dimecres, 26 de juliol de 2017

Els ulls de James Baldwin

“La història dels negres a Amèrica és la història d’Amèrica. No és una història bonica”. Aquestes paraules de James Baldwin surten al documental I am not your Negro, que tracta de la figura i la ment privilegiada d’aquest escriptor. Es va estrenar ahir a Barcelona i l’haurien d’ensenyar a totes les escoles —d’aquí i d’allà— pel missatge compromès i radical que transmet. L’arribada de Donald Trump al govern dels Estats Units ha posat a una part de la societat nord-americana en to d’alerta. Els conflictes socials, racials i de gènere, que en les últimes dècades semblaven haver avançat en la convivència i la igualtat, han retrocedit d’un dia per l’altre. De sobte, doncs, una pel·lícula que havia de reivindicar la defensa contundent d’unes idees, l’enlluernament intel·lectual de la figura de Baldwin, s’ha convertit en una arma de denúncia sobre el present. Les manifestacions a Selma o Birmingham, Alabama, ressonen en les morts recents a Ferguson. Les imatges de la discriminació que patien els negres als Estats Units, als anys 50 i 60, resulten actualíssimes.. 

A les fotos, els ulls de James Baldwin sempre semblen tristos, com si transmetessin les turbulències de la vida interior, però la seva mirada és afuada. Entre nosaltres, era conegut sobretot com a novel·lista, tot i que fa temps que els seus llibres no es reediten. Va viure molts anys al sud de França —ell mateix deia que s’hi havia exiliat— i va venir més d’un cop a Barcelona. A la pel·lícula de Raoul Peck hi descobrim un intel·lectual de pes, un activista que manté en tot moment una posició crítica. El guió segueix un text inèdit de Baldwin, Remember This House, en què repassava la seva relació personal amb tres defensors dels drets civils dels negres que van morir assassinats: Medgar Evers, Martin Luther King i Malcolm X —tots tres abans de fer 40 anys—. De mica en mica, sentint les seves opinions, ens adonem que Baldwin n’era el successor natural. “Érem tan joves”, diu en un altre moment del film, i més que un atac de nostàlgia sembla un crit desesperat. Obama va ser president amb 48 anys. Trump ja en té 70, però la seva ideologia és antediluviana.

Jordi Puntí, El Periódico, 8 dabril del 2017.

La glòria de l’humorista


Llegeixo que aquests dies fa cent anys del naixement de Joan Capri, l’humorista que va fer riure sobretot els nostres pares i avis. De seguida em ve a la memòria la primera vegada que el vaig sentir. Anys setanta. Fèiem un pícnic familiar a les set fonts de Sant Julià de Vilatorta —allò que abans se’n deia una fontada—: vermut, costelles a la brasa, la síndria a refrescar dins l’aigua de la font. A l’hora dels cafès (de termos), algú va obrir les portes d’un cotxe, segurament un Seat 124, i va posar un casset de monòlegs de Joan Capri. Es va fer el silenci. Tot d'una la veu estrident i enrabiada de Capri s’escampava pel bosc i, acontinuació, arribaven les rialles de petits i grans. Clàssics com El maniàtic, Pobre González!, El nàufrag... 

Sovint passo per la plaça Joan Capri, al darrere del mercat de Santa Caterina, i penso que allò no és ni una plaça ni res. Mira que va costar que li donessin un carrer, i al final per acabar en aquell raconet. Però és que potser ja és això: la glòria dels humoristes no s’està quieta, va més enllà de la solemnitat d’una adreça. Penso en tota aquesta gent que lluita perquè Pepe Rubianes tingui un carrer a Barcelona. ¿Vols dir que l’oblidaríem mai, si no? La glòria de l’humorista és efímera i alhora persistent com un dels seus acudits. Passen els anys, però algú torna a explicar aquell acudit, aquell monòleg, i les rialles es renoven. Fins i tot l’anònim creador del gos Mistetas, un acudit de formació en la línia del Bildungsroman, ha arribat a tenir una entrada a la Viquipèdia, abans que algú l’esborrés... 

