dimarts, 21 de febrer de 2017

Corea desconeguda

L’estratègia de defensa de la ciutadana indonèsia arrestada per la seva presumpta participació en l’assassinat de Kim Jong Nam a Malàisia va en una línia que podríem batejar amb l’expressió “estar en la inòpia”. Inòpia és un bell mot que prové del llatí inops-inopis (pobre) i, en darrera instància, d’ops-opis (riquesa), que comparteix arrel amb opus. Viure en la inòpia és viure en la indigència i, en segons quins contextos, no assabentar-se de res. Com la presumpta assassina del germà del líder nord-coreà. Segons han declarat els seus familiars, la dona es va desplaçar a Malàisia per participar en un programa còmic de televisió, d’aquells de càmera oculta. Se n’han fet milers, sempre amb el mateix esquema: una broma, més o menys pesada, davant d’una càmera oculta. Aquí es deia “Objetivo indiscreto”, però totes les teles l’han practicat: “Just for laughs”, “Naked camera”, “Just Kidding”... En aquest tràgic cas, el braç executor afirma que, abans de ruixar King Jong Nam amb el líquid mortífer, havia actuat d’esquer en tres o quatre altres filmacions. La broma, en aquest cas, consistia a convèncer un home que tanqués els ulls un moment i ruixar-lo amb aigua. Tot ben innocent fins que va arribar el torn de (l’altre) fill del dictador nord-coreà, que de seguida es va marejar i va morir abans no passessin dues hores.


       L’absurda ironia d’aquest crim que aspirava al qualificatiu de crim perfecte és que les inductores també van ser pescades. La broma adquireix proporcions monumentals. Com algú capaç de fer servir l’esquer de la càmera oculta per induir a un assassinat no és capaç de preveure que l’aeroport és ple de càmeres de seguretat més o menys ocultes? Tot plegat genera un clima d’estranyesa que he recuperat en el primer llibre que llegeixo mai d’autor coreà. Concretament Corre, pare, corre! de la narradora surcoreana Kim Ae-ran que publica Godall en traducció al català de Mihwa Jo Jeong i Alba Cunill. Els lectors de Murakami hi retrobaran alguna de les atmosferes més inquietants del japonès. Paisatges despersonalitzats, d’àrea de servei perpètua, d’escala a l’aeroport. Aquí, però, la sensació de solitud és major. És una solitud urbana, que parteix del contrast de qui està sol malgrat la gran quantitat de relacions possibles que li ofereixen les multituds que l’envolten. Kim Ae-ran centra els seus relats en l’absència de la figura paterna en una cultura tan patriarcal com és la coreana. Són relats dominats per l’estranyesa. Ens sentim tan estranys entre els estranys que els habiten que ja no ens acaba estranyant res. Un llibre molt adequat per llegir després de l’estranyíssim assassinat de King Jong Nam, el fill díscol del gran patriarca nord-coreà.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 21/2/17

dilluns, 20 de febrer de 2017

Si vols t'ho explico

Qualsevol text literari pot ser guaridor. Qualsevol. Ni que sigui per contrast. Recordo haver superat algun mal tràngol llegint els aforismes de Voltaire que Fernando Savater va traduir a Sarcamos y agudezas. Segur que tot lector té els seus candidats a llibre guaridor i potser alguns dels títols ens sorprendrien. Una altra cosa és l’escriptura que neix amb la voluntat de guarir o directament relacionada amb una malaltia. És el cas d’un llibre singular que porta per títol Si vols t’ho explico. Des del 4 de febrer, dia mundial contra el càncer, i fins al 20 de març, la plataforma Tot Suma ha obert una campanya de micromecenatge per aconseguir publicar-lo. El text és un poema escrit per la mestra d’escola i contacontes tarragonina Montserrat Cebrián Sabat, quan la seva mare s’estava recuperant d’un càncer. Les il·lustracions, impactants des de la coberta mateixa, són de la muralista (amb u) Yvonne Fuster Forcadell, d’Alcanar, i l’editor és Kiko Méndez. La campanya de micromecenatge d’aquest àlbum il·lustrat ofereix el llibre per duplicat: un exemplar per a qui faci l’aportació i un altre de franc a un centre hospitalari amb pacients oncològics. El títol ho diu tot, perquè conté dos verbs que cal saber combinar amb saviesa quan parlem de càncer: voler i explicar. La condició inicial del “si-vols” és clau, perquè hem passat de l’opacitat absoluta de l’època que el càncer era “una mal lleig” a l’exhibició constant que molta gent afectada fa de tots els detalls del seu diagnòstic al Facebook. De la manca d’informació a la sobreabundància. 


