diumenge, 30 d’abril de 2017

Dels diacrítics al ciríl·lic

Una decisió del president del Kazakhstan ens permet reflexionar sobre la nostra apassionada relació amb l’ortografia. La llengua d’aquesta ex-república soviètica és el kazakh i conviu amb el rus, també oficial. L’any 1940 el govern de Moscou va unificar la grafia de totes les llengües de l’antiga URSS i per això avui el kazakh s’escriu en alfabet ciríl·lic. Ara, el president Nursultan Nazarbàiev promou que la llengua kazakha s’escrigui en l’alfabet llatí. Això l’acostarà a la majoria dels idiomes túrquics des que Turquia va canviar l’abecedari àrab pel llatí en 1928, a instàncies d’Atatürk. La imatge d’una llengua és l’escriptura i les qüestions ortotipogràfiques influeixen en la seva percepció social. Per això els canvis d’alfabet solen ser per raons polítiques. En el cas del maltès, fins i tot va adquirir la certificació científica de ser un idioma diferent de l’àrab originari després d’haver abandonat l’alfabet àrab. El procés de canviar-li el vestit a l’idioma nacional kazakh no serà ni senzill ni immediat. El govern d’Astanà va començar a plantejar-s’ho el 2007 i es marca l’objectiu de completar la substitució l’any 2025. En els propers mesos els lingüistes desenvoluparan una versió llatina de l’alfabet i l’any vinent es començaran a distribuir els primers llibres de text. Val a dir que els escolars ja coneixen l’alfabet llatí perquè estudien anglès, però tot i això l’operació transcriptora és d’una envergadura notable.


       La notícia coincideix amb la imminent publicació de la nova Ortografia catalana que conté mitja dotzena de retocs ortogràfics que han de ser aplicats en els propers quatre anys. De fet, ja s’apliquen a la majoria de mitjans de comunicació catalans des de fa més de cent dies, tal com recollia fa poc Magí Camps en una columna que valorava l’experiència d’aplicar-los a La Vanguardia. La passada tardor, quan es van fer públics els canvis proposats, hi va haver reaccions molt variades. Qualsevol canvi normatiu en suscita. Més encara si és ortogràfic, per la seva visibilitat. Hi ha arguments contraris molt raonables que permeten un debat en termes tècnics i també reaccions viscerals que parteixen d’una concepció de la llengua com un codi intocable. Recordo amb fervor un videoclip en defensa dels accents diacrítics protagonitzat per la intrèpida youtuber Leopolda Olda i un grup d’estudiants que acusaven l’IEC de fer malbé la llengua per haver eliminat un munt d’accents diacrítics. “Torneu-nos els accents, diacrítics!”, cantaven apassionats. “Si seguiu així el pronom feble cau també”, barrejaven indignats, com si l’ortografia i la sintaxi tinguessin la mateixa naturalesa. Aquest estiu, el Kazhakhstan pot viure un fenomen semblant al de Cuba, amb tot de turistes visitant el país “abans que tot no canvïi”.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 25/4/17

El que dura, dura

Aquest vespre se celebra als Jardins del Palau Robert la cloenda del CREG 2016, un acrònim que remet a Catalunya Regió Europea de la Gastronomia. Una de les iniciatives més cridaneres d’aquesta edició ha estat l’aparellament entre músics i cuiners. Afortunadament, aquesta vegada no n’han dit maridatge, però cada parella s’ha intercanviat una cançó per un plat. Per exemple, Pep Sala i Nandu Jubany, coneguts des de fa dècades, o Roger Mas i Carme Ruscalleda, que ja li va dedicar un plat quan Mas va fer aquell gran disc amb la Cobla Sant Jordi. O Joan Roca i Gerard Quintana, que de nens seien en pupitres contigus. La revista Enderrock, còmplice de la iniciativa, ha anat documentant les converses i aquest vespre escoltarem algunes de les cançons sorgides. En un dels casos, l’osonenc Arnau Tordera xerra amb Vicent Guimerà. Tordera lidera el grup Obeses, i recentment ha excel·lit als teatres amb un musical sobre Verdaguer. Guimerà regenta L’Antic Molí d’Ulldecona que fa poc va rebre la primera estrella Michelin. En totes les converses surten paral·lelismes entre ambdues activitats, però potser els que fan la parella Guimerà-Tordera són els menys previsibles. En un moment donat, Guimerà parla del seu equip de cuina com d’una orquestra i Tordera li agafa l’analogia i la porta de la taula de tovalles a la de so: “Tu pots fer un plat extraordinari i el cambrer pot servir-lo bé o destrossar-lo. Aquesta figura en el món de la música és la del tècnic de so. És l’intermediari entre tu i el receptor final de l’obra”.


