seu discurs de l’Anunciata (d’anunci i enunciació però no pas declaració ni proclamació) “del mandat que Catalunya esdevingui un estat independent en forma de república”. Per empetitir, rebaixar o minorar la magnitud del conflicte va triar l’anglicisme desescalar. De (des)escalar el DIEC només en recull el sentit alpinista, i no pas en aquesta accepció de “reduir l’escala del conflicte o revertir l’escalada de tensió”, però la majoria d’oients ho va entendre i, en aquest cas, no ha calgut enviar-li per burofax cap requeriment per confirmar què volia dir. Tot i aquesta lloable voluntat desescaladora, fa vint-i-quatre dies (des de les detencions del 20-S) que vivim submergits en un bany de realitat política tan intens que gairebé no deixa espai per a res més. Són múltiples els actes, estrenes i presentacions que s’han paralitzat. L’addicció al vertiginós minut a minut de l’actualitat política provoca un veritable desc…

El dia de la fi del món

Imatge
Quan l’any 1981 Mario Vargas Llosa va publicar La guerra del fin del mundo no ens hauríem imaginat mai que la nostra generació podria assistir a l’arribada del dia de la fi del món. L’escriptor d’Arequipa hi recreava literàriament la guerra de Canudos, un episodi militar històric del 1897 al nord-est del Brasil quan el canvi de segle suscitava missatges apocalíptics sobre la fi del món. Val a dir que, per una vegada, vam pecar de poc imaginatius perquè, respectats lectors, avui dimarts deu d’octubre de dos mil disset el món tal com el coneixem es pot acabar. Avui podem presenciar un fet insòlit que, en cas de produir-se, deixarà en estat de xoc més de quaranta milions de persones de manera directa i moltes més de manera indirecta, que posteriorment les pot fer caure en depressió durant mesos, si no anys, quan la buidor mortificadora que es derivarà dels fets d’avui es faci cada cop més evident, tot imposant la seva irreversibilitat d’una manera atroç en les torturades ànimes dels cre…