       Però el verb clau del títol és “t’ho explico”. Explicar les malalties severes com el càncer en primera persona és un art molt complex i requereix una intel·ligència global considerable. Un mestre en l’art d’explicar el càncer contra el qual lluita és l’estimat Carles Capdevila. Més enllà del seu testimoni de persona socialment rellevant, Capdevila transita pel pedregar amb la motxilla de l’humor. L’humor subtil d’algú que no crida, inclusiu i, tanmateix, incisiu com qui no vol la cosa. Ell, guionista mestrívol, ha trepitjat molts escenaris per explicar qüestions relacionades amb l’educació, els fills o, últimament, les infermeres, que l’acaben de guardonar amb el premi de la Fundació Infermeria i Societat. Capdevila sempre aconsegueix l’efecte especial de transformar un full escrit o  un escenari en la butaca del costat i els receptors en còmplices. Ha estat capaç de verbalitzar les complicacions del seu càncer i, alhora, ha sabut defugir el victimisme dirigint l’atenció cap a la figura de la infermera. Ara no escriu articles, però acaba de sortir Parir amb humor (La Campana), una revisió del primer llibre que va fer sobre la paternitat, l’hilarant Criatura i companyia. Llegir-lo és abraçar-lo.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 20/2/17

dissabte, 18 de febrer de 2017

L'edat dels dàlmates

Ara fa un any em feia ressò d’una exposició de trencaclosques al Museu del Joguet de Figueres. Era la col·lecció que l’enginyer industrial Francesc Castanyer Figueras va donar al museu. Castanyer té una personalitat polièdrica, i és molt conegut entre els aficionats als palíndroms perquè ha estat un membre actiu del Club Palindròmic Internacional des de la seva creació i ha publicat un bon nombre de frases capicues al butlletí Semagames. Per això, vaig acabar la columna explicant que acabava de fer cent anys i especulava que “l’únic que li devia doldre és deixar de tenir una edat capicua (99), un problema menor que esmenarà d’aquí a un any, quan en faci 101”. Doncs qui dia passa, any empeny, i justament avui, divuit de febrer del disset, el senyor Castanyer arriba a l’edat capicua que sovint associem amb els dàlmates. Castanyer viu a la Residència Augusta Park des de fa 16 anys. Em consta que cada matí, pels volts de les nou, fotocopia la pàgina de passatemps de La Vanguardia i se la guarda a l’habitació com un tresor. Després de sopar resol els mots encreuats, tant en català com en castellà. I sempre els acaba.


Castanyer és un home curiós i generós. Si el museu de Figueres té en dipòsit la seva vasta col·lecció de trencaclosques, la unitat de dia per als malalts de Pàrkinson de la clínica Teknon encara fa ús del material sobre el joc del Tangram que els va donar i la biblioteca de la residència on viu ha rebut en donació la seva extensa biblioteca, llevat dels volums de Josep Carner amb dedicatòries autògrafes, que es conserven a la Biblioteca de Catalunya. En una entrevista que Oriol Soler li ha fet per al portal verbalia.com, recorda una dedicatòria estrambòtica que el príncep dels poetes va adreçar a son pare, l’escriptor Josep Castanyer: “Un mal gra de la literatura dedica aquest llibre a un prosista agradable i petit com un sonet”. Castanyer explica el context. La irrupció de Carner en la poesia catalana va provocar un cert enrenou, fins al punt que un crític va escriure que el poeta era un “mal gra de la literatura”. Josep Castanyer, el pare del nostre home centenari, tenia una “prosa agradable”, segons Carner, i era molt baixet, de manera que la dedicatòria del primer llibre de sonets del poeta anava per aquí. La relació amb Carner va tenir encara un altre episodi gràcies a la germana del nostre home, la Maria Castanyer, que l’any 1957 va guanyar a París els Jocs Florals en l’exili presidits per Carner. Tots dos van patir pòlio de petits i ella va quedar-ne molt afectada d’una cama. El relat que en fa son germà sembla un conte de Pere Calders: “No hi havia vacunes i la Maria va patir molt, tenia moltes molèsties. Ella li va dir al metge: per què no me la talla? El metge li va dir que era la solució, però que no s’atrevia  a dir-li. I li va tallar la cama, n’hi va posar una d’ortopèdica i al cap d’un temps se’n va anar a Estats Units”. Joan Josep Isern ha escrit sobre l’obra i el periple de la Maria, que també va ser tot un personatge. Feliç aniversari dalmàtic. El proper capicua és d’aquí deu anys, als 111.


