dissabte, 20 d’agost de 2016

Corxeres regalades

       La cantant de Vilassar Judit Neddermann (de cal Nedèrman, que diuen els vilassarencs) acaba de publicar el seu segon disc de títol molt conseqüent: Un segon. A diferència d’altres músics coetanis, Neddermann no posa les seves cançons a la xarxa perquè tothom se les pugui descarregar. Ven els seus discos als concerts i a les poques botigues que queden. D’aquest ja n’ha venut vora dos mil. No és poc. En una entrevista a la revista Esguard explica que no regala la seva música perquè no s’ho pot permetre. Li sembla una via de promoció però una via nefasta des de la perspectiva de l’educació cultural. “Els músics i tots els artistes sembla com que vivim de l’aire i estem tot el dia inspirats, i no és així”, s’exclama. Parla dels diners que costa fer un disc i també de tota l’energia que s’hi aboca. Després arriba al quid de la qüestió: “No sé per què veiem malament els diners. Sembla que sigui dolent pagar per alguna cosa”. El seu raonament és demolidor. Quan algú li demana on pot trobar la seva música gratis respon que li digui on pot trobar ella verdures gratis. “Quan jo recullo els deu euros d’un disc que em paga algú, de vegades vaig directament a la verduleria i amb aquests deu euros compro tres plàtans, dos porros, una carbassa i dos tomàquets”. Porros vegetals, s’entén. Diu que el fenomen de la música gratuïta és un peix que es mossega la cua, perquè només s’ho poden permetre els grups que ja tenen molt de públic i que viuen dels diners que generen les moltes visites al YouTube. Però no totes les xarxes són iguals. A Spotify, tot i que paguen molt malament, els músics com Judit Neddermann sí que hi són perquè els escoltin. No es poden permetre no ser-hi. Passa al revés: els artistes que tenen molts seguidors es poden permetre el luxe de no ser-hi i posar els seus nous discos en algun portal privat. La conclusió, com sempre, és una pura qüestió de poder. O, com reconeix Neddermann amb humilitat: “Si a les plataformes els interesses tu o a tu t’interessen les plataformes. A mi m’interessen les plataformes”.

       Cada cop hi ha més veus femenines al panorama musical català. Després de les Maremar Bonet & Rossell, la nòmina s’ha disparat: Sílvia Pérez Cruz, Lídia Pujol, Helena Miquel, Andrea Motis, Anna Roig, Ivette Nadal, Maria Coma, Bikimel, Gemma Humet... Algunes han tocat en grups, però normalment són solistes. La irrupció de The Mamzelles, un trio d’actrius i cantants amb dos discos, va canviar la tendència. I aquest estiu hi ha un altre grup femení que s’està inflant a fer bolos. Es diuen Les Anxovetes (Montse Ferrermoner, Marta Pérez i Tona Gafarot) i es dediquen al noble art de l’havanera, un estil musical que associem a veus de mariners enrogallats alçant el got de rom cremat. Aquest trio gironí ha aconseguit que El canó de Palamós o d’altres havaneres clàssiques d’Ortega Monasterio sonin reconeixibles i alhora diferents, amb una bona combinació vocal i un acompanyament solvent de corda. M’agradaria veure-les en un concert conjunt amb la banda de post-punk barcelonina Les Sueques.

