dissabte, 24 de juny de 2017

Els límits de la sàtira

Aviat farà tres anys de la mort prematura de l’editor Jaume Vallcorba. Quaderns Crema i, sobretot, El Acantilado segueixen publicant perles enquadernades a un ritme discret però constant. Una d’aquestes joies és un llibre menut que recull dos textos de l’il·lustrat anglès Anthony Ashley Cooper (1671-1713), tercer comte de Shaftesbury, un defensor aferrissat de la llibertat de crítica i de l’enginy. En traducció al castellà d’Eduardo Gil Bera, podem llegir Carta al entusiasmo & Sensus communis. En aquest segon text Shaftesbury explora amb una prosa espurnejant un afer que el magma grafiter de Twitter ha posat de rabiosa actualitat: la llibertat de l’enginy i de l’humor. Quan arriba el moment de valorar les bromes de mal gust i el mal ús que es pot fer de l’humor, emergeix la sòlida intel·ligència de Shaftesbury: “Respecto a ese mal uso, el hecho de que a veces traspasemos el límite de lo que llamamos urbanidad y caigamos en la rusticidad del bufón, podemos agradecérselo a la ridícula solemnidad y el humor amargo de nuestros pedagogos o, mejor dicho, ellos deberían agradecerse a sí mismos el ser objeto de la mordacidad más descarnada. Es natural que se aplique una intensidad proporcional a la severidad de quien reprime: cuanto mayor la opresión, más ácida la sátira. Cuanto más dura la esclavitud, más refinada la bufonería”. L’enrocament d’animal ferit que protagonitza el Partit Popular i l’exacerbació patològica de la correcció política han creat un efecte demolidor de cotilla en forma de pinça sobre la llibertat d’expressió. Les obsessions progres dels uns comporten un augment de l’autocensura, com si calgués portar ortodòncia verbal abans de piular. Els altres encara són pitjors, perquè els poderosos defensors de l’ordre ens bombardegen amb sentències judicials delirants (per tuits sobre Carrero Blanco o lletres de rap com les del mallorquí Valtonyc) que amenacen de transformar la nostra societat en un correccional regit per gent de l’altura intel·lectual dels pares que van denunciar apologia del gihadisme en la representació de Mar i cel, la reeixida versió musical que Dagoll Dagom va fer de l’obra de ­Guimerà.
L’humor involuntari és un ­gènere en el qual excel·leixen els ignorants, i encara més els que menyspreen allò que ignoren, una actitud típicament carpetovetònica. Amb la mateixa dis­creció i fermesa editorial, des del País Valencià opera l’editorial Sembra. Ara acaba de treure, coincidint amb la inauguració oficial (amb dècades de retard) del Museu Joan Fuster a sa casa de Sueca, un meravellós trencaclosques fusterià compost amb trellat per Xavier Aliaga: Fuster per a ociosos. Es tracta d’una crestomatia de textos fusterians, acuradament seleccionats i classificats per seccions coherents. Aliaga encapçala el planià capítol “Homenots i donasses” amb un aforisme que podria signar Shaftesbury: “Ser enginyós i tenir raó –casos de Gibbon, de Johnson, de Voltaire, de Wilde, segons l’opinió de Borges– acostuma a semblar monstruós. I és monstruós. D’altra banda, els monstres fascinen”. Per això tant Shaftesbury com Fuster ens fascinen.