Des de fa un temps, a Spotify, es podem trobar els monòlegs de Joan Capri o els acudits d’Eugenio, i a Youtube hi ha clubs de fans de Chiquito de la Calzada. Fa poc vaig sopar en un restaurant modern del barri de Sant Antoni. En algun moment de la nit vaig anar al lavabo i aleshores, mentre miccionava en un vàter de disseny, vaig sentir que un altaveu damunt el meu cap transmetia acudits de l’Eugenio. Quina lliçó de postmodernitat. Era l’acudit del colom Amadeu i, encara que aviat vaig estar llest, em vaig rentar les mans una bona estona per sentir el final i encara dos o tres acudits més. El del lloro, el de l’abric... Vet aquí la veritable posteritat de l’humorista, fer-nos riure quan ja no hi és.

Jordi Puntí, El Periódico, 11 de juliol del 2017.

dimarts, 25 de juliol de 2017

El gran guinyol

El pitjor que pot fer el destinatari d’una sàtira és mostrar que li toca el botet. El millor és aguantar el xàfec amb un somriure. Ho saben els polítics imitats al “Polònia” i els protagonistes de memes a la xarxa. Per això, des d’aquesta banda de món l’emprenyada del president xinès Xi Jinping contra l’innocu Winnie the Pooh sembla ridícula. De fet, l’intent xinès de censurar imatges de l’osset ha estat una rebequeria digital que encara incrementa més la mofa i la befa. Fa quatre anys que alguns xinesos comparen el seu nou timoner amb aquest osset rabassut tan estimat, sobretot des que Obama va visitar Xina i un malànima es va entretenir a acarar una foto conjunta dels dos dirigents caminant amb una imatge de Winnie i Tigger en idèntica posició. La semblança es limita a les siluetes. El president xinès té un sobrepès semblant al de l’osset groc i l’expresident nord-americà és més esvelt, com el tigre groc-i-negre. No és la primera vegada que un dirigent polític s’emprenya per un dibuix més o menys animat. El febrer de 2003 l’entorn del president rus, que ja era Putin abans del parèntesi Medvédev, va filtrar la seva irritació perquè a la pel·lícula Harry Potter i la cambra secreta, segon lliurament de la saga, l’elf Dobby tenia una sospitosa retirada a Vladimir Putin. Calb i de mirada malèvola, semblava clar que els seus pares informàtics (Jim Mitchell i Nick Davis) s’hi havien inspirat. Recordo haver-ne fet una columna per convidar les nostres màximes autoritats (llavors el president Pujol i el conseller en cap Mas) a fer un viatge oficial a Moscou per compartir amb Putin la seva experiència d’aguantar el xàfec. No parlo de “Polònia” (no va començar fins al postpujolisme, el 2006) sinó de Hollywood: només cal mirar el mestre Yoda de La Guerra de les Galàxies per adonar-se que està inspirat en Pujol i el mateix passa amb Lord Farquaad de Shrek i Artur Mas.

       Ara potser qui s’hauria d’oferir a apaivagar l’enuig de Xi Jinping és el president del Barça, Josep Maria Bartomeu, avesat com està a que el comparin amb Nobita de Doraemon. Potser el seu col·lega Chen Yansheng, president de l’Espanyol, li podria aconseguir una entrevista. Les comparacions sempre són odioses, però no tothom s’emprenya quan l’associen a un dibuix animat. Amb Bartomeu mai no se sap, però a Ronald Koeman no li molesta en absolut que el comparin amb Tintín. El rècord mundial de semblances raonables el detenta la sèrie Els Simpson. Buscant per les múltiples webs que recullen memes trobo un munt de personatges de l’univers Simpson associats a polítics: el senyor Burns (Cristóbal Montoro), Ned Flanders (José María Aznar), Milhouse (Iñigo Errejón) o Tony el Gordo (Luis Bárcenas). A qui es deu assemblar la Merche de Mariscal?