       Però on la seva comparativa pren un interès inusitat és quan intercanvien períodes de caducitat. No pas dels productes, sinó de la il·lusió. Vicent Guimerà parla dels seus menús de temporada (a la tardor bolets, a l’hivern galeres) i afirma que si els allargués més se n’avorriria. “La passió m’aguanta tres mesos”, afirma sense adonar-se que acaba de fer un titular, i rebla: “en el moment que fa quatre mesos que fem els mateixos plats noto que entro en una monotonia que faria que els plats entressin en decadència”. Interpel·lat pel cuiner, Tordera s’hi identifica però avisa que en el seu cas el període és més llarg, i s’atreveix a xifrar-lo en “un any i mig, més o menys”. Després tots dos ho matisen amb la reivindicació dels plats de sempre i també de les cançons sol·licitades als concerts per part del públic més fidel. Però ja han obert la porta. Seria interessant establir un calendari de caducitats de la passió per sectors. Dels tres mesos del cuiner als divuit del músic. Em demano quan li deu durar la passió a un poeta pel seu sonet o a un actor porno per una postura, o a un polític pel seu seient. Bé, potser en aquest últim cas no hi ha prou temps a l’univers per comptar-ho. La seva passió pel poder és immarcescible.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 24/4/17

Dir-se Pin abans del PIN

Sant Jordi s’ha transformat en una mena de comodí dels esdeveniments. Té tan bona premsa que tothom s’hi acull. Enguany, a banda dels llibres i de les roses, ens volen vendre números de la Grossa i també hi haurà meses del Pacte Nacional pel Referèndum. Quan l’editor valencià instal·lat a Barcelona Vicente Clavel Andrés es va empescar el dia del llibre l’any 1926 no s’ho podia ni imaginar. Clavel també era escriptor, traductor i  periodista, i duia una flor al cognom, però si li arriben a dir que un segle després les masses envairien els carrers de Barcelona s’hauria posat les mans al cap. A banda de les transaccions, aquests dies es convoquen tota mena d’actes que tenen la lletra impresa en el punt de mira. Entre els acadèmics, aquest dijous dia 20, a les set del vespre, la Reial Acadèmia de les Bones Lletres celebrarà en sessió pública l’acollida del nou Acadèmic Electe Joan Martí i Castell, catedràtic emèrit de Filologia Catalana per la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, de la qual fou el primer rector. Joan Martí hi llegirà el seu discurs d’ingrés sobre “Josep Pin i Soler: el personatge i la competència lingüística”, i serà contestat en nom de la Corporació per l’Acadèmic Numerari Manuel Jorba i Jorba.

       El personatge estudiat pel doctor Martí és molt interessant. Josep Pin i Soler (1842-1927) va ser un novel·lista i dramaturg tarragoní molt francòfon, entre altres coses perquè es va haver d’exiliar a França. Entre les seves obres més reeditades figuren les tres primeres que publicà, una trilogia al voltant de la mateixa família: La família dels Garrigas (1887), Jaume (1888) i Níobe (1889). En la primera vaig topar, fa més de trenta anys, amb un breu episodi que m’ha quedat gravat. De fet, deu ser una de les primeres apreciacions explícites sobre la capacitat del català per al joc verbal. El fill de la família arriba tard a casa i troba el pare emprenyat. Improvisa una excusa que comença amb un dubitatiu “—És que...” i el pare el talla així: “—L’esca s’encén... vés-te a assentar”. I llavors el narrador, després d’un verb dicendi, afegeix una descripció valorativa del joc homofònic entre és que i esca: “fent un dels rars calembours, com ne diuen els francesos, que permet la llengua catalana, clara i poc apta a joguines". Ho recordo com un esperó que em va fiblar just quan començava a planejar els articles d’enigmística sobre joc verbal que vaig publicar a l’Avui entre 1989 i 2007. Naturalment, quan Pin i Soler escrivia que el català era una llengua “poc apta a joguines” a França els calembours ja tenien una sòlida tradició literària. Recordo com si fos ara que em vaig proposar desmentir la seva apreciació. I fins avui.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 18/4/17


Tàpias i els "tapietes"

La mort de Joan Colell, conegut amb el nom artístic de Pere Tàpias, ha provocat la consternació habitual que acompanya la desaparició d’una figura pública estimada. En el cas de Tàpias, tres gremis han confluït en el dol: el musical, el radiofònic i el gastronòmic. Tot i les seves múltiples facetes, Tàpias va ser sempre un paio singular. Potser la seva cançó més coneguda sigui la famosa moto que espetega amb un xucupapapa, però ell no n’havia fet servir mai, de moto. Preferia anar a peu (o en bici). Al passeig del Carme de Vilanova (protagonista d’una bella cançó) encara hi ha el Patxurri, un bar de referència. A primers dels vuitanta Tàpias s’hi passava hores tertuliejant amb els seus amics, entre els quals músics com Francesc Borrull o intel·lectuals com Quico Mestres, l’històric editor de El Cep i la Nansa, que bé podria ser considerada la degana de les petites editorials independents. Ben a prop del Patxurri hi havia el Mauri, un bar de terrassa més àmplia. Els més joves, estiuejants o, com jo, fills d’indígenes, hi solíem passar moltes hores cada nit, desvagats. Tantes, que durant anys els amics en comptes de Màrius em deien Mauri. Des d’allà sentíem riure la colla del Tàpias i de tant en tant, vèiem passar algun doble. Perquè Pere Tàpias va representar un petit fenomen en el panorama musical català. Abans que la Trinca espectacularitzés l’espai de l’humor cantat, aquell advocat vilanoví que llegia els existencialistes i s’havia empeltat de l’esperit del seixanta-vuit, feia cançons que es fotien de tot amb un aspecte que de seguida va esdevenir icònic.