Màrius Serra. La Vanguardia. 24/6/17

dijous, 22 de juny de 2017

Noam Chomsky llegeix Rajoy

La proppassada moció de censura ha augmentat la crestomatia de frases esperpèntiques que Mariano Rajoy deixarà per a la història, com un Pich i Pon del segle XXI. L’endemà mateix que els estudiants ­espanyols haguessin passat l’examen de llengua castellana a la selectivitat, Rajoy va pronunciar la immortal “Cuanto mejor, peor para todos y cuanto peor para todos, mejor; mejor para mí, el suyo, bene­ficio político”. Aital embarbussament ­hiperbatònic ha generat reaccions paròdiques de tota mena, començant pels inevitables vídeos musicals. Una d’elles és un lloable intent d’anàlisi sintàctica segons el mètode arbori subtitulat amb un tuit: “La frase de Rajoy cae en selectividad y te arruina la vida”. L’anònim autor divideix l’esguerro rajoiós en quatre oracions, en busca els subjectes i s’escarrassa a dotar-la de sentit assumint que hi ha tres verbs el·líptics.
Una lectura reposada del lapsus ens permet veure que Rajoy vol deixar ben retratat Iglesias en una màxima. I la deixa anar: “Cuanto mejor, peor para todos”. Aquí titubeja i s’atura, perquè s’adona que acaba de cometre una metàtesi in­desitjada. La màxima que Rajoy té al cap és el retret habitual que rebia l’esquerra abertzale dels vuitanta, solidificat en el discurs públic durant l’època anterior a l’atemptat d’ETA a Hipercor (1987): “Cuan­to peor, mejor”. Rajoy s’adona que ha invertit els termes i intenta esmenar-ho. Després del lleu titubeig diu “cuanto peor para todos, mejor”, però aquest “para todos”, no present en la frase original, l’empeny a buscar un complement per a “mejor”, i aquí va el carro pel pedregar. Rajoy fa un salt en el punt de vista i adopta el del receptor del missatge (Iglesias) per contraposar-lo a l’interès general (todos). En la lògica cada cop més difusa que alena el discurs després de l’error inicial, es disposa a articular la frase “mejor para mi beneficio político”, però el tercer mot (mi) alerta el seu cervell estovat sobre el fet que posar-se en la pell del seu inter­locutor, tret de context, pot generar confusions. Per això s’atura bruscament, fent una tònica indesitjada que transforma el possessiu (mi) en el pronom (mí), talla el sintagma (mi/beneficio) amb una aposició delirant (el suyo) per deixar clar que no és en benefici seu (mi beneficio), sinó en benefici d’Iglesias tot assenyalant-lo amb el dit per esclarir a qui es refereix, i llavors remata el desficaci amb la resta de la frase que li havia quedat a la cua d’impressora del cervell: “mejor para mí, el suyo, beneficio político”. La màxima amb què Rajoy volia deixar retratat Iglesias es podria traduir així: “Cuanto peor para todos, mejor para usted” o bé “cuanto peor les va a todos, más beneficio político le da a usted”. Potser aviat algú escriurà “contra Rajoy vivíamos mejor”.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 20/6/17

dilluns, 19 de juny de 2017

Dopatge per l'orella

El primer esport que em va fascinar va ser el ciclisme. De petit, era un ferm partidari de l’alternativa Kas dels Txomin Perurena, Mikel Mari Lasa, el Tarangu Fuente o Vicente López Carril. Ocaña em semblava massa llepat, i d’altres grans com Poulidor, Zoetemelk o Agostinho vivien a remolc de l’esportista més gran que ha parit la terra: el voraç Eddy Merckx. La meva afició venia de família, perquè mon pare havia estat gregari de Marià Cañardo i tinc fotos de mon oncle Màrius Roig guanyant curses de festa major, mans enlaire sobre la bici o sostenint un ram de flors. Tan intensa va arribar a ser la meva afició que, als dotze anys, vaig convèncer els pares que em paguessin sengles subscrip­cions a les revistes Vélo i Miroir du Cyclisme. Durant un parell de temporades les vaig devorar com si fossin el Tel Quel. Més enllà dels resultats de voltes, clàssiques i critériums, fruïa amb els articles que discutien sobre estratègia. Recordo que em va costar molt comprendre que, havent fet els mateixos quilòmetres en el mateix temps, requerís més esforç fer-ho al capdavant del grup que no pas arrecerat en una posició intermèdia, però pedalant igual. Els debats sobre qüestions ­aerodinàmiques em semblaven d’un barroquisme extrem, sobretot quan analitzaven els famosos ventalls, les ziga-zagues de la “serp multicolor” amb tots els corredors en fila índia intentant impedir que el del darrere et faci servir d’escut protector contra el vent.
Veig que el Miroir va deixar de publicar-se a mitjan anys noranta, però segur que ara hauria dedicat un d’aquells articles tècnics a la polèmica de les orelleres. Greg Lemond, el primer nord-americà que va brillar al podi del Tour de França, ha declarat que li semblaria bé limitar l’ús dels auriculars. Concretament, aposta per una comunicació unilateral, en el sentit que els corredors puguin demanar aigua o avisar d’una avaria, però no pas rebre instruccions dels seus directors d’equip. Lemond ho fonamenta en l’avorriment que es desprèn del control aclaparador d’una cursa per part d’un equip, com el que l’any passat va exercir l’Sky al Tour. Que els directors informin els corredors de tots els avatars de la cursa i els donin instruccions precises provoca una falta d’incertesa letal. Aquesta transparència informativa que a la fórmula 1 o als temps morts del bàsquet fins i tot es retransmet perquè l’espectador en gaudeixi, al ciclisme resulta contraproduent per a l’espectacle. La previsibilitat és la mort d’una cursa ciclista, basada en atacs i canvis de ritme per fugir de l’adotzenament del gran grup, la qual cosa ve a corroborar aquella idea que tant em va costar comprendre de petit: el món del ciclisme es regeix per aquell refrany que diu: “Qui no té cap, ha de tenir cames”.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rumr-um 19/6/17