Màrius Serra. La Vanguardia 20/8/16

dissabte, 13 d’agost de 2016

L'ocellet del Bosch

 El diari Menorca informa sobre una d’aquelles notícies que excitaran la imaginació dels lectors que, en plena canícula, sentin una passió filatèlica, un oximoron del calibre d’intel·ligència militar, sinceritat política, sexe correcte o calma mediàtica. Es tracta d’una interpretació inèdita del fastuós tríptic El jardí de les delícies, una de les obres més reinterpretades de la història de l’art. A finals del segle XV el neerlandès Hieronymus Bosch va incloure desenes d’imatges simbòliques a les tres taules d’aquest oli de grans dimensions que s’exposa al Museu del Prado. Moltes no han estat encara interpretades. La cultura pop n’ha adoptat algunes i no costa gaire veure-ho com una làmina del joc “On és en Wally?” Sobre aquest tríptic fascinant s’ha vessat més tinta de la que podrien transportar tots els calamars de la Mediterrània. I just aquí és on entren en escena els germans Galileo i Luis Tejero González, vinculats a Menorca des de fa quaranta anys, que han presentat un treball al butlletí del Museu amb una teoria inèdita. La seva aportació no és pas poca cosa i pot capgirar la interpretació oficial de l’obra, que fins ara sosté que el Bosch es va inspirar en Visio Tnugdali, una obra literària llatina del segle XII en la qual un monjo irlandès relata la seva visita a l’infern i el paradís. La teoria dels Tejero parteix de la identificació d’un ocell que figura de manera destacada en la part baixa del panell de la dreta. Tant Galileo, llicenciat en Belles Arts, com Luis, filòleg de semítiques, són grans amants de l’ornitologia. Segons ells, l’ocell assegut en una mena de tron amb un bacinet al cap que sovint s’anomena “el dimoni de l’orinal” és un enganyapastors. Diuen que s’han analitzat molt les aus del panell central (caderneres, puputs, blauets) però mai abans aquest, i que no dubten que sigui un enganyapastors, entre altres coses perquè a Menorca és molt fàcil observar aquesta espècie.

       El nom neerlandès de l’enganyapastors és nachtzwaluw, paraula que, segons els Tejero, permet diversos jocs homofònics. El nom de l’ocellet pot sonar com “empassar en la nit” o també com “home nu”. Això seria el que hauria volgut reflectir l’autor. Un treball de Dirk Bax sobre el reflex dels proverbis i les dites populars  en la pintura del Bosch els fa creure que aquest joc verbal procedent de l’enganyapastors pot ser la clau. Després, es fixen en la predilecció del pintor per les aus nocturnes i subratllen el mussol que apareix en una obra inquietant anomenada “El bosc té orelles i el camp té ulls”, que ells titllen de “mapa del tresor, endevinalla autoresolta, àdhuc manifest pictòric”. La crítica especialitzada ha considerat fins ara que els mussols bosquians són al·legories del mal. En canvi, els Tejero es pregunten: “No pot ser el símbol de l’actitud freda, reflexiva, observadora, impertèrrita, de qui s’ha fixat com a tasca ni més ni menys que pintar la varietat del món?”. És a dir, consideren que el Bosch es veia i es representava com un mussol. Per això es devia fixar tant en tot.




Màrius Serra. La Vanguardia. 13/8/16

dissabte, 6 d’agost de 2016

El club dels poetes vius

No cal pujar dalt de cap cadira per apreciar la poesia. El veritable pedestal, per dir-ho amb el títol d’un llibre de Jordi Coca sobre Joan Brossa, són les sabates. En els últims anys hi ha hagut una revifalla de poesia recitada, encapçalada al principi per la figura d’Enric Casasses (llavors Casassas) i compartida amb desenes de veus molt variades que sovint s’han foguejat en el circuit de recitals abans de publicar els poemes en llibre. El mateix Josep Pedrals, premi Lletra d’Or 2013 per El romanço d’Anna Tirant (labreu), ja feia anys que era conegut pels seus recitals quan el 2003 va publicar el seu primer llibre: Escola italiana (Empúries). El circuit de recitals i la programació estable en locals com l’Horiginal han consolidat l’hàbit d’escoltar poesia. Alguns poetes també exploren llenguatges fronterers. Hi ha una llarga tradició de musicar poemes. Un dels eixos programàtics de la Cançó va ser, justament, divulgar la tradició literària a través de les cançons. Raimon, Llach, Serrat, Ovidi, Maria del Mar Bonet... Tots van musicar poemes d’autors morts. La gent simultanejava el taral·leig amb els versos de Marc, Verdaguer, Sagarra, Salvat-Papasseit. També en musicaven de vius, (Espriu, Pere Quart o Estellés), però el poeta rarament intervenia en el procés. Encara ara és una operació freqüent. En l’última Fira de Bellprat August Garcia, que ja havia musicat Philip Larkin, va estrenar Surant les pedres, una proposta escènica sobre poemes de Jaume Subirana. Subirana els va escoltar allà per primera vegada.