Màrius Serra. La Vanguardia. 18/2/17

dimarts, 14 de febrer de 2017

Les banyes d'en Valentí

 El Costumari domèstic del segle XXI manté un seguit de litigis notables que el pas del temps decanta. A finals del segle passat ja va començar la lluita amb el combat aferrissat entre el triumvirat dels Reis d’Orient i el nouvingut panxut, barbablanc i vestit de roig, que tan aviat responia al nom de Pare Noël com al de Santa Klaus. La resolució d’aquell litigi dona unes quantes pistes sobre el comportament del mercat dels costums: si hi ha negoci tant en els regals de l’arbre com en els que porten els Reis, tot s’incorpora. D’altres enfrontaments són més desiguals: Halloween-Castanyada, per exemple. Les castanyes i els moniatos ho tenen pelut per competir amb les carabasses i, sobretot, amb les disfresses de Halloween. Avui és sant Valentí, dia dels enamorats segons tots els grans magatzems. El seu antagonista nostrat, en aquest cas, s’ha anat fent tan poderós que a Catalunya ningú no gosa discutir-li el tron. Per més floretes i perfums que es venguin avui, res no és comparable a la festassa que es munta per Sant Jordi. Per més anuncis d’enamorats que insertin les franquícies comercials, els rosers poden viure tranquils fins a l’abril. I els llibreters?

       Doncs les llibreries independents agrupades sota el segell de Bestiari han llançat una curiosa convocatòria de boicot a la japonesa. Criden al boicot del pobre sant Valentí amb una festa Pre i Pro Sant Jordi. “Escalfem motors”, proclamen, “Celebrem Sant Jordi el dia de Sant Valentí”. La cosa té el seu què. D’entrada, perquè recorda la joiosa dita de fer Pasqua abans de Rams, abans associada a les pràctiques sexuals prèvies a la formalització del matrimoni. Però també per la naturalesa de la proposta. A Bestiari Llibreria del Born durant tot avui convoquen un Speed Dating Literari, definit com “cites ràpides de 5 minuts de durada per compartir les vostres passions literàries, els vostres autors preferits, els llibres que han marcat la vostra vida i que no dubteu de regalar”. El model s’inspira en la gent que busca parella, però també s’assembla molt a les cites ràpides que agents literaris i editors sostenen a totes les fires del llibre per tal de contractar traduccions com qui escolta rondalles a la vora del foc. De fet, l’entusiasme amorívol dels convocants és tan gran que defineixen la seva proposta com “una cita apta per a gent aparellada, separada, divorciada, single i, fins i tot, per als entusiastes del poliamor”. Que aquest peculiar boicot a la japonesa que es fa avui serà divertit ho garanteixen les amenitats promeses: “Amb música a càrrec de Xip & Xic djs i, de ben segur, alguns escriptors fent-se autobombo”. L’ombra d’Umbral és allargada.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 14/2/17

dilluns, 13 de febrer de 2017

Acronímia o acrimònia

L’acronímia és un mètode d’abreviació que pren lletres o segments dels mots d’una frase per transformar-los en una paraula inventada, pronunciable com un mot ordinari. No totes les sigles tenen aquesta virtut. Casos com ara UNICEF o UNESCO són fàcils de llegir. En canvi d’altres, com ara CCOO, no tant. La lectura literal de la sigla del sindicat Comissions Obreres —literal en el sentit de lletrejar-la: ce, ce, o, o— per part del periodista de TVE Alfredo Urdaci ha passat a la història. Després que el sindicat interposés demanda contra RTVE pel tractament informatiu que el mitjà públic havia fet de la vaga general espanyola del 20 de juny de 2002, l’Audiència Nacional li va donar la raó i condemnà TVE a la lectura de la seva resolució a tots els informatius del dia 16 d’octubre de 2003. Urdaci va gravar la resolució lletrejant CCOO: ce, ce, o, o. El video el van passar als programes informatius de Telediario 1, Telediario 2 i La 2 Noticias. Els opositors a l’aznarisme van considerar que feia mofa, befa i escarni. Urdaci va voler endolcir amb la seva rebequeria lletrista l’amarg sabor de l’autocrítica.