diumenge, 18 de juny de 2017

Estar a la pernabatre

Pare, abans no arribi el juliol, que a can Serra és un mes tràgic en el qual hem enterrat Serres de tres generacions, començant per la teva, vull que sàpigues que sovint penso en tu. No ho escric (gaire) per pudor i perquè a la mare no li agrada gens que escrigui sobre vosaltres, però aquesta vegada m’hi veig obligat per diversos motius. El primer de tots és perquè la setmana passada vaig ser a Sant Guim de Freixenet. La meva cosina Maria Teresa em va portar, per primer cop en els meus 54 anys de vida, a veure la casa de Freixenet on vas néixer i em va regalar una paraula que us deia la padrina quan s’enfadava amb tu i ton germà Joan: “Taüls, que sou uns taüls”. Jo havia anat a Sant Guim buscant paraules, justament, en la penúltima secció “Paraules en ruta” del programa Divendres de TV3. “Taül” no la duia pas a la llista, i no vaig gosar dir-la en directe perquè no havia tingut temps de documentar-la com cal, però després vaig veure que l’Alcover Moll la recull, associant-la als homes malfeiners, de mala vida, penques, curts de gambals o perdularis, i que la fa derivar del tafur que es dedica al joc. Déu-n’hi-do les coses que us deia la padrina Mercè, quan s’emprenyava amb vosaltres! Em fa l’efecte que ni el tiet Joan, que era l’hereu, ni tu, que eres el cabaler, de grans no vau ser gaire taüls. El Joan, pencant a Sant Guim, i tu, Quimet, buscant-te la vida pertot com a viatjant de calç i ciment, i tornant al poble només de visita. Aquest és el segon motiu pel qual avui escric sobre tu, pare, perquè els meus millors records al teu costat són en itinerància. De nen, aquells dissabtes al matí que t’acompanyava a veure clients a Caldes o a Sant Celoni i sempre acabàvem esmorzant costelles de xai amb allioli. Una dieta saludable.
Ara soc jo qui viatja pertot, ja ho veus, però en comptes de tractar amb àrids tracto amb paraules, un afer que també pot vorejar l’aridesa si no trobes la manera de parlar-ne. Aquesta setmana acaba un període professional a la tele insòlitament llarg que m’ha portat a tres-centes trenta poblacions catalanes a la recerca de localismes verbals. És la feina més universal que he fet mai, pare, perquè a les places dels pobles s’hi congrega gent únicament filtrada per la seva timidesa, com tu, que hi hauries vingut però no t’hauries posat mai a primera fila. Escoltar-los ha estat el millor aprenentatge, tot provant de desactivar els efectes que la parafernàlia televisiva provoca sobre tothom qui hi surt. En aquest llarg periple, acompanyant sempre l’Espartac Peran i amb el Xavi Cassadó al pont de comandament, he trobat molts Quimets. L’última secció de “Paraules en ruta” la vam fer a la Pobla de Segur, en companyia de Ramon Solsona, i l’última paraula de les més de 5000 que hem analitzat va ser “estar a la pernabatre”, que vol dir ser al final de la vida, en al·lusió a aquell batre de potes amb què se sacsejaven els conills del corral quan la padrina Mercè els donava el cop de gràcia al clatell abans de fer-ne el guisat. Te’n recordes, pare?

Màrius Serra. La Vanguardia. 17/6/17

A tres quarts de quinze?