       Ara que l’era digital sacseja els suports de lectura alguns escriptors investiguen altres vies per arribar al públic. Josep Pedrals n’és el cas més extrem. Ha portat la seva poesia al teatre (El furgatori), n’ha fet cançó i els ha interpretat amb els grups En/doll i Els Nens Eutròfics, i ha participat com a actor, amb Jordi Oriol, en muntatges com En comptes de la lletera. Un cas diferent és el de Roc Casagran, narrador i poeta que trepitja l’escena musical recitant al costat del cantautor Cesk Freixas. La seva última novel·la, L’amor fora de mapa (Sembra) ha trobat molts lectors des que va sortir el febrer i té ara una derivada escènica inèdita en el panorama narratiu. El protagonista de la novel·la és poeta i el narrador inclou alguns dels versos que aquest recita. A partir d’aquests poemes, Mireia Vives i Borja Penalba n’han fet un disc homònim i, conjuntament amb el novel·lista, han muntat un concert-espectacle que porta més enllà la mera interpretació de les catorze cançons del disc basades en els poemes que apareixen a la novel·la. Entre tema i tema, l’escriptor llegeix fragments de la seva novel·la integrats en un cert joc dramatúrgic. L’operació està en sintonia amb l’esperit del Litterarum, una fira d’espectacles literaris nascuda a Móra d’Ebre a redós de la Fira del Llibre Ebrenc amb l’única condició que siguin “espectacles creats partint de qualsevol disciplina artística que tinguin la literatura escrita originàriament en llengua catalana com a eix central”. El terreny de joc s’eixampla.

Màrius Serra. La Vanguardia. 6/8/16

dissabte, 30 de juliol de 2016

Pluja interior



Els responsables dels Festivals d’estiu, teatrals o musicals, sovint pateixen torticoli de tant mirar el cel. El divendres 22 amenaçava pluja quan a la Sala Fabià Puigserver estaven a punt d’estrenar l’estrambòtica versió de Platonov del belga Luk Percevalf. El director del Festival Grec Ramon Simó mirava els núvols i valorava els pronòstics de tempesta per decidir si suspenien el concert programat als Jardins del Grec. A l’interior vam seguir aquell Txèkhov monoaural com qui sent ploure, llegint la sobretitulació sense deixar de fitar uns actors neerlandesos alliçonats per no mirar-se entre ells en cap moment. A l’exterior, el xàfec va ser notable. Confiem que demà a la nit els Manel puguin cloure el Festival cantant al teatre Grec sense patir perquè la humitat ens faci baixar la serotonina. La pluja, que en alguns indrets no es considera una amenaça sinó una realitat inevitable, es viu aquí amb dramatisme. Un dels meus primers editors, Miquel Alzueta, deia que no anava al teatre perquè on no hi plovia mai. Ho contraposava al cinema. Suposo que era la seva manera de dir, en aquells anys vuitanta d’americana, Nick Havanna i corbata, que el teatre havia quedat antic. Ja fa temps que Alzueta ha canviat el món de l’edició pel mercat de l’art i no sé pas si trepitja gaires teatres, però si ho fes s’enduria alguna sorpresa.

        Hauria pogut veure com plovia al musical Fang i setge que es va representar a Olesa i al Paral·lel la temporada passada. Hi queia un veritable aiguat que afectava l’amplíssim escenari, ni que només fos per fidelitat meteorològica a les circumstàncies que van fer de la vigília de l’històric onze de setembre de 1714 un dia passat per aigua. També en aquest Festival Grec que demà acaba, esperem que en sec, l’hidròfil Alzueta hauria pogut xalar amb L’Empestat, el nou espectacle de Jordi Oriol que refon la tempesta shakespeariana amb la pesta camusiana, sense oblidar la versió que un ensordit Beethoven va fer de la peça de Shakespeare. Oriol és un poeta i actor de la generació de Josep Pedrals, Eduard Escoffet o Martí Sales que fa anys ja havia reverbalitzat Hamlet en el seu brillant La caiguda de l’H (o d’Amlet). Ara torna a acostar-se amb enginy desbordant a un relat suggerent, en aquest cas el de Pròsper i sa filla Miranda desterrats a una illa deserta, i novament ens sedueix, aquest cop sota una pluja persistent i ignominiosa que cau en escena sobre relator, piano i pianista traqueotomitzat (Carles Pedragosa), higrodirigits de manera impactant per Xavier Albertí. Va tenir el seu què veure ploure a mots i barrals durant una hora en una sala que es diu La Seca. Jordi Oriol, que ja ha escrit una vintena d’obres, és una mostra flagrant que el reconeixement del talent pot ser lent com la pluja fina, però que al final cala. La mateixa pluja que xopa un altre talentós com Roger Mas durant els tres minuts llargs que dura el videoclip de la cançó “Ella té un cel als ulls”, del seu darrer disc Irredempt. Mas hi canta sota la pluja. Alzueta, torna al teatre, home!