       Sembla ser que la primera gorra li va regalar Xesco Boix en un concert compartit, però des de llavors ja per sempre més la va usar. Entre els mariners de Vilanova no era gens estrany portar-ne, però en el seu cas la combinació de gorra i bigoti va generar un emblema de cantant sorneguer que molts joves van començar a imitar. Groucho Marx era un bigoti, unes celles i un cigar; Charlot un bigoti, un bombí i un bastó oscil·lobatent; Tàpias, un bigoti, una gorra i una guitarra. Potser ara pot semblar estrany, però hi va haver un temps, posem quan l’any vuitanta Tàpias va publicar el seu quart disc (“Passeig del Carme”), que el país ja era ple de tapietes. No van ser mai majoritaris ni gaire cridaners, però et trobaves amb paios que portaven una gorra semblant, se sabien totes les seves cançons i amenaçaven amb cantar-te-les a la mínima que podien. Unes cançons que, per cert, no sempre són humorístiques i mai no són banals. N’hi ha de metafísiques, en algun cas fins i tot teològiques, i poden destil·lar una mala bava considerable. Un d’aquells tapietes, sense anar més lluny, era el ninotaire Néstor Macià, actual responsable de la secció de jeroglífics de La Vanguardia. En aquells temps Macià idolatrava Tàpias, vestia com ell, gosaria a dir que menjava tant com ell, i se sabia moltes de les seves cançons de memòria, tal com els seus amics comprovàvem cada dos per tres.

Màrius Serra. La Vanguardia. 29/4/17


Els secrets de la poesia

Un equip d’investigadors de la universitat de Bangor, al nord del País de Gal·les, publica a la revista científica Frontiers of Psychology els resultats d’un estudi singular: “Implicit Detection of poetic harmony in the naïve brain”. Ras i curt, pretenen esclarir si un lector sense l’hàbit de llegir poesia distingeix o no frases que responen a uns patrons poètics tradicionals. Han triat una antiga forma poètica en llengua gal·lesa, l’anomenada Cynghanedd (harmonia, en gal·lès), que requereix una repetició consonàntica (rima interna), en paral·lel a uns patrons mètrics d’accentuació sil·làbica. Crida més l’atenció la repetició de consonants en el mateix ordre. Un exemple canònic (amb les consonants DTHB en majúscula per visualitzar-les) seria: “a DaeTH i Ben / DeiTHio Byd” (que vol dir “i va arribar al final/ viatjant pel món”), mentre que “a daeth i ben/ deithio cwm” (i va arribar al final/ viatjant per la vall) seria una violació morfològica. Els investigadors han treballat amb 25 parlants nadius de gal·lès (9 homes i 16 dones), després d’excloure’n uns quants per diversos motius, entre els quals un coneixement previ del Cynghanedd. Se’ls van donar a llegir 144 frases, en 36 grups de quatre. Només un 25% s’ajustaven a les regles del Cynghanedd. L’altre 75% es dividia en tres terços: un 25% violava la regla morfològica de repetició consonàntica, un segon terç la distribució mètrica dels accents i un tercer violava ambdues convencions. Després de llegir l’última paraula de cada frase els lectors havien de valorar ràpidament si els sonava bé pitjant un botó entre quatre opcions, de millor a pitjor.


       L’article és molt llarg i prolix a l’hora de mostrar els resultats, tal com pertoca en una publicació científica, però les conclusions són clares. D’una banda, queda demostrat que els lectors gal·lesos sense cap coneixement de la seva tradició poètica distingeixen entre les frases que s’adequen a aquesta tradició i les que la violen, de la qual cosa els investigadors dedueixen que detecten l’harmonia de manera inconscient. A l’hora de valorar-ne la sonoritat, la preferència per les frases harmòniques és clara: la majoria considera que sonen millor el 25% de frases canòniques que no pas el 25% que violen la regla morfològica i el 25% que transgredeixen la mètrica. Ara bé, els resultats també inclouen una paradoxa interessant. Els participants no distingeixen les frases canòniques de les que presenten una doble violació del cànon (morfològica i mètrica). Els sonen igual de bé les més ortodoxes que les més heterodoxes. Ordre i caos, doncs, són les dues opcions més valorades. Metre i vers lliure. Seny i rauxa. Fa molts anys, l’admirat gramàtic Albert Jané em va enviar una llista de plats heptasíl·labs perfectes amb accent a la tercera i la setena síl·laba extrets dels restaurants de menú: amanida variada, amanida catalana, botifarra amb rovellons (o rovellons amb botifarra), macarrons a la cassola, calamars a la romana, mandonguilles amb patates, escudella barrejada... Demà, però, que és sant Jordi, menjarem de tot.

Màrius Serra. La Vanguardia, 22/4/17

Entradas populares

Compartir