Aquesta és la setmana dels horaris. Es fan un seguit d’actes destinats a conscienciar de la necessitat de promoure una reforma horària que tingui transcendència social. Els quatre principals objectius són compactar la jornada laboral, fer que els horaris siguin més flexibles, avançar les hores dels àpats i sincronitzar, en de­finitiva, els horaris d’empreses, escoles, institucions i altres actors socials i culturals. Hi estic plenament d’acord. Les hores habituals dels àpats marquen el ritme d’una societat, igual com els horaris de les escoles o el comerç. Només cal viatjar una mica per adonar-se que, per aquests verals, hem sucumbit a la mol·lície. Acumulem retards per pura desídia i acabem fent les coses a quarts de quinze, com si fóssim la Renfe. Els prejudicis de la mediterraneïtat mal entesa han comportat que resulti molt mal vist dinar o sopar d’hora. De guiris. Com si ajornar el moment de posar-s’hi comportés un exercici de llibertat quan, en realitat, la dilatació de les hores del dia repercuteix en la contracció de les de la nit. Tots els que hem col·laborat en programes de ràdio sabem que les seccions previstes per a l’últim tram d’una franja horària acaben patint restriccions. En la primera mitja hora tothom s’allarga amb aquella alegria i l’últim quart acaba durant vuit minuts.
Guardo molt bons records de les estades que, durant l’adolescència, vaig fer en diversos indrets de la Gran Bretanya. A banda de la immersió lingüística, que n’era el principal objectiu, em vaig acostumar al seu horari. Mai no he pogut oblidar la meravellosa sensació de llibertat que associava al temps lliure. A Edimburg o a Margate, però sobretot a Londres. Una de les meves aficions de l’època ja era anar de concerts. En recordo un dels Pere Ubu, un grup americà de so underground que llavors m’encantava. Em va semblar un miracle que toquessin a Londres i vaig convèncer un grupet d’amics per anar-hi. Era un dimarts, havent sopat. Uns teloners van escalfar l’ambient i després va sortir el bèstia de David Thomas al capdavant de la banda i van fer un concert memorable. El vaig saltar tot des de les primeres files, com si tingués una molla als peus. La cridòria era espectacular, els decibels eixordadors. Les noies pu­javen a collibè dels nois i es treien la ­samarreta. Quan va acabar el concert estava extenuat. Tenia la sensació que era tardíssim. Si m’ho haguessin demanat, hauria dit que eren les quatre de la matinada. Però no. Eren les deu tocades. Vam sortir a respirar i vam tornar a casa en metro. L’endemà era dimecres. Em vaig llevar a la mateixa hora de sempre, vaig esmorzar les mateixes porqueries de sempre i me’n vaig anar a l’escola a fer les classes com cada dia. Què hi guanyem de fer les coses més tard?

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum. 13/6/17

Preus populars: tot a un euro

El titular sembla sensacionalista, però és literal: “El Santander compra el Popular per un euro”. Les lleis del mercat es regeixen per un principi amb flaire de western: tot té un preu. També la gestió del deute acumulat pel Banc Popular, que és el que en realitat compra el Santander per un euro, davant l’eufòria dels accionistes del Popular. Si no hi ha preu no hi ha transacció, i llavors entrem en el procel·lós mar del donacionalisme, en el qual hom pot pescar donacions, deixes, almoines i òbols diversos que no responen a la lògica de la compra-venda. Que el preu simbòlic sigui d’un euro, i no pas de mig, obeeix a la convenció esteticista que estableix la unitat monetària com a preu mínim. La mateixa convenció que alena algunes sentències judicials que resolen favorablement una demanda per danys i prejudicis però la xifren en un euro, com volent dir que li donen la raó al demandant a contracor i que potser no calia passar pels jutjats. El dia que un jutge decideixi reduir a un cèntim el valor simbòlic de la multa podrem encunyar un acrònim digne de Les Luthiers i dir-ne MBE (per “mofa, befa i escarni”).