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 25/7/17

dilluns, 24 de juliol de 2017

Alternatives al Top Manta

Dimarts passat, en una columna que duia per títol “El regador regat”, Quim Monzó es feia ressò de l’existència de Top Manta, la marca oficial de productes comercialitzats pel sindicat de manters a Barcelona. En lloava el treball de naming que transforma una denominació pejorativa en motiu d’orgull, s’imaginava gent disposada a lluir-la per mostrar la seva originalitat i ho rematava amb una previsible paradoxa: el dia que uns manters no afiliats al sindicat falsifiquin els productes de la marca Top Manta. De falsificadors de marques n’hi ha de dues menes: els que tiren pel dret a l’hora de calcar nom i logo de la marca falsificada i els que només busquen aproximar-s’hi. Trobaríem parelles de consemblants a cabassos: sabatilles Puma i Yumas, jocs de taula Scrabble i Pensable, licors Baileys i Bailas... D’aquí que la protecció que ofereixen els registres de marques ja sembli el sistema de premis dels números de loteria, que té en compte les aproximacions. La globalització digital ho ha fet tot encara més complex, perquè la proliferació de sufixos multiplica els registres de domini. Però la cosa ve de lluny. La falsificació és inherent a la condició humana. Al costat de la Gran Cartoixa, a Voiron, vaig visitar el museu del Chartreuse i gairebé ocupaven més espai les falsificacions (“Imitations et Contrefaçons”) que no pas el procés d’elaboració a partir de la fórmula secreta de 130 components vegetals preservada pel mariscal d’Estrées el 1605. Hi havia centenars d’ampolles falses de totes les èpoques etiquetades en moltes ciutats europees, algunes de les quals jugaven amb el nom del chartreuse de manera matussera: Chartreusse, Cartreuse, Certosa... En realitat, després de la Revolució Francesa l’única D.O. genuïna era la de les ampolles provinents de Tarragona, on la gent encara ho pronuncia Jartrès (o Gertrès).
       Els productes que solen vendre els actuals manters tendeixen a la rampoina i desconec si la nova marca Top Manta pretén augmentar-ne la qualitat. Seguint la lògica que apuntava Monzó, potser els seus imitadors buscaran estrafer-ne el nom i aviat circularan productes TopeManta, Pot Manta, Mot Panta... Val a dir que en català col·loquial ja existeix una certa tradició de marques blanques (amb perdó) que poden servir d’alternativa a la marca del sindicat manter. A qui pugui interessar, la reina de la festa és la marca No-t’hi-fixis. Quantes vegades no hem sentit alguna tieta dir que la roba que ha comprat en un basar és d’aquest marca? Poden ser pantalons, bruses, faldilles, mitges, vambes... La marca No-t’hi-fixis cobreix tota la gamma. I n’hi ha més. En un segon nivell de qualitat (nominal) trobaríem les marques Delmer, Delco, Dundra i Dungi; a saber: Del Mercat, Del Contenidor, D’un Drapaire i D’un Gitano.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 24/7/17