       En general, però, l’acronímia no destil·la aquesta acrimònia. De vegades provoca alguns equívocs inquietants. Dijous vaig escoltar que el meteoròleg Francesc Mauri parlava del GAL. Anava parlant-ne amb naturalitat fins que ell mateix es va adonar que li calia fer un aclariment, i llavors va explicar que es referia a un Grup d’Acció Local que s’ocupava del desenvolupament rural i que a Catalunya hi ha onze GAL que representen el 73% del territori. Llevat d’aquests casos d’ambigüitat, l’acronímia més aviat facilita la comunicació a l’hora de parlar d’organismes, institucions o ens diversos que, altrament, fora molt feixuc descriure. Alguns acrònims es lexicalitzen, fins al punt de fer-se opacs. Ara que ja ha quedat obsolet és el moment de recordar que Talgo era l’acrònim de Tren Articulado Ligero Goicoechea Oriol. En altres casos, es busca un nom preexistent que tingui una certa sintonia amb l’esperit de la institució. És el cas del mític programa Erasmus que tantes alegries educatives ha donat a molts joves europeus. Van encertar-la tant a l’hora de batejar-lo amb el nom de l’humanista de Rotterdam que poca gent sap que també és l’acrònim de “European Regions Action Scheme for the Mobility of University Students”. L’humanista em ve al cap quan llegeixo que al Brasil organitzen la setena edició d’una trobada d’economistes llatinoamericans especialitzats en delinqüència econòmica i violència. La xarxa s’anomena America Latina Crime and Policy Network i l’acrònim que han anat a buscar és demolidor: AL CAPONE. Provin què els surt amb RATO.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 13/2/17

dissabte, 11 de febrer de 2017

Que se't veuen els sufragis!

Fa vuit temporades que volto per Catalunya a la recerca de paraules i expressions peculiars de cada lloc. He visitat més de tres-centes poblacions per fer la secció “Paraules en ruta” amb els companys d’exteriors del programa de TV3 “Divendres”. La població número tres-cents setze ha estat Montferri, a l’Alt Camp, i ha coincidit amb la setmana del judici pels fets del 9N. Doncs bé, entre d’altres delícies verbals, hi he topat amb una expressió que sembla feta a mida per a l’acte sacramental televisat que ens ha ocupat tota la setmana. Encara avui, pels carrers de Montferri, pots sentir: “nena, se’t veuen els sufragis!”. Sí, els sufragis. Abans de 1917 Montferri es deia Puigtinyós i, que se sàpiga, no hi va haver cap moviment sufragista, però les senyores d’una certa edat encara esmenten els sufragis. Ho fan quan alguna congènere es posa una faldilla massa curta o amb tall atrevit, de manera que se li vegi d’una manera evident i continuada el tou de la cama, altrament dit panxell o, per influència castellana, la “panturrilla”. L’al·lusió sufragista té una certa gràcia perquè permet fer volar coloms metafòrics. Algunes de les persones que encara ho diuen especulaven sobre la possibilitat que fos una al·lusió en llenguatge figurat sobre la transparència electoral. Quan revelem el sentit del nostre vot ens despullem. Un dels informants fins i tot va suggerir que la cosa potser venia de les cortinetes a les cabines amb què es pretén preservar el secret del vot. Ben trobat, però un nou exemple d’etimologisme recreatiu, perquè els sufragis de la dita tenen tota la pinta de provenir d’una deformació de les sofrages. El DIEC defineix així el mot sofraja: “Part de la cama o del braç oposades respectivament al genoll o al colze, anomenada també buit popliti. De sofraja a sufragi només hi ha un fonema. Òbviament, la contaminació fonètica devia venir causada per raons ambientals, perquè ara fa un segle el mot sufragi ressonava en moltes de les reivindicacions democràtiques pel sufragi universal. Per exemple, el de les dones.

Sigui com sigui, el fiscal Sánchez Ulled porta tota la setmana intentant veure els sufragis dels acusats, amb l’excepció del senyor Homs, al qual ni li va mirar les cames, potser perquè aspira a interrogar-lo en instància més alta. Mentrestant, les defenses emetien envitricollades fórmules retòriques per dir que els seus defensats no van fer res per ensenyar els sufragis. Que els sufragis van ser cosa dels voluntaris ho demostren missatges del Departament de Governació i Relacions Institucionals com el que conservo (amb data anterior al 4N): “Heu estat seleccionat/ada per fer de President/a de Mesa en el procés de participació ciutadana del 9 de novembre de 2014, al local de participació següent: Escola El Carmel, c Llobregós, 154, mesa 2300Y”. Desenes de milers de voluntaris i dos milions tres-centes mil votants. Són molts sufragis per encabir-los en un sumari. En realitat, aquest embolic colossal no es resoldrà fins que no se’ns vegin els sufragis a tots d’una punyetera vegada.

Màrius Serra. La Vanguardia. Cultura, 11/2/17

Entradas populares

Compartir