       Ara mateix amb un euro, a banda del Banc Popular, no podem aconseguir gran cosa. El diari costa un euro i trenta cèntims, el preu mitjà d’un cafè al bar també passa de l’euro i l’única opció serien les màquines expenedores. Durant l’interminable període de transició entre la pesseta i l’euro, es van posar de moda uns comerços que fonamentaven el seu reclam en el preu unitari. “Tot a 100”, es deien. Venien de tot, com els actuals basars regentats per xinesos. La diferència és que en aquells protoxinos tots els productes costaven el mateix, les cent peles que figuraven al rètol d’entrada. Ja es veia que seria una moda passatgera perquè, fixat el preu, l’única possibilitat per adaptar-se als augments de l’IPC era anar rebaixant la qualitat del producte. Fins que el canvi de moneda els va injectar sobtadament un augment del 65% i, de la nit al dia, van passar a dir-se “Tot a 1€”. Les mateixes andròmines que un dilluns costaven 100 pessetes van passar a costar-ne 165 el dimarts. I allà van començar a llanguir. És clar que els tot-a-cent no eren pas un invent autòcton. Al Soho de Londres havia vist algun comerç de tot a una lliura i vaig suposar que als Estats Units devien sovintejar establiments que ho venguessin tot a un dòlar. La meva suposició es va confirmar inesperadament a les pàgines de la novel·la Manhattan Transfer, de John Dos Passos. Resulta que al Nova York de fa cent anys ja hi havia botigues de tot a un dòlar que venien la mateixa quincalla. La caiguda del Popular ens fa pensar que aviat serà el centenari del crac del 29. Cap idea per celebrar-ho?

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 12/6/17

Torrent no és Torrente

Recordo la irrupció de Ferran Torrent en el panorama literari català des de València amb No emprenyeu el comissari (3i4) com un senyal de l’anòmala normalitat que alguns anhelàvem. Corria l’orwellià any de 1984. La minoria (absoluta) de lectors que maldàvem per comportar-nos com si visquéssim en un país normal aliè al victimisme pujolista vam saludar amb joia les trifulgues de Toni Butxana i Hèctor Barrera, escrites per un paio baixet, musculós i mordaç, amb ànima de periodista i tocat per la gràcia de la llengua: Ferran Torrent, àlies el Tigre de Sedaví. En una dècada Torrent publicà quatre novel·les més, ja a Quaderns Crema. Aquell paisatge del centre de València, amb personatges com Rosita Amores i Paco l’Artillero, ens va subjugar. Torrent creava trames hilarants, retratava petits delinqüents i burxava en les zones d’ombra del poder local. En contrast amb la realitat barcelonina, els baixos fons de València estaven poblats per personatges que venien de la rodalia i parlaven la llengua del país. Torrent excel·lia (i excel·leix) en els diàlegs. Els seus personatges sempre xerren molt. Quan l’any 1994 va guanyar el Sant Jordi amb Gràcies per la propina (un títol amb lectures extraliteràries), va ampliar l’elenc de personatges. Van aparèixer els germans Torres (el seu àlter ego Ferran) i aquelles històries disbauxades van començar a complementar-se amb retrats profunds de les capes de la ceba valenciana.


       A partir, sobretot, de Societat limitada (2002), les novel·les de Torrent semblen haver pres consciència del seu paper de crònica de la societat valenciana. Sense abandonar algunes de les seves primeres criatures (Butxana, Barrera, Tordera), ha complementat el seu guinyol de delinqüents, policies i periodistes amb empresaris (Juan Lloris) i polítics (Francesc Petit) que li han permès anar resseguint l’evolució de la València de Milans del Bosch, Zaplana, Barberà o Camps. Ara publica Individus com nosaltres (Columna), continuació de Un dinar un dia qualsevol (2015), en la qual retrata el moment previ a les eleccions del quinze que van comportar el canvi. En aquesta nova onada torrentiana el pes de les investigacions i del discurs el porta el periodista Marc Sendra, convertit en autònom després de deixar el diari. Sendra, força escèptic sobre les possibilitats reals que tindran les forces d’esquerra per canviar res encara que guanyin les eleccions, pacta amb un grup molt singular format per delinqüents clàssics (el Llargo i el Messié), els germans Torres, Butxana o l’excomissari Tordera, amb una màfia russa en el rerefons. Els terrenys de joc que dibuixa Torrent no exclouen la situació política i el canvi social que bull a València, però els dilemes morals de Sendra se centren en casos més concrets. Episodis com el d’una mare immigrant maltractada per la seva parella valenciana que, a través d’un mètode tan irregular com abrupte, acaba convivint amb un vidu necessitat de companyia femenina, per exemple. Llegir Torrent continua divertint i les seves trames continuen sent un McGuffin per mostrar-nos que no hi ha res a fer i que tot és possible.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 10/6/17

Entradas populares

Compartir