Màrius Serra. La Vanguardia. 30/7/16

dissabte, 23 de juliol de 2016

Violència de nombre


La setmana passada a Nuremberg va succeir un acte de violència de nombre. De nombre perquè el va executar una anciana de 91 anys i, també, perquè les conseqüències de la seva acció estan valorades en 80.000 euros. Atenent la llei de privacitat alemanya el nom de l’agressora no ha estat divulgat, però les circumstàncies del crim són públiques. L’anciana formava part d’un grup de persones d’avançada edat que visitava el Neues Museum. L’arma del crim va ser un bolígraf. I la víctima, una obra d’art signada per Arthur Köpcke, membre del grup Fluxus. La peça es diu “Reading-work-piece”, data de 1977 i consta essencialment d’una graella de mots encreuats de 15x15 amb un missatge literal de l’artista que diu “Insert words so it suits” (inserteu paraules que encaixin). L’anciana innominada va agafar un bolígraf i va complir al peu de la lletra les instruccions que Köpcke havia establert fa quatre dècades. Concretament va aconseguir encaixar cinc paraules en horitzontal (Amicalement, Nid, Tendre, Portugese i Wall) i set en vertical (Ici, Italy, Moquerel, Notes, Tres, New i Nid). En total, va guixar 52 quadrets amb lletres de cal·ligrafia prou entenedora. Després la van enxampar. Quina cara devia posar el funcionari del museu que se’n va adonar? Què li devia dir per aturar-la? Eva Kraus, directora del museu, diu ara que són conscients que la senyora no volia fer cap mal. “Tanmateix, com a museu públic no podíem evitar presentar una denúncia per aquest incident. També per qüestions derivades de l’assegurança havíem d’anar a la policia”. A l’assegurança és on consta que l’obra està valorada en 80.000 euros.

       Aquest episodi de violència de nombre, més enllà d’omplir les seccions de diaris d’arreu del món que mai no es fan ressò de cap obra artística, ha acabat d’una manera poc sensacionalista. La restauració —esborrar les 52 lletres guixades per l’anònima crucigramòfila— costarà pocs centenars d’euros i el museu se’n farà el càrrec. A més, Kraus assegura que el propietari de la peça, un col·leccionista privat, s’ha pres l’incident amb humor. Kópke avui tindria 88 anys. Si no hagués mort a Copenhague aquell mateix 1977, probablemente també s’ho prendria amb humor. O no buscava fer-nos caure en la temptació grafitera amb la seva instrucció? L’any 1989 Joan Brossa va fer un poema visual impactant que sobreposa una empremta dactil·lar (símbol de l’analfabet que no sap signar) a una graella buida de mots encreuats (símbol del domini lletrat). Corona, doncs, el món lletrat amb l’illetrat. A ningú no se li acudiria mai escriure en aquesta graella! En canvi la proposta de Köpke, que també conté la instrucció happy flower “Fill with own (sic) imagination”, és pura comèdia. Vol i dol. Per això resulta sumament risible que des del museu també diguin que es plantegen alterar l’etiqueta que presenta l’obra per deixar ben clar que els visitants no han de fer cas de la instrucció de la peça i, per tant, que està prohibit resoldre els mots encreuats. Farsants!

Màrius Serra. La Vanguardia. 23/7/16


Entradas populares

Compartir