diumenge, 23 de juliol de 2017

La culpa és del diccionari

El zoo de Barcelona ha engegat una campanya per canviar la definició de zoològic que dona el diccionari. La troben curta. Diuen, en un vídeo, que és com si la defi­nició de la paraula escola fos “un lloc gran on hi van els nens entre petits i grans” o la del cotxe “quelcom per moure’ns” o la de la taula “allò que hi ha per casa, a vegades”. Ja es veu que no han llegit gaires diccionaris. Reprodueixen la definició de zoo al GDLC d’Enciclopèdia: “Lloc es­paiós, normalment un jardí o un parc, on hi ha aplegats nombrosos animals ferèstecs o exòtics, exposats a la vista del públic”. Troben que no els defineix i argumenten de manera prolixa tot el que no diu la definició: “No trobem enlloc que digui que moltes de les espècies que estan al zoo estan amenaçades d’extinció o fins i tot ja s’han extingit a la natura. No parla de l’estudi de l’hàbitat dels animals per poder-los reintroduir o entendre per què estan en perill. No parla de res que s’assembli a la conservació ex situ. Del mangabei de coroneta blanca ni de la repoblació de la gasela dorcas. I òbviament no parla de l’estudi de la flora i fauna autòctones o l’estudi del comportament migratori del rorqual a les aigües catalanes”. Òbviament, diuen. La campanya no té res a veure amb la lexicografia. És una lícita operació d’imatge dissenyada per reivindicar el nou paper que volen tenir els parcs zoològics per justificar la seva pervivència. I han pensat en el diccionari com una oportunitat de promoció. Perquè aquí l’única cosa òbvia és que una definició de diccionari de zoo no pot parlar de mangabeis ni de gaseles ni de rorquals. La lexicografia distingeix entre diccio­naris (d’àmbit general o especialitzats) i enciclopèdies. Els sentits de les paraules evolucionen, i és bo que els diccionaris ho reflecteixin en el seu paper de notaris, però últimament se succeeixen les campanyes de col·lectius o gremis que confonen els lexicògrafs amb legisladors.
Els responsables institucionals del zoo de Barcelona, adscrits a l’Ajuntament, haurien de conèixer l’existència de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Ca­talans, una institució que té per mandat exercir d’acadèmia de la llengua catalana i que gestiona les definicions del diccionari normatiu (DIEC) a través d’una Comissió de Lexicografia que es reuneix periòdicament per valorar les sol·licituds de canvis i adoptar acords que després s’apliquen a l’edició en línia i l’aplicació de mòbil del DIEC-2. La definició actual de zoològic fa: “Recinte espaiós amb diversos vivaris on s’exposen espècies d’animals, espe­cialment feréstecs o exòtics, a la vista del públic”. Si envien una petició més clara i succinta de com podria millorar la definició per ajustar-se a la realitat la comissió s’ho estudiarà gustosa. L’adreça de l’IEC és carrer del Carme, 47, 08001 Barcelona.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 18/7/17

La cadira exploradora

Un dels mercats més interessants d’explorar és el de les ofertes de cursos de l’ensenyament no reglat. Ara al ju­liol l’oferta decau i s’especialitza en coses refrescants, però durant tot l’any es diversifica tant que sembla emanar d’un pla d’estudis dissenyat en una festa rave. La veritat és que es poden fer cursos de tot, més enllà de les clàssiques extraescolars d’idiomes, fotografia o gimnàstica. Els dissenyadors de cursos no reglats no deixen camp per verd. Ofereixen des de cursets de pesca a mosca fins a hulateràpia, passant per treure-li rendiment publi­citari al teu Instagram, aprendre el silbo canario, practicar la cuina paleo (que ve de paleolítica, no s’hi posen per poc), fer-se youtuber en tres dies o familiaritzar-se amb la filosofia dels rosacreus. Aquest rum-rum es fa ressò d’un taller que m’hauria agradat molt poder fer quinze anys enrere: el curs de la Cadira Exploradora Intel·ligent que se celebrarà el 27 i 28 d’octubre. No és un curset barat (són 600 euros per dos dies, o 500 si es compleixen unes condicions familiars que jo fa quinze anys complia), però el preu inclou tot el material necessari per a la construcció i programació del giny que anuncia el títol: una cadira (de rodes) exploradora intel·ligent.
Abans de continuar he d’advertir que soc part implicada. Ni l’imparteixo ni hi participo ni sabria gaire com posar-m’hi perquè sempre he estat un negat per als treballs manuals, però l’organitza la Fundació Nexe i he de reconèixer que en soc patró (d’honor, és a dir, dels que no va a cap reunió ni per mal de morir, però dono suport moral incondicional, tal com faig ara). El nostre fill Lluís va anar a Nexe fins als sis anys i, de fet, la cadira de rodes que presenten en la publicitat del curs és idèntica a la que usava quan era petit, model Tiger, amb carcassa metàl·lica de color verd i un entapissat a joc que combina lletres de colors sobre fons verd. Els participants del taller modificaran tota la part inferior de la cadira que hi portin. Les quatre rodes quedaran substituïdes per una safata rígida de perímetre ampli sota la qual instal·laran un motoret elèctric, una rodeta davantera amb molt de gir i dues rodes posteriors una mica més grans. L’objectiu, que el nen pluridis­capacitat pugui fer anar la cadira des d’un polsador, amb una certa supervisió però total autonomia. Ja és el segon cop que es fa aquest curs, i funciona! L’invent és ­collonut perquè prové d’uns pares manetes que reivindiquen la capacitat de reparar i modificar els aparells que l’obsolescència programada semblava haver erradicat de la nostra societat de consum. Si hagués existit aquest curs quan el nostre fill vivia ens hi hauríem apuntat segur, feliços de poder transformar el menjador de casa en una pista de cadires de xoc.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 17/7/17

Nefkens, Nefkens

Aquest dimarts l’àrea de visuals de l’Institut Ramon Llull va organitzar un acte insòlit que va assolir la quadratura del cercle entre la simplicitat i la complexitat. Una trobada amb l’escriptor i col·leccionista d’art Han Nefkens que consistia a regalar-li una paraula en català (“la que més us agradi, us representi o us inspiri”) i explicar-ne el perquè en tres minuts. Hi havia proveïdors de totes les branques del sector cultural, alguns de molt coneguts, d’altres anònims: poetes, cantants, traductors, artistes, escriptors, periodistes, cineastes, informàtics... El punt de partida va ser una entrevista que Laura Sangrà li va fer el mes de maig al programa Tria 33 en la qual el neerlandès va declarar que havia deixat de col·leccionar art per encarregar obra a joves artistes. En realitat Nefkens, periodista de formació, ja era un col·leccionista atípic. Des de 2001 diposita en museus les obres que adquireix perquè siguin contemplades. Ho fa com a préstec a llarg termini en llocs com el Centraal Museum d’Utrecht o el FRAC Nord-Pas de Calais, a Dunkerque. Seropositiu des del 1987, l’any 2006 va crear la Fundació Art Aids per millorar la vida de les persones que viuen amb el VIH i des d’aquest àmbit ha col·laborat amb la Fundació Miró. Nefkens, que ja entenia el català però no el parlava, va insistir de fer l’entrevista en català. Se’n va sortir amb prou fluïdesa, tal com es pot comprovar a la xarxa, però va comentar amb Sangrà que potser li faltaven paraules. D’aquí va sortir la idea.
Assegut en una sala del Palau Baró de Quadras, seu de l’Institut Ramon Llull, Nefkens va anar entomant les paraules que li vam regalar un munt de gent, va fer preguntes, les va pair i les agraí. Paraules com ara alba, l’altre, ancestral, curiositat, espurna, marge, petó o vaixell, defensades amb passió i afecte. Compostos com rodamons o somiatruites, rareses lèxiques com fasser (palmera de dàtils), suau (la beguda) o temós (persona que duu el mateix nom que el seu germà mort, com Dalí), verbs tan suggerents com explorar, estimular, llostrejar (el llostre és el crepuscle) o arrepapar-se, topònims com Comalats (l’origen del vi amb què es va cloure l’acte), mots tan domèstics com la canalla i tot de delícies fonètiques com ara carquinyoli, mandonguilla, serendípia o xerrameca, aquest última subministrada per la seva compatriota Marjolijn van der Meer, que el va felicitar per haver fet el mateix pas que ella va emprendre fa dècades, del neerlandès al català, i després va fugir corrents cap al teatre Grec a sentir cantar son fill, que és l’ànima dels Mishima. Al final, amb un fons de guitarra, el poeta Josep Pedrals, baixat directament dels cursos de poesia improvisada a l’Escola d’estiu de Glosa que se celebra cada any a Espolla, va arreplegar la vintena llarga de paraules regalades a Nefkens i ens va dir un poema lluminós que les enfilava totes, sense excepció. Un poema que va anar creixent a la llibreta del poeta mentre els proveïdors de paraules intercanviàvem un mot amb Nefkens, parònim d’un altre holandès admirat, Johan Neeskens.

Màrius Serra. La Vanguardia. 22/7/17

Entradas populares